El Blog del Wuniatu

Na (par) da (lad) les

2006-01-01T08:47:00.000-08:00

La moda d’enguany, deu ser la carrincloneria consubstancial al Nadal, és penjar ninots del Pare Noël a finestres, balcons, balconets, etc. Deu tenir, a més, un component sociològic derivat de la globalització. Per dir-ho clar, deuen anar baratets a alguna tenda d’aquestes de tot a cent i més, que ha copat la colònia xinesocastellonenca. Igual m’equivoque i és algun muntatge del Castelló Gutural o de l’Espai d’Art Contemporani, perquè de la Coca-cola no he rebut cap propaganda, ni cap vale per bescanviar per un d’aquest ninots tan avorrits. Hi ha molt poca varietat: un tram d’escaleta o un gronxador, una motxilleta ridícula (per les dimensions) a l’esquena i els guants que poden ser verds o blancs (la motxilleta també l’he vist en negre). I ja teniu el ninot, amb la rasca que fot, tot el sant dia penjat d’allà de la finestra, balcó o balconet. Des del meu balcó puc veure trets, sense esforçar-me massa. Supose que també hi deu influir la pressió social: «Doncs si la Maruja, la del sisè bis de la finca de davant ha posat un, nosaltres no serem menys, que ara li fotrem l’exclusiva»; deu anara així i, en alguna casa han dit: puix nosaltres, hi has, coca! I al capdamunt han fotut una eufòrbia king size.
Subliminalment, una servidora, ignorant ella, no sap com deu funcionar la cosa. Però això de deixar penjat un avi a la intempèrie unes quantes setmanes... No ho sé, no ho trobe molt pedagògic que diguem. Al mateix temps que la gent penja un Pare Noël com si fora un pernil a la serena, la publicitat de nines i ninots intenta afavorir el sentit maternal de la canalla: que si la barbie tope fashion amb no sé quants vestidets, que si el Kokolín que es tira un pet i li haurem de fer infusions de fenoll perquè no li faça mal la panxa, etc., etc (Bé, tampoc he mirat molt la tele aquests dies i desconec quina escatologia nova hauran parit enguany per Reis). En fi, tot tan entranyable com sempre. Així, els valors del món occidental s’escampen per les ones televisives i l’agüelo, com sempre, o a un racó, o a fora de casa que així es ventila i no fa aquesta ferum d’avi... que ahir es va tornar a pixar... Bé, tot això, de tota manera, s’acabarà perquè si les perspectives del mercat (laboral) s’acompleixen, la jubilació, mare meua! ens l’endarreriran i com que seguirem formant part de l’engranatge productiu, podrem usar Essence de Loëwe (uix, quin nom més sionista) si més no, fins al setanta. Espere que no. Si amb alguna cosa coincidisc amb la Bíblia és que el treball és una maledicció i la resta, punyetes. Però, no ens hem de capficar per tot això, que ara sembla que a Castelló tenim un nivell d’ocupació òptim i la maquinària econòmica rutlla d’allò més bé i fins i tot a Benicàssim van a posar un camp de golf per veure si desestacionalitzen la gallina ponedora del turisme, que a l’hivern, allí es veu que es queden en quadre més una trànsfuga molt especial, que sembla una ballarina de la ienka.
En fi, coses que passen, no sigueu horteres i no pengeu un Pare Noël a la balconada, que com li pegue per refredar-se no tindreu prou amb la paga extra per a pagar el Bisolvon o el Flumil. Buenas notxes, bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 18 de desembre de 2005. Les dues setmanes següents ens ha tocat diumenge sense periòdic. Bon any x tothom!!!

La romeria i la mare que els va bressolar

2006-01-01T08:39:00.000-08:00

Enguany la romeria de les canyes (i quines canyades!) caurà en desembre. Vages per on vages, tot Castelló parla del mateix. A les parades de l’autobús (a totes) el cartellet, un remake de l’esperit nadalenc d’aquella infame pel•lícula de l’any passat: Polar Express, amb el Tom Hanks de plàstic, ens anuncia la bona nova. La cubcatedral està a punt i obrirà en un tres i no res. Com deia el Valesa, la setmana passada, s’han de vendre més moniatos dels que el personal pot comprar.
I així ens lluu el pèl: escalfar la banda magnètica de la targeta de crèdit assegura la felicitat global i globalitzadora que imposa el Nadal. Si es fan realitat els comentaris que s’escolten a tot arreu, fins a febrer no es podrà entrar a la catedral del consum, aqueix edifici singular que ha despertat més expectativa que qualsevol Magdalena, amb eleccions, sense, amb pluja al Pregó, amb bandes de tot el món etc., etc.
Ens claven al limbe, ens volen al limbe, i com més dopadets, millor; ho ha denunciat també un altre fi columnista que, com una servidora, o com Raimon, tampoc és d’aqueix món. Però, alerta! Que no tot són floretes. El Big Brother no ens perd de vista —a la pobreteria, s’entén— i els compromisos (compromisos per a la butxaca de les entitats bancàries, evidentment) es paguen, els paguem: ens fan pagar el pato/ànec, i muts i a la gàbia, no contents amb comissionetes, ara un altre pas de rosca al caragol... A una servidora la tenen contenta: més que contenta! Sin embozo, ni rebozo, m’espatarro de gozo i alborozo!
M’explicaré: vaig anar a València amb la intenció de comprar-me un estri fotogràfic, vaig passar-me mig matí provant aparells en un establiment de confiança i, al final, vaig optar per comprar-me l’aparellet que em feia gràcia. Vaig pagar amb la targeta i en tornar a Castelló, al contestador telefònic tenia una trucada del cap de targetes de l’entitat de les meues lleteroles, aqueixa tan solidària, ecològica i entranyable... Aquella que inverteix a Terra Mítica i a tots els blufs de la dreta que calga... Ui, quina por! Què vaig fer, què havia fet!!!!
Com que no vaig molt per València, com que m’havia gastat més dels 20 euros que habitualment duc a la cartera, m’havien blocat la targeta amb l’encomiàstic objectiu de protegir la meua pela davant d’una compra fraudulenta, ja que les meues compres a València són més que escadusseres. Per sort, aquell cap de setmana, no vaig haver de tornar a emprar la targeta. Si l’hagués necessitat, m’hagueren deixat tirat, quin compromís! A València tira que te va... I si això em passa a Singapur? I si una servidora té ganes de fondre el seu compte corrent en una nit de destarifo absolutament esbojarrat? No som majorets per gestionar la nostra pela? Fan el mateix amb les targetes d’alguns polítics, el nom dels quals callaré? Hem de treure la nòmina a primers de més i posar-la sota una rajola per emprar els nostres diners com ens passe per la bossa escrotal? A més, agafeu-vos: vaig fer una compra que no ultrapassava el límit de la tarja i hi havia caleronets al compte corrent per fer tres compres com aquella. Llavors, perquè fixen límits, si et gastes quatre xavos i se’ls disparen totes les alarmes? No ho entenc, la veritat, ja dic que sóc un moniato integral. El Big Brother, em va assegurar el senyor cap de la targeteria, va vetllar per la meua pela (i especialment per la del banc, per si m’hagueren hagut de tornar les peles d’una possible compra fraudulenta, dic jo...).
I ara què? Un missatget al contestador: ja t’han fotut la sorpresa del regalet de Nadal, no? Quin compromís! Quina delicadesa, quin tracte més elegant i exquisit! Això em passa per ser un moniato i no dur (i donar-los el número) un telèfon mòbil (Conste que no m’ha passat només a mi, sé que també li ha passat a dues persones més que conec). Quin món més bèstia. Com més va, més bèstia ho és, fins i tot en les foteses més lectives i intrascendents. La pela és déu i els edificis cúbics i nous de trinca, catedrals. Hem d’abaixar les banyes i deixar que ens claven la divisa. L’estoc, la canyada, ens la clavaran també ràpidament, això sí, amb la felicitat de saber-nos posseïdors d’hipoteques, préstecs per la comunió del xiquet/a, la plaça de garatge, el plan renove i la mare que els va bressolar a tots. Buenas notxes, bona nit!

Article inèdit (errors del sistema...)

La intifada de fang

2006-01-01T08:33:00.000-08:00

And Death shall have no dominion
Dylan Thomas

A Manolo Safont el cabell i la barba li caïen, com una heura facial, grises. No era cap casualitat que un ceramista, que va exercir el seu art des de feia més de cinquanta anys, mimetitzara somàticament el color de les cendres del foc que van materialitzar la seua creació.
Safont no va tindre escola, ni li féu cap falta. A catorze anys entrà d'obrer en una fàbrica de ceràmica del seu poble. La seua afecció envers la pintura, que aplicava meticulosament a la ceràmica, aconseguint taulells amb sabor a gravat o fotografies, el marcà un ofici sense el qual ho hagués sabut viure.
Però com un Prometeu que robà el foc als déus, a Safont li oprimien les cadenes i va haver de trencar-les. Si no hagués estat així, avui l’hauríem recordat com un artesà consagrat i no com un artista universal. Un dia va decidir trencar amb els encàrrecs i, en 1952 bastí el seu taller que no tingué forn fins el 1984. "Jo tenia un món a banda", em deia referint-se a l´època en què treballava per encàrrec, "vaig aguantar cinc anys de casat pintant encàrrecs i ensenyant allò que volia fer i no m'ho demanaven. Vaig haver de tallar".
Aleshores es dedicà a aplicar la ceràmica a l'arquitectura, es cansà aviat i sorgiren els seus quadres ceràmics. La seua evolució fou una marxa oscil•lant entre la figuració i l'abstracció. Una lluita constant a la recerca de la matèria, el color i el resultat final ha estat condicionat sempre pel foc.
Als anys seixanta es decidí a abandonar qualsevol traç figuratiu, que només reprengué per fer de la seua obra una crítica social a la dictadura franquista. "Disposava", —deia en una entrevista que li vaig fer fa any— “d’unes forces naturals i no sabia què fer amb elles, tenia por de lluitar amb la matèria pura, sense cap incrustació figurativa. Era el que més em plaïa". La manca d'escola, de recursos fins i tot, no el va amoïnar i del geni creador brollà la investigació, cremant etapes i definint noves sintaxis en les quals la ceràmica tradicional, gràcies a aqueix impuls nou, s'alliberava del volum terrisser, de l'estigma decoratiu i assolí una dignitat immanent. Tot això va exigir una catarsi que polzà les fibres més íntimes d'aquest home díscol se n’ha anat també abillat de vermell.
"Estic programant la llibertat a totes hores", afirmava amb rotunditat, "en les meues creacions hi ha sempre una xicoteta violència; la llibertat no m'arribava i aqueix desencís s'ha traduït en creativitat i en una lluita de domini damunt la matèria. Ara com ara em trobe amb tota la riquesa acumulada, utilitzant-la en una nova forma d'expressió".
Una nova expressió que va aparèixer en 1987 quan realitzà un mural per al Govern Civil de Castelló que sepultà un vestigi iconogràfic de la dictadura. Era la darrera codolada de la intifada ceràmica de Safont, iniciada als anys setanta amb afusellaments i mans destrossades dels obrers, opressions de masses de colors foscos que, el 1987 obriren camí a un esclat de color. A un nou llenguatge obert a l'esperança.
Les ombres s'esvaïren i les masses d'esmalt deixaren la dialèctica per crear harmonies cromàtiques i tàctils que arrodoniren el seu procés evolutiu.
Passades aquestes èpoques, Safont va col•locar, en 1991, un mural de més de trenta metres quadrats a l'Escola d'Arts i Oficis, l'antiga Beneficència, de Castelló de la Plana i després també al Japó. Ací, en un tot unitari, Safont plantejava a l'espectador la multiplicitat del seu món. Unitats que podien delimitar-se en articulacions amb entitat pròpia; pergamins ceràmics, ara testament de tota la seua trajectòria. La trajectòria d’un home que, a despit les opinions dels crítics que el definien com a pintor o ceramista, ell es considerava "un ceramista que pinta. Per damunt de tot", assegurava, "em sent ceramista, però he tingut una vocació de pintor, de pintor de secà, perquè no mai he eixit de casa. No he fruit de la vida, he fruit del meu treball i no en tinc prou hores".
Amb tot, aqueix tancament, quasi místic, del ceramista amb els seus quadres i en la seua alquímia, no l'ha empresonat en una torre d'ivori. Lluny de l'elitisme, Manuel Safont es va bolcar sempre amb el seu poble, el seu país i l'amargor que tots tres han patit. "Des d'un principi", deia, "m'he sentit un obrer, he estat junt a l'obrer, he comprès la necessitat del feble, que és qui sempre perd. I tot això ho he palesat en la pintura". És per aquesta raó que l'art comercial no li interessa, perquè: "el poble no pot gaudir d'aqueixes coses i té tot el dret a conèixer-ho i a viure-ho. Preferesc fer exposicions sense guanyar diners perquè les galeries trenquen la llibertat creadora".
I d'aquesta actitud, l'artista pobre, però digne, va fer bandera d'ofici, a despit de les crítiques que li recriminaven no ser un ceramista complet per no tenir forn al seu estudi. "Els pobres sempre ens conformem amb el que tenim. Lluitant i sacrificant-te et mena un món que et naix i que ha entrat a dintre teu. La mancança de mitjans m'ha dut a estar sempre canviant i això m'obliga a entregar-me més i a treballar. No hi ha muses, ni res, el treball es qui t'alliçona i això no ix de cap escola”.
Ara que la terra se l’ha emportat, els orfes de foc som tots nosaltres.

(Manolo Safont, Onda —el poble de mon pare— 1928-2005). Article publicat a Levante de Castelló el 27 de novembre de 2005. Sempre et durem al cor, amic Manolo.

Ciclons, tornados

2005-11-20T02:57:00.000-08:00

Ja tenim ací els ciclons, els tornados i demés gent de mal viure. El de les Useres és un arrancapins i garroferes qualsevol. El tornado polític de l’Alcora (a falta de propostes de noms femenins, com fan els amics d’Aznar, hauríem de batejar-los amb noms d’insignes polítics locals) se’n diu Francisco Tomás Puchol, de qui sempre he dit que la vestimenta que es gasta per a les grans ocasions em recorda els westerns-comèdia. Westerns tan memorables i hilarants com ara «El club social de Cheyenne», on eixia Henry Fonda. També em recorda, la vestimenta, els tafurs de l’època daurada dels vapors de pales del Mississippi, tan ben descrits en l’obra literària de Mark Twain. Es veia venir, el PP, tan cohesionat com la pedra de Borriol, comença a clivellar-se, Niaroooooooo! Niarooooooooooooo! Naaaaaaaaa! Deu ser cosa de l’efecte hivernacle, de la grip aviària, del Moriles Montilla o del Tripartit, on anirem a parar?
Els ciclons de la costa, en canvi, no tenen nom. Com no siga de pel·lícula de por, també descollonant, de Roman Polanski: «El baile de los vampiros», film aplicable no només als ballotits de regidors i regidores de Benicàssim: la regidora quan vota, sempre mira el ballador; si li penja o no li penja la punteta de pundonorrrr! (que deia la cançoneta popular).A Benicàssim s’hi produeixen curioses semblances cinematogràfiques: hi ha un regidor que és una escopinyada de Groucho Marx. Prova d’agudesa visual per als lectors i les lectores: esbrineu qui és, i al guanyador o guanyadora li dedicaré l’article de la setmana que ve. (Podeu enviar les vostres respostes a l’adreça electrònica del diari).
La costa ha patit ciclons i tornados i, com deia la setmana passada, o l’altra, també hipoaullidoshuracanados. És mala cosa, com que el Mediterrani és un mar interior, un immens abocador de l’Europa del Sud, han tingut poca virulència, de moment. Però si el planeta continua rescalfant-se, qui ens diu que qualsevol dia, no arriba un tsunami o un tornado capaços d’engolir-se tot el Mercat del Dilluns de Castelló, parades de bajoques, roba a bon preu i fins i tot les agüeles? És mala cosa: perilla l’estabilitat del sector turístic, un guiri amb una videocàmera pot fer més mal que una d’aquestes tronades. T’agafa quatre planos de la mànega d’aigua, quatre pins, dues palmeres i una garrofera esberlats i ja tenim la tragèdia muntada. Si a això afegim l’agosarada presència d’algun repòrter o reportera tirant-li de la llengua i fent que el guiri es cague en el tour operador, ja tenim el pollo muntat, amb grip aviar o sense. Això per no parlar de l’Aerotord de la Vilanova. Ojo al Cristo, que es de plata! Com se’n vagen quatre teules o una antena de la torre de control, del pitote no ens salva el controlador aeri més pinturero. Ítem més, si a algun tronat/tornat se li acut eixir a la tele parlant del triangle màgic perfecte que delimiten el far de l’Illa Grossa, la Creu del Bartolo i la torre de control de l’Aerotord de la Vilanova i diu que això és una zona d’alta energia paranormal amb abduccions, seduccions comissionistes, teletransportacions i poltergeists (no ja immobiliaris, sinó dels altres), vamos daos.
El que ha passat a Estats Units i a Mèxic, ens ha de menar a la reflexió serena. I de pas, a netejar el forat del pantà de Maria Cristina i la imatge dels polítics locals, que semblen bitlleteres i fons d’inversions de dues potes. Portem una setmana sense bisbe, i a mi què? Buenas notxes, bona nit!

Publicat a Levante de Castelló el 20 de novembre de 2005 (30 anys no són res!).

Oh Mani-tú, Mani-tú!

2005-11-20T02:51:00.000-08:00

Un dels avantatges de tenir un govern antonomàsic del PP és que, com són una colla d’arreplegades del Beaterio de santa Maria Egipcíaca, es veu que tenen línia directa amb deunostresinyor. Així, l’altre dia, el president Mar-i-cel Duchamp li demanava a Zapatero (El prisionero del Tripartit, no pas «El prisionero de Zenda») que creara uns bancs d’aigua. A mi, això dels bancs em va esgarrifar. No per res, sinó perquè com més va, més es vampiritzen —i ens vampiritzen els bancs— amb les comissions que cobren. Així que se’m van posar els pocs cabells que em queden de punta.
Zapatero va respondre molt bé, de la mateixa manera que va respondre molt bé als retrets que Mar-i-cel Duchamp li va fer sobre el finançament de la Copa d’Amèrica (aquella que no té xocolata, nata, ni bífidus actius, sinó pasta gansa per al terreny ben adobat dels especuladors).
Però clar, com el surrelista Duchamp és d’aquells de la religió de la Conferència dels Maniflassaires (qualsevol dia assistirem al primer episodi de la mitra borroka; ui, perdó! de la mitra barroka; fotre, quin lapsus teclae!). Va ser demanar els bancs d’aigua i començar a ploure a bots i barrals (supose que ploure a bots i barrals al Diccionari de Panhispanismes es dirà «llover a latas y porrones» —per a quan un diccionari de Pancatalanismes, Panemetaiguamdelebrems, Pancakes o Panvalencianismes, de Pantaleón y las Visitadoras, xicons de la Lokadèmia Valenciana de la Llengua o estómacs agraïts de la Ciutat de les Llengües Bífides?) i plou, ma come piove que diria Paolo Conte... i hem hagut de treure, també, com cantava Paolo Conte, «Gli impermeabili»:«Scendo giù a prendermi un caffè. ... scusami un attimo... passa una mano qui, così sopra i miei lividi... ... ma come piove bene sugl'impermeabili...». I és que quan els bisbes no enlairen rogatives del Pluviam et gratiam, ho fa el PP. S’ha produït una inversió/perversió dels termes: abans els bisbes i els xuplaciris enlairaven oracions i resos perquè plogués. Ara són brokers i juguen a borsa. Si resen, és contra Catalunya (que no ha perdut les essències dels aromes de Montserrat, dit siga de passada) i clar, si els bisbes no demanen la pluja, com ho feien també els xamans dels xeroquis, arapahoes, els navajos, sioux, etc. (Oh, Mani-tú!, Mani-tú!), ho han de fer els polítics de missa diària. Això sí, no sé com li anirà aquesta aigua a la desballestada església de la Sagrada Família de Castelló, un perill públic. Clar que, si en comptes de passar a una església del barri dels Mestrets, li hagués passat a la cocatedral de Santa Maria (obra de todos) un altre gall hagués cantat no només per al bisbe, lost in traslation, sinó per a la corporació municipal...
Mentre, la pluja cau mansa i callada: una benedicció pels camps i un caos circulatori a dintre de les ciutats, perquè tothom té cotxe, hipoteca, préstec per la plaça de garatge, apartament a la costa... i així els bancs fan el que els peta i, com més va, més ens sagnen. Però plou i tots hem d’agrair-ho: Duchamp, Breton, Dalí, Llorca (ARB), Buñuel, Sentandreu, els bisbes, la gamba de Miravet, l’aguilutxo malastruc, l’estació de Renfe (que haurà de treure de bell nou els submarins) i Josety, que, a ben segur, encetarà un nou debat ciutadà sobre el forat (negre?) del pantà de Maria Cristina me quiere gobernar i a mí se me lleva, se me lleva, la corrienteeeeeee! Buenas notxes, bona nit!

Publicat a Levante de Castelló el 13 de novembre de 2005. Foto cortesia de Google ;-)

Aficions

2005-11-11T06:25:00.000-08:00

En temps de reformes, bodes, batejos i ratzingueritzacions, les aficions són cabdals. Poques persones hi ha que es canvien el nom. Això sí, piercings, manifestacions, canvis de reglaments per poder parlar més del que toca, pèrdues econòmiques per endavant, Castelló sense bisbe i Madrid tiene seis letras, d’això, tot i més. Fins i tot hi ha qui ha inventat un nou tipus de col·leccionisme: la sinotèlia. El nom de «sinotèlia» s’aplica a l’afició d’aquells que col·leccionen segells (i sobretot encunys) de la Xina, na, na, de la Xina, na, na, com les mandarines. Especialment, em diu un informador, que els sinotèlics tenen autèntic deler pels encunys i matasegells falsificats perquè, encara que la Xina, na, na, que la Xina, na, na siga tan gran, atès el règim democràtic que impera (semblant al mandarinat de Rajoy Berenguer IV, almogàver constitucionalista de les bombolles FAESS Brut Nature —Fruitosa Alegria de l’Escumós de Sant Saturnino—) són molt difícils d’aconseguir. Tan difícils com els guanys de Terra Mítica i, pel que diu la premsa, els futurs guanys d’AEROCAS, o l’estabilitat del govern municipal de Benicàssim.
Tanmateix, Castelló, crisol hacendado de las culturas de la Mediterrània, gomfaró de la llengua espanyola i de doble filo, i de l’Àsia Menor, l’Àsia Mitjana, i l’Àsia Oriental, és un bon planter de col·leccionistes d’aquests encunys falsificats que, a la seua raresa, uneixen una singular bellesa que rau en l’exotisme dels ideogrames, la pinzellada taoista, el paisatge contingut, el delicat equilibri entre el jing i el jang i la sempre difícil tasca del seu enquadrament en una dinastia concreta. Per a quan una exposició de sinotèlia a Castelló? Els nostres gestors guturals (ui, perdó! culturals) haurien de promoure una magna exposició, amb un luxós catàleg, relligat en pasta, en paper couché i escrit per algun insigne polígraf de la terra. Clar que la sinotèlia encara és una afició emergent, com l’aeronàutica castellonenca, i els experts no es posen d’acord en els sistemes de classificació (ja ho havia apuntat abans una servidora). Potser és que la varietat en el disseny ho complica: si són temàtics, encara es complica més que si ho fem per dinasties ja que, a més de ser falsos, els encunys i els segells, i els matasegells, admeten ubicacions en totes les branques semiòtiques i temàtiques: per exemple, el ram de la protecció de conreus, els bonsais, les pagodes d’or, els prats on els avantpassats jugaven al Ma-golf, etc. La Revolució Cultural ha inspirat nombrosos encunys que han estat falsificats aprofitant les modernes tècniques de reprografia i hom no s’hi posa d’acord.
És com què fou abans, si la taronja, la mandarina, la mosca del mediterrani, la tristesa dels cítrics o els mètodes per combatre les plagues que fuetegen la Citrus sinensis. Jo no ho sé, que sóc un babau i un descregut, i a més de lletres. En fi, ja ho farà algú que, per menys se’ls paga a alguns més.
Pel que fa a la tardor, bé, hem començat un cicle nou i els estornells, malgrat la capolamenta del ficus de Maria Angostina, han tornat com les famoses orenetes i en la Diputación, sus frescos a pintar, tot i que no hi ha constància que puguen produir la grip aviària (els estornells, clar). Això sí, la plaça està tan cagada com sempre, ai las! Però deixem els temes tan emprats. M’han dit que ara arribarà una nova moda, a banda de la sinotèlia, que farà furor. Es veu que el personal, amb el forat de la capa d’ozó, els terratrèmols, l’efecte hivernacle, els huracans, els hipoaullidoshuracanados i tota mena de sorts i dissorts, està posant de moda canviar-se el nom. És una profunda satisfacció que coses que només es canvien els papes i algun altre amb rareses com aquests, siga per fi, de domini democràtic i dels ciutadans. Així, em diuen, farà furor Pelayo, Kova Ngonga, Vanessa Lidón, Ramsés, Dulce Nombre de la Constitución, Marieta de l’Estatut, Taliban del Risco, etc. Jo havia pensat de posar-me Roncesvalles, nom de rancio cotolengo donde los haya, però per si de cas, per si a la Locadèmia Valenciana de la Llengua li pega per redactar un diccionari o tesaure de noms de fonts (i de rambles i barrancs), m’esperaré, que el món està ple d’envejosos, de autènticas triquinyuelas e intereses bastardos. Una amiga em diu que em pose Aquil·les i em parla del simbolisme homèric d’aquest nom, però té ela germinada (serà de la soja germinada que van portar les tropes d’Alexandre el Gran, o de la que es cruspia el cavall Bucèfal?) i a més aquell, encara que aconsegueix tot el que vol (com molts sinotèlics) té un taló fotut i una servidora ja en té un... per a què voldria un altre? Buenas notxes, nona nit!

Article publicat al Levante de Castelló, el 06 de novembre de la Dinastia Tang.

VI(r)US, per JM Calleja

2005-11-10T03:12:00.000-08:00

PRESENTACIÓ DE LA NOVA ANTOLOGIA DE POETES VISUALS CATALANS
COORDINADA PER J.M. CALLEJA I EDITADA PER EDICIONS FET A MÀ / BADALONA 2005/ V I (r) U S

Quan els amics d’edicions fet a mà em proposaren realitzar una antologia amb els autors més actius i vius dins el món de la poesia visual dels Països Catalans,1 vaig veure que els havia encomanat el virus. Ho comprendran si els explico que aquesta antologia (vuitè llibre de la col·lecció de poesia Pont del Petroli) és el tercer llibre col·lectiu que editen. El primer2 aplegava sis autors vinculats a Badalona, seu de les edicions, i rodalies; el segon,3 cinc autors, d’arreu del país, entre els quals un d’ells feia servir més la imatge i l’espai tipogràfic que el ritme i el so de les paraules; i ara, en aquesta tercera antologia, les paraules, en el sentit més tradicional del terme, han quedat amagades dins la pàgina blanca.

L’escriptor i crític Rafael Vallbona, ja deia en el pròleg d’una recent antologia4 que “si algun producte editorial té sentit, són les antologies; de vegades fins i tot més sentit que un llibre d’autor”. Moltes vegades, per no dir sempre, les antologies són un plantejament de grup de tipus generacional, religiós, ideològic o conceptual; autors agrupats segons temàtiques, geografia o amb nexes comuns a tendències estètiques, socials o estilístiques; potser com a autors no deixaran la seva empremta en la història de la literatura, però com a grup o cenacle literari amb les seves intencions polítiques, socials o estètiques sí que caldrà tenir-los en compte en el futur.

Un cop acceptat el repte de realitzar una nova antologia,5 calia fer una ullada a les darreres publicades en aquest segle XXI. Trobem una gran varietat de plantejaments i diversitat en la concepció i realització de les compilacions més recents: així des d’una antologia de la poesia visual6 que aplega obres en diverses llengües i de totes les èpoques amb un estudi complet dividit en tres blocs cronològics i amb una gran profusió d’imatges, fins a dues altres antologies -i alhora també estudis- centrades en la creació visual dins l’àmbit de l’estat espanyol. En aquest darrer apartat, la primera aplega obres dels segles X al XX7 i fa un veritable seguiment del desenvolupament de la poesia visual espanyola amb un gran rigor i la segona, més divulgadora, es cenyeix al període que comprèn de l’any 1963 al 2004.8

També cal deixar constància de dues antologies9 que reuneixen diferents autors de la poesia visual valenciana i de tres que inclouen autors de tot l’estat espanyol; la primera d’aquestes últimes és una antologia consultada10 -on surten els vint-i-dos primers autors d’una votació realitzada per vuitanta crítics i poetes visuals a instàncies del coordinador -, la segona antologia són unes poètiques visuals11 -que són la materialització de trenta-cinc poetes a la pregunta feta pels coordinadors: què és la poesia visual?- i la darrera antologia12 és el primer llibre d’una trilogia d’un projecte d’estudi poètico-visual.

Cal esmentar també les revistes13 que en aquests darrers anys han publicat diferents monogràfics sobre la poesia visual i altres14 que al llarg de la seva trajectòria han mantingut un fructífer diàleg amb ella.

Un cop situats en aquesta geografia visual i poètica, calia cercar uns autors i unes obres amb unes determinades coordenades i tenir en compte, també, les limitacions editorials i del llibre en si mateix.

Després de trobar més de cinquanta autors que en aquesta última dècada han publicat els seus poemes en diferents tipus de revistes o han realitzat exposicions en indrets com centres culturals, sales municipals, galeries..., calia escollir entre tots ells, tenint en compte la diversitat de plantejaments en les seves obres poètiques, i també, per la meva banda, volia presentar un ampli ventall de possibilitats expressives i de diferents recursos emprats pels poetes.

Una de les meves premisses als autors invitats, pertanyents a diferents generacions, era que les obres estiguessin realitzades en el segle actual i si fos possible inèdites. A ambdues condicions, els autors han respost satisfactòriament i, a més a més, la majoria de les obres han estat realitzades aquest any 2005, la qual cosa permet copsar el panorama actual.

A l’antologia15 que vaig coordinar l’any 1993, pocs dels quaranta-dos autors seleccionats feien servir les noves tecnologies. En els trenta-dos autors presents en aquesta, més d’una tercera part les fan servir de forma habitual i d’altres continuen fent servir el collage, el cal·ligrama, el traç pictòric, el fotomuntatge... o altres tècniques mixtes.

La majoria de poetes d’aquesta antologia troben les seves arrels en la història fragmentada, i a vegades invisible, que al llarg del segles han anat creant, com un immens i heterodox tapís, autors com Símmies de Rodes i Fortunat, Raban Maur i Caramuel, Helwig i Capelle, o més propers a nosaltres com Mallarmé i Apollinaire, Marinetti i Schwitters, Salvat-Papasseit i Junoy, Grup Noigandres i Man Ray, Duchamp i Cornell, Marcel Mariën i Jirí Kolar, Josep Iglésias del Marquet i Felipe Boso, Francisco Pino i Guillem Viladot, Joan Brossa i...

La poesia visual, dins l’àmbit dels Països Catalans i de l’Estat Espanyol, en aquests darrers quaranta anys, sempre ha tingut un recorregut silent o potser fins i tot secret, però amb una vitalitat persistent.16 Cada dècada ha tingut els seus moments d’eufòria i de decaïment, amb implicacions més o menys político-socials, però, ja sigui bé mitjançant exposicions col·lectives o individuals, o bé la publicació de llibres personals o antològics, la poesia visual sempre ha estat present.

Aquest és el primer llibre antològic de la poesia visual dels Països Catalans que també serà exposició itinerant, i esperem que sigui un punt d’inflexió per a futurs estudis i serveixi per seduir nous lectors i nous espectadors mitjançant la poesia visual, aquest híbrid d’imatge i text, frontera o, més ben dit, territori compartit entre la literatura i la pintura, artifici crític i lúdic alhora, espai on el metallenguatge poètic és un virus en constant expansió.

J. M. Calleja

Participants:
A. Ràfols-Casamada, Andreu Terrades, Santi Pau Bertran, Gustavo Vega, Núria-Rosa Cabré, César Reglero, J. Brustenga-Etxauri, B. Ferrando, Xavier Canals, Isabel Jover, Josep Sou, J.M. Calleja, Paco Fanés, J.C. Beltrán, Donís Orrit,F.Fernández, Paco Pérez, Pep Segon, F. Xavier Forés, Salva Pérez, Pep Mita, Nieves Salvador, J. Badiella, A. Albalat,Joan Puche, Lluís Vilaseca, J-S. Leblond-Duniach, Sergi Quiñonero, Raül Gàlvez, Miquel Martínez, Daniel Montes i Eduard Escoffet.

________________________

Notes:

1 La revista DOC(K)S, núm. 12, l’estiu de 1978 dedicà més de 100 pàgines a Les Catalans. També cal mencionar l’exposició Poesia Visual Catalana coordinada per J.M.Calleja i X. Canals l’any 1999 que recollia treballs de 22 autors del Principat, País Valencià i Les Illes.

2 Set (Teresa d’Arenys, Jaume Costa, Paco Fanés, M. Antònia Grau, Pep Mita i Primitiva Reverter), Badalona 2000.

3 Quintet (Joana Bel, J.M.Calleja, Enric Casasses, Coloma Lleal i Jaume Sisterna), Badalona 2002.

4 Calls, Albert, Poesia Noranta, Vilassar de Mar 1997.

5 Altres antologies són Calleja, J.M. i J.A. Sarmiento, 17, Barcelona 1980, i el número monogràfic Poesia Visual de la revista Mirall de Glaç, Terrassa 1992.

6 Molas, Joaquim i Enric Bou, La crisi de la paraula.Antologia de la Poesia Visual, Barcelona 2003.

7 Muriel, Felipe, La poesía visual en España (siglos X-XX). Antología, Salamanca 2000.

8 Morales Prado, Félix, Poesía Experimental Española (1963-2004). Antología, Madrid 2004.

9 Beltrán, J.C., i B. Ferrando, Poesia Visual Valenciana, València 2001, i Ricart, J., La Mirada Llegida. Antologia de Poesia Visual Valenciana, València 2002.

10 Beltrán, J.C., El color en la poesía visual. Antología consultada, Madrid 2001.

11 Beltrán, J.C., i M Jesús Montía, Phayum. Poéticas visuales, Benicarló 2000.

12 Pozanco, Víctor, Antología de la Poesía Visual, Aiguafreda 2005.

13 Zurgai, desembre 2000, Bilbao. Anfora Nova, núm. 49-50, any 2002, Rute (Còrdova). Quimera, núm. 202, setembre 2002, Mataró (Barcelona) i Insula, núm. 696, desembre 2004, Madrid.

14 Texturas, revista dirigida per Àngela Serna des de l’any 1989 i Boek861 publicació electrònica que dirigeix César Reglero. Cal esmentar també el cd To2 o casi to2. Muestra incompleta de poesía visual, experimental y mail art en España, coordinat per Julián Alonso l’any 2004 que recull treballs de 159 autors.

15 Calleja, J.M., Poesia Experimental-93, Barcelona 1993.

16 Per constatar aquesta vitalitat persistent, veure els articles d’Antonio Orihuela Poesía Visual, Maximalismo (1964-2004) i Cronología (1964-2004) dins l’exposició Desacuerdos (2005).

De pollastre meditationes

2005-11-04T22:33:00.000-08:00

Seguint els vells/bells versos horacians, «Ut pictura pollesis; grip quae, si propius pollastres, / te capiat magis, et quaedam, si longius endrapes», torna a estar en el candelabro el millor amic de l’home: el pollastre, la gallina ponedora, la gallina americaneta: This ous are made for walking... la gallina Caponata, la Gallina Blanca, el Pimpollo, les albaes del famós cantador El Pollastret de Paterna, el segrest del lloro Manolo i, dissortadament, la grip aviària, que plana, com una ombra apocalíptica damunt l’estat del benestar del mundo mundial (o siga: l’occidental, perquè l’altre no compta si no té petroli o matèries primeres per depredar/urbanitzar). O, per dir-ho en paraules de Georges W. Bush Manrique: «Recuerde el pollo adormido / avive el huevo y despierte / contemplando cómo se pasa la gripe / cómo se viene la fiebre / tan tosiendo». Així està el pati: no ens alarmem, que està tot controlat, ai las, que les autoritats sanitàries ho tenen tot controlat: pa n’això som gold medallists en pitosanitaris, coooc, cooooc!
Aquesta omniavipresència del pollastre, dels seus virus, etc., semblant a la de l’ex bisbe mediàtic, em du al fet que, fa alguns dies, un bon amic de Girona, em va enviar un article escanejat sobre l’afer del presumpte gallicidi de Matildo. D’aquest luctuós esdeveniment ja em vaig ocupar a la primavera. La història és molt senzilla: un gall cantaire de raça empordanesa que, com feien els galls abans d’esdevenir un objecte semblant al menjar de gat (polièdric amb vores arrodonides, de color rosaci i immutable a la cocció/fregitori), eren uns animalons que saludaven l’aurora amb més poesia que els moderns despertadors digitals, va generar un conflicte entre dues veïnes, per les escridassades matutines del gall. Això passava a Pont de Molins (L’Empordà, Catalunya, Tripartitolàndia) entre Mercè Catalán i Adela Sánchez. El pollo pels cants del gall, va anar a més i Matildo va aparèixer presumptament escanyat. D’un pollicidi que era una falta de danys, l’afer judicial va esdevenir un cas de delicte ecològic, atès que Matildo era un gall de raça empordanesa, recuperada el 1987, segons informa Tura Soler, periodista d’El Punt.
La senyora Catalán, que no ha arribat cap a cap pacte d’acord extrajudicial amb la presumpta gallicida Sánchez, va guardar el cos de Matildo al congelador: improvisada morgue domèstica, i va reclamar una gallòpsia/necròpsia/autòpsia. Ara, la premsa diu que els manescals forenses (que també els hi ha, també) del Col•legi Oficial de Veterinaris de Girona han determinat que la gallòpsia costarà 300 euros de l’ala i ítem más: que a veure qui pagarà el tiberi, perquè les despeses d’aquesta modalitat de tanatopràxia no estan previstes dins del procediment de la causa... Pollos tengas, aunque te los maten.
Això em porta a unes altres meditacions que ja podem enllaçar amb Castelló. Anem a pams: el corpus delicti, s’havia de guardar al congelador de casa? No seria millor que els Col•legis de Veterinaris o els Palaus de Justícia tingueren una pardalomorgue? No, no ho dic de conya. Potser el pollicidi de Matildo siga una excepció que confirma la regla (o la desviació de la corba de Gauss, que diu una amiga meua). Però aquí a Castelló, no ens enganyem, una pardalomorgue o tordulomorgue ens aniria molt bé. I ho dic a temps, ara que encara no estan inaugurades les dependències de la nova Ciutat de la Justícia. Si les previsions apocalíptiques de la pandèmia de la grip aviària (que els déus o el nou bisbe no ho vulguen) s’acompleixen, fóra bo disposar d’un dipòsit de cadàvers aviaris perquè, i ho diu la premsa, als paranys s’està caçant amb total normalitat/impunitat i, com comencen a caure tords infectats, el problema de la grip aviària pot esclatar amb més virulència que 50.000 parelles d’aguilutxos cenizos fent niu als terrenys de l’aerotord de la Vilanova o amb més perill que «Las Callles de Castellón» en dia de pluja, pels que tenim el mal costum d’esvarar. La qüestió està pendent. S’hauria de resoldre abans d’haver-ho de lamentar. Buenas notxes, bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 23 d'octubre de los ponientes.

La sargantana

2005-10-16T06:52:00.000-07:00

Vaig fugir de l’ombra del campanar (no és bona cosa quedar-se sota un campanar quan s’enfonsen les esglésies i fins i tot els bisbes toquen el pas de deux) amb l’excusa de la presentació de l’«Anuario Gastronómico de la Comunidad Valenciana», que dirigeix l’Antonio Vergara i que, des que va nàixer (el llibre), m’honora comptant amb el meu teclat. Tres dies en València a Ca l’Anfruns, en companyia de Montse, Carlos i els seus dos gats donen per molt: sopar amb Clara Millo, i a la vora, Juan Mari Arzak et al.: Carme Alborch, Fernando Delgado i més notables et al.; remenar i comprar espècies índies com ara (encara no l’he obert, per tant no puc esplaiar-me en una descripció organolèptica) l’«alga de obispo» (sic) que promet unes sensacions d’allò més pontificals, cafès d’Etiòpia, remenar bibliografia dels cuiners de Pius V o trobar (encara que estiga a l’abast de tothom) volumets deliciosos com «La mafia se sienta a la mesa» (Jacques Kermoal i Martine Bartolomei, 2002, Tusquets, ISBN: 84-8310-841-0), que recomane a tota persona aficionada a la bona historiografia gastronòmica.
A més de tot això, vaig conèixer una persona entranyable i vitalista, que recupera, de motu proprio, la memòria històrica d’alguns pilots republicans. Perquè aquest home (li diré Silverio, que és un nom molt poètic per conservar el seu anonimat, ja que no li vaig demanar permís per escriure de la nostra trobada) també va ser pilot: dels Chatos i Moscas, aquells Polikarkov I-15 i I-16, diminuts i soviètics, fascinants. Uns avionets quasi de joguina aguerrits que sempre m’han recordat els que el meu avi patern, Antonio Albalat Roca, va fer a la presó de Borriana amb fitxes de dòmino i acer, per distreure’s mentre els seus companys xofers morien afusellats en nom de l’estat nacionalcatolicista. De tot això parlàvem i del llibre que Silverio ha escrit sobre un altre pilot, amic seu, Cayo Rioja García (http://www.aire.org/gce/pil_rep/rioja.htm), recentment desaparegut, que va ser ferit mentre pilotava un Chato: un mite entre els aviadors de la II República i, posteriorment, amb un braç desgraciat per un bombardeig feixista, encara va tornar a volar per combatre per la llibertat. Es veu que era un home que exultava llibertat. Com diu la web esmentada: «Dio por la República, tres años de guerra, un brazo, tres años de cárcel y una vida truncada».
Mentres, la dona de Silverio, Isa, ens havia preparat un gaspatxo de Requena amb llebre i unes migues de pastor amb mel, que mereixerien un 9’5 sobre 10, atès que, com diuen la Montse i el Carlos, no sóc persona que acostume a emprar el 10 perquè, com sempre dic, la perfecció és un vector i no mai un punt concret del camí... però la senyora Isa de poc no l’assoleix...
Amb tot el que més em va sorprendre va ser una curiosa amistat que Silverio va mantindre amb una sargantana. Ens ho va explicar el seu fill, perquè Silverio pensava que no el creuríem i deia: «Ah, d’això jo ja no m’enrecorde». I resulta que una nit que el fill va arribar a casa, Silverio li diu: «Anem un momentet, que he quedat amb una sargantana» i el fill es va quedar de pasta de moniato, com és obvi. No obstant, el va acompanyar: van eixir a la porta de la vil•la, molt prop de València, devien ser les 23,30 h, i als pocs segons, va comparèixer, eixida d’un forat, la sargantana. Silverio li va dir quatre gràcies amb el seu verb ben florit, de rapsode valencià, li va fer unes pessigolles al llom i la sargantana, quan li va parèixer prou, va desaparèixer fins la nit vinent. M’ho crec, com també crec que cal recuperar la memòria de Cayo Rioja i tants d’altres, perquè la llibertat no torne a ser soterrada en foses comunes, ni la reacció acabe per desfer-nos el país, l’estat del benestar, la solidaritat o la tolerància: que també són plats de bon menjar i els avions també aprofiten per veure el món des d’una altra perspectiva, per enlairar-se allà on no arriba l’especulació urbanística, la grip aviar, o on lluu l’opalina lluna de València. Aquella que besava la mata de coralets vermells, grocs i morats de Silverio o el seu avionet de fusta, damunt de la teulada de la vil•la: amb el timó de cua tricolor. D’aquesta manera, mantenint aquesta ànsia de llibertat als 81 anys, no ens és difícil creure que es pot tindre una cita, cada nit, amb una sargantana.

Article publicat a Levante de Castelló, el 16 d'octubre de 2005

La vida canina

2005-10-13T09:46:00.000-07:00

Escric aquestes ratlles (o hauria de dir píxels?) mentre sona «Rata de dos patas», ranxera de Paquita la del Barrio i sota l’atenta mirada de dos saures de l’espècie Pogona vitticeps, que mengen grills italians amb fervor de tiranosaure. De perquè em miren els dos saures o dracs barbuts australians, els lectors o les lectores poden llegir la història al següent blog: http://www.menacorde.com/wordpress/?p=219 i posts i comentaris post-eriors. He d’escriure, aquesta setmana del llibre «La vida canina. Contes de bojos», de Carles Bellver Torlà, escriptor, company de feina i, com diria la parèmia, tanmateix amic. Li ho vaig prometre al juny quan vam intercanviar les últimes novetats bibliogràfiques d’ell i d’una servidora i mel va dedicar amb el següent text: «A Toni, poeta universal, vitalista tot terreny, contrastant afectuosament que en som molts més fora que dins [...]». Dec suposar que el tal Toni sóc jo atès que no hi havia cap més presència humana (ectoplasmàtica, no podria assegurar-ho) al despatx i el fet que, posteriorment, no ningú m’ha reclamat el llibre.
D’aquest llibre de Carles ja se n’han fet algunes glosses i hi ha en línia també, d’aquestes, es poden llegir al seu blog: http://www.carlesbellver.com/blog.html. Supose que també se’n farien a la presentació del llibre, a la qual no vaig poder assistir per motius paternoreptilians que ara no vénen al cas, però com que ja m’he disculpat amb el Carles no passa res. Ara hauria d’adoptar, una servidora, un posat intel•lectual i amanir un discurs pseudoprofessonial sobre el discurs literari, la pervivència i vigor del conte curt en català, les influències en l’obra bellveriana, and so on que diria aquell. Però no ho faré per diverses raons que ara sí que esmentaré: a) perquè els llibres són per llegir i no per explicar, b) perquè una servidora, tot i que escriu llibres (i en publica) no és cap crític literari (ni ganes) i no vol fer tornar modorros, ni molt menys espantar-los, els potencials i proverbials lectors dels esbojarrats afers de Charles Beauvoir, recollits per Carles Bellver que deuria fer més cas dels savis consells de Josep M. C., però aquesta vegada ha fet bé de no fer-li cas; c) és divendres de vesprada i com m’encante molt, no arribaré a temps de publicar l’article i d) el millor que poden fer els lectors i o les lectores d’aquesta columna és deixar-la estar i anar a la llibreria de guàrdia més propera i comprar-se’l.
Carles Bellver escriu molt bé. Forma part del curiós trio de narradors locals (i no per això menys universals, perquè si no, no els citaria) Miquel À. Palomero-Carles Bellver-Nel•lo Navarro, que recomane a ulls clucs i sense ulleres (per això mateix, perquè m’he deixat les ulleres al menjador i no tinc ganes d’anar-hi a cercar-les, també escric de pressa). Bé, aquesta afirmació del trio es podria fer extensiva a un pòquer o a un ful, tant se val, però així trucaran els que se sentiran una mica molests amb aquesta asseveració excessivament categòrica i aprofundirem una mica més en la seua indio-sincràsia.
Com el mateix Carles Bellver ha afirmat per ahí, i és també un topoi ben sobat (i no per això li treu ni un mil•ligram de raó), la realitat supera la ficció en tots els casos: fins i tot la ficció narrativa i la poètica. De la poètica caldria parlar-ne abastament, però com que ni els estudiosos més profunds de la poesia es posen d’acord, ho deixarem per a un altre dia. I ho dic perquè ha sigut una llàstima que «La vida canina» haja vist la llum després de l’aparició del osez-no! de El Toro, amb la qual cosa, hauríem tingut un llibre amb més contes i més esbojarrat encara. Tampoc és cap problema greu, perquè Carles Bellver és un polígraf consumat i ja ha dit (o ho ha deixat entreveure) que aquest tema li interessa com a matèria de Bretanya. Veurem en el futur si ell és de la mateixa opinió que jo: que era el xupacabras o alguna altra cosa. Jo ja ho sé, però no desvetlaré la Ísis no desvetlada. Un altre dels encerts de «La vida canina» és que inclou una bibliografia final amb perles de tota mena: de Boeci a Freud, passant per Dylan Thomas, Ignatius Reilly i B. J. Nebaud. Que no només de Lovecraft viu el contista! I deixe d’escriure: havia de fer la glossa com si no hagués llegit el llibre: sense esmicolar-lo per fomentar un altre topoi, també cert; que la població llig poc i que s’hauria de llegir més. Amb llibres com aquest, un es pot reconciliar amb la indústria editorial i no sentir-se estafat, com passa més vegades del que caldria. Buenas notxes! Bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 09 d'Octubre de 2005. En la foto, la Nonoko i el Shin Xan.

Cagamànecs

2005-10-03T11:28:00.003-07:00

Parlava, dilluns passat, l’Antoni Dimitròvitx Valesa (el senyor habitualment d’aquí baix, tot i que tanto monta, alto volta...) [nota per blogonautes: en el diari en paper, al Valesa, amb qui anys enrere vaig tindre una columna a mitges, el solen maquestar a sota meu. En aquest cas, no és cert el refrany de "la gallina de dalt caga la de baix", som molt nets i molt bons amics] de les estaques. I com que he d’escriure a correcuita perquè un rèptil m’espera a Barcelona, li dic (a Valesa, no al rèptil): doncs aquesta setmana, si tu has escrit de les estaques, jo escriuré dels mànecs i més concretament (atès que darrerament he agafat una embranzida pardalaire) dels cagamànecs. Els cagamànecs venien a la tardor (no sé si encara vénen perquè com més va menys silvestre sóc), quan estudiava als escolapis (una altra mena d’ocellots: «Uccellacci e uccellini», de Pier Paolo Pasolini, passalacabra!) i els caps de setmana me n’anava a l’horta (ara tota asfalt, aquella horta de darrere de Les Torres) amb els companys a parar lloses i cepets, a furtar nius (quan era temporada) o a guateques/parties pasqüeros. Veges tu. Llavors, vaig conèixer el cagamànecs, ara emboirat pel tel subtil però poderós i molt opac del record: era un ocell pardusco, algun muscicàpid, sílvid o quelcom semblant, que no ens atreia molt, però que emprava els mànecs: els d’aixades, llegones, etc., com a lloc de guaita per papar mosques o embadalir-se i, de passada, honorar el seu nom popular.
Anys després, en llegir llibres d’ornitologia i diccionaris, em vaig assabentar que el cagamànecs era el bitxac o Saxicola rubetra que, segons el Diccionari Catalàbarravalencià-Valencià-Balear.cat, se’n diu en la llengua del veí país d’Espanya, cagaestacas: es veu que a l’estranger té els mateixos hàbits defecadors que ací. En fi, aquesta pista lletraferida em va permetre retrobar el cagamànecs allà plantat a les parets de pedra seca, tot pito, ell, a Penyagolosa que, com sol fer-hi fresqueta, es veu que allí cria i viu i treballa la mar de bé sense necessitat d’emigrar. O, si emigra, tampoc ho sé, que no els ho vaig preguntar mai.
Ara recorde molt els cagamànecs, gràcies a uns altres ocells (també parduscos): els vileros (Passer domesticus) que estan fent-se molt nombrosos a Castelló i, com que en els últims anys, a la nostra municipalitat fabriana i fabrista (i si no, te pondré a hacer los deberes... Ui! Digo, los devedés!) li ha pegat per plantar lledoners a clot què vols, doncs el nombre d’arbres-dormitori de vileros ha augmentat exponencialment. Perquè els vileros s’ajunten per dormir i tenen preferències sobre l’espècie d’arbres on s’ajoquen: a les moreres, morerots, etc. no hi dormen. No sé per què, però és així. En canvi, els lledoners els troben d’allò més acollidors i lo que hacen en el interior, se nota en el exterior, com passa amb alguns ferments làctics de la humana dieta. El conductor poc observador que deixa el cotxe amorrat a algun lledoner una nit, a l’endemà se’l trobarà tan adobat que no li caldrà nitrat de Xile, gallinassa, adob orgànic de cavall, etc. per poder plantar carabasses, moniatos, creïlles, tomateres o algun bajocar sobre la carrosseria. Aquest fet, observable a simple vista per la blancor i abundància de les deposicions, em fa sospitar d’un altre (més sinistre): ha tornat la vella pràctica de moixonar: de caçar vileros per la nit. Si observeu el nombre de plomes (i no són estilogràfiques, ni bic naranja te pone fino, ni bic cristal te pone normal) que hi ha sempre a sota dels lledoners-dormitoris, comprovareu que no és que cap gat desvagat s’hi haja cruspit un vilero (ni que fóra xurro, que també hi ha de vileros xurros: Passer montanus, també dit pardal xàrrec), algú se’ls està carregant a l’engròs. És una sospita que mantinc des de fa temps, perquè no crec tampoc que muden alhora i sempre... Deu ser una eliminació poc selectiva. No interessen els pardals, com tampoc interessen els arbres que duren més de dos o tres anys. On hi ha un arbre, a Castelló, aviat faran un pàrquing i, a sobre d’un pàrquing, mai arrelaran arbres esponerosos. Això sí, el reclam, a tota òstia, del lolailo amb el cotxe tunejat i les finestres sempre obertes, haga frío o calor, no taca ni molesta... Cagamànecs, cagamiques, caganaies, cagandances, cagandanes, caganer, caganinyols, caganya, caganyinyetes, cagalló, cagapoquet, cagaprim... caga-ranci, cagareli, cagarel•lós... Buenas notxes, bona nit!

Article publicat al Levante de Castellón, el 03 d'octubre de 2005.

El Zorzal Criollo

2005-09-27T11:29:00.000-07:00

Tal i com ja avançàvem la setmana passada, aviat començarà la temporada del parany. Com ja ha divulgat la premsa, enguany tornen a pintar bastos entre la paranyeria local. Tot i que en un viatge a València, aquesta setmana, he comprovat com els preparatius a molts paranys de la Plana Baixa, segueixen els rituals de costum, com si no passara res... Coincidint amb aquestes cabòries ornitològiques, m’arriba, amb la corresponent puntualitat a la que em tenen acostumat, la «revista de empresas» Adiós, que edita l’Empresa Mixta de Servicios Funerarios de Madrid, SA. Aquests senyors anualment convoquen un concurs literari de tanatocontes i el primer any d’aquesta convocatòria oferien un viatge a Bali pel guanyador. Els vaig enviar un missatge electrònic preguntant-los que, si guanyava el premi, el viatge com l’hauria de fer? Viu o mort? Em van contestar molt amablement exalçant el meu humor negre i es van prendre la llicència, per la qual els estaré eternament agraït, de subscriure’m, sense pagar ni un duro (ara ni un cèntim), a Adiós.
En el número de setembre-octubre d’enguany, el reportatge central de la revista, que obre portada, es titula «Carlitos Gardel, un cadàver inmortal» i el signa la redactora en cap de la revista, Nieves Concostrina. Per aquest reportatge m’assabente que a Carlos Gardel l’anomenaven el «Zorzal Criollo», perquè, com tots vostès saben, la seua veu brodava el tango com el millor dels Turdus philomelos (o tord comú, en llatí) que volen, a la tardor, per les nostres contrades. A més, Carlos Gardel era europeu (això diuen). Va nàixer concretament a la localitat de Tolosa de Llenguadoc, encara que els uruguaians asseguren que nasqué a Tacuarembó i, segons el reportatge de Nieves Concostrina, fill de l’algep: «fruto de las relaciones prohibidas entre un poderoso militar, Carlos Escayola, y una adolescente, María Leila, que entonces era su cuñada y años después llegó a ser su esposa...». Per la seua banda, els argentins també el reclamen: accepten el naixement a Tolosa, però es veu que després es va nacionalitzar argentí... un embolic de tres mil parells de codonys. Ara hi ha qui demana que se’n facen proves del DNA de la presumpta mare francesa i de Gardel, però una jutgessa argentina, Fabiana Schafrikde (no hi ha cap constància que haja sigut jutgessa de Nules), s’ha oposat perquè diu que hi ha massa proves documentals de l’origen migrador de Gardel. Estaríem, per tant, no només davant d’un gran tord o zorzal cantaire, sinó d’un dels tords de migració de més llarga volada.
I també aquest zorzal, enllaçaria amb el tema que tractàvem la setmana passada: la seguretat en l’aviació. Enguany ha fet els setanta anys de la mort de Gardel, el 24 de juny, per ser més exactes, i Gardel, com un tord de parany, pobret, es va estavellar mentre volava. Aquell 24 de juny de 1935, segons explica Concostrina, Gardel va despegar en un trimotor F-31 a Bogotà en vol cap a Cali, va realitzar una escala tècnica a Medellín i en intentar enlairar-se d’allà, el trimotor va ensopegar amb un altre avió i... allà vas cabàs! Carlos Gardel va entrar definitivament, amb 44 anys, en la llegenda. El reportatge de Adiós atribueix les causes de la col•lisió a la rivalitat entre pilots: un altre aspecte que haurien de vigilar els capos del nostre presumpte aeroport de la Vilanova: La història del xoc d’avions en que va morir el Zorzal Criollo és complicada i plena de misteris: un pilot de SCADT (Sociedad Colombo Alemana de Transportes Aéreos), Hans Ulrich Thom acollonava amb els seus vols un altre pilot: Ernesto Samper, de la SACO (Sociedad Aérea Colombiana) i un pique d’aquestes característiques va resultar fatal per al millor tord que ha donat la història.
Tords, tanguistes, pilots... el cel dels déus, el cel del pilot Connell, del novel•lista James Salter, el cel-ta de Vigo, el cel dels apòstates, el cel-i-bat... Tots s’apleguen a les estrelles, en un enlairament místic. Mentres, a Castelló, ens guanyen la cursa de la glòria de la lingüística universal: en un anunci d’automòbils se’ns assegura que científics canadencs han inventant (i fins i tot s’hi pot veure) una màquina que decodifica i tradueix el llenguatge dels pollastres. El pollastre diu que no es comprarà mai un cotxe d’una determinada marca... A Josety i a Gimeno els han guanyat la mà, Cooc! Cooooc! quina llàstima!

Article publicat a Levante de Castelló, dilluns 26 de setembre de 2005. El bisbe se'n va, Laus Deo!

Tord Air Force One

2005-09-19T11:59:00.000-07:00

L’estiu de 2005 passarà a la història com un dels més negres de l’aviació comercial. Als castellonencs aquest fet hauria de preocupar-nos. Som propietaris d’un presumpte aeroport. Dic presumpte perquè entre l’aligot malastruc i unes altres delicatessen aeroportuàries (verbigràcia, la Ciutat de les Llengües) veurem en què acaba el ball... A més, la pervivència de mètodes de caça tradicionals com el parany o més moderns, com el parany científic, demostra un altre fet que no podem obviar: les comarques de Castelló són terra de pas d’innombrables milions d’aus que poden posar en perill la seguretat dels nostres vols. No voldria aiguar-li la festa a ningú, però, «es lo que hay». Tords, grives, estornells i la immaculada gavina pepera representen un seriós problema que els caps benpensants de l’aeroport han de preveure, no siga que ens agafen les desgràcies amb el cul més a l’aire que al sr. George W. Bush, fins i tot quant té pixera a l’ONU (que no és qüestió de fotre-se’n de les víctimes del Katrina, pobres).
Ha caigut en les meues mans un document desclassificat i desenquadernat (tot s’ha de dir) sobre el perill de les merles i els estornells (i per extensió també de les gavines i altres pardalots residents als EUA) als aeroports. No és cap conya. Es pot consultar a l’arxiu en línia del web del AFPMB (Armed Forces Pest Management Board). El va escriure, sense data, però amb el nombre de catàleg/descatalogamenta 123543, el senyor Richard A. Dolbeer, funcionari del US Fish and Wildlife Service, del Denver Wildlife Research Center de Sandusky (OH, Ohio?). Conté taules prou aclaridores (antigues, però): en 1960, a l’aeroport de Boston, una aeronau Electra va col•lisionar amb els estornells i moriren 62 persones. En 1973, a l’aeroport d’Atlanta, un Learjet va topar amb pardals vaquers capnegres (Molothrus ater), que tindran un pes i dimensions semblants als dels tordets, i moriren set persones. Quatre anys més tard, a Chicago, un Turbo Commander s’hi estavellava contra unes gavines, quatre morts... En 1979, a Palo Alto, un avió Swearingen es va pegar una pinyolada (també contra unes gavines) i hi van morir dues persones... El senyor Dolbeer ho diu ben clar, fins i tot en l’abstract inicial del document: «However, the rather infrequent collisions between aircraft and blackbirds or starlings can be catastrophic, even though these species have less than 10% the weight of most gull species». Si el lector o la lectora no saben anglès, ara que estem al setembre és un bon més per apuntar-se a una acadèmia; que no faça figa, això sí.
És per pensar-s’ho, no és cap joc, jugar amb la vida del personal i menys encara en els temps que corren o volen. Li ho comento a la senyora etnògrafa-criptozoòloga Josephine Matamala. Em diu que, atès que el noble i antic esport del xoqueo per atraure els tords està en perill per les directrius de la Unió Europea, s’hauria de reconvertir amb l’objectiu de garantir la seguretat al nostre presumpte aeroport. Josephine Matamala em comenta que, a la torre de control de l’aeroport podrien posar-se experts xoquejadors científics que desviaren, amb els seus xiulets i xiulits els tords, els estornells, les grives, etc. Xiiiip! Xippirrriiiiiiip! Xip! Xip! Xiuuuuuuuuuu! Xoc! Xoc! Xoc! Xuirrrr! El nom podria ser ben eufònic: Tord Air Force One, per exemple. Tot i que si algú s’inventa un nom millor, que li’l posen, que una servidora no té accions en la Mercantil Avionetària. Al mateix temps, la feina de la divisió Tord Air Force One (Mancomunitat Tordística Castellón-Teruel) es podria completar, per exemple, amb la instal•lació estratègica i ben cartografiada de paranys científics amb xoquejadors i hostesses d’altos vuelos, que acostumaren tords i estornells a noves rutes (passadissos aeris, autopistas del sielo, etc.) que desviaren els saborosos pardalets i pardalots del trànsit d’aeronaus que vindran plenes de gom a gom als nostres parcs temàtics (si la judicialització del nostre món d’il•lusions no ho envia tot a pastar fang). Xiiiip! Xippirrriiiiiiip! Xip! Xip! Xiuuuuuuuuuu! Xoc! Xoc! Xoc! Xuirrrr! Uniríem, així, tradició i modernitats, tords i turboreactors, progrés i etnografia... en fi, la nit dels temps i dels estornells amb l’esplendor esplendorosa que es projecta sobre el Castelló del segle XXI.
A la capital, el perill dels estornells per a la imminent tardor-hivern sembla conjurada: la capolamenta estival del ficus de la plaça de Maria Agustina, voldria equivocar-me, acabarà per matar-lo. Si es mor el ficus, matarem dos pardals d’un tret: s’hi acabarà el problema dels estornells i, qui sap? Igual s’hi pot construir un pàrquing subterrani d’allò més pràctic i funcional. Xiiiip! Xippirrriiiiiiip! Xip! Xip! Xiuuuuuuuuuu! Xoc! Xoc! Xoc! Xuirrrr! Buenas notxes! Bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el diumenge 18 de setembre de 2005

L’osez-No!

2005-09-15T12:43:00.000-07:00

Des de fa dies que ja no se sent a dir res del presumpte «osezno» que ha aparegut pels voltants i, fins i tot, dins de la bonica localitat de El Toro (El Bou, com diu l’amic Manel Collado), famosa per les vaques braves, el singular entorn paisatgístic o les mai ben prou ponderades tòfones negres: la Tuber melanosporum o Diamant del Perigord (que és una regió francesa que no hauríem de confondre amb cap ampliació urbana o PERI de Castelló...). I tu, benvolgut lector o benvolguda lectora (que una servidora, a diferència dels bisbes, us estima a tots, sigueu heteros, homos, o seitons en vinagre) et preguntaràs: «i aquest moniato per què escriu al titular osez-No! En comptes d’«osezno» o «cadell d’ós», com seria preceptiu, segons el precepte preceptual preceptiu? Doncs, benvolgut lector, lectora, hetero, hetaira, homo o seitó en vinagre: molt senzill, perquè crec que no estem davant ni, especialment, darrere: sobretot perquè l’animaló sempre ha sigut vist de cul, d’un osezno. El mateix neologisme que vaig determinar, ja ho diu ben a les clares: osez-No! Que és com dir que no estem davant d’un cadell d’ós, ni de l’ós Bubu, que era el company minimalista de l’ós Iogui, de Yellowstone, ni de l’osset Misha, el de les Olimpíades de Moscou, que aquest ja deu ser un ós cepat o una pelleringa de museu. Per les descripcions que ha publicat Levante de Castelló, que ha seguit el tema amb l’exquisitesa i el rigor que caracteritza aquest diari, que és el meu, que és el vostre, sigueu heteros, homos o seitons en vinagre, podria tractar-se d’un coala, però tampoc crec que un coala anés a parar a El Toro (sí, sí, ja sé, El Bou, amic Manel Collado) perquè les vegades que he anat per allà no recorde haver vist cap eucaliptus. I ja se sap: un coala sense eucaliptus és com un hivern sense flors, com una primavera sense neus, o com el Rechne de Valènsia sense l’aigua de l’Ebre (tot destarifos deguts a la mà sinistra de l’efecte hivernacle o a los intereses bastardos del Tripartit). De ser un coala hauria pogut sobreviure anant a la farmàcia del poble (o dels pobles de la contornada) i nodrir-se de caramels balsàmics d’eucaliptus, olis essencials d’aquest arbre o galindaines d’aromateràpia i flors escollides de Johann Sebastian Bach, però supose que l’hagueren delatat o que alguna agüela (esperem que no, pobretes) hagués patit un cinc-de-copes en veure aparèixer l’animalet, pelut i exòtic (luciferí, al capdavall) mentre ella només anava a per la recepta del Tanakene o a mirar-se la tensió o a per un laxant, que vaig molt restrenyida i crec que tinc una parada, perquè em note com unes pilotilles aquí a la panxa, però mira que no hi ha manera que faça de ventre i això que ahir per a sopar només em vaig menjar dues prunes seques i un got d’aigua i una cullerada d’oli d’oliva i després em vaig posar un repositori de glicerina Toby...
No, no, no! Tres vegades no! no! no!: No, no, no! No, no, no! No, no, no! Definitivament és un osez-No! I què és, us preguntareu? Doncs, si la criptozoologia no falla; i sembla no fallar, que a El Toro es van desplaçar, com ja va informar aquest diari, una parella d’investigador de l’Institut d’Estudis (s)Exobiològics, però encara no han dit ni mu ni aquest osez-No! és meu... deu ser una nova manifestació del conegut xupacabras que ja fa anys que volta per la demarcació de Castelló. El xupacabras es veu que ha pujat a comprovar com va la sequera per l’interior, atès que li agraden molt els rovellons, i sembla ser que s’ha esperat a veure si plovia abans d’entrar en hivernació-
He sostingut aquesta tesi del xupacabras al meu blog: http://wuniatu.blogspot.com i una amable lectora, Josephine Matamala, em posa un post amb una jota sobre aquest animalutxo. Com que és una perla de la literatura oral criptozoològica, no puc deixar de reproduir-la ací i desitjar-vos buenas notxes, bona nit!: «Ustedes se toman esto del xupacabras a cachondeo pero es una cosa muy seria. En un pueblo de Teruel cantan una jota dedicada a ese animal que dice así: “Por la calle abajo va un / xupacabras echando botes / i se sube por las tapias / pa no disparar los cepos”. La música popular está basada en hechos reales. Atentamente i sin ànimo de polemizar. Josephine».

Article publicat a Levante de Castelló, diumenge 11 de setembre de 2005.

Un bitllet amb Baudelaire

2005-09-12T10:11:00.000-07:00

Vaig fer aquest bitllet de 50 flores amb un retrat de CH. Baudelaire i una orquídia que havia fotografiat per a una convocatòria del Centre Wifredo Lam de l'Havana: l'exposició "República de Artistas" del"Projecto Semillas", que coordinen Willson Peña i Jorge G. Alberto Fernández. La van inaugurar fa poc.

(Si cliqueu el bitllet el voreu millor, però no el feu servir com a moneda corrent... XD)

Lena Iñurrieta va escriure per a la presentació:

El Arte Correo ha sido, desde su surgimiento, a finales de la década del sesenta, una corriente que ha promovido la expresión artística más allá de los circuitos comunes y de las normas del arte establecidas. De esta forma cruza fronteras, como un arte social y no comercial, que acepta y valida la mayoría de los esfuerzos de sus seguidores al servicio de la comunicación entre individuos.

La exposición “República de Artistas”, muy a tono con el sentido intrínseco de la manifestación, se propone crear lazos de fraternidad y unidad entre los creadores a nivel internacional, no únicamente mediante el hecho de participar, sino a través de la temática que unifica a la mayoría de las obras expuestas: la creación de una moneda local para una república de artistas materializada en el diseño de billetes y monedas metálicas, cuyo valor de cambio se sustenta en la solidaridad y el amor entre sus autores a pesar del mercantilismo presente en el arte y la vida. La idea preliminar para la creación de los billetes surge a partir de la obra LAM-E$-NO-CON-VER-TI-BLE-$, del artista Willson Peña Castillo, la cual constituye el eje central de la curaduría y se encuentra presente en la exhibición.

Cuenta con la participación de cerca de doscientos artistas de una veintena de países. Los soportes y las manifestaciones de las obras son muy diversos y comprende desde técnicas tradicionales como el dibujo, la pintura, el grabado, la fotografía hasta billetes intervenidos, arte digital impreso y video arte. También es importante señalar la presencia de proyectos artísticos como: revista carpeta de arte Casiopea, de México; escuela de fotografía Nueva Dimensión de Uruguay; Espacio Alternativo: Zona de Arte, de Argentina; Unión Internacional de Trabajadores del Arte y la Cultura: Unitac-Yolotl de México y una pequeña muestra del Festival Play de la revista Hotel Dadá, de Argentina.

La variedad y la cantidad de obras recibidas con motivo de la exposición, son un elemento importante para calificar el movimiento del Arte Correo como dinámico, vigente, con una fuerte presencia en América Latina. “República de Artistas” constituye un esfuerzo por dar a conocer en los ámbitos públicos nacionales una corriente del arte casi no conocida, ni practicada en Cuba, y ofrece igualmente un modesto panorama del Arte Correo internacional a la vez que resulta un reconocimiento a todos los que creen en el arte como un medio de expresión que puede de algún modo escapar de sus normas y de la comercialización.

CyberPoem 2.1

2005-09-08T20:56:00.000-07:00

Mostra de Poètiques Digitals
Inauguració dissabte 22 d’octubre de 19.00 a 22.00 h
Barcelona del 22 d’octubre al 5 de novembre de 2005

Centre Cívic Torre Llobeta
Carrer de Santa Fe, 2, bis
08031 Barcelona

CyberPoem és una petita i intensa mostra de poètiques digitals que se centra principalment en la poesia visual, experimental, la instal•lació poètica, la ciberpoesia, la videopoesia i les poètiques que sorgeixen de les noves tecnologies.

La Mostra d’aquest any s’ha internacionalitzat i inclou diversos convidats de l’estranger a més a més de destacats poetes catalans i de la resta d’Espanya.

L’objectiu del CyberPoem és mostrar les diverses formes poètiques que sorgeixen a través d’Internet, divulgar la feina i l’experimentació dels creadors poètics actuals, també intenta provocar la reflexió sobre la relació entre poesia, tecnologia i nous camins. La mostra consisteix en conferències, projeccions de videopoemes i ciberpoemes, exposició de poemes visuals i digitals, instal•lacions i shows en directe.

(Inauguració dissabte 22 d’octubre de 19 h a 22 h)

Exposició de poesia digital i visual

Antoni Albalat (València)
Julián Alonso (Castella - Lleó)
Javier Bou (Catalunya)
J.M. Calleja (Catalunya)
Yolanda Pérez Herrero (Madrid)

Conferències, projeccions i presentacions de vídeo i ciberpoesia

Julián Álvarez (Catalunya)
Conferència: entreCRUCES
Vídeos:
- Mercat Màgic
- Ser Dios
- Mañana en la batalla
Net-Art:
- A-A (cámara-a-mano)
- Imágenes de un bombardeo

Agricola de Cologne (Alemanya)
Ciberpoesia:
- Urban.early sunday morning
- Identity of Colour (Divisionistic Approach)
- 138 second of peace?
Videopoesia:
- Firebird. A new interpretation of Igor Strawinsky's
- Inability of being Nude

Caterina Davinio (Itàlia)
Conferencia: NET-PERFORMANCE: PROCESSES AND VISIBLE FORMS
Vídeo: POEM IN RED

Gonzalo Marcuzzi & Xavier Sabater (Argentina-Catalunya)
Videopoesia: Susurros de Invierno

Michel Collet & Valentine Verhaggen (França)
Presentació: Montagne Froide

Santiago Ortiz (Colòmbia)
Ciberpoesia: lenguas vivas:
- arboles
- bebeme [interacció: posició del cursor]
- cerebro
- limites
- palabrabacteria [interacció: cursor sobre bacterias]
- soloviento
Projecte en la web
http://moebio.com/spheres

Javier Robledo (Argentina)
Videopoesia: Y subo las escaleras

Xavier Sabater (Catalunya)
Ciberpoesia: Cómplices de una guerra

David Sueiro (Madrid)
Ciberpoesia: Cyborg Dreams

Performances ciberpoètiques

RES (Catalunya)
Ruidisme poètic

Motorcombo (Catalunya)
Concert poètic
Eli Gras & Cia.

Pielóptica (Catalunya)
Show tecno-poètic
Juan Carlos Gutiérrez (poema)
David Mola (actor)
Sara Sanjurjo (recitació)
Joan Bages (musica)
Carmen Platero (direcció)

Xavier Sabater (Catalunya)
Polipoesia

Instal•lació poètica

Albert Vergés (Catalunya)
Sunomo Moriawase: 100.000 Haikus

Mentides i drets

2005-08-29T01:02:00.000-07:00

Pel seu interès, reproduïsc un article del company

Francesc Ferrer i Gironès

Pel que sembla el partit que va en contra dels «Drets Històrics» ha ordenat que tots els seus militants escriguin o facin declaracions per denigrar no solament els «drets històrics» que estableix la mateixa Constitució espanyola, sinó fins i tot el concepte d’aquests drets, la finalitat d’aquests drets, i la justícia que representen aquests drets. Però es veu i es nota que, en donar-los aquestes consignes, no han tingut ni la més petita delicadesa de fornir-los-hi un estudi o un informe o, si més no, un argumentari que expliqués o justifiqués el rebuig frontal a la reivindicació d’aquests drets. La realitat és que potser els militants que han fet els articles o les declaracions són ignorants de la història nacional de Catalunya, i sense voler han dit mentides molt grosses. Mentides de tal envergadura que més que portar llum, han fet fum. D’aquesta manera hom no pot avançar. La mentida mai no podrà ultrapassar la realitat dels drets.

Primer.— Sembla que hi ha una certa harmonia sobre els disbarats que molts han escrit o han dit, per exemple:

• «Els drets històrics no s’adapten a la Catalunya moderna, a la nova Espanya...» (Geli)
• «Apelar ahora a los derechos históricos medievales situa el nacionalismo en el espacio de la fantasía mítica» (Puigverd)
• «Alguns posen en perill l’Estatut ancorant-se en el segle XVIII» (Álvaro Cuesta)
• «invocar los derechos históricos para ampliar o blindar competencias, lejos de fortalecer el autogobierno de Cataluña, lo debilita, y lejos de demostrar ambición, denota incompetencia y falta de rigor» (Montilla)
• «en el camino de la búsqueda de la felicidad medieval» (Mercader)

Hem recollit aquest conjunt d’idees per palesar que hi ha un sentiment, en conjunt, de fer anar enrere els drets històrics, com si fossin una antigalla medieval i que la seva aplicació avui no es cap ambició, ans al contrari no enforteix la competència exclusiva en l’autogovern. És una autèntica mentida. En primer lloc caldria parlar del significat de les paraules. Hom parla sempre dels «drets històrics» perquè la Constitució espanyola així ho va definir i expressar. Però els catalans, tradicionalment, no hem parlat de «drets històrics» quan hem reivindicat l’antiga llibertat. En tot temps els catalans han reivindicat les Constitucions i, en general, les llibertats. Pels catalans les llibertats eren en el nucli vital de les seves institucions polítiques de govern.

No endebades els catalans varen ser els primers d’Europa en organitzar la Pau i Treva per mantenir la seguretat, els primers europeus en tenir Parlament (abans que el de Westminster); els catalans, segons tots els autors, són els primers en aportar a la civilització europea la llibertat, els catalans són els primers d’Europa en organitzar un sindicat de pagesos, els catalans mai no varen tenir un rei absolut, era un príncep paccionat, la nissaga catalana no era hereditària, etc. Tots aquests principis s'incorporen a les Constitucions de Catalunya. I aquestes relacions de poder entre la «sobirania» i els «ciutadans» tan vàlides eren al segle XVIII com ara, atès que el concepte de llibertat no ha variat gens, quan es tracta de valorar les relacions que existeixen entre el «poder» i el «ciutadà». Pels catalans tan perniciós era abans dependre d’un Borbó absolut, com avui i ara estar sotmès a una majoria absoluta del Congrés dels diputats espanyol.

La «llibertat republicana» avui i sempre significa que els ciutadans no estan dominats per ningú. Per això, els catalans cal que tinguem «la competència de les competències» per tal de que ningú no ens pugui sotmetre.1

En conseqüència, invocar els «drets històrics» com un residu del feudalisme medieval és ser molt hipòcrita. Aquí no es demana pas el mateix i idèntic sentit que podia tenir el «dret històric» en el segle XVIII pel que fa a l’organització administrativa i política. Aquí el que es reclama i s’exigeix és la llibertat que tenien els catalans en l’autogovern. És la llibertat el nostre «dret històric». Intentar confondre'ns fent-nos pensar que els «drets» són antigalles, sense explicar-nos que els nostres drets, les nostres Constitucions, són les llibertats, és signe de mala fe.2

Segon.— Cal tenir present que les llibertats dels catalans s'aconseguiren amb molt d'afany. Segons diu la Generalitat ja en el segle XV, la llibertat pels catalans és la màxima opulència i «que poch lo han fet gran e lo fan ésser en la reputació que és».3 I a més a més explica la Generalitat que aquesta llibertat a voltes s’ha assolit amb sang i també per via onerosa. En conseqüència, ningú no podia treure aquesta llibertat als catalans, atès que l’havien assolit pel seu propi esforç, esforç econòmic i esforç de valentia. Les llibertats dels catalans eren de la seva propietat i ningú no podia arrabassar-los-hi. I aquesta propietat robada només es pot resoldre restituint-la i fent la «devolució».

La Corona de Castella abolí els «drets històrics» dels catalans escrits en les Constitucions —les quals constitucions garantien les catalanes llibertats— mitjançant el dret de conquesta i després d’una derrota militar. La derogació de les Constitucions de Catalunya es féu de forma il•legal, atès que no es reformaren les Constitucions seguint les mateixes normes que estaven reglamentades.

En conseqüència, si ara aquests nous augurs del «botiflerisme» ens volen dir que els «drets històrics» dels catalans són un anacronisme, per què el «dret de conquesta» que encara és vigent, aplicat pels castellans, no és anacrònic? quina diferència hi ha —posats a parlar d'anacronisme i de vigència— entre la llibertat dels catalans del segle XVIII i la dominació política que patim avui els catalans a causa del «dret de conquesta» dels espanyols? Qui pugui contestar que ho faci. Però ningú no podrà fer-ho amb equitat si les Constitucions de Catalunya les considera invàlides i derogades i, en canvi, el «dret de conquesta» l’estima vigent i eficaç.

Tercer.— Un altre pronòstic usat pels intervinents és quan afirmen que si es demana l’aplicació dels «drets històrics» aquesta petició comportarà la divisió del poble català:

• «pot fer la impressió que s’enfronta amb nacionalistes i no nacionalistes» (Castells)
• «Perquè Catalunya segueixi camins que no li son propis només faria que dividir i portar les reformes en via política morta» (Geli)

Això és una altra mentida. Si expliques malament el que són els «drets històrics», efectivament que pots arribar a fer pensar en situacions conflictives i discordants. Però, si expliques que «drets històrics» no és res més que la llibertat de què els catalans gaudien en relació al poder del príncep, la qual llibertat estava garantida per les Constitucions, i que aquestes Constitucions es varen eliminar i abolir d’una forma il•legal i per la via de la violència i de les armes, és ben segur que tothom trobarà correcte i seductor lluitar per la seva recuperació.

I encara n'afegiria més. Si els catalans el que volem és la llibertat que sempre vàrem tenir i que les Constitucions abolides il•legalment ens garantien, la seva restitució només es pot fer per via democràtica. Per això qualsevol estat veritablement democràtic i pacifista el que hauria de fer és organitzar un plebiscit 4 i preguntar als ciutadans catalans si volen recuperar la seva antiga llibertat. És a dir, expressar la situació política de forma que és l’estat qui vol fer la «devolució» de les llibertats dels catalans, atesa la seva derogació il•legal. Per tant aquest plebiscit, que seria part del dret a l’autodeterminació, no hauria pas de preguntar als ciutadans una «qüestió» mal formulada. No. La pregunta que hauria de plantejar el Govern de l’estat és simplement aquesta:

Els catalans voleu que l’estat us faci restitució de totes les llibertats que se us varen abolir il•legalment el 1715 pel «dret de conquesta»?

Us ben asseguro que no hi hauria pas divisió d’opinions. I molt menys divisió del poble català. La divisió que propugnen els aprenents de bruixot seria una fantasia mai acomplida. Així hom no podria mentir més sobre els «drets històrics».

Quart.— D'altra banda, entre els quins volen frenar l’Estatut, s’hi troba també un argument totalment hiperbòlic:

• «[Catalunya] no quiere artificiosos choques con una España que, dejando a un lado la pervivencia de feroces núcleos ultramontanos, muestra el rostro más amable...» (Puigverd)
• «l’Estatut ha de ser d’unió a Catalunya per “entendre'ns”, no per anar a barallar-se amb el conjunt d’Espanya» (Castells)
• «tienen que saber que el Estatut es una ley española que se tramita según la lógica constitucional vigente» (Mercader)

Aquests principis esgrimits signifiquen, segons aquests epígons, que invocar, reclamar o reivindicar els «drets històrics» porta a un xoc artificiós contra Espanya o provoca una baralla contra el conjunt d’Espanya, o que tal com diu Mercader no es pot anar contra la lògica constitucional espanyola, malgrat que la Constitució garanteix el respecte dels «drets històrics».
Aquí hi tenim un principi molt curiós, que és el del que pateix la síndrome del dominat. Fa temps que el sotmès ha estat paltrigat i, a desgrat d'aquesta situació, només té bons miraments cap aquell que el fueteja. Els catalans no podem exigir els nostres «drets constitucionals» perquè entraríem en un xoc artificiós o ens barallaríem amb els espanyols. Aleshores pregunto: Com poden sentir-se ferits els espanyols per causa dels drets històrics reclamats pels catalans, si aquests drets històrics no són res més que les llibertats que teníem en el moment de configurar-se Espanya?

En el moment precís que Espanya es configura políticament ho fa a través d’una certa col•laboració entre la Corona castellana i la Corona catalano-aragonesa. Des d’aquell moment la Corona de Castella, amb les seves classes dominants, ha mantingut la seva hegemonia política i fins i tot l’ha estesa pels països veïns. En canvi, als territoris de la Corona de Catalunya-Aragó, conquerits per les tropes castellanes i mitjançant el «dret de conquesta», se’ls hi derogaren les llibertats. Doncs bé, si ara els catalans reclamen les llibertats abolides il•legalment —les quals foren vigents en el moment de la formació d’Espanya i durant tres segles més—, ningú no pot pas titllar-les de ser anti-espanyoles i motiu de xoc o de baralla.

Cap espanyol honest i honrat pot anar en contra de les llibertats (drets històrics) que tenien els catalans en el moment de erigir-se Espanya. Hi pot haver algú que vagi en contra de l’aportació que feren els catalans a Espanya? Qui es capaç d’argumentar que les llibertats dels catalans, vigents durant la formació d’Espanya, poden anar en contra dels «drets històrics» previstos a la Constitució espanyola del 1978 i considerar que xoquen contra Espanya? Algun espanyol es pot barallar perquè els catalans reclamen allò que fou bo i serví per constituir Espanya? L’Espanya primigènia, l’Espanya original, ara resulta que va contra els espanyols?

El que històricament s’ha palesat és que els regents de la Corona de Castella —i més des de la introducció de la Casa de Borbó— han patit un problema psicològic, pel qual tenien necessitat imperiosa de poder dominar al Principat de Catalunya. S’ha verificat històricament que els castellans envejaven els drets i les llibertats dels catalans. Ara bé, això avui no hauria de ser causa d’enveja. I cal dir més, anar contra els drets que els catalans tenien en bastir Espanya, seria anar contra el mateix «ésser» d’Espanya. Els catalans que actualment, amb el corresponent autoodi, blasmen els «drets històrics» del Principat de Catalunya (i de retruc també els del País Valencià), no poden dir frívolament que les llibertats dels catalans van contra Espanya i que serviran per barallar-se, perquè això significaria que els espanyols són molt poc espanyols en atacar directament l’ésser del mateix estat.

Cinquè.— Hom pot observar que cap dels escrivans que han publicat en contra dels «drets històrics» no hagin especificat, en algun moment, quines competències representen aquests drets històrics. Només Montilla admet que els «drets històrics» poden donar suport al Dret civil català. Però també és mala sort. El «Dret civil català» està assignat al Principat de Catalunya per l’article 149.8è de la Constitució espanyola i per tant no cal acollir-se a cap dret històric. També fa gràcia ara veure com s’indica la protecció del «Dret civil català» quan els socialistes varen portar per tres vegades consecutives les lleis civils catalanes davant del Tribunal Constitucional espanyol en contra de l'aprovació feta per part del Parlament català. Qui feia la interpretació de la Constitució espanyola? És curiós que mai els catalans no poden fer cap interpretació correcta de la Constitució espanyola, interpretar-la correspon sempre —només— a la Corona de Castella i als seus regents.

També és cert que verbalment s’ha dit que, ultra el «Dret civil català», es podria admetre com a «dret històric» la llengua catalana i la cultura. Només faltaria que la llengua no fos competència nostra. Ara bé, no podem oblidar que la llengua catalana ha estat duta contínuament davant del Tribunal Constitucional i davant de tribunals de tota mena per treure-li qualsevol normalitat o igualtat amb el castellà. Si aquestes actuacions estaven emparades pels «drets històrics» n’hi ha per tremolar. I pel que fa a la cultura és el mateix. De la competència exclusiva de cultura en redactar-se l’Estatut del 1979, s'ha passat a la competència comprada, laminada i arranada després del Cop d'estat de Tejero i de la consegüent aplicació de la LOAPA.5

No podem pas oblidar que el Principat de Catalunya tenia la competència de les fronteres, de les duanes, de la moneda, de la justícia, de la seguretat, de l’exèrcit (Usatge Prínceps Namque), de les drassanes, dels ports, de les carreteres, de la vida econòmica (Consolat de Mar), dels impostos, del notariat, de l’ensenyament, dels jocs i de l’esbarjo, dels recs, etc. No es podria examinar, una per una, cada competència i contemplar-ne les que suara poden ser d'eficàcia?
En la recerca dels «drets històrics» tampoc no caldria pas anar tan enrere, si voleu, perquè en tenim de molt més propers. Després del Cop d’estat del 1981 el Tribunal Constitucional i les institucions de l’estat varen canviar de criteri i, a desgrat que la Constitució espanyola no va canviar en res, ni en cap lletra, les interpretacions esdevingueren molt diferents. D’ençà d’aquest fet, a la pràctica, desaparegueren les competències exclusives. Quan es diu que cal anar per la lògica de la constitució, a quina lògica es refereixen? a la de bon començament, és a dir, de quan es va redactar l’Estatut de 1979? o a les interpretacions posteriors al Cop d’estat de Tejero?

Ara ens volen seduir predicant-nos que la Constitució espanyola és un text gairebé revelat i diví, i que només el poden interpretar aquells quins van en contra de les llibertats dels catalans, ja que sempre ens estableixen el límit dels nostres drets en el perímetre de la seva constitució. I quan hi ha una esberla (que ha estat teoritzada per un espanyol, Herrero de Miñón6) amb especial i singular aplicació a favor del Principat de Catalunya, surten els corifeus que neguen la validesa de dites afirmacions i, erigint-se aquests com a portaveus exclusius de l’oracle constitucional, maldestrament invoquen les inconstitucionalitats dels catalans. Ergo, els catalans —que varen constituir l’Espanya política—, sempre serem minoria i mai no tindrem cap poder ni per interpretar ni per aplicar la Constitució espanyola. Els catalans hem de continuar sotmesos per l’aplicació del «dret de conquesta»: aquest sí que és un dret actual, vàlid, lícit i democràtic?
Abans d’acabar aquest meu comentari haig de fer memòria de tots aquells que per defensar les llibertats de Catalunya, tots aquells que per defensar els «drets històrics» del Principat de Catalunya, tots aquells que per defensar les Constitucions, donaren la seva vida; els catalans tenim el deure de lloar-los i de remembrar-los perpètuament. Hom no pot jugar gratuïtament amb la negació dels drets històrics, atès que per aquestes llibertats molts de catalans han mort, d'altres han estat perseguits, d'altres empresonats, d'altres exiliats, i força més n'hem resultat mutilats en els nostres drets civils. Aquesta no és una discussió teòrica. Aquesta és una qüestió que, per defensar-la primer, per invocar-la després i per reivindicar-la més endavant, hi ha hagut molts de catalans que han patit persecució.

NOTES:
1. El domini polític avui encara l’hem pogut observar en competències traspassades que estaven sota la titularitat de la Generalitat de Catalunya. N’és una prova la «loapització» dels incendis forestals i dels pollastres, per causa de les demandes del PP amb motiu del foc a Guadalajara i de les infeccions dels pollastres de València. Això significa que l’estat sense gaires miraments retalla, arrana i, si convé, elimina competències de l'Estatut del 1979 perquè no respecta la llibertat dels ciutadans del Principat de Catalunya.

2. Per denigrar els «drets històrics» el diari digital 20 minutos va titular la notícia del finançament basat en el sistema català, dient «...apela a un obispo del siglo XIV». Es referia al president de la Generalitat en Berenguer de Cruïlles.

3. Jaume Sobrequés, «Nació, nacionalisme i ordre constitucional català durant la guerra civil del s. XV», dins Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions, II Congrés Recerques, UdL-Pagès Editor, Lleida, 2002.

4. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana: plebiscit [s. XIX; del ll. plebiscitum, íd., comp. de plebs 'poble' i scitum 'decret', del verb sciscere 'informar-se, inquirir', der. de scire 'saber'] m 1 DR CONST Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat política, per obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. 2 DR INTERN Votació de la població d'un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d'un estat, o el canvi de sobirania d'un estat. 3 DR ROM Decisió de caràcter legislatiu adoptada per l'assemblea plebea (concilia plebis), després de la proposició prèvia d'un magistrat plebeu.

5. La Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA) fou aprovada, amb el vot favorable dels socialistes, pel Congrés espanyol el dia 30 de juny del 1982.6. Miguel Herrero de Miñón, «Sobirania i drets històrics», dins Les transformacions de la sobirania i el futur polític de Catalunya, dirigit per Enric Fossas, Ed. Proa, Barcelona, 2000.

Fascicles

2005-08-28T01:30:00.000-07:00

«La casita de Heidi» és el crack dels fascicles de la temporada tardor-hivern 2005. Ja saben vostès que quan l’estiu s’acaba, emigren les orenetes i les falzies, se’n veuen menys panderoles... però tornen els estornells, la lliga, la lliga-cama, la lliga del parany, i els fascicles. «La casita de Heidi» té figuretes, el gos Niebla, l’agüelo, Pedro, Copo de Nieve, etc. Dic que és un crack (i me la faré...) perquè, ben pensat, si li col•loques un DVD joumsinema a baix, i li fots un disc de l’Institut Cervantes (conec una persona humana que ha britanitzat el nom de l’Institut i li diu Institut Sir Wantes, perquè l’anglès és la lingua franca del mundo mundial); li fots un disc del Sir Wantes, dic, i ja tens una maqueta completa de la Ciutat de les Llengües de Castelló of The Plane. Amb uns fascicles d’aeromodelisme li pots col•locar unes avionetes i reproduir l’entorn del Pinar, fins i tot amb establiments tan nostrats com el Club de Tir Saint Hubertwo, El Perricko o les Tres Bang d’Eres.
Ignore per quin mecanisme conscient o subconscient som tan afeccionats a col•leccionar fascicles, però seria bo saber-ho... «Nosce te; Nos, Feratu», que deien els clàssics. També, com tots els anys, trobe a faltar col•leccions que m’agradaria més fer-me que no unes altres que treuen. Per exemple, abans que s’acabe la calor, tindria molt d’èxit una «Enciclopèdia dels Gaspatxos», pose per cas. I és que vas al súper, a la secció de refrigerats en brick o en tetrabrick o en qualsevol desenvolupament polièbrick (sic) i no saps quin agafar: el de Ferran Adrià? el d’Arzak, Arguiñano i companyia? El gaspatxo suave o el casolà? el de l’Hacendado Castellonerismo? El gaspatxo amb síndria? El gaspatxo verd? El batut d’hortalisses mediterrànies? No ho sé. Si algun dia dius, bé en comptes d’un gaspatxo, avui em faré un gotet de vitxisuàs... ja l’has cagat, pastoret! Amb àcids omega? Àcids altooleics? Olis que uneixen el zen amb l’oliva del cuquello? Haurien d’afegir serves a una nova línia dietètica per evitar l’efecte laxant d’aquests beuratges? Biobífidus biotrònics de la pebrera de la Cotxintxina al wok de les xorevites que cultiven els genets de Mongòlia Exterior? Això és més complicat que un puzzle de 30.000 peces de les obres del Carrer d’Enmig. Dic jo, que aquesta col•lecció dels gaspatxos estaria bé: amb cada fascicle, podrien regalar un minibrick de cada varietat i una fitxa, per fer una nota de tast a casa i així tots i totes podríem ser sumillers de gaspatxo en potència. Una nota, així a rajaploma: «sobre un fons de tomates de penjar polvoritzades amb sofre i adobades amb un punt d’eixerri, destaquen unes notes d’all de las Pedroñeras, amb un vinagre balsàmic de Macabeu del Pla de Vilafamés i Carlón acarxofat del Corral de Petiquillo de Benicarló que, més tard, deixen un persistent postgust, aspre, a codonys de la vora de la sèquia del Camí de la Plana...».
Ara que tot Castelló, tierras y gentes, semblarà un continuum de camps de golf, i acabaran amb els tarongers amb més rapidesa que los auténticos malabares y verdaderas triquinyuelas de la tristesa dels cítrics i de la mosca del Mediterrani, seria una bona col•lecció fer unes fitxes de les varietats de la taronja: amb cadascuna, a més de la foto, una reproducció en marmolina de cada varietat de tarongeta, que es podria pintar (Taller de Manualitats Citrícoles) amb acrílics, pintura de dits o els famosos retoladors Cariocabeibi. Després, es pot allargar la col•lecció amb fascicles dels apèndix (per a properes temporades) amb guies didàctiques: «El magatzem de taronja per dins», amb una maqueta amb sostre d’uralita descapotable, amb ninotets de triadores, encaixadores, etc. Recordaríem que qualsevol varietat de la desapareguda sanguina fue mejor i que, el Levante Feliz, el van acabar de fotre els mals actors de la tragicomèdia «Los intereses bastardos». Buenas notxes, bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 28 d'agost de 2005
Foto de Heidi, cortesia de Google. Quins prodigis fa la llet de cabra!

Del que diu Levante de Castelló sobre l'Osez-no! de El Toro

2005-08-26T03:50:00.000-07:00

Com que sóc de la casa, els amics de Levante de Castelló, supose que no posaran pegues a la difusió de la informació sobre l'osez-no! de El Toro. El Wuniatu, com ja ho he dit, creu que és el xupacabras, ni més ni menys... Tota manera... menja unes altres coses a més de glans i ametlles; però cada cosa al seu temps. Ara no podem explicar-ho tot...

INSTITUTO DE ESTUDIOS EXOBIOLÓGICOS
Investigadores paranormales se interesan por el oso de El Toro

Buscan por todo el país una especie «no catalogada por la ciencia»

Adrián G. Roca, El Toro

Dos representantes del Instituto de Investigación y Estudios Exobiológicos, con sede en Barcelona, se acercaron ayer hasta la localidad de El Toro atraídos por el singular avistamiento de una supuesta cría de oso en los alrededores del municipio del Alto Palancia. Ramón de Navia-Osorio, presidente de la citada organización, y su compañero, Carlos Gutiérrez, explicaron a este periódico que «desde hace años venimos estudiando una especie que se pasea a sus anchas por la geografía hispana». En palabras de estos investigadores, «se trata de algo desconocido y no catalogado por la ciencia». Ambos estudiosos recorrieron las calles del municipio acompañados por la alcaldesa de la localidad, Ana María Orduña, quien les acercó hasta la casa del vecino que a primeras horas de la mañana del viernes pasado afirmó que vio a un osezno a una distancia de unos cuatro metros. Orduña constató que el pasado lunes otro vecino parece ser que divisó al bicho en la zona montañosa conocida como Hoya Maza. En principio, estos científicos han visitado El Toro con el propósito de recabar información de primera mano para elaborar un estudio de campo, y según sus primeras conclusiones, el comportamiento del animal «no obedece a la conducta del tipo de osezno, porque no va acompañado por la madre, que puede que haya sido abatida, se mete en sitios donde no debe y al ver a una persona, el oso tiene tendencia a levantarse y este animal no se levantó». Características Navia-Osorio ha declarado que si se tratara de un mamífero de estas características no podría vivir muchos días «sólo alimentándose de almendras, bellotas y otros frutos secos». Según Navia-Osorio el caso del animal de El Toro sólo tiene en común con otras descripciones el pelaje, toda vez que ha significado que «lo que más nos ha llamado la atención es la cara, que según el vecino que lo vio dice que está seguro de que era un oso». El Instituto de Investigación y Estudios Exobiológicos tiene como misión estudiar «todo lo que se sale de los libros de texto, sentimos curiosidad por las cosas raras, somos personas de distintos ámbitos que investigamos y analizamos anomalías que se producen en nuestro entorno más inmediato».

En la foto d'Adrián G. Roca, l'alcadessa de El Toro, amb els investigadors...

Xupacabras vs Osez-no! Aparició a El Toro!

2005-08-26T03:34:00.000-07:00

Les informacions de Levante de Castelló, sobre l'aparició d'un "osez-no!" a la localitat castellonenca fronterera amb Terol, de El Toro, fan pensar en la reaparició del xupacabras o xupafabras, del qual m'he ocupat abastament en nombrosos articles.
El xupacabras existeix, i com l'especulació urbanística, Eduardo Zaplana, Aceves, Josety o Federico Trillo, està entre nosaltres...
Haurem de tornar a investigar sobre el tema... De moment, puge una fotografia d'una petjada del xupacabras, de la pàgina: http://www.menphis75.com/foto_chupacabras.htm, on trobareu més fotografies, vídeos i documents sonors sobre la curiosa criatura. Com veureu, s'assembla molt a les petjades del "osez-no!" publicades per Levante de Castelló.
Vaig a posar-me en contacte amb el coronel Bald O'Mero (l'han ascendit, last but not least!) i amb el doctor Charles Beauvoir, per veure si fem una escapadeta a aquella terra de pinars, vaques braves i perfumadíssimes tòfones Tuber melanosporum, a estudiar la nova manifestació espectral de la criatura amb pell de codony.
Qualsevol novetat la pujaré immediatament a aquest blog, faltaria plus!

Panderoles, xim pum, tracatrac

2005-08-24T00:28:00.000-07:00

Diu la premsa que enguany han augmentat les denúncies de veïns de Castelló per la presència dels fastigosos i insalubres escarabats o panderoles, coneguts amb el nom científic de Periplaneta americana. Els escarabats els estudien els entomòlegs i les panderoles o cuques molles, xim pum, tracatrac, no s’han d’incloure amb els coleòpters i altres escarabats: les marietes, pose per cas, o els crisomèlids, molt més poètics, nets i florícoles, xim pum, tracatrac, leré leré.
Espigolant pel gran femer de la documentació que és la Internet, xim pum, tracatrac, trobarà el lector joies de l’entomologia romàntica que, llegides des de la perspectiva dels castelloneros del segle XXI, són una delícia, xim pum, tracatrac. Per exemple, hi ha en línia un llibre de Boitard, M. i uns altres autors sobre els quals el temps ha teixit una injusta teranyina d’oblit, que ens parla d’històries naturals tan sorprenents, o més encara, que algunes de criptozoologia ben conegudes del lector o la lectora de Castelló. Em referisc, evidentment, al xupacabras, per exemple, o a la plantilla de la Ciutat de les Llengües, glòria filològica de l’orbe, l’urbi i l’urbi et orbe... (Limpia, fija y dóna’ns un DVD). El llibre es titula «Museo de Historia Natural: descripción y costumbres de los mamíferos, aves, réptiles, peces, insectos, etc.». En castellà es va imprimir, a Barcelona, el 1851, 110 anys abans del naixement d’una servidora, i 110 anys i 15 dies abans del naixement de l’ínclit narrador borrianenc de Borriana, l’epicuri Miquel Àngel Palomero i Almela.
M’agrada llegir el llibre-museu: em porta a un estat de plàcida badoqueria literària. Ja se sap el que deia Josep Pla, que la felicitat és un dels estats de l’esperit humà més semblants a la badoqueria o alguna cosa així... i una servidora s’embadaleix amb la història natural i esdevé més badoc o b-ad hoc o badabadoc, si m’apresteu massa. Dels coleòpters antics del senyor Boitard, sempre m’ha fascinat llegir el que escriu de dos escarabats comuns (en aquells temps) a les rodalies, voltants i paradisíaques contrades parisenques del París de la França, oh la la, xim pum, tracatrac! Perquè la lectora o el lector es facen una idea, copiaré, tal qual, que per això sóc badoc badabadoc, tros d’albercoc xim pum, tracatrac, uns paragrafets d’allò més aclaridors: «Existen entre los cárabos algunas especies que cuando se ven perseguidas, arrojan con ruido de su abdomen un líquido cáustico, muy evaporable, fétido y penetrante. Cuando se tiene cogido el animal entre los dedos, dicho líquido produce en la piel una mancha semejante a la que produce el ácido sulfúrico; y aún si la especie es de las de mayor tamaño, causa una verdadera quemadura. Estos insectos pueden arrojar cinco o seis veces este humor ofensivo que les ha dado la naturaleza; tales son el Cárabo petardo y el Cárabo pistola, que se hallan regularmente en las cercanías de París».
Quasi, quasi semblen, més que escarabats, sulfatadors de fitosanitaris infantats per la Divina Providència, quan va fer tots els bitxets, bitxarracos, bisbes, bèsties i bestioles de la Creació. Del cárabo petardo, el llibre, tot seguit només ofereix quatre línies de descripció. Tanmateix, el senyor Boitard, s’esplaia més, xim pum, tracatrac, amb el cárabo pistola. Ignore si hi ha animalons d’aquests a les nostres contrades, si ha canviat el nom científic i tantes altres coses, però seria fascinant poder anar a cercar-los, a l’estil que aconsella monsieur Boitard. Clar que si els veïns es queixen, amb tanta flitada desinsectadora, acaba per perperir, fins i tot la poesia de les cuques i a l’estiu, no només no tota cuca no viu, sinó que se’ls extermina sense contemplacions. Però, deixem aquestes tristeses i repapiegem-nos badoquerament amb el flaneur entomològic de Boitard, ai Boitard, Boitard, quina envernissada ploma cuqueròfila la teua, xim pum, tracatrac! Llegim i acabem: «El Cárabo Pistola (Brachinus sclopeta, FABR.). Es la mitad más pequeño que el Petardo, diferenciándose tan solo por la sutura de los élitros, que es leonada desde la base hasta la parte media. Si al dar un paseo por los campos se observa una gran piedra puesta en el césped; levántese y hay casi seguridad de encontrar debajo de la misma una familia de cárabos petardos. Préstese atento oído y se oirán desde luego pequeños estalliditos, disparados por aquella turba de mosqueteros a quienes se ha puesto en alarma, y que tratan de espantar al enemigo para huir con más seguridad». Quanta saviesa, bellesa i pirotècnia conjuminades va escampar la Creació, fins i tot sota les pedres de la gespa! Hi haurà tanta biodiversitat als camps de golf, xim pum tracatrac? Jo no ho sé, i vostès? Buenas notxes, bona nit, xim pum, tracatrac leré leré!

Article publicat a Levante de Castelló, diumenge 21 d'agost de 2005.

2001, una rajoleta sideral

2005-08-07T12:02:00.000-07:00

Els experiments (que no mai són amb gasosa o llimonà de paperet) de la NASA, amb transbordadors espacials i persones humanes a dintre, ens auguren un bon futur. Ara que l’embranzida econòmica xinesa amenaça la Dinastia de la Rajoleta, posterior, cronològicament, a la Dinastia de la Tarongeta Marisol i Doblefina, de l’Imperi del Codony Pairal, l’esdevenidor passa per una remodelació del sector. Amb una certa visió de supervivència, els castellonencs (çò és, els súbdits de l’Imperi del Codony Pairal) hem d’afanyar-nos a recuperar la competitivitat del sector. I recuperar la competitivitat és oblidar-se d’emmanisar les piràmides de Keops, Kefrén i Mikerinos amb pasta blanca o roja. És fer unes rajoletes que no facen figa a la primera volada del transbordador. Si vam ser capaços de fer perillar fins i tot el disseny tope fashion dels italians, ara toca la NASA. Res de ninetes de porcellana per a anunciar lavabos i cambres de bany per a televidents i televidentos de programes de color de rosa, psicodrames d’horabaixa, o operacions moskorròpios. Res, res, res de tot això. Ara toca la NASA. Si els americans no saben fer rajoletes; nosaltres, sí. Fins i tot fem unes rajoles refractàries per a paelleros que riu-te’n de la fricció atmosfèrica, del Kentucky Fried Bisbe o del RIPpollo presumptament assassí.
Per tant, si els de l’últim transbordador (que no sé com es diu, ni falta que em fa), tornen sans i estalvis a la terra, (escric aquest article quan la cosa encara no està clara, malgrat l’esperança dels comunicats dels astronautes), el que hem de fer és oferir unes manisetes (si cal pintades per Mariscal; el de la Penyeta Roja, el Paco Mariscal, no; l’altre) que no semble que estiguen enganxades amb silicona o fetes de molles de pa del mes passat. Així, la campanya mediàtica passa per contractar cosmonautes de l’antigor (no va vindre l’altre dia a Valè/éncia un dels que van pujar a la Lluna?) i abillar-los amb un look d’aquells del Stanley Kubrick de «2001, una odissea espacial»: l’anunci quedaria redó (ui, perdó! quadradet!): «sóc un rajolero HAL 9000 i estic programat per fer les millors manisetes de la Galàxia...». Mentre, al fons el Imperio (el dels dolents) contraatacaria; però les naus amb les nostres rajoles sentirien només pessigolles, i les altres s’esmicolarien com un got de duralex en la vasta infinitud de la campanita del sielo (i més amunt, millor, no siga cosa que ens caiga algun trosset al caparró). Acabaríem, d’aquesta manera, amb la incertesa del sector, amb els entrebancs del Tractat de Kyoto i amb totes les perepunyetes que ens posen a un dels nostres sectors econòmics que més riquesa ha produït, si abstraiem, és clar, l’especulació urbanística. Acabaríem també amb la famosa frase: «Jiuston! Jiuston! Tenemos un proglema! Jiuston! Jiuston! Tenemos un proglema!» i la cursa espacial tampoc tornaria a perillar. Ja no caldrien homes d’orelles punxegudes com el Doctor Spock (ni és poc, ni tampock massa) ni ningú aniria per ahí com els de «Perdidos en el espacio» («Més perduts que Karrakwka», en versió Camal 9).
De passada, les relacions del govern de Zapatero (un altre cosmonauta, però aquest «Captivo del Tripartito») amb el Bush millorarien sense que calgueren els consells de Rajoy, o les conferències per tot el llarg i ample dels campus americans de JM Aznar, «Ese hombre». Segurament, també, Cape Kennedy tornaria a dir-se Cabo (o sargent, ves a saber, si li pugen el grau i el jornal) Canyaveral, perquè el símbol per antonomàsia de Castelló és la canya i ara, entristida la taronja, la maniseta. «Jiuston! Jiuston! Hamos solventado el proglema!». Buenas notxes, bona nit!

Article de diumenge 07 d'agost de 2005 a Levante de Castelló

Menjar des del Perxe

2005-08-03T11:10:00.000-07:00

La setmana passada parlava de curiosos fenòmens parapsicològics (la taula parlant de Porrera) que he conegut de vacances al Perxe (www.perxe.com). Avui toca fer cinc cèntims de la gastronomia. La gastronomia de la zona és, com la gent del Montsant-Priorat, el paisatge, els vins o la tranquil•litat, d’allà quelcom impagable. Quan la tradició esdevé un aliatge amb la modernitat (res de provatures fallides), estem davant d’allò que, als àmbits acadèmics se’n diu I+D, que ara diuen I+D+no-sé-què-més, perquè la modernitat no para de generar acrònims per dir de manera estranya allò que és ben senzill. Tornem-hi. Ja sabem que un dels trets definitoris del Principat (no el de Mònaco, ni tampoc el de Lomónaco —el dels matalassos que gasta Carmen Sevilla) de Catalunya és la botifarra. Botifarra en qualsevol de les seues variants dialectals. La botifarra també és un dels trets diferencials de la ciutat finlandesa de Tàmpere. La botifarra de Tàmpere s’assembla molt a les nostres botifarres de ceba. Tanmateix, hi ha una divisió, i en un imprès turístic de Tàmpere (on hi ha un imponent museu dedicat a Lenin i una església amb planta de peix d’Alvar Aalto) vaig llegir que la «botifarra de Tampere divide a la ciudad», però quan vaig estar a Tàmpere, es veu que ja se l’havien cruspit perquè no vaig trobar la botifarra-mur enlloc, tret d’alguna de mida norma a la secció de refrigerats d’una tenda de comestibles.
I, mentre empreses valencianes es dediquen a fer botifarres sense greix, sense porc, sense sang... al Priorat, vaig tastar unes botifarres farcides de faves tendres o faves baby (adés se’n deien faves tendres les faves petites i ara se’n diuen faves baby! Marededéu del Termcat, on anirem a parar!) delicioses. Aquests embotits que, al meu parer, haurien de tindre denominació d’origen qualificada els fa la mare de la Carme. La Carme és una xicota que acaba d’obrir un centre d’equitació a tocar de la Serra de les Obagues i del Museu de la Ciència de Falset. El centre se’n diu l’Enclusa i la meua filla Balma ha tingut la sort de fer una de les primeres cavalcades per allà. La mare de la Carme, que és aproximadament de la quinta de l’Any de la Pedregada, fa també uns altres embotits notables: una botifarra d’aquelles blanquetes amb espinacs i unes llonganisses amb escalivada, boníssimes també i patès de tota mena. Li dic que li faré un encàrrec, però al final, me’n torne a Castelló pensant que, amb aquestes calors, el millor serà fer un puenting a la tardor i, si plou i cace uns ceps o uns ous de reig amb la Montse Anfruns i el Carlos Sevilla, tornaré i faré una conjunció embotitomicològica de tres parells de gònades tibants.
La Roser Vernet, com sempre, té la mateixa mà destra que fa més de vint anys, quan la vaig conèixer de cuinera a Sant Miquel de Cuixà, tant per la cuina com per la literatura. Torne a tastar el tabulé, que apareix al meu «Llibre de voliaines» junt amb la pasta amb pollancrons que feia el nostre plorat Silvano, que venia cada estiu amb el seu Panda des de Florència, carregat de tota mena de delicatessen toscanes. Un altre dia, anem a un restaurant de Falset, el Celler de l’Aspic, que ha recuperat una de les naus de la cooperativa de Falset i prenem un sorbet de meló cantaloup amb pernil ibèric. El secret, ens diuen, és afegir una mica d’oli del Priorat perquè emulsione bé. El resultat és perfecte. La Balma, que ja fa temps que té claríssim que el gust s’educa, demana un ànec amb peres a la reducció de vi i un pastís de formatge amb codonyat que, diu, el codonyat, li recorda quan anava a l’escoleta «La Lluna». Convenim que deu ser un codonyat Proust, mentre arrematem un plat de pasta amb rossinyols i crema de tòfones. Acompanyem el dinar amb un Pedro Ximènez, blanc i sec, de Gratallops, que fa la Sílvia, una autèntica raresa enològica que etiqueta amb motius homèrics (Vins d’Ithaca, se’n diuen les seues bodegues) i que ens fa pegar un munt de voltes per la contornada a la percaça d’algunes ampolles, perquè a la Sílvia no li’n queden. L’establiment on trobe unes poquetes me les embolica amb fundes de Moët Chandon. Saben el que es fan.
Pel que fa a la literatura gastronòmica, hi trobe un curiós facsímil: «El llibre de cuina de Scala Dei», de Josep Iglésies, en edició de Mariona Quadrada. Hi ha una curiosa referència d’una delegació de monjos que van anar al Vaticà, a negociar amb el papa Urbà V perquè no els canviaren la dieta: «A fi de fer-lo desistir, fou enviada a Roma una comissió de 27 frares cartoixans, els quals es presentaren al Sant Pare, pregant-li de mantenir els estatuts. El més jove de tots tenia vuitanta-nou anys». Però aquest llibre mereixeria un article sencer. Buenas notxes, bona nit!

Article publicat al diari Levante de Castelló, diumenge 31 de juliol de 2005. La fotografia correspon al cafè del Celler de l'Aspic. La tassa era una celebració de les passades eleccions gallegues, as you can see.

Postal del Perxe

2005-07-30T02:35:00.000-07:00

Fugint de la calda i de les adhesions inquebrantables, he estat uns dies al Priorat. En concret, a la casa rural «Perxe», al municipi del Molar. M’estalvie la descripció, que la lectora o el lector trobaran (amb tot de fotografies) a l’adreça http://www.perxe.com/. La regenta Roser Vernet Anguera, prestigiosa paremiòloga, novel·lista i excel·lent cuinera que vaig conèixer als anys ’80 del mil·lenni passat a Sant Miquel de Cuixà; però, aquest fet, com diria Rudyard Kipling, és una altra història.
La gastronomia del Priorat, amb l’afegit taronges confitades d’Alaró (Mallorca) −fetes, vegeu quin luxe, per una altra gran novel·lista, Maria Antònia Oliver− i el tast de vins de gran guarda de DOQ Priorat i DO Montsant, poden produir enlairaments místics i ascètics de primera magnitud. De fet, una de les teories sobre el nom Montsant apunta a la quantitat d’eremites que van trobar aquí el lloc adient per a les seues meditacions. Tampoc no hem d’oblidar, en aquest sentit, la proximitat de Scala Dei, que referma aquesta creença. És cert. El paisatge, els pobles, la vida quotidiana, fins i tot el mobiliari seria suficient per ampliar «Les històries naturals» de Joan Perucho a un volum semblant a l’obra completa de Josep Pla, per exemple. Un dels primers fenòmens gnoseològics (gnoseològic: no sé jo com van aquestes coses, vull dir) que em porten a veure és la famosa taula parlant de Porrera, poble de la DOQ Priorat, on Lluís Llach elabora els seus vins (i potser per això, com més va, més onírica esdevé la música que compon). La taula de Porrera és, a primera vista, una taula com qualsevol altra: una taula antiga i amb solera, potser del segle XIX, de fusta, on el temps i el silenci han deixat empremtes nobles. Si guardes un silenci reverencial, es produeix un ambient mediúmnic i els propietaris de la taula indiquen el moment en que aquesta parlarà. Les cigales callen. Se li pregunta a la taula si vol parlar: la taula levita un petge i pica a terra (un colp: sí; dos colps, no; o viceversa). Si li fas alguna pregunta inadequada, tremola. Sembla com si anés a desballestar-se d’un moment a un altre. És el que fa quan li pregunte sobre les gnoseològiques imputacions dels jutjats de Nules... Tremola i deixa anar un polsim de corca. Em vénen al cap els versos de Bernat Artola: «La terra de ma terra és la pols del meu camí...», perquè em fa l’efecte (i el parlar d’aquí també ho corrobora) que el Priorat i el Montsant també són la terra de ma terra.
Canvie de tema perquè no es neguitege i li pregunte sobre les seues relacions amb el vampir de Pratdip, el cavaller Onofre de Dip, aquell que es nodria de la jugular del general Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, segons Perucho. Se n’alegra de la pregunta i ni afirma ni desmenteix que dues (en aparença) picades de mosquit que duc al coll siguen obra de l’upir de Jaume I. En tocar aquests temes, fa un altre tremolor i deixa caure un llibre: un senyal. El llibre s’obre per una pàgina que explica la història de fra Marginet. Fra Marginet era un monjo de Poblet que coneixia com ningú els boscos de la zona. També era cellerer del monestir: o siga, un enòleg avant la lettre. A més, devia ser un xiquet (com diuen també aquí) d’allò més divertit perquè, segons explica el llibre, va deixar l’ofici monàstic i va esdevindre fugitiu i bandoler. El text afegeix que: «acompanyat per dues dones, una de les quals era monja del convent de la Serra de Montblanc». Després se’n va penedir, va tornar al ramat i féu penitència a una balma del lloc conegut com la Pena, quina pena! Fins i tot els dimonis li feien cançonetes: «Digueu a fra Marginet / que no tornarà a agafar el diable / en el bosc de Poblet». Es veu que fra Marginet li prenia els millors rovellons al diable. El llibre també explica l’assalt al bisbe de Barcelona, al camí de Trencacàntirs, el 7 de febrer de 1307. Tot i l’interès d’aquesta història, la taula de Porrera es cansa. Ens acomiadem d’ella, no sense prometre-li escriure un article sobre aquest robatori i denunciar la salvatjada del parc eòlic que destrueix l’encís paisatgístic de la comarca. Una cosa són les escales místiques i una altra cosa els voladorets de l’especulació més bèstia. Fa uns colpets d’alegria, la prosòdia dels quals em recorda la del «Viatge a Ítaca». Arribem al Perxe quan la lluna està quasi plena i els grills toquen la guitarra. El Coster de Gravets de l’any 2000 que ha portat la Claustre té unes notes de cacau delicioses. Els mussols fan festa a les teulades...

Article publicat al diari Levante de Castelló diumenge, 24 de juliol de 2005. La fotografia és una papallona xuclant flors de menta de la terrassa del Perxe.

Numerosas personalidades asisten a la apertura de la exposición del Cau de l'Art

2005-07-30T02:00:00.000-07:00

Aquest és l'article que Mario Almela va publicar, dissabte 16 de juliol de 2005, al dirari Levante de Castelló. He d'agrair també a la pintora de Santa Coloma de Farners, Conxi Puig, (http://conxipuig.galeon.com/) que em pintés una samarreta de salvatge abstracció per a l'esdeveniment.

La muestra incluye grabados y esculturas de Ripollés y diecinueve poemas visuales de Albalat

Ripollés no pudo asistir al sufrir una retención de tres horas en la autopista cerca de Barcelona [què hi farem! coses de la carretera!]

Mario Almela, Castelló

El Cau de l’Art de Llucena inauguró anteayer por la noche una exposición conjunta de los artistas Ripollés y Antoni Albalat ante una nutrida presencia de público en el que destacaban numerosas personalidades. Entre los presentes estaba el subdelegado del Gobierno en Castelló, Juan María Calles; los diputados autonómicos Francesc Colomer y Javier Tomás; el diputado delegado de Cultura, Miguel Ángel Mulet; el rector de la Universitat Jaume I (UJI), Francisco Toledo; la vicerrectora de Cultura de la UJI, Margarita Porcar; así como el alcalde de Llucena, Vicent Nebot y los concejales de la corporación.
El acto también contó con la presencia de los artistas Melchor Zapata, Maya Jankovic y del fotógrafo Juan Antoni Vicent. Igualmente estuvo Enrique Salvador, de la Coordinadora de Entidades Locales de l’Alcalatén y los deportistas Miguel Miravet, presidente de Marató i Mitja y el alpinista Carles Pitarch.
Quien finalmente no pudo asistir fue uno de los dos principales protagonistas de la exposición, Juan García Ripollés, quien regresaba de Barcelona, pero quedó atrapado en la autopista por una retención de tráfico de tres horas de duración. Albalat, por su parte, dijo que «estoy contento por el resultado, porque al principio tenía algo de miedo con esta exposición, pues nuestras estéticas son muy diferentes. No quise ver la muestra montada hasta el último día, y he de decir que la labor de Eloïsa Tarazona y de Jesus Broch ha sido magnífica, conjuntado las dos estéticas de un modo que creo que ha quedado perfecto. Se complementan muy bien».
El artista y colaborador de Levante de Castelló también reivindicó que el ámbito de la cultura debía descentralizarse al señalar que «la mayoría de veces la cultura se irradia desde la Plana, por lo que pienso que este tipo de marcos, como el Cau de l’Art de Llucena, deberían extenderse. Las gentes del interior no sólo están castigadas por la falta de infrastructuras de comunicación, educativas o sanitarias; también les falta oferta cultural. Y yo creo que la cultura es algo que forma parte del Estado del Bienestar, y que deberían tener todos acceso».
La exposición incluye diez grabados y tres esculturas de Ripollés y diecinueve poemas visuales de Antoni Albalat. Todas estas obras están a la venta, aunque el interés de llevar a cabo esta iniciativa es más cultural que crematístico.
La inauguración de la exposición contó con una serie de actos que fueron presentados por Jesús Broch. Se llevó a cabo un cocktail-cata de vinos dirigido por el enólogo Juan Carlos Pavía, y posteriormente, el poeta de Llucena Roman Bernad Negre recitó dos poemas en honor de Ripollés y Albalat acompañado por Manolo Brancal a la guitarra. Clausuró el acto el diputado de Cultura, Miguel Ángel Mulet. Como punto final de la celebración actuó el grupo Brankal. La exposición estará abierta hasta el 22 de agosto.

El poema visual que acompanya l'article es titula Little Green Riding Hood i es pot contemplar a l'exposició.

Una pareja más que artística

2005-07-12T09:49:00.000-07:00

Mario Almela escrivia avui al diari Levante de Castelló, a propòsit de l'exposició que inaugurarem dijous 14:

Ripollés y Albalat exponen sus últimas obras a partir del jueves en el Cau de l’Art de Llucena

Mario Almela, Castelló
Juan García Ripollés y Antoni Albalat son amigos desde hace largos años. Los dos son creadores y castellonenses. Uno nació en 1932 y el otro en 1961. El menos joven ya ha conseguido un amplio reconocimiento, y tiene su obra diseminada por todo el mundo, aunque le costó largos años y esfuerzos llegar a ser aceptado con toda su personalidad en su propia tierra. El que cuenta con algo menos de experiencia ofrece unas creaciones cada día más valoradas a escala internacional. Valga el dato de que está en preparación la edición cuatrilingüe de su Llibre de voliaines en inglés, sueco, ruso y catalán. Los dos artistas suelen presentar unos trabajos no siempre fáciles de interpretar para los públicos que gustan del arte figurativo o de la narratividad naturalista. Quizá por ello, ambos han compartido en algún momento la calificación arrojadiza de «extraño» o de «provocador».
Ellos han compartido muchas veces en la intimidad sus puntos de vista sobre el arte o sobre la vida. Pero ahora por primera vez podrán verse expuestas sus últimas creaciones frente a frente, de forma conjunta. No se trata de un duelo de artistas, ni siquiera de una competición más o menos deportiva. Cada cual aporta sus últimas creaciones que, afirman, «no tienen nada que ver sobre una temática prefigurada». Uno muestra sus nuevos grabados y esculturas y el otro sus últimos poemas visuales. Y tan amigos, nunca mejor dicho.
El Cau de l’Art de Llucena acogerá el próximo jueves la inauguración de la muestra conjunta en un acto que se espera que trascienda la vertiente cultural para transformarse también en un evento social. La apertura será a las 22 horas y contará además con un recital poético de Roman Bernad y un concierto a cargo del grupo Brankal, que ofrecerá su folk mediterráneo también ecléctico. Los trabajos expuestos podrán verse hasta el 22 de agosto. No se trata de una muestra comercial, por lo que las obras expuestas no estarán a la venta. [Nota del Wuniatu a les lectores i lectors: les obres sí que són venals, almenys les meues, però no em demaneu descompte que no us el faré, el galerista és Jesús Broch].
El beato Ripo expondrá diez grabados y tres esculturas que mantienen el estilo típico del creador, reconocible por cualquiera de sus seguidores. Él define estos grabados, en declaraciones a este rotativo , como «rompedores en la continuidad», pues defiende que en un creador hay siempre una «evolución continua». No se prodiga mucho Ripollés en mostrar su obra en las comarcas de Castelló. Pero señala que «con un amigo siempre se colabora», mientras califica a Albalat como «uno de los grandes poetas que hemos tenido y que tenemos»
La organización del evento ha corrido a cargo de los gestores del Cau de l’Art, Jesus Broch y Eloïsa Tarazona, quienes organizan una importante muestra cultural todos los años desde la inauguración del Cau en 2003.
Albalat presenta 19 poemas visuales de última hornada..Estas obras tienen, como novedad con respecto a anteriores trabajos del creador, una clara utilización de la figura humana, además de continuar con sus temas tradicionales, como elementos naturales (setas, cangrejos, un toro, pollos...) junto con ideogramas chinos.
El artista castellonense defiende, pese a lo inusual de sus planteamientos, que «la poesía visual es más fácil de captar que la poesía escrita. Yo no creo que la poesía esté para ser entendida, sino para abrir puertas interiores: lo que importa es lo que te diga a ti, no lo que le diga a otro». «La poesía escrita también puede ser difícil de comprender, y aquí la poesía visual tiene la ventaja de que, al menos, el resultado estético que proporciona es más agradable», añade el poeta de la Plana.
Ripo y Albalat, Albalat y Ripo. Tanto pinta, pinta tanto. Artistas y amigos. Poemas que parecen grabados y grabados que se asemejan a poemas. Castellonenses y más que artistas.

Paraules, insectes, mosquites mortes

2005-07-10T02:23:00.000-07:00

Deia l’escriptor Rudyard Kipling: «Les paraules són, per descomptat, la droga més poderosa que utilitza la humanitat», no li faltava raó. Aquesta setmana el tout Castelló i part de la Meseta esperaven algunes paraules que no es van pronunciar. L’emissor devia pensar, coneixeria Kipling evidentment, «llenya al mono hasta que rote». L’Ajuntament de Castelló, per la seua banda, utilitza les paraules d’una manera poc habitual, fins i tot divertida, i amb coneixements, per cert, entomològics, però una mica peculiars. Així, hem pogut llegir un anunci municipal on les paraules diuen que l’Ajuntament ha declarat la guerra a «les insectes». Podem fer diverses lectures d’aquesta dosi de paraules: a) que l’Ajuntament coneix que són els mosquits femelles: les mosquites les que piquen i produeixen aqueixes faves tan molestes. No s’ha de tocar la punta de la fava que produeix la picadura de la mosquita, perquè cou més i es pot infectar. L’Ajuntament vol una ciutat de mosquites mortes i, en temps de sequera, promou entre el personal la neteja de les piscines. Amb el règim hídric que patim, tindre una piscina (i tindre-la plena) em sembla, si la piscina no és pública, què volen que els diga: una obscenitat. Supòsit b) l’Ajuntament coneix un curiós fenomen entomològic conegut com partenogènesi. La partenogènesi —que no s’ha de confondre amb cap llibre de l’Antic Testament— és la capacitat d’algunes insectes per reproduir-se sense tindre mascles al seu abast: ho fan alguns pugons de l’ordre dels homòpters: que produeixen generacions de femelles sense mascles i quan apareix un mascle crien mascles, femelles i fins i tot hermasofritos (els hermasofritos són insectes hermafrodites que cauen al sofregit de la paella... ). També hi ha insectes, aquestes sí que són les insectes en estat pur, de les quals no es coneix el mascle. Són les insectes partenogenètiques pures. A Europa només es coneix una espècie d’aquestes que viu al Midi (res a veure amb el Mididiano de Greenwich) i potser a alguns indrets asollellats de la Catalunya Nord i del Principat. És un curiós llangosto (intodruïsc el mot en masculí per evitar el llenguatge sexista) de nom científic Saga pedo. Desconec (desconec tantes coses! Les estances de Riba i les rimes de Bécquer...) l’etimologia del nom llatí d’aquest llangosto femella, però si emprarem criteris lingüístics municipals de coherència interna, jo crec que el nom llatí d’aquest llangosto femella, s’hauria de dir Saga bufa. Hi ha una tercera opció: c) Qui ha redactat l’anunci municipal deu ser un fervent adorador de la Ciutat de les Llengües o de la Locadèmia Valenciana de la Llengua, perquè la inserció publicitària destil·la un valencià d’entrada de carro... però ells s’ho sabran. D’insectes l’infògraf de l’anunci deu saber poc (o molt) perquè ha fet una condensació de: panderola, mosquit i alguna altra cosa surrealista: el fibló de la panderola-mosquit-alguna-altra-cosa-surrealista sembla la probòscide amb la qual les xitxarres o cigales xuclen la saba dels arbres. Ítem més: aquest insecte té vuit potes, quan, per regla general, els insectes a eradicar solen mostrar sis potes. Serà que pertany a les insectes i no als ...insectes. Per acabar-ho d’adobar li han posat un cul o extrem terminal de l’abdomen certament curiós. Però està bé conscienciejar la ciutadania perquè prenga cartes en l’assumpte de les insectes que quan no corren, volen i s’escampen per tot arreu...
Parlava de paraules i m’han passat un talego (de paraules com si foren les drogues de Kipling) en PDF (acrònim de Paraules per Drogar-se Festivament: PDF) d’un senyor Ramon Giné, que ha recopilat un llistat de paraules, en català, res de bajanades, que contenen les cinc vocals (passe de les obertes o tancades). Si agafem aquestes paraules i les enfilem amb una certa cohesió, podem obtindre textos molt divertits. Si l’ajuntament vol emprar-los, jo no tinc cap problema. Així, per exemple, sense pensar molt (atès que una servidora només té una neurona, la funció de la qual és que no li caiguen les orelles... Per cert, si hi ha neurones, també hi ha neuronos?) se m’acut: «Aní a l’ablucioner on un ramader li feia un aboquiment a un xoto mentre l’absolutisme de fulles aciculoses exigia l’aconduïment del ramat per aconseguir acorruir-se en acorrupides acròstiques acruòries acuseccions de pardals acutirostes que tenien adenovirus. És clar que les afluïdores afòniques agòniques agricultores blasmaven contra les insectes de l’aigüerol d’aigües al·luvioses infectades d’arseniclorurs. No passa res, l’aprofundiment d’antròpiques alíquotes bielorusses amb el barroquisme de les esclaves del seu vilero baculiforme evitava el bruixolejar bucocervical de la burocràcia bustrofèdica que es col·loca amb buprenorfina a la bunyoleria d’uns buidaolles...».
Com deia Kipling, efectivament, les paraules són drogues potents. I aquesta setmana, conspícuament d’una manera circumcorneal ens en quedat sense la dosi que tots esperàvem. El denunciador contemplatiu ha escoltat només el brunzir de les mosquites. En temps de les insectes, els curialescos escarbats fan l’agost com les drogueries que tenen insecticides i dissolutament l’enfurismador enguiscador no ha aclarit l’empastifòrum perquè l’esputació de paraules equisonants no s’ha produït. Quin esguinaldo!

Article publicat a Levante de Castelló el 10 de juliol de 2005
La il·lustració és del llibre Ermengolàrium. Volum I, de l'excel·lent dibuixant i bon amic, el lleidatà Ermengol Tolsa Badia. Pagès Editors, Milenio, 1999. Me'l va regalar Ferran Sáez i, posteriorment, me'l va dedicar Ermengol. A tots dos, moltíssimes gràcies. Ara Lleida, ara una pera!

Kovalevskaja

2005-07-04T01:01:00.000-07:00

Hola! Avui continuarem de llibres, que la lectura és un bon mètode per combatre la calor i la intolerància en qualsevol de les formes (amorfes) d’aquesta: l’homofòbia, l’integrisme religiós, el racisme o l’estupidesa pura i dura. A finals de l’any passat, una matemàtica castellonenca em va fer l’honor d’incloure’m en la pàgina d’agraïments del seu últim (per ara) llibre. La cita diu textualment: «[...] Esther Jovaní, Daniel Gozalbo, Antoni Albalat, Pilar Moreno y Eliseo Borrás, por el esfuerzo dedicado a la lectura y corrección de pruebas. Como han sido todos importantes en igual medida, los he ordenado con la ayuda de una perinola pentagonal». Quina xerinola! El ruc de l’Albalat, al cor d’un segon llibre de matemàtiques, quines coses. El llibre es titula « Sofía. La lucha por saber de una mujer rusa» i l’autora és la matemàtica castellonenca Xaro Nomde10 Moreno (escric Nomde10 de forma analogicodigital perquè es pot esciure Nomde10 amb accent en la última «e» i llavors, la traducció al castellà inclou referències religioses i l’omnipresent està poc present, afortunadament, en la vida de Xaro i en la d’una servidora). Xaro Nomde10 va nàixer al carrer Comte Pestagua de Castelló, molt propet d’on vivia el plorat Miquel Peris i, potser per això, a més de matemàtica, té també una notable mamadeta poètica (inèdita, ara com ara, però tot arribarà... fins i tot conrea la narrativa surrealista amb dos dels màxims exponents del surrealisme de la Plana, que prefereixen mantenir-se en un discret anonimat).
Aquest llibre, publicat per l’editorial Nivola (http://www.nivola.com/), és difícil de definir. No és ben bé un llibre de matemàtiques, tampoc és una biografia, no és un text de reflexió històrica, ni tampoc una aportació al feminisme històric, ni un text poètic. Encara que, com que vaig tenir la sort de poder llegir-lo mentre es gestava (vull dir que vaig ser un dels selectes ginecòlegs i ginecòlogues que el vam poder ecografiar a consciència abans que veiés la llum) puc dic que és també tot això. Perquè, sobre la base de la vida, estudis, activisme polític i tragèdies de Sofia Vasilievna Korvin-Krukovskij Kovalevskaja, Xaro Nomde10 traça un agredolç fresc de la vida d’una de les matemàtiques més interessants del segle XIX, d’una existència amarga i alhora plena, perquè la Kovalevskaja va haver d’allunyar-se de la seua filla, dels seus amors (Dostoievskij, per exemple; sense anar més lluny i no és poc) per poder exercir la docència a una universitat, ja que les dones, en l’època en què va viure Sofia, no tenien accés a la docència universitària. Ho va fer a Suècia, on va enamorar al mismísimo Alfred Nobel, però la Kovalevskaja, com Xaro, era també molt selectiva i, com que es dedicava a l’estudi dels la matemàtica dels giròscops, li va donar, al senyor Nobel, giròscops botànics, és a dir, carabasses. També era una nihilista convençuda i el nihilisme, ben explicat, se’ns presenta com una manera de acarar la vida amb un cert pessimisme però, també, com una vacuna contra tota classe de prejudicis i com un impuls per transformar la societat que, llavors com ara, era injusta i necessitava de profunds canvis per fer-nos més humans, més feliços i treure’ns de sobre les pesants lloses que el sectarisme sempre ha volgut imposar damunt la llibertat. Vull dir, que no té res a veure amb la visió del nihilisme que mostra algun negre escarabat de la nostra contornada...
El llibre està ben document i la lectura és amena, l’autora ha recorregut, com en un pelegrinatge, els llocs on va viure i va ensenyar Sofia, a fi d’amarar-se, si més no, dels paisatges quotidians on es movia aquesta matemàtica que va morir ben jove. Alhora, està profusament il·lustrat i, com que la trompa o la baldufa, és un joc que ha format part de la infantesa de quasi tots nosaltres, i també és un dels exemples més domèstics de giròscop, doncs ens ensenya com les matemàtiques són, quan s’expliquen bé, molt divertides i no aqueix patiment amb què me les van ensenyar a moi.
Però deixem-ho córrer. No m’estendré més sobre el llibre, perquè els llibres són per llegir-los, no per explicar-los i hasta aquí puedo leerrrrrrr... Ara recomanaré també al lector o lectora o nirlindingui habitual que, si té temps, s’allargue fins a València a veure una exposició d’una persona que Xaro també cita en el fragment de dedicatòria: Pilar Moreno, física i matemàtica, coautora amb Xaro, Eliseo Borrás i una servidora, del llibre Ritmos (aquell que conjunta matemàtiques, fotografia i poesia). Pilar Moreno mostra aquests dies, les seues fotografies «Contemplar, conocer» a la sala d’exposicions del Rectorat de la Universitat de València-Estudi General. Paga la pena, ja dic, el viatge a València, només per aquesta exposició, i de passada, també intentar aconseguir el catàleg, que li l’ha redactat un altre amic: Rolf Tarrach, ex director del CSIC i, actualment, rector de la Universitat de Luxemburg. Tarrach, a més d’un conversador ameníssim amb qui vaig compartir una deliciosa sobretaula en la qual les converses van girar giroscòpicament dels viatgers pioners de l’Amazonia, certes corbates manufacturades: la corbata com a expressió de la poesia visual i no com a instrument de tortura, i els vins blancs del Rin, aquells que tant li agradaven a Josep Pla, a Rolf i a mi mateix. I és que el nihilisme et permet això, tenir amics, coneguts i saludats extraordinaris, submarinistes, conreadores d’orquídies i cales bellíssimes, cercadores de la geometria del caragol, ex alcaldes geòmetres i d’esquerres i més felicitat de la que voldria el dogma. L’homenatge a Kovalevskaja, les fotografies de Pilar Moreno, les corbates que empra Rolf Tarrach, parlen de la grandesa de les dones, això només ja és suficient per lluitar contra la desigualtat de gènere, per llegir llibres de matemàtiques, per intentar copsar la bellesa de les fractals o per proclamar que el caos (i els seus tractadistes) són una delícia. Pose a Xaro Nomde10 per testimoni.

Article publicat a Levante de Castelló el 03 de juliol de 2005.

Lectures d'estiu

2005-06-26T06:43:00.000-07:00

Res millor per combatre els rigors de l’estiu que una bona hamaca, l’ombra d’una figuera (si és possible amb les figues encara verdes perquè no et deixen perdut... si són figues napolitanes o de coll de dama, ja és indiferent), una cantarella d’aigua fresca (sense contaminar com els nostres aqüífers subterranis) i un bon llibre. És barat i saludable. Si t’unfles d’aire condicionat acabes amb mal de gola i amorrat al bisolvon, i no, no es tracta d’això, que és mala cosa. Una servidora ha fet això i s’ha comprat un llibre de butxaca que li durarà, com a mínim, cinc hores (i no és cap llibre de Miguel Delibes, que ja se’ls ha llegit tots; ni cap article que no s’entén, ni en cinc hores, tu!: hi ha qui no entén certs articles perquè s’entesta a buscar coses que no hi són. És gent que ignora els principis de causalitat i casualitat, i clar, de vegades, alguna vestal mediàtica li cerca tres potes al gat quan el gat, de potes, en té quatre i el rabo... per cert, sabeu per què els gats aixequen la cua quan els passes la mà pel llom? Doncs molt senzill: per assenyalar que s’ha acabat el gat. Com diria Raimon, quan creus que el gat s’acaba, torna a començar...).
El llibre que m’he comprat és baratet, de butxaca, perquè com que no rep subvencions de ningú, no puc fer-me bibliòfil (això de bibliòfil no és cap perversió sexual, encara; eh, vestal mediàtica?). Es titula «El libro de los hechos insólitos», de Gregorio Doval, el va publicar la Biblioteca de consulta d’Alianza Editorial, en 1994, i parla una mica de tot (10,50 euros). El autor, que aporta poques dades biogràfiques, (no sabem si va ser aprenent de poeta o no, però és igual, no és cap desprestigi ser aprenent d’alguna cosa, encara que siga sublim, com la poesia...) diu que els fets que narra els va trobar mentre espigolava bibliografia per redactar preguntes per a concursos d’una televisió privada (legal) d’àmbit estatal. Aquest llibre és molt entretingut, i t’hi assabentes de coses que poden semblar inaudites, però sembla que no, que estan documentades, perquè l’autor, al final, esmenta les fonts d’on ho ha tret. Així, ara que s’estilen els sopars de germanor a la fresca, sabem, per exemple, que el sopar més gran de la història el va donar Juli Cèsar, sense necessitat que els estómacs agraïts que hi van acudir hagueren d’emprar tota l’artilleria mediàtica al seu abast. Diu Doval: «El mayor banquete de que se tiene noticia fue sin duda el que ofreció Julio César a su regreso victorioso de Oriente. En el invitó en varias jornadas a 260.000 personas que se sentaron en 22.000 mesas». Sembla ser, el llibre no ho diu, que no es van haver de rascar ni un sesterci de la butxaca del pèplum (quines paraulotes, eh, vestal mediàtica?).
Tanmateix, supose que serà de més interès per al lector o lectora habitual, conèixer coses sobre els articles de gran consum. Els cigrons, per exemple, ara que la premsa diu que la qualitat de l’esperma humà està baixant d’una manera sense precedents, Doval ens recomana els cigrons amb aquesta nota: «En la Edad Media, los garbanzos, como otros muchos alimentos, fueron catalogados como afrodisíacos, considerando que su ingestión producía un aumento de la cantidad de semen». A falta de qualitat, quantitat. Clar que no és recomanable sopar un cocidito de cigrons, que igual t’agafa un mal de panxa que et fot el bronzejat i la flora intestinal en un tres i no res (3+0 = 3, l’ordre del cigrons no altera el producte). Són millors els sopars lleugerets; això sí, compte amb les maioneses i les salses dels còctels de marisc... que després has de prendre fortasec i arròs bullit un mes seguit...
Canviant de tercio, ara que el gremi de la sotana està tan escarotat amb temes de família, reproducció, assistida, municipi, diputació i sindicatos, convé recordar, com fa aquest llibre tan divertit, que va ser un sacerdot, i no un científic lliure pensador, qui va inventar la inseminació artificial. L’home, com el científic rus Pavlov, pare del conductisme (un «padre» rector dels escolapis va ser al primer que li vaig escoltar allò de Pavlov i el seu gos, aquest home baixet, vestia sempre de gris, com una mosca vironera, ens animava a provar senzilles i innòcues tècniques conductistes amb els germans petits...) s’ho feia amb gossos. Ho diu la secció «Pioneros»: «El sacerdote y biólogo italiano Lázaro Spallanzani (1729-1799) demostró en la tardía fecha de 1779 que el semen era necesario para la fertilización. En 1785, Spallanzani llevó a cabo con éxito la primera inseminación artificial que la historia recuerda. En aquel año, Spallanzani inyectó semen de perro directamente en el aparato genital de una perra aislada convenientemente en un cuarto cerrado. Al cabo de sesenta y dos días la perra dio a luz dos machos y una hembra». Quines curioses triquinyueles i autènticos malabares, les d’aquests capellanots! Deixe, per a una altra setmana, alguna facècia de la secció «Perversidad, corrupción y libertinaje» (pàgs. 318-337). Buenas notxes, bona nit! :-P

Article del 26 de juny de 2005. Publicat al diari Levante de Castelló, com quasi tots...

Exposició amb Ripollés a Llucena (2)

2005-06-25T15:25:00.000-07:00

Exposició amb Ripollés a Llucena (1)

2005-06-25T15:13:00.000-07:00

Un francès ben fet... sempre és una meravella

2005-06-24T03:24:00.000-07:00

Doncs això, com que el món està ple d'indocumentats, stultorum infinitus est numerus, avui teniu una presentació feta pel catedràtic Lluís Meseguer i coautor, amb una servidora, del llibre Tardor a Llareggub (pegueu-li la volta a Llareggub a veure què surt...), premi Tardor 1999, publicat per Aiguaclara, Alacant.
Un francés ben fet... sempre és una meravella i, per descomptat, molt millor que drogar-se pels "puestos"... Nem a vore si nem separant el gra de la palla... XD

Més informació a: http://ecrits-vains.com/litterature_catalane/albalat/

Présentation
Par Lluís Meseguer [1]

Antoni Albalat (Castelló de la Plana, 1961), en plus de poète, est l’auteur d’innombrables articles de presse, de littérature enfantine (comme Quines bèsties, 1998, qui a reçu un prix), de critiques d’art… C’est également un excellent dessinateur et un fin connaisseur de la technologie digitale appliquée a la création typographique des textes. Son premier ouvrage est constitué de proses poétiques naturalistes, Aviram espars (1989), avec un verbe qui annonce une authentique qualité. Après Desdesig (1993), Cinerari de tardor (1993), il publie L’herència dels hidroavions (1995), où il se livre à la destruction de la rhétorique en utilisant de brèves proses épigrammatiques et sensibles au réalisme magique, et le sexe prenant résidence dans la pensée ; ainsi dans “Bioenginyeria”: “Beu apassionadament aquest glop de genètica. Corrues de renocs remunten el corrent deliqüescent de la teua gorja. Quan s’aconseguesca el mapa del genoma humà trobaràs més plaer a fer una altra fellatio.” (« Bois avec passion cette gorgée de génétique. Des files de têtards remontent le courant évanescent de ta gorge. Quand la carte du génome humain sera réalisée tu trouveras davantage de plaisir à faire une nouvelle fellation. »).
Petit à petit, la forme brève et le jeu intertextuel deviennent prédominant. Comme dans le Llibre dels grills (1998), volume de fragments parsemés ça et là de jeux typographiques proches du visuel et de quelques beaux haïkus – “Heus ací el grill: / com és de lluent / el bes dels Immortals” (« Voici le grillon: / de quelle manière brille / le baiser des Immortels »)–. Et, après, La ploma de vidre (1998), Tardor a Llareggub (1999, avec Lluís Messeguer), Llibre de voliaines també dit versos de la pedra seca (1999), Mar jaspi (2000) et Els peus de la boira (2001). Dans Mar jaspi, derrière l’épigraphe idéologique de la mer, se manifestent de façon syncrétique tous les chemins qui mènent à la poésie dans laquelle navigue Albalat : références textuelles et visuelles à la fois internationales et populaires.
De plus, Antoni Albalat a collaboré avec d’autres artistes, c’est le cas pour le livre Tords (2003), travail avec Salvador Mallén Civit où il recrée librement le poème “Thirteen Ways of Looking at a Blackbird” de Wallace Stevens; ou Ritmos (2002), livre ludico-scientifique où il collabore avec trois mathématiciens. Son prochain ouvrage Tractat del caos, sera publié par les éditions 3i4 de Valence au prochain trimestre 2004.
Précisons finalement que Antoni Albalat est inclus dans la majorité des anthologies de poésie visuelle publiées ces dernières années au Pays Valencien, et qu’il a réalisé des expositions de poésie visuelle et des performances poétiques dans différentes villes de la géographie catalane et ibérique. Certains de ses poèmes visuels peuvent être consultés aux adresses suivantes :

http://www.mallorcaweb.net/edataviques/baleigs.html
http://www.meltemi.info/epimone
http://www.revista.agulha.nom.br/ag29albalat.htm
http://www.santcugatportal.org/daltabaix

Ses livres sont présents à The Sackner Archive of Concrete and Visual Poetry, de Miami (http://www.rediscov.com/sackner.htm), une des collections les plus importantes de poésie visuelle.
Tout ce travail est inspiré par des discours idéologiques de base, fondés sur une sorte de vécu implacable de la galaxie Gutenberg, partagé avec des références locales plus ou moins iconoclastes (comme le peintre Ripollés) : la pulsion individuelle et la soif lectrice, l’ironie comme instrument de connaissance et la métaphorisation naturelle de la psychologie personnelle. La recherche du don de brièveté (haïku, tanka, poème visuel, aphorisme métrique) no s’oppose pas à une certaine imagination ou narrativité de l’expérience (confession, description naturaliste, facétie, conte magique, satire). Un monde d’insectes, de magie, de défense du jeu comme expression de la nouveauté chaque fois plus difficile ou du refus de l’angoisse et de la douleur, d’adoption de la sexualité comme un référent, du moindre détail, et de la rapide rupture des conventions.

[1] Professeur de Littérature à l’Université Jaume I de Castelló. Article publié à: Catello literari, Publicacions de la Universitat Jaume I-Diputació de Castelló, 2003.

Vers l'escriptura del caos?

2005-06-23T08:04:00.000-07:00

Doncs res, x tokar-li allò q no sona (el clarinet del meu avi, per exemple) a més d'1 amb les galindaines aquestes de si els blogs s'han d'actualitzar o no... que si la llet de burra és més hidratant que la d'ase guit, etc., res millor que pujar cosetes, tacita a tacita, a l'ombra dels envans de ca una servidora, que certes coses (com la xocolata Valrhona, mmmmm!), amb la calda que fot, al sol es fonen... Avui li toca a un article que em va dedicar el passat octubre Roger Costa-Pau a l'Avui. Quan el va escriure no érem amics, ni ens coneixíem de res. Ara sí, si no m'erre que erre, el vaig conèixer el 25F passat a un bareto de la Plaça de la Independència de Girona. Ponç Puigdevall i una amiga meua són testimonis...

Vers l'escriptura del caos?
POESIA
ROGER COSTA-PAU

Antoni Albalat, Tractat del caos. Premi Festa d'Elx 2003. Tres i Quatre. València, 2004.
Dels dos decasíl·labs altius d'Ausiàs "Bullirà el mar com la cassola en forn, / mudant color e l'estat natural", Antoni Albalat (Castelló de la Plana, 1961) en treu la màxima següent: "Bullirà el xat com la cassola en forn, / mudant color la internet natural". A continuació, etziba un poema extens, no forçosament amorf, que resta clos entre l'origen i la fi d'un Inici de sessió: Fri Jan 04 21:06:34 2002 i d'un darrer Tancament de sessió: Fri Jan 04 23:23:54 2002. Així mateix, cada vers conté unes referències horàries inicials i una dada informàtica, combinada i combinatòria, de les entrades 02Sunami i 02FROID... D'aquesta manera s'inicia un tractat del caos que es desplega amb uns Poemes del Mont de Venus, subdividit en dues seccions, i una mena de lletania final titulada Poemes en prosa de l'Escola Olotina, en la qual, a redós d'una ironia que es vol contagiosa, el poeta passeja per les universalitats ocultes de tota ruralitat. Conviuen, així, en el volum, formes expressives diverses que, si bé transiten tot sovint per un caos intercurrent, també mostren una capacitat veloç de coincidència. Perquè la combinació constant i agosarada de llenguatges juga en la poesia d'Albalat un paper bàsic a l'hora de plantejar unes intencions de discurs expansiu i alhora íntegre de l'existència: és des de la realitat múltiple que el poeta, que l'artista, entra en la direcció sumatòria del pensament. El cal·ligrama, el poema visual, el poema en prosa, el haikú, a voltes el poema gràfic, dins un desordre aparent monumental... són mirall l'un de l'altre; s'intercomuniquen en la seva essència, i des de la seva singularitat, per esdevenir conjunt. Un cop més, sura la idea que el caos no representa, únicament, la resposta atàvica a l'ordre. I en tot cas: a quin ordre? O de quin caos?...Junt amb llibres seus anteriors -Llibre dels grills (1997), Llibre de voliaines, dit també Versos de la pedra seca (1999), i Els peus de la boira (2001)- Tractat del caos se suma a la projecció d'una escriptura poètica singular que abraça la representació experimental i la discursiva i que parteix d'estètiques avantguardistes i de tradició oriental, a més de la incorporació informàtica que prové de les incursions personals en el món del disseny gràfic. En aquest trajecte, Albalat ha anat impregnant la seva obra, al llarg del temps, de textures i gustos que van des d'un Cesare Pavese, d'un Edgar Allan Poe i d'un René Char fins a d'altres creadors de la vena de Joan Brossa, Lu Xun i Josep Palau i Fabre.

Caderneres

2005-06-21T12:17:00.000-07:00

Caderneres, cardaneres, carderneres, cagarneres… potser estem davant una nova branca lingüística: l’ornitononímia. Allò cert és que, amb la protecció de les espècies autòctones, las caderneres s’han introduït dins de Castelló de manera menys agressiva que els estornells o els blaveros. Les falses acàcies, els lledoners, els morerots i les moreres, i uns altres arbres per l’estil aprofiten perquè les caderneres facen niu a la primavera. Ja es nota aquest neguit en els pardals i pardalots, al febrer tot això comença a despertar. Els gats, per exemple, van més alts aquests dos mesos (gener i febrer) i es deixen sentir a miol què vols. Encara és prompte, però, per a les panderoles, tan habituals a Castelló i, especialment, per la nostrada Periplaneta americana, que va de Castelló a Almassora i a Oslo, si cal, que com diu el Pregó, «no volem límits estrets, ni panderoles massa modestes i ací venen per les festes, les obres més funestes» (i les al·ludides tampoc); si la cita no està bé, me-la-bufa-la-gamba.
Però parlava de caderneres i es veu que són incompatibles amb els aparcaments subterranis. Com ho són també els arbres. Fa poc que ha començat la construcció de l’aparcament de la plaça de l’il·lustre patrici castellonenc Don Fernando Herrero Tejedor, i el primer que han caigut han sigut els arbres d’allò que era una ampla extensió on jugaven les criatures, i els arbres de les vores del Paseo de la Amistad (no puc posar barra Passeig de l’Amistat perquè aquestes plaques no estan retolades en bilingüe; no sabem com es dirà en valencià. En francès es diria Boulevard de l’Amitie i en islandès tampoc ho sabem, però ens ho podem inventar: TrespØtesson Kirköstrassessonplatz). En un principi vaig pensar que, —com que, primer havien tret els maons dels escocells—, els arrancarien de manera políticament correcta i l’empresa que gestiona la jardineria municipal, els empraria en uns altres llocs, però no... Ja fa algunes setmanes vaig vore com una retroexcavadora esgallava un (devia ser una prova) i em vaig témer que allò acabaria de mala manera (com que estic apostatant, no puc dir que acabaria com el Rosari de l’Aurora). Efectivament: dimarts passat allà a les 15’30h dels arbres del Paseo de la Amistat només quedaven unes soques tallades a una alçada d’1,5 m, aproximadament. A la nit ja no quedava ni rastre dels arbres als escocells. Els arbres havien esdevingut dues piles enormes: per una banda les branques amb fulles (que dijous passat a primera hora encara estaven al mig de la plaça) i els troncs i la llenya més gruixuda que, com una sinistra pira, els van deixar també enmig de l’antic solar de gronxadors i jocs infantils. Dijous, ja només quedava un muntonet de llenya: amb el fred que fa, era de suposar...
Qualsevol dia d’aquests, els nostres polítics celebraran el dia de l’arbre, llegona en mà o amb un sac de billotes (ei, ei, ei! he dit billotes, no bitllets, no confonem, que són polítics honrats, els nostres), i es faran una foto que ens passaran pels morros tots els diaris. Els nobles patricis, plantant espècies autòctones i donant exemple de l’oxímoron que hem anomenat «desenvolupament sostenible». Però, clar, si fins i tot els ecologistes, com hem pogut veure durant la campanya del Tracta de la No-sé-ben-bé-què Europea, estan d’acord en que es pot contaminar sense nocturnitat, pagant, a l’estil «el que paga, mana» (o contamina), doncs ja ho tenim bé: a contaminar, a desfer-ho tot, després que passen la factureta i a viure que són quatre dies i la condemnació, una eternitat. Xirrip! xirrip! que farien les caderneres (bé, no fan exactament Xirrip! xirrip!, però li he promès a una persona que posaria en l’article Xirrip! xirrip! i així acabem: Xirrip! xirrip!). Muts i al pàrking!

Article del 27 de febrer de 2005, si seré tros de quòniam que aquest tampoc el trobava... Déus del Segre!

Ferran Sáez ataca de blog nou

2005-06-21T11:15:00.000-07:00

L'oncle Ferran, (Ferran Sáez i Mateu) el 5 de juny, crec, publicava aquest article a l'Avui, com que em fa propaganda, el posaré. Algú s'ha molestat perquè es veu que no actualitzo el blog. Pos l'actualitzo quan em peta o és que hi ha algun ciberprecepte canònic que m'obligue a fer-ho? Andajaaaaaaaaaaaaa!

EL COMENTARI
'Blogs'

Ferran Sáez Mateu
ferransaez@hotmail.com
La setmana passada es va parlar extensament de blogs a Sant Cugat (aquí ho trobaran tot: http://blocs. mesvilaweb. com/dietaris). Amb això dels blogs passa una mica com amb les cireres, els pianos de cua, les granges de pollastres, les ulleres de sol, els cursets de natació, els sofàs i els estofats de vedella: n'hi ha de bons i de dolents. Fins i tot, n'hi ha de boníssims i de dolentíssims. Fins que el suposat gènere -nou dietarisme, en diuen alguns- no es consolidi, potser resulta una mica agosarat estudiar-lo precisament com si ja fos un gènere consolidat. Em vénen al cap molts fenòmens comunicatius relacionats amb les noves tecnologies que han estat percebuts malament per culpa de no saber esperar una mica. Al començament, ningú no va fer gaire cas dels missatges SMS (això és com un simple busca, deien) i, en canvi, la quasi oblidada moda del partyline va generar en el seu moment rius de tinta, alarma social i mesures polítiques i judicials. Doncs, ja ho veuen!
Sobre aquest assumpte cal fer un altre apunt relacionat amb "la mania d'escriure", en expressió del mestre Josep Pla. Les primeres espases de la semiòtica dels anys seixanta i setanta van decretar que ens dirigíem cap a una societat àgrafa, on hi hauria molts senyals de trànsit i poca lletra impresa. Gran profecia: mai s'havia escrit tant com ara (sobretot els adolescents, que no paren d'enviar-se missatgets amb el mòbil). Els anomenats bloggers tenen ganes d'escriure, d'explicar coses, i a mi em sembla molt bé. De fet, sóc addicte a uns quants blogs, com ara l'excel·lent Fum i Estalzí (http://www.menacorde. com/wordpress/) o un dels cims del surrealisme, el blog del Wuniatu (http://wuniatu. blogspot.com/), perpetrat pel meu bon amic Antoni Albalat. M'agraden perquè són un producte genuí, diferent, que no puc trobar enlloc més. És així de senzill.
En canvi, surto corrents quan ensopego amb: a) les peroracions de caràcter poeticocòsmic (vulgarment conegudes com palles mentals); b) els literats sense editor i els periodistes sense diari; c) els blogs que només parlen de blogs (que també parlen de blogs). Ep: no els critico. Com deia la meva àvia, és millor que facin això que no que es droguin pels puestos.

Concurs de pets

2005-06-21T11:02:00.000-07:00

Hi ha un refrany, que recull el llibre «Cepa i raïls de Benicarló» que conjunta l’escatologia de l’efecte hivernacle amb la salut: «Cul petador, no necessita doctor». Des de l’antiguitat, nombrosos llibres, especialment valencians, francesos i castellans s’han ocupat d’establir classificacions sistemàtiques dels fenòmens gasosos derivats de la digestió de fesols, mandarines, cebes o uns altres productes, en funció de l’ontologia humana. Els moviments socials, com el lector o la lectora saben, sempre han considerat la flatulència com un aire i un so associat amb la llibertat dels oprimits (en aquest cas, el metà i els aromes d’aquest).
El conreu de la biodiversitat, fins i tot humana, el fitness i galindaines per l’estil han fet aparèixer esports d’aventura, concursos esbojarrats i manifestacions cul-turals de tota mena que duran, indefectiblement, a la redacció de nous llibres d’autoajuda com ara: «Més olleta de la Plana i menys Prozac (Porcàs!)» o «¿Quién ha ensumado mi flato?». Les bases pràctiques ja s’han establert. Ha passat, sense massa fortuna, per desgràcia, a Sant Llorenç de Muga. Aquesta bonica població empordanesa, a tocar d’un altre Castelló, Castelló d’Empúries, va organitzar, recentment el I Concurs Internacional de Pets. Com no podia ser d’una altra manera, el concurs va ser una bufa de pato, com diem per ací. Segons informa el diari electrònic Vilaweb, només s’hi va presentar, com a participant, el senyor Blas Romero (de València, els blaveros, i dels pets, Blas Romero). El senyor Blas Romero, natural de Figueres (a Figueres hi ha el Carrer de Castelló —no sé quin, les plaques no ho diuen— on trobareu el famós restaurant Can Jeroni: he gaudit allà d’un bacallà barra abadejo a la musselina d’all, d’unes truites d’eriçons de mar i d’un gelats de mascarpone amb figues confitades, excel•lents. El vaig ressenyar al llibre de Leopoldo Pomés «Comer és una fiesta», RBA Editores, 2004, on una servidora enmig de Nati Abascal, Ferran Adrià i Rafael Alberti) el senyor Blas Romero, com dic, va fer un pet de 102 decibels de potència. La crònica assenyala que no és un tro de dimensions excepcionals, però vaja, allò important era participar. Si el senyor Romero no hi hagués participat, avui no podríem escriure aquestes flateses (flatos + foteses = flateses, neolo-xisme condensatori no recollit ni per l’IEC, ni per la Locadèmia Valenciana de la Llengua).
A Sant Llorenç de Muga, perquè l’espectacle fóra total, s’hi van enginyar fins i tot un artefacte especial per a concursar: el petador. Una mena d’habitacle o reposador (el pet demanda relaxació) amb un forat a través del qual el concursant havia de col•locar la part de l’anatomia productora del meteor aromàtic a la vista del públic. Un sistema de megafonia augmentava la detonació. Com diu la crònica, les defeccions dels possibles (o les possibles) concursants s’hi van produir «enmig d’un bon humor generalitzat, ja que l’escatologia és una cosa que no se sap ben bé per què, però fa molta gràcia». I afegiríem: a la gent que això no li fa gràcia potser és que són uns pudents o, per emprar una expressió en cervantina llengua uns pedorros i d’aquests, com més lluny millor.
Per acabar, tornem a Castelló d’Empúries: el coronament d’un dels apòstols de la portada de la catedral d’allà (em diuen, al mateix Castelló d’Empúries, que allò sempre ha sigut una catedral sense bisbe; jo no ho sé i tampoc tinc ganes d’esbrinar-ho) és una figura en pedra d’un estrany personatge dedicant un pet als qui contemplen l’arquitectura aquella. L’Empordà sempre ha estat terra de bons vents i d’aiguamolls, com aquí, i quin millor vent que una exhalació que ix, si fa no fa, del cor? Ex abundantia cordis, amics. Salutífer, saludable, inhalable... Recordeu el que diuen al paradís de la carxofa: «Cul petador, no necessita doctor». Amén.

Article del 13 de març de 2005, és que no el trobava pas!

A tu lado semos mutxas

2005-06-21T10:41:00.000-07:00

«A tu lado me siento segura, a tu lado no lo dudo, a tu lado yo puedo volar, a tu lado hoy brilla la estrella, a tu lado mis sueños se harán por fin realidad». La cançoneta, treta d’un anunci de compreses, no fa referència a cap fet de l’actualitat local, com podria pensar alguna ment perversa o algú amb «intereses bastardos», sinó a un matrimoni morganàtic celebrat fa dies. Ja que els diferents tipus de matrimoni estan de moda per unes raons i unes altres, recordarem que un matrimoni morganàtic, segons un diccionari català (la Locadèmia Valenciana de la Llengua encara no m’ha enviat el seu...) és, textualment: «Dit del matrimoni d’un sobirà o un príncep amb una persona de rang inferior». I, etimològicament, el mateix volum assenyala: «1917; del b. ll. morganaticus, -a, -um, íd., adaptació del frànc. morgangeba (al. Morgengabe) 'do que el nuvi feia a la núvia al matí després de la nit de noces'». Tampoc té res a veure, aquest tipus de matrimoni amb res que ens caiga a la vora, ni tan proper com la cort monegasca, on la fura sempre és... fardasca.
I d’on surt tot aquest destarifo, et preguntaràs benvolgut lector o lectora? Pateix el plomífer un trastorn mental transitori? (Això ho hauria de certificar la dreta loca(l), que ara s’han fet tots psiquiatres, pel que es veu). Doncs surt, el destarifo, d’uns papers que tenia per casa, d’un vell diari del passat 31 de maig. Aquell dia, un diari català, en castellà, que em van regalar, portava un breu en les pàgines de societat, el titular del qual era «El rey de Suazilandia se casa por décima vez». La qual cosa, no deuria ser notícia, atès que hi ha moltes cultures diferents a la nostra, que tenen uns altres hàbits i comportaments, creences i rituals, que hem de respectar si no fan mal a ningú. Si el rei de Swazilàndia es casa deu vegades i les swazilandeses volen i se l’estimen i viuen en feliç harmonia conjugal, doncs... com si es compra una parella de pericos o un guacamai, què guai! Els que estem vacunats del matrimoni, però, arrufem el nas i pensem: aquest xicot (de 37 anys) ja va bé, ja... Mswati de Swazilàndia, que és com li diuen al monarca, però, es busca les novietes d’una manera ben curiosa, el diari ho explica així: «...ha celebrado una fastuosa boda con su décima esposa, una virgen de 20 años a la que eligió en un macrocásting con miles de chicas». Què fort! Això és com Operación Triunfo però en monàrquic. I hem de respectar-ho, perquè, almenys aquí, la penya va als càstings de manera lliure i... després passa el que passa, que et foten fora del Gran Hermano, que has de fer de paleta per construir-te una casa com la dels tres porquets per no haver d’enviscar-te de per vida en una hipoteca, o que igual t’envien a la isla de los casposos. Xa mira, tu!
Clar que com a tot arreu couen faves, ara que vivim en l’època de la manifla crònica i de les adhesions inquebrantables, doncs triomfa també l’eslògan comercial: «¡Pues va a ser que no!», tan estimat dels salmantins. I a Swazilàndia, encara que puga no semblar-ho, també hi ha oposició a la monarquia i es veu que aquests sectors s’ha manifestat en contra dels impulsos libidinosos del Mswati, que ell legalitza, com manen els cànons, amb un matrimoni en tota regla i, a sobre, fastuós, perquè una boda civil o cerril, sense el seu aparell ritual és, ni més, ni menys que un bodorrio i no està bé que tot un rei es case amb una picadeta de catèring, que això no deixa de ser un bodorrio... El problema és que a Swazilàndia no lliguen els gossos amb llonganisses i com assegura la informació: «tiene dos tercios de la población viviendo en la miseria y el 40% de los adultos infectados con el VIH», fet, aquest, que no és per a riure, que, al cap i a la fi, tota persona té dret a l’estat del benestar, aquí i a Swazilàndia. Es comprèn, per tant, que les pobres xicotes d’aquell país s’apunten per milers als càstings nupcials del monarca absolutista (això d’absolutista ho diu també la informació, que no s’ho ha inventat una servidora, que no és qüestió d’anar col•locant epítets despectius a les testes coronades...).
Així que la nova reineta (de la qual no sabem ni el nom, però, això sí, que era verge, que conste...) deu estar molt contenta i deu cantar la cançoneta amb la que he començat l’article: «A tu lado me siento segura, a tu lado no lo dudo, a tu lado yo puedo volar, a tu lado hoy brilla la estrella, a tu lado mis sueños se harán por fin realidad». I vull suposar que, la resta de les concubines de sa majestat Mswati deuen dir això de «A tu lado semos mutxas», perquè si als 37 anys el rei (de Swazilàndia) en té ja deu, deu ser imparable, aquest estadista. La notícia, des de la perspectiva d’un occidental, és amarga i és paral•lela a la trista realitat que certs sectors integristes (també occidentals) volen perpetuar amb consignes tan adients com la castedat africanista i galindaines per l’estil. Tots aquests podrien llogar una bona rècula d’autobusos i anar a muntar-li una pirula (en el bon i democràtic sentit de la paraula: que la llibertat d’expressió és un dret irrenunciable, com totes les llibertats) i així els perdríem, de pas, un ratet de vista que ja estan marejant massa la perdiu i al lado de Msawati serian mutxos i mutxas. Quin món més cafre, el d’ací i el d’allà!

Article del 19 de juny de 2005

Pam! Pam! Aeroclub!

2005-06-21T10:40:00.000-07:00

Plou i fa sol i les bruixes es nirlindinguen. O plou i no fa sol i les bruixes no es nirlindinguen. Què sabem, nosaltres, pobres mortals? Fa un temps estrany i es veu que convida a escriure. Una benvolguda lectora, que vol mantenir l’anomoniato, m’envia una carta perquè la reproduïsca en la columneta, i una servidora, com creu que el contingut està bé i és tope nirlindingui, us la col·loca aquí mateix (i a més m’estalvie d’escriure l’article):
«Senyor Albalat. M’adrece a vostè perquè com és de la ironia vitriòlica, quasi fitosanitària, potser pot publicar aquesta missiva en la seua secció, ja que en algun altre lloc de Levante de Castelló, igual queda molt destarifada. Com que vostè manifesta reiteradament el seu suport als/les moniatos/es que existim al món, li pregue que es faça ressò d’una proposta que em volta pel cap. A més, com que vostè no entén de futbol, potser li faig un favor i li augmente la parròquia ara que el CD Castelló està de moda. Perquè, vostè no parla mai de futbol i hauria de fer-ho de tant en tant.
Jo havia pensat, si em permet dir-ho, que el CD Castelló, ara que pareix que puga passar de Segona B a Segona A i de Segona A a l’Aleph Zero, que, com diu el nostre Pregó, “no volem ambicions estretes”; i l’equip hauria d’adaptar-se a la modernitat economicosocial i cultural, així com ludicorecreativamusical amb que la nostra província està acarant el nou segle, mil·lenni i papat. La primera mesura que vull proposar perquè me la publique és que el CD Castelló es canvie el nom. Ja sé que pot semblar estrafolaro i forassenyat; però, deixem explicar-li-ho a vostè, perque vostè, si li pareix bé, faça de missatger plomat de la meua cabòria. Jo crec que ara que les voladures de l’Aeroport de la Vilanova —Pataboouuum! Pataboouuum! Pataboouuum!— avancen a bon ritme, el CD Castelló hauria d’adaptar-se a aquests canvis que refimflaran en benefici de tota la nostra societat. I si l’Atlètic de Madrid fins l’any 1940 es deia Atlético Aviación, i ara ja no ho gasta, això de l’aviació; el CD Castelló podria dir-se ara, per exemple: CD Aviación del Azahar, FC Playas del Aviador, Aguiluchos Galácticos Drin Tim o Vilanova Estorninos Airlines SAD. No sé, si troben algun altre nom millor, li’l posen vostès. Jo només faig algunes propostes, senyor Albalat. Així, el CD Castelló faria propaganda del que serà la infraestructura més important d’aquest segle i la que traurà la nostra província del seu crònic dèficit d’infraestructures o empastres d’infraestructures, com ara la nova estació, que, si ho recorda, es va empantanar als quatre dies d’inaugurada i ara diuen que no hi cabrà l’AVE, mire vostè si té c****** la cosa! Endemés, el CD Castelló, passarà del blanc i negre al color, i ara, ja definitivament, al technicolor!
Amb el nom canviat, no cal canviar els colors de la samarreta, que podria patrocinar-la alguna marca industrial de campanetes, com el Cebralín® o les Galetes Oreo® que també són albinegres. Així, els avions i avionetes de l’aeroport, i de la costa de Azahar, per extensió, es podien pintar del mateix color i l’albinegrisme seria la marca corporativa i identificadora de l’aeroport. Perquè aquí ja sabem que, en ser albinegre, botifarra. Si ho publica, per favor, senyor Albalat, deixe clar que no vull ofendre ningú amb açò de la botifarra. Recorde que les botifarres d’arròs o de ceba, o les mesclades, de tota la vida, com les d’Atzeneta o de Vistabella (dit siga de pas que Vistabella té aeroport i va ser el primer aeroport de la província, per això el CD Castelló també es podria dir Legión Gondor CF) són negres i l’arròs o la ceba, blancs. Per tant, una botifarra és, en essència noumènica i, per definició, albinegra. Així que, lluny d’ofendre, la botifarra és l’humil homenatge a les essències i glòries esportives de ca nostra i, alhora, podria esdevenir el menú del catèring de la nostra flota aerotransportada: el blanc i negre volador, que es podria complementar amb pebrereta fregida o no, ad libitum.
A més, senyor Albalat, si pintem els avions en blanc i negre, seran com les zebres i si ja tenim estruços al pla de la Vall d’Alba-Cabanes, doncs així hi ha una exòtica coherència interna. Pense vostè, per exemple que les actuals avionetes que tenim al Grau per apagar incendis se’n diuen Dromaders que, en polonès, vol dir dromedari. I és millor tenir zebres que dromedaris, perquè els dromedaris són animals del desert i aquí l’únic desert que tenim és el Desert de les Palmes, que és desert, pel seu isolament que convida a l’enlairament místic i no perquè siga un sorral erm. Ítem més, un dromedari és quasi un camell i aquí no volem traficants de drogues. És més bonica la zebra, que és més pareguda al cavall o a la burra ibèrica que hem de preservar o a les haques andorranes, tan apreciades en les nostres tradicions populars com el “tiro y arrastre”. Per tot açò, senyor Albalat, què li pareix aquesta proposta? Com a castelloneros, hem d’apostar fort pels avions i no pels submarins, no li sembla? El CD Castelló, ha de renovar-se ara que s’enlaira com l’aguilutxo cenizo (o deuria dir malastruc?) i ara també que al ficus de Maria Agustina li han pegat una esporgada que l’han deixat més en bragues que a alguna miss; amb logotip motero i tot (les bragues, vull dir). Moltes gràcies, sr. Albalat i disculpe el valuós temps que li he robat a un moniato tan poètic com vostè. Suya afectadíssima que lo és, etc. Rebeca de M.».
Aquesta és la carta, si he trencat l’anonimat és perquè crec que un hom o una don han de ser responsables del seus escrits i no signar-los amb pseudònims o nirlindinguis per l’estil. Que després et trobes algun juntalletres (que no tindrà l’honor de la negreta) pel carrer i diu que no mai donem la cara, i això que una servidora signa els seus articles amb fotet i tot... No sé jo què serà donar la cara... Potser és català i per això no ho entenc...

Article del 12 de juny de 2005

La ràfia

2005-06-21T10:39:00.000-07:00

Compte que el títol de l’article és la «ràfia» i no cap paraula semblant començada amb qualsevol altra consonant. Si algú vol fer lectures perverses, li recomane els llibres de la Sonrisa Vertical... o el Diccionari de la Locadèmia Valenciana de la Llengua... La ràfia, segons un conegut diccionari català del nord, en línia, és una paraula derivada de la bonica llengua malgaix (l’agermanaran algun dia, la malgaix, ab lo nostre valencià?) que s’empra per designar una mena de palmera: «f 1 BOT Arbre monoic de la família de les palmes (Raphia raffia), de tronc gruixut i baix, de fulles pinnades molt grans, inflorescències en règim i fruits en drupa». D’ací, la segona entrada és la ràfia o teixit que tots coneixem, treta de la pell o epidermis de la primera ràfia i, per fi, la segona entrada i mitja, originada per la modernitat diu textualment: «2 p ext Fibra sintètica, obtinguda del polietilè, d'aspecte semblant a la ràfia».
I tu et preguntaràs, oh benvolgut lector, oh benvolguda lectora (l’altre dia vaig trobar una lectora que em va conèixer a primera vista, ex regidora, d’esquerres, i simpatiquíssima: de lectores, haver-las, haylas; així que si em llegeixes, benvolguda lectora, des d’aquí t’envie un petonet/b7) què fa aquest borinot parlant de ràfia? Què té a vore la ràfia amb Castelló si els que venim de ràncies famílies de más rancio abolengo sempre hen conreat el cànem? Doncs molt senzill, que, seguint el capriciós i aleatori programa de construcció de pàrquings, doncs ara m’ha tocat un davant de casa. I no només m’estan omplint l’habitatge de pols, i amb la calor que fa estic fins als nirlindinguis d’haver de tancar el balcó a certes hores, sinó que el veí del sisè se’m queixa que el desperten de bon matí. Clar com que aquest veí pertany al ram del xicotet comerç, no obre prompte i no li passa com a mi, que a abans de les vuit ja he fitxat, i si el soroll comença a quarts de vuit, doncs ja he agafat l’autobús, però a ell el fan matinar, vulga o no... Encara més: i ara apareix la ràfia. Ara tenen el curiós costum de fotre tanques de reixeta metàl·lica i, per dins, col·loquen ràfia de plàstic perquè no es puga veure el desenvolupament de les obres i, fins que l’obra no està arrematada, no sabràs mai si hi ha fet un pàrquing o vés a saber si els americans no han construït una llançadora de míssils Patriot, que tot podria ser...
Sense elaborar hipòtesis d’aquesta mena, hi ha però, un component sociològicament pervers: l’exclusió social. Veure com és treballa a una obra sempre ha sigut un magnífic espectacle, gratuït, font de conversa, socialització i font d’habilitats socials, especialment per a la tercera edat. Un director espavilat; José Luis Guerin, va aprofitar això per a una pel·lícula, entranyable i humana, que es titula «En construcción»: l’enderroc i edificació posterior d’habitatges al barri xinès de Barcelona. Els comentaris de la gent que contempla l’obra dia rere dia són espatarrants. El sector social que més gaudeix de contemplar com avancen unes obres és la tercera edat o segona joventut, segons com es mire. I ara que la piràmide d’edats és francament major en el sector de població més venerable, doncs ocultar unes obres, és una exclusió social molt important pels iaios que, com massa sovint hem comprovat (especialment des de la dreta) són carn d’urna: això no se’ls hi pot fer... Així que, senyors constructors, molt malament això de la ràfia, ja posats a posar ràfia, valga la rafidundància per amagar moviments de terra i excavacions... podrien posar una carpa enorme (amb un sistema d’aspiració de pols, perquè no s’hi ofegue ningú...) i, almenys, no tindríem res a la vista, però podríem tindre les finestres i el balcó oberts, que amb la caloreta que fa, ja s’agraeix que corra la fresca...
Clar que, quan no s’hi posa ràfia, passa el que passa; tot està a la vista i... apareixen necròpolis romanes que no es poden amagar... i hi has, coca! Paralització al canto... Clar! Per això valia tant el solar del senyor-regidor-ara-promotor-de-l’esport-del-golf Pascual: no només venia uns bancalets de tarongers (probablement amb tristesa —dels cítrics, no de la butxaca—), sinó un museu arqueològic pel mateix preu... I allò que és més important: què millor base o fonament per a un asil que una necròpoli?

Article del 05 de juny de 2005

El mío es peor

2005-06-21T10:37:00.000-07:00

S’ha de posar la màquina poètica a treballar. La poesia, en contra del que deia Gabriel Celaya, no només no ha de ser una arma, com no siga «mi arma» (i això és una musa i no una weapon, del més pur estil nord-americà), sinó també un element de benestar individual i col·lectiu que ens faça volar pels camins del somni, la ironia la tendresa i fins tot de l’empastre: camí pel qual ens mena amb mà ferma i constant (ben untada i no de mostassa, precisament) la Locadèmia Valenciana de la Llengua ab els seu flamanth dichsionary. Quina bellea! Quina fidewà lingüística! Quin recull de neolo-xismes! Quin derrotxe de valensiania!
Però deixem-ho córrer. Parlem de poesia. De poesia dolenta o roïna. A una servidora no li disgusta la poesia dolenta. Sempre que em fan la pregunta de marres: I quin són els teus autors preferits? Jo responch (amb tarannà humaniste, que no és cosa de xiste!) sempre que tots: tots els poetes (i les poetes) em semblen bons: els que escriuen bé, perquè em proporcionen plaer i m’enriqueixen i els que no escriuen bé (o no m’agraden), perquè m’ensenyen camins que, intuïsc que no hauria de trepitjar... Deu ser per això que aquesta setmana m’ha divertit molt un correu electrònic que he rebut d’una llista electrònica de poesia argentina a la qual estic subscrit. Diu que «Bardo. Revista de poesia» acaba de convocar el concurs «Artepoética Mala». M’encanta perquè, a diferència d’uns altres concursos on la resolució del jurat de l’ídem és inapel·lable (la qual cosa vol dir que si estàs d’acord amb el veredicte que te la p..., per dir-ho en plata...), la base quarta d’aquest concurs diu textualment: «4- El fallo es apelable bajo la consigna "mi poema es peor"». La qual cosa, em sembla divertidíssima i un autèntic exercici de democràcia literària.
No ens enganyem, la poesia no és l’art de la pedorreria, ni dels llepafils, com voldrien alguns. Mai no ha estat renyida amb la ironi i si no, llegiu Quevedo, per exemple, o Teodor Llorente i us fareu un tip (dic tip perqué Luis Sánchez Polack, Tip, era valencià i no català) de riure. Així ho ententen els amics de El Bardo i per això, la seua proclama poètica del Artepoética Mala diu textualment (la cursiva és megua):
«Hartos del Olimpo poético, del Canon literario, de los poetas con sagrados, de los premiados que nunca somos nosotros (ni una mísera mención hemos ganado nunca a pesar de haber enviado tres copias con seudónimo a cuanto concurso se nos ha presentado ). Hartos de no hacernos famosos (pregúntenle acualquier transeúnte común, quién es Juan L Ortiz y verán que nuestros esfuerzos son en vano), Hartos de no hacernos millonarios con la poesía. Hartos de nosotros mismos. Hartos del mito sin Mito. Hemos resuelto dar definitivamente por tierra con el bendito ego del poeta. Envíe ese poema que lo avergüenza, que siempre quiso tirar por lo malo que es, pero no lo destruye porque le tiene cariño o espera corregirlo y mejorarlo algún día para lograr el bronce tan anhelado. Envíe ese poema malo y desinfle así su ego poético de un solo golpe mortal. Degrade también el ego de otro vate/bardo/poeta , envíe ese poema malo que usted descubrió de él/ella en una antología. Arme este Bardo con nosotros. Así usted sentirá un alivio impresionante, libre ya de su enorme ego poético y de su carga de palabrejas sinsentido, caminará más liviano por la calle, apoliyará mejor, se lo aseguramos. Gracias por la valentía de participar».
Vaig a fer-ho, vaig a enviar poemes meus, perquè si envie d’algú/alguna que conec, i guanya (el premi està encara per determinar) em moriré d’enveja malsana i l’enveja malsana no és bona companya... L’única cosa que em preocupa és que el jurat pot autovotar-se i autopremiar-se (com els alts càrrecs de la Generalitat Valenciana: especialment l’autosou jubilatori que es va posar Zaplana, sense anar més lluny...). Mans a l’obra, chicon! S’acaba l’article, vach a escriure poesia dolenta, això sí, és una llàstima, amb la bellea i dolçor del valencià, haver de posar-me a escriure en espanyol. Però no tinch rekanza, ja sabeu que nunca el hespanyol fue llengua d’imposició, i menys encara l’hespanyol dels hescriptors, en afortunat neolo-xisme de Cuca Canals... Salut, Xúquer viu i poesia!!!!

Article del 29 de maig de 2005

Dopatge municipal

2005-06-21T10:35:00.000-07:00

Això de posar unitats per controlar el dopatge als ajuntaments és una idea que, com qualle, pot fer furor no només en la política local, sinó en la del mundo mundial, vist com està el pati. Això explicaria molts comportaments certament «singulars» en els temps que corren. Hem de descartar, però, una idea que fracassaria d’immediat: la instal·lació de mesuradors de la veritat entre els polítics majoritaris, això sí que seria una borinotada.
En canvi, instal·lar controls antidopatge seria un sa exercici democràtic. S’imaginen vostès un titular semblant a aquest: «Fracassa la moció de censura a l’Ajuntament de Camarlengos d’Abaqo, perquè el regidor trànsfuga que la promogué nava ratllat fins al pirri»? Ja seria l’acabose, perquè un sistema d’aquestes característiques radiografiaria ben a les clares certs comportaments polítics. Li ho comente a un amic meu i hi està d’acord. Diu que, fins i tot en àmbits supramunicipals (no oblidem que la mesura ha sigut proposada i acceptada al bonic municipi de Cabanes, terra de la Gamba de Miravet) seria tota una lliçó de politesse instal·lar controls. El meu amic va més lluny i (sense precisar-ho) diu que en alguna institució rebentarien aquests controls a les primeres de canvi. Crec que es refereix a Rússia, perquè allí fa tant de fred... que fins i tot polítics de la talla de Jaume Matas (bé, ell diu que no, però el seu seguici va ser que sí) s’arreceraven de nit en locals ben calentonets...
La mesura podria tenir, fins i tot, el seu cantó solidari. Evidentment, el control antidopatge l’ha de fer personal sanitari professional. No s’hi pot posar al primer furtapatos que arribe, perquè, segons quines substàncies estupefaents, necessiten unes anàlisis més o menys complicades. No és cosa, com ha acceptat l’alcalde de Cabanes, de posar només un bufòmetre. Perquè sembla que és públic, evident i notori que, si algun regidor no s’ho fa mirar, les bufometries donaran positiu cada dos per tres: sis. I clar, s’ha de vigilar que tots els qui vetlen pels interessos del poble (elegits d’una manera democràtica s’entèn) siguen persones sanes, esportistes, amants de la natura, etc. etc. Per tant, a allò que anàvem: cal un equip mèdic habitual per fer aquests controls i, ja posats, per amortitzar bé l’equip, aquest equip podria ser també, al mateix temps, una unitat de donació de sang. Així, una vegada fet el corresponent control antidopatge, el regidor, la regidora, el secretari o, fins i tot, el mateix alcalde, podrien donar sang d’una manera ben altruista. Que al cap i a la fi, això sí que seria un benefici directe per a la ciutadania i no les recomanacions als regants del regidor de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, el senyor Pascual, que es veu que amb el negociet del bancalet de l’asilo, li ha trobat el gustet a això que diuen l’eròtica del poder i ja està pontificant urbi et marge sobre les bondats de la gespa del camp de golf per davant de la dolçor de les clemenules. Creus benvolgut lector o lectora, que aquest senyor regidor hauria de passar pel control de Cabanes, o fóra més interessant una auditoria del saquet de l’esmorzar?
De totes les maneres, tampoc cal ser maximalistes. Cal tenir en compte que molts dignataris, fins i tot de primeres potències del mundo mundial, han sigut grans consumidors de substàncies com les que ara entrebanquen el ple municipal de Cabanes. Sense anar molt lluny, i només posaré dos exemples, Boris Ieltsin era un gran consumidor de productes de la terra (de la seua) i mostrava sense embucs les virtuts del vodka per tota la bola del món. I desprès de Ieltsin què? Doncs mireu en què s’ha convertit el Kremlin: en la casa de Putin. Ara que fa seixanta anys de l’acabament de la IIGM a Europa, ha aparegut un curiós llibre sobre les anècdotes més divertides d’aquesta vergonya del segle XX (hi ha gent que li trau coses divertides a tot) i es veu que el mateix Winston Churchill també hauria rebentat qualsevol control antidopatge. Si, fins i tot, certs xarops antihemorroïdals, m’explica el meu amic, poden tenir fins a 20 graus d’alcohol i un regidor no podria prendre la seua medicina abans del ple? Clar que, ja seria la repanotxa o repanolla, haver d’assistir a un ple, donar positiu en el control antidopatge i rebatre els arguments (que conste en acta!) amb un certificat de les alteracions patològiques del floramen màgnum del regidor o regidora en qüestió.

Article del 22 de maig de 2005

Los Cinco tornen a l'atac

2005-06-21T10:34:00.000-07:00

Des de fa algunes setmanes, em comenta la penya que servidora està molt poètica i que si li passa algo, quelcom o alguna cosa. La veritat és que no, que no em passa res d’especial. Simplement que, en vista de com està el pati, crec que és millor escriure de coses poètiques que posar-se a blasmar sobre el fatxerio que no s’atura o les intervencions apocalíptiques de Mariano Rajoy que, de tant fer màsters amb l’Aznar està fent bona la teoria psicoanalítica i l’està deixant en mantilles. Algú em comenta que l’estranya, que la dreta semblava civilitzada, que té un regidor al seu poble, que és del PP i és bona persona, que si es va posar al PP va ser per poder fer coses pel poble, perquè els de l’oposició es moren de fàstic i d’avorriment...
En fi, a mi quan em diuen això que algú és del PP per possibilisme, m’agafen dues coses, segons el biorritme o la lluna en que estem, o totes dues coses alhora: a) ganes d’apretar a córrer; b) caguetes. El PP és el millor laxant possible avui dia. Després de sentir com parlen, un sembla que encara no ha eixit de la infantesa i que por rememorar el tardofranquisme amb pèls i senyals, ets i uts, i tota mena de luxe, detalls i, a més dolby sorround, res de pel·lícules atrotinades. El PP és el Cinema Paradiso de la modernitat. Per un cantó; cantó Nord-Oest, tenim Manuel Fraga que és un empelt de Bela Lugosi i Frankenstein alhora. Aquest és com la maledicció de la mòmia: incombustible. Deu estar afectat de la síndrome Obèlix; diuen les males llengües que quan es va banyar en les aigües de Palomares, els efectes radiactius dels obusos americans, l’han blindat contra tota mena d’infeccions i malalties i es veu que durarà més que Matusalem. Ara tenim a Rajoy que és una mena de veueta entre locutor de Por tierra, mar i aire i Arias Navarro quan llegia l’últim missatge de Su Excelencia. Amb aquesta veu de gallego irónico y entrañable, que dirien alguns, ha tret a la llum frases impagables i sintagmes nominals que un pensava que havien desaparegut de la circulació feia més temps que les pessetes per la gracia de Dios. Però no. Tornen a cavalcar «Los enemigos de España» i serà hora de reeditar Roberto Alcazar i Zaplanín, i rellegir els clàssics d’Enyd Camps: «Los cinco y el tesoro del Ebre», «Otra aventura de Gimeno», «Los Cinco se escapan [de Zaplana, serà)]», «Los Cinco en el Cerro de Penyagolosa», «Los Cinco otra vez en la isla de Jaume Matas», «Los Cinco en la Magdalena», «Los Cinco se fuman unos puros», «Los Cinco frente a Port Aventura», «Un fin de semana de los Cinco», «Los Cinco se lo pasan estupendo» (també es pot titular «Los Cinco inaugurán un nuevo parque temático»), «Los Cinco en el páramo misterioso» (L’aeròdrom del Pinar, el destí final del qual, com el projecte de la Ciutat de las Malas Lenguas, no deixen de ser misteris insondables i llegendes urbanes del III mil·leni), «Los Cinco se divierten» (corramos un tupido velo!), «Los Cinco junto al mar» (ara vorem un altre tros, urbanitzar!), «Los Cinco tras el pasadizo secreto» (interioritats d’un congrés), «Los Cinco en la granja Finniston» (aventura a la Vall d’Alba amb fitosanitaris i laboratoris químics més que perillosos), «Los Cinco en peligro» (Enquesta sociològica del CIS amb intenció de vot), «Los Cinco en Billycock Hill» (Una convidada de Toni Blair amb caça de raboses i partida de polo o de Calippo), «Los Cinco han de resolver un enigma» (amb l’inestimable ajut del sabueso Josety), «Los Cinco juntos otra vez» (lo que Camps ha unido, que no lo separe Zaplana), i per fi, «Los Cinco en las Rocas del Diablo» (excursió a Montserrat).
Es poden fer travesses sobre qui són los Cinco: un és legionari i està més xuclat que una rosquilleta de la Mústia, és el que més mana de tots; un altre és una escopinyada de Saddam Hussein, aquest mana poc, però aplica la llei de l’embut; un altre ve d’una família de cacics des de fa 150 anys, té pel que sembla, destil·leries a Cuba, del famós Rom Cacique; a un altre sempre li ha agradat disseccionar melses i lleteroles, pinta, coloreja i escriu poesia, és el Gottfried Benn de la Plana; hi ha una xicota que voldria ser xicot i és com una fallera major crònica, cadascú, en aquestes qüestions pot fer de la seua capa un sayo o aprendre japonès: sayonara! i el cinquè, com que és el gos, me’l calle o que cada lector o lectora perfile el seu perfil. En fi, me’n vaig a buscar poesia per ahí, perquè canapès no en trobaré: aquesta setmana se’ls han cruspit los Cinco...

Article del 15 de maig de 2005

Jocs florals

2005-06-21T10:33:00.000-07:00

De vegades, no cal anar a cercar l’exotisme lluny de casa, o pensar que allò que no és d’aquí és millor. Extasiar-se davant d’una humil papallona, un caragol minúscul o una flor de marge poden ser maneres extraordinàries de captar la bellesa de l’univers, amb una copa d’ambrosia, o no. Posteriorment, això, passat pel tamís de la irracionalitat creativa, pot esdevenir una obra d’art: digueu-li, escultura, pintura, fotografia, poesia, etc. Al capdavall, tot això no són més que formes diferents de la creativitat humana cada vegada més properes i, la frontera entre les quals és, com més va, per fortuna, més difusa.
Vaig tornar a tenir aquesta sensació dimarts passat en la inauguració de l’exposició «Jocs Florals a Cavanilles» amb la què el Jardí Botànic de la Universitat de València ha arrematat, de manera brillantíssima, les celebracions a l’entorn de la figura del naturalista i il·lustrat valencià. La vesprada era plàcida i el cel estava ple de falzies. Acompanyava el temps i me’n vaig anar amb una parella de muses a la inauguració. Les muses eren XNf (on f és un subíndex al·lusiu a l’herència mendeliana) i TXct (on ct és el subíndex definit per «cabells taronja» i la X de TX no és igual a la X de XN). Anomene les muses com fórmules químiques o equacions matemàtiques (ja ho vaig fer en un llibre anterior, Els peus de la boira) perquè de les muses s’ha de tenir molta cura, si volem treballar bé. Atès que un poeta sense muses és un friqui de les lletres i, probablement, un mal poeta. El Botànic de València havia patit els rigors de l’hivern passat, les gelades, i alguns Pachipodiums ho havien passat molt malament. Però ara, l’exuberància de la primavera li retornava l’esplendor, i les muses i una servidora ens vam extasiar especialment en la secció de cactus i crasses, que són les plantes que més ens agraden. Això no va ser cap entrebanc perquè poguérem gaudir d’una manera, gairebé pànica, dels teixos, les ciques, o, en un nivell més minimalista, dels minibancalets de faves o de maduixes. Tot això sense oblidar els gats o les merles que, confiades, corrien sense aixecar el vol, entre els caminets del Botànic.
A l’hora de la inauguració de l’exposició vaig retrobar vells amics. Amics als quals veig poc, però que et desperten el feeling poètic des de lluny: Manel Rodríguez Castelló, que acaba de guanyar el premi Maria Mercè Marçal a Mollerussa; Begonya Mezquita, potser, una de les poetes amb càrrega sensible més heavy de tot el país o Isidre Martínez Marzo i Maria Josep Escrivà, que formen un tàndem poètic imparable. Algun dia caldrà parlar seriosament de la tasca titànica de l’Isidre i de la seua relació amb Dylan Thomas...
Hi havia molta més gent, però no és qüestió de fer unes páginas amarillas de l’alta concentració artística que s’havia concentrat amb motiu de la inauguració. Hi vaig retrobar també dos amics que no veia des de feia temps: Pilar Moreno i Eliseo Borrás, amb els que vaig participar en el llibre Ritmos (amb Xaro Nomdedeu, la matemàtica de titani, que, dimarts vinent, presentarà a Babel el seu últim llibre, una biografia de la matemàtica russa amiga de Dovstojevskij, Sofia Kovalevskaia) i em vaig alegrar molt. L’exposició era pirotècnica. No anava, una servidora, preparada per a tanta bellesa. Al cap i a la fi, feia un any o cosa així, m’havien encomanat un poema sobre la Tinença de Benifassà i ja no recordava que se n’havia fet. Però la conjunció, magistralment acoblada de pintura, escultura, fotografia i poesia, em va deixar literalment esborronat: e-s-b-o-r-r-o-n-a-t-! I vaig comprendre com podríem ser d’extraordinaris si abandonàrem l’autoodi crònic dels valencians i la malsana pràctica (deu ser catòlica, per això se’n diu així) de les capelletes. En fi, tot això no m’interessa molt, perquè la feina és llaurar el bancal poètic i deixar-se de bajanades.
No parlaré molt més de l’exposició, comissariada per Martí Domínguez, a qui ja feia anys que tenia ganes de conèixer. Com que estarà oberta fins el 31 d’octubre, el lector o la lectora, faran bé d’acostar-s’hi i meravellar-s’hi. Penseu que, a més, el director del Botànic, Antoni Aguilella, és d’Onda i noblesa obliga. Com a descendent de fills d’Onda honora el seu poble amb una tasca que, tot i que puga passar desapercebuda, és més que notable.
I per acabar, parlaré omfàlicament, que és també una de les maneres genuïnament valencianes de parlar. Vaig fer un poema sobre la Tinença de Benifassà on deliberadament vaig abandonar el jo poètic per centrar-me en les petites criatures d’allà, en les plantes, en el paisatge, que vaig començar a estimar quan era un criajo i mon pare ens duia a Fredes: les zigenes i l’espigol, el te de roca, els voltors, l’espiadimonis, la saborija, que va tan bé per adobar olives o per a les flatulències; els escorpins i les perdius, els llagosts, el pregadéu i l’empusa; els ceps i els teixos, el Faig Pare... No cal el meu jo en aquest paisatge, només calia la meua mirada, extasiada davant les papallones, els paisatge, etc. En acabar la inauguració, Martí Domínguez em va felicitar amb una frase que ho deia tot, que em va omplir de goig, més que qualsevol estudi caparrut: «ets el primer poeta que ha introduït en la poesia la Graellsia isabellae». Em va fer molt feliç i no tinc la culpa que el que diré ara siga una frase de Casablanca: vaig pressentir que era el començament d’una gran amistat. I em vaig alegrar molt. Una papallona ens havia unit amb l’agulla, un fibló crònic, de la poesia. «Temps i dignitat. Silenci i pols. Pau», com diu el penúltim dels meus versos. Amén.

Article del 08 de maig de 2005

Meduses

2005-06-21T10:31:00.000-07:00

La Pelagia noctiluca és una de les meduses més freqüents al Mediterrani. Una servidora, que sol definir-se com a espècimen del secà no n’havia vist mai. Deu ser perquè, des que em va picar una farà més de trenta anys, no els professe massa afecte i només n’havia vist, tangencialmemt, en els documentals aquells que tothom aprofita per fer migdiada o en els oceanogràfics, maremàgnums i peixeres a l’engrós d’aquestes que tan de moda ha posat la museística contemporània, que ben mirat, no deixen de ser això: macropeixeres...
Vaig trobar la Pelagia noctiluca, l’ascàlef luminiscent dels llibres, o el born, en llenguatge de la terra, a una remota cala d’Eivissa on només sestejava algun nudista. El mar, amb la lluna quasi plena, ens va oferir la placidesa dels enllocs: com la d’una altra illa-enlloc, Icària. Prèviament, a la vora de Cala de S’Espart, la meua amiga Neus Prats Tur, possiblement, la persona més arrelada i coneixedora de tot el que a Eivissa hi ha de poesia (i que sol passar desapercebuda per al corrent dels mortals), em va injectar una sobredosi de poesia mitjançant un bullit de peix on l’escórpora tenia aquell to que només ens dat a contemplar en certs capvespres molt poc freqüents. Aquell bullit, complementat amb el seu arròs, l’atmosfera perfumada per les savines, i la pirotècnia d’un Can Rich blanc —un coupage de malvasia i xardonnai només comparable amb certs Pere Seda del Pla de Llevant de Mallorca— fou el preludi de la medusa que no es va deixar intuir. Arribàrem a la vora de la mar, amb l’Illa des Bosc i Conillera al davant. Era un mar especial, no pel color de l’aigua, ni per altres qualificatius de la poesia clàssica... No, ben bé allò s’hi assemblava més al brou primigeni on s’assegura que va nàixer la vida. Entre les roques, la mar havia encallat un vell pi, l’arbre de la ciència, el del bé o el del mal, hi fa res quin fóra? Potser amb aquells braços nus, exsangües, encara enlairava una pregària per aquella terra. I a l’aigua, la vida, un ball de Gòrgones, de peiximinuti, de crancs gairebé dalinians, actínies minúscules de foc... Les Gòrgones es deixaven bressolar. No sé on, vaig llegir que aquests noms de les meduses, borms o borns, estan relacionats amb el balanceig de les onades. Sense escut de bronze, no volíem tallar cap cap de medusa, ens vam extasiar davant d’aquella elegància que conjuntaven ones placidíssimes i els tentacles d’un rosa sexual amb pigues vermelles. A la vora dels exemplars de la Pelagia noctiluca, unes altres meduses més xicotetes, d’un color daurat, feien d’escorta. Fins i tot, la Neus va gosar agafar-ne una: la pa pinçar delicadament per dalt i la va enlairar com un Perseu antic (i femení). En retornar-la a la mar, l’animalet es va allunyar sense pressa, amb la mateixa dansa abisal que la menava abans. Sense l’escut de bronze (el que duia Perseu perquè la vista de la Medusa no el transformés en pedra) la vesprada se’ns va omplir de meduses i de cargols que atresoraven bussos amb les ungles acabades d’esmaltar. Ben bé, no ens calia l’escut de bronze, no el necessitàvem, si ens haguérem convertit en estàtues de pedra, potser hauríem assolit una comunió perfecta amb aquella terra, amb aquelles roques, amb aquella mar, amb la poesia, al capdavall.
Estic segur que una transformació litològica semblant hauria estat un argument excel·lent per afegir un conte nou al deliciós llibre d’Italo Calvino, «Les cosmicòmiques». Però la vesprada encara prometia el tast del fenoll, la rotudintat solar, gairebé còsmica de les figueres de la terra roja; un munt d’orquídies de l’espècie Ophrys speculum i la geometria inaprehensible per la geometria euclidiana del caragol Trochoidea ebussitana. En una parada en el camí, una parella de bledes, explicaven pel mòbil la gesta més colpidora que havien viscut a Eivissa: treure-li una paparra al cadell que portaven. En aquell moment, enmig del silenci i l’estupefacció, vaig recordar les paraules del mestre Joan Brossa: «la poesia és per tot, al poeta només li calen unes antenes, certament especials, per copsar-la». Em vaig sentir molt afortunat, la Neus, també. Potser per això, els follets d’Eivissa, els barruguets i els fameliars només reclamen pa i formatge de cabra, els hi cal alguna més? En aquella terra, no. A l’endemà, el dia era gris, però ens van conhortar els versos sobre una medusa de Mariane Moore: «Visible, invisible, / a fluctuaging charm / an amber-tinctured amethyst / inhabits it, your arm / approaches and it opens / and it closes; you had meant / to catch it and it quivers; you abandon your intent». Vila havia assolit la puresa del pleniluni i tot callava, la poesia era, ara, silenci pelàgic, Perseu hagués llançat el seu escut de bronze, ho tinc claríssim.

Article de l'1 de maig de 2005

Flors i fruites

2005-06-21T10:30:00.000-07:00

Arriba la primavera, d’aquesta cinquena glaciació que hem encetat aquest hivern, i a pesar d’alguna malifeta entremaliada de l’oratge, ja arriben flors, falzies i fruites (especialment tarongetes egípcies, que escaroten els ànims de la nostra llaurícia benestant i carlistona...). Es nota especialment en el tràfec de senyores i senyoretes (i algun cavaller galant i sensible) a les tendes de tot a 0,66 € i més, on els geranis, aloès, els pensaments i alguns cactus són les reines i princeses de la tenda. Fins i tot, al bon amic Carles Mulet, que acaba de complir trenta primaveretes, li van regalar, amb aquest joiós motiu, dos testos de pensaments violetes, a més d’un bonet de diàcon, les poesies completes de León Felipe, un clauer que es tira pets i bufes, una cafetera, un davantal de cuina, una làmpada-supositori (que per fora fa llum i per dins és com de pedra), una biografia de Gaddafi i, entre altres moltes coses, un penjoll que és una ametlla metal·litzada tope fashion. Va ser una festa entranyable, assembleària i d’esquerres. A diferència d’algun Nadal, en què Mulet ha rebut alguna imponent cistella d’un conegut promotor urbanístic veí, seu; al natalici no li va enviar res, quina llàstima! Si el lector o la lectora volen conèixer la divertida història d’aquesta cistella, poden comprar el darrer número de la revista «El Capital» que, a més, regala un gruixut llibre de música contemporània de l’estat espanyol.
Ha sigut aquesta setmana, de celebracions, una altra amiga meua també ha rebut flors, i el llibre «Mujeres que corren con lobos», amb dedicatòria en tinta daurada. Tot i que ja el tenia, no li ha desplagut, perquè té dues filles wapíssimes, com floretes del Jardí de les Hespèrides, i el llibre el tenen les filles (que, a més de ben plantades són intel·ligents i saben el que han de llegir), així que la meua amiga podrà tornar a rellegir el llibre tranquil·lament.
Floretes, floretes i alguna panderola. Ja se’n veuen, de panderoles, a Castelló de la Plana, la ciutat més neta de la pell de toro i, a la meua escala, sense anar més lluny, ja han sulfatat per evitar la seua presència. Un estudi entomològic d’un professor colombià, que he llegit recentment, Germán Bretón, crec que li diuen, assegura que amb insectes com les panderoles i entranyables cucs de farina, com els que aquí havíem criat per a esquer de cepets, la biomassa produïda pels fems i deixalles humanes, podria reciclar-se d’una manera més ecològica que no amb immensos abocadors (quina mania de dir-los abocadors, quan són femers gegantins). Els insectes estalviarien molta química tòxica per als éssers humans i la lluita biològica de certs insectes contra les plagues de l’agricultura a algun aficionat als fitosanitaris li hagués estalviat molts maldecaps i algun que altre procés judicial...
Però parlem de floretes, l’any 1879 el senyor Don Florencio Jazmín (sic) va publicar, a la llibreria de Manuel Saurí, de Barcelona, el curiós tractat «El lenguaje de las flores y el de las frutas, con algunos emblemas de las piedras y los colores. Incorporando tras este facsímil los Lenguajes del Pañuelo, del Abanico, de la Sombrilla, etc. Añadidos de las últimas ediciones». Don Florencio Jazmín incorporà un saber enciclopèdic a aquest llibret, amb tot de cites ben documentades i fragments poètics, entre els quals, als castellonencs ens produeix molta satisfacció el fragment d’un poema degut a la ploma del Governador Bermúdez de Castro (que es veu que també era poeta) sobre els misteriosos amors de Zèfir i Flora, que apareix a la pàgina 84 dins l’epígraf de La Palma de Jardines, que simbolitza l’amor correspost. Això demostra l’amor a la poesia que han tingut els nostres governants. Ben bé es podria dir que Juan María Calles, que en temps de Bermúdez de Castro hauria segut governador, però actualment és subdelegat del govern, és el continuador d’aquesta nissaga o corona poètica de governants sensibles de Castelló, tierras y gentes. La cita de Bermúdez de Castro (el del carrer Governador, per als lectors menys informats) diu: «Crecen dos palmas su ramaje alzando / En orillas opuestas de un torrente, [seria el Riu Sec?] / Sin juntar nunca su follaje ardiente, [ui! ui! açò s’embruta, diria algun semiòtic llepafils!] / Sin unirse jamás, mas siempre amando. / Crecen, su frentes tristes inclinando, / Hasta que airado el ábrego inclemente / Las sepulta á la par en la corriente, [rima també amb José Vicente] / Juntos sus troncos à la mar llevando [es veu que encara no tenien emissaris submarins]».
Tanmateix, del llibre de don Florencio Jazmín, m’ha colpit més la introducció, en la qual dedica el llibre a las «Hermosas españolas» (com era català, es veu que li agradava l’exotisme) i arranca amb unes curioses definicions de la dona, que ara podrien semblar obsoletes i carrinclones (fins i tot masclistes), però que, al 1870, es veu que eren galanteries políticament correctes. Així, per al senyor Jazmín, la dona és (i perdoneu l’extensió de la cita): «La mujer es la miniatura de la creación, fresca, delicada; fragante y pulida; formada de rosas y azucenas; adornada con oro, seda, gasa y encajes: de frente virginal, ojos celestiales, pié delicado, seno de alabastro, rosados labios y arrebatadores contornos. Su talle es como el de las sílfides: su mirada la de los querubines. Recuerda su voz la dulce melodía de los arcángeles; és ágil como la gacela y de aliento balsámico, como la fragante brisa. Su talle seduce, su mirada abrasa, su voz encanta y su suave aliento enajena. ¡Pobres hombres!». Només amb lectures com aquestes podem intuir perquè el bisbe Juan Antonio Reig Pla, decora la taula amb què ofereix esbiaixades rodes de premsa amb... flors de plàstic!

Article del 17 de març de 2005

Romanesos

2005-06-21T10:27:00.000-07:00

«Ay, no te cortes la mano o el pie, / por error o con intención, / enseguida pondrán dentro de la herida un dios, / como en todas partes. / Pondrán dentro un dios / para tener a quien rezar, puesto que él / defiende todo lo que se aleja de sí mismo». Aquesta cita correspon al poema «Segunda elegía, gética», de Nichita Stánescu, poeta romanès autor de llibres com «Laus Ptolomae» o «La grandesa del fred». L’he tret d’un altre llibre «Antología de la poesía rumana contemporánea», de Darie Novaceanu, publicada per l’editorial Verbum. És una cita que s’escau a una desagradable notícia que s’ha produït aquesta setmana a les nostres comarques, que són també les comarques de molts romanesos que viuen i treballen aquí, una terra que, segons ens han explicat sempre, ha sigut un «crisol de las culturas del mediterráneo». Doncs això, si això ha sigut la nostra història i ara comptem amb un potencial humà romanès més que notable, benvinguts siguen. Conec uns quants i tenen qualitats humanes, professionals, etc., més que suficients per poder dir que són amics, i dir-ho alt i clar, i dir també que no vull que els tallen les mans. I supose que, com aquests que jo conec, hi hauran molts més.
Amb Ioan he xarrat molt de poesia, de com aprèn a tocar l’acordió quan el treball, ha de pagar la hipoteca i acabar de criar dos fills, es declara seguidor del Reial Madrid i li estranya que jo siga republicà. Jo li dic que no ens calen reis, que ens calen caps de govern als quals el poble els puga demanar comptes si la seua gestió no és bona. Que ser d’un cognom o altre perquè ha de servir per gaudir de privilegis que no puga gaudir una altra persona humana. Em parla també de poesia, així vaig conèixer l’existència de Stanéscu i em diu que la seua filla, que va a l’institut, toca el violí, i que també és una lectora apassionada de poesia. No de bades ha sigut alumna del poeta Manel García Grau. Li passe alguns llibres meus i em diu que el valencià no és per ells cap problema, i que ens entenen millor si els parlem en valencià, perquè és més semblant al romanès que no el castellà, diu. Se’n plany que amb el futur que li esperava a Romania, va desatendre els estudis. Explica que va passar de les classes de rus, d’anglès... i que ara podria dominar quatre o cinc llengües. Però, quan anava a escola, el futur de les famílies humils no anava més enllà de la mecànica o de l’agricultura. No havia imaginat mai que arribaria a viure aquí i aquí treballa dur i s’integra, s’enyora d’allà però arrelarà ací. Si li puc oferir versos i llibres, o estones de conversa, em fa feliç perquè jo també em faig ric amb la seua amistat i aprenc coses i conec autors que m’obren nous horitzons. Tinc un deure de gratitud amb ell.
Maria O. va estudiar una diplomatura d’empresarials a Bucarest i vol seguir estudis superiors a Castelló. La seua germana està a punt de començar el doctorat en medicina a València. Maria O. va nàixer el mateix dia que jo, deu anys més tard, des de llavors, ens truquem i prenem alguna cosa junts aqueix dia. Homologar-li l’expedient acadèmic li ha costat molta paperassa burocràtica i maldecaps. Ara ha tingut una filla que, com ella i el seu marit, també serà una grauera de pro. És espavilada i sap el que vol.
Moltes vesprades vaig a veure una amiga que va patir un accident de trànsit i ara ha de fer molta rehabilitació. Algunes estones té cura d’ella Ioana. Ioana li pren la tensió, li posa el termòmetre, i ara aprèn tècniques d’estimulació de reflexologia podal perquè millore. Veig com les aplique i admire com fa treballar les mans sobre la planta del peu de la meua amiga. A mi m’agradaria tenir aquelles mans i m’indigna que un tros d’animal d’Onda (això d’Onda també m’ha ferit molt, perquè és el poble de mon pare i del meu avi, i dels germans del meu avi, que van lluitar contra el feixisme durant la guerra del 36; i no m’agrade que animals d’aquesta mena —no puc dir-li persona, em negue a creure que siga una persona— embruten el bon nom d’Onda) voldria tallades. No, no tinc les mans de Ioana, i m’agradaria tenir aquesta sensibilitat, aquestes mans, que ella té. Vull que seguisquen on estan, perquè ajude la meua amiga en la seua recuperació i perquè puga ajudar més gent amb la sol·lictiud amb què ho fa. Encara més, és de Transilvània i ens explica coses de Vlad Tepes, no vol dir-li Dràcula, tot i que li expliquem que ens agrada la novel·la gòtica. Riem amb aquestes coses i ens descriu els restaurants temàtics que han fet per al turisme: d’allò més sinistre, i quan plega un ponxo ample, li pregunte si és amb aquestes ales que vola de nit. Riu molt i em diu que no, no, que les ales d’ella són unes altres.
Maria ja té una néta i encara que ja no és jove, treballa tota la setmana a Benicàssim. Ara viu darrer de ca meua, perquè la néta va al col·legi Isabel Ferrer i així estan més a la vora. Cada setmana, li deixe un parell de pel·lícules en DVD, perquè, diu, quan descansa, li agrada veure pel·lícules en l’aparell que li ha regalat el seu fill. Li va agradar molt «Bailando con lobos» i aquesta setmana li deixaré «Chocolat» perquè és una lliçó de com els nouvinguts poden acabar amb la intolerància en què les comunicats tancades poden caure. Tot i que, la lliçó de «Chocolat» o d’altres pel·lícules amb un contingut gastronomicoideològic semblant, com «El festín de Babette», hauríem de veure-les els d’ací, més sovint, per evitar la intolerància que frega la criminalitat.
Per acabar vull felicitar Carles Mulet, que ha denunciat el cas del discjòquei xenòfob. Conforta en l’any del Quixot, saber que hi ha amics que encara tenen esperit de quixots incombustibles que lluiten perquè no es tallen mans, perquè la intolerància i la xenofòbia (i tants altres mals endèmics de la societat castellonenca) no tinguen cabuda entre nosaltres. Com també ho fa Franco Battiato en les lletres de les seues cançons, empeltades d’ecos sufís, tunisians, o albanesos. Tampoc m’agrada que embruten les cançons d’aquest sicilià genial. I, ara, que la justícia treballe, que tenim massa merda autòctona i no és qüestió que esquitxe la gent honrada, que ha hagut d’abandonar la seua terra, moltes vegades a contracor, que intenta arrelar amb nosaltres i que lluita per un futur més digne i millor; no només per ells, perquè si ho aconsegueixen, també serà un futur millor per nosaltres. Romanesos, com diria aquell, som tots.

Article del 10 d'abril de 2005

Castelloneros de soja

2005-06-21T10:26:00.000-07:00

Un amable lector m’envia un missatge electrònic per demanar-me notícies sobre el xupacabras, l’últim animal de la criptozoologia castellonenca, descobert mesos més tard que la gamba de Miravet. L’amic signa amb nom i cognoms però, com que no diu si vol que li atorgue el dubtós honor de la negreta, el mantindré en l’anonigat. L’anonigat és la paraula amb la que es designa el gat de carrer, aquell que viu anònim, que s’alimenta de deixalles i que no té una casa on viure. Són els gats (i gates) que fan veritables cors a primeries d’any amb la seua activitat eroticomusical. Anonigats. El lector anonigat (intuïsc que té alguna coseta de felí, en l’elegància de la seua ploma) es defineix com a «castellonero de soja» i, a una servidora, aquesta autodefinició li sembra estranya. Li responc i li dic que parlaré una miqueta del xupacabras; però que, alhora, m’ha deixat encuriosit per saber què vol dir «castellonero de soja». Em respon ràpidament. Afirma que ell, de tota la vida, ha sigut un «castellonero de soca», çò és, seguidor de les tradicions finiseculars i més profundes del codony, amb algunes fanecades urbanitzables al PAI Lledó, membre d’una gaiata, després d’una colla i d’un seguici de confraries on hi el castellonerisme més hacendado practica la doble moral del virtuosisme públic i els pecats del piu (dels quals Déu se’n riu) de manera privada, però això sí, amb el consentiment de la seua honorable muller, amb la qual va començar a festejar un diumenge de romeria, no pas pels cerros d’Úbeda, sinó cap al Mont de Venus casolà.
Ara, em diu, ja estic vora la cinquantena i, tot i que prenc iogurts amb bífidus actius, poliol de Penyagolosa, saboritja de la Rambla de la Viuda, infusions depuratives de pilotilles de Ginko biloba, collides a l’entrada de l’Hospital Provincial, etc., després de fer-se una anàlisi de sang rutinària, li ha eixit colesterol del dolent. El metge li ha recomanat que abandone la llet de vaca, ni que siga d’alguna vaca singularitzada que no siga una vaca cualquiera, ni que faça, tolon! tolon!, per un substitutiu semblant, blanquinós i de gust poc agradós, amb molta soja. I, tot i que la soca té molta fibra, lignina, i tanins, doncs s’ha passat a la soja, al pa integral a córrer per les circumval·lacions de la capital (aqueixes que serveixen per fer fitness baratet, però no per a desembussar el trànsit del centre de la ciutat. Així que, em diu, he deixat també de fumar i ara sóc castellonero de soja. Està molt bé. Una nova tipologia per afegir a la col·lecció diversa i multicultural de la nostra vila i ravals: els castelloneros de soja, prenguen nota polígrafs i etnògrafs de l’ontologia casolana. Aviat creixerà el nombre de castelloneros de soja de manera exponencial.
Del xupacabras, que et diré, amic castellonero de soja? Doncs que aquest hivern, atès el fred que ha fet, el xupacabras ha patit una hivernació més llarga que la de Louis de Funes en una espatarrant comèdia francesa de fa prou anys. Ara bé, el xupacabras, em diu una persona de l’Alt Millars, ja està ben actiu i ha adoptat un nou mètode de mimetisme per no ser descobert (tot i que és un mètode ben groller i que ja ha pràcticat en uns altres municipis: verbigràcia Benicàssim). El xupacabras, com els marcians aquells de la sèrie televisiva «V», no content en anar pegant bots i udolar per Cabanes, vist com està el pati, ha passat ara a l’acció política i abdueix el cervell de regidors sense escrúpols. L’últim cas ha passat a Cortes d’Arenós, on el xupacabras, en notar els salutífers beneficis de les aigües mineromedicinals i testosteròniques de Cortes (recordem que els marines nord-americans prenien aigua de Cortes, durant la Guerra del Golf de 1991, abans d’entrar en combat) ha abduït una regidora del PSOE i l’ha mutat en transfuga de la dreta (i és que, pel que es veu, li agrada més abduir regidores que regidors) i és una llàstima. Perquè, els que coneixem des de finals de l’adolescència Pepe Mata, sabem que és un home honrat, colrat en digníssimes formacions de l’esquerra i que ha sigut el forjador del benestar de Cortes. Poble que, com tants altres de l’interior, s’hagués pogut morir de pena i de despoblació sense la injecció de vitalitat i dinamisme que li va imprimir Pepe Mata. En fi, que el xupacabras no descansa. A la Plana, a Castelló, concretament, també fa de les seues, com per exemple, en el conegut cas dels terrenets no urbanitzables del futur asil. És clar que, un informe d’un col·legi professional d’experts del ram, assegura que no hi ha hagut pelotazo. Però codonyaso, sí que hi ha hagut. Afirmar que si el regidor que ha venut els terrenys s’hagués esperat uns anys més, hauria tret més rendiment a la tristesa dels seus cítrics és perdre de vista el refranyer popular: «más valen 1,2 d’euros en mano, que espera’t a la porta de ta casa i voràs petar la bombolla immobiliària, fistro pekadorrrl» o, en valencià: «lo que va davant, va davant». I és que la zona de Lledó, què volen què els diga? Considerar tot allò solars rústics o no urbanitzables... quina barra! Ara que ja se sap, quan encomanes un inforfme, el primer que has de tindre clar és si el vols en positiu o en negatiu, després ja s’ho faran que per a això, qui paga mana... (Encara que a algun d’aquests, com més va més li ixen les sentències per la culata...) Però, bé, com tots els lectors i les lectores ja deuen de saber, aquella zona adés campos de soledat, mustio tarongerado, en franca i sòlida expansió urbanística, ja es coneix com el «Todo a cien» de Castelló, perquè, a qualsevol cosa que t’acostes, el mínim són cent milionets de no res. Però allí es guanya en qualitat de vida, benestar, aire pur, màximes qualitats de materials i acabats... Res, un paradís per a castelloneros de soja. Així que, deixem el xupacabras tranquil, que bona cosa d’estralls va fent i, a viure, que són quatre dies. Jorrrrrrrrrrrrrr!

Article del 03 d'abril de 2005

Matildo

2005-06-21T10:21:00.000-07:00

Aquests dies m’ha sobtat la notícia d’un curiós judici que se celebra a Figueres. Es tracta de la vista pel presumpte assassinat del gall Matildo. Matildo era un gall de raça empordanesa (es veu que queden molt pocs, galls i gallines, d’aquesta raça) que tenia una gorja privilegiada. Matildo saludava l’alba amb un cant fort i potent. Devia estar satisfet amb la vida que menava: the Boss del corral i el més estimat de l’ama del corral. Les excel•lències canoromatinals de Matildo es veu que no eren del gust d’una veïna i, aquesta veïna, va tenir un seguit de picabaralles (mai millor dit) amb la propietària de Matildo. Amb els ànims encesos, la veïna menys filharmònica, (i més llepafils, pel que es veu), va amenaçar la propietària de Matildo amb carregar-se’l. El que semblaven només paraules d’una llengua encesa (i no per l’ària matinal gallinàcia) esdevingueren una tràgica profecia. Matildo, un dia infaust, va aparèixer escanyat. Amb ell, es perdia un exemplar notable de la biodiversitat casolanoempordanesa més amenaçada. La propietària de Matildo no se’n va resignar i, al congelador de la nevera, va improvisar una morgue domèstica i hi va conservar el cadàver silenciós, ara ja per sempre, de Matildo. Acte seguit va demandar la veïna que l’havia amenaçada. Allò que semblava un judici per faltes ha derivat en una qüestió més fotuda per la mà que va escanyar Matildo. El jutge ha considerat que, el fet que Matildo pentanyera a una raça de galls en perill d’extinció, pot constituir un delicte mediambiental, que pot arribar a pena de presó. Ara els forenses, els metges aquests del ram del nostre conseller vila-realenc-migsolleric, Alejandro Font de Mora (un dels representants de la dreta més recalcitrant valenciana i antivalenciana), faran els estudis pertinents sobre el cos glaçat de Matildo per esbrinar l’autoria del crim i les circumstàncies d’aquest.
El nom Matildo evoca la novel•la quasi homònima, Matilda, de Roald Dahl, on una xiqueta òrfena pateix els maltractaments dels seus oncles. L’argument de Matildo hauria sigut un bon conte en la imaginació de Roald Dahl, que, com el lector i la lectora recordaran, escrivia sinistres i extraordinàries històries que, després, va filmar amb una mestria inigualable Alfred Hitchcok, el mestre més grassonet del suspense. Descanse en pau Matildo i esperem que la justícia aporte llum sobre el cas i, a ser possible, que el clonen perquè quan algun element de la biodiversitat es perd, també es perd part del nostre patrimoni.
En aqueix sentit, no hem d’oblidar que, aquí, a la voreta de ca nostra, la gamba de Miravet, continua amenaçada enmig del foc creuat dels interessos especuladors d’urbanitzadors sense escrúpols. Aquest fet no l’hem de permetre i hem d’esperar que la justícia no només actue, sinó que actue amb contundència contra la impunitat emparada políticament d’aquells que voldrien que les nostres comarques acaben per esdevenir un merder inhabitable de formigó, asfalt i malparida gespa de camps de golf. No, no ho hem de permetre, no ho podem permetre, ni per nosaltres, ni pel futur, ni per les generacions vinents, què collons!
També de les comarques gironines arriben curioses notícies sobre curiosos concursos on l’element animal és protagonista: Al municipi de Sant Amer, celebren cada any, a les acaballes de febrer, començaments del mes de març, el concurs mundial de xiular amb caragolina. La caragolina, en català del nord, és el que nosaltres anomenem, en català del sud, els caragols de pato. Aquests caragols que, tradicionalment, es menjaven en grans quantitats a Castelló durant les festes de l’Agost. Recorde que quan era xicotet, jo; al barri del Tir de Colom, tot el veïnatge ens entaulàvem al carrer, a la fresca, i sopàvem immenses caragolades de caragols de pato que arremataven llesques gairebé morfollunars de meló d’Alger fresquíssim, sota un sostre d’acolorits fanalets de paper. Ara tot això ha passat a la història: comptats són els racons de Castelló on es pot prendre la fresca al carrer i les festes populars han sigut substituïdes per planificacions culturals de dubtós gust. A Sant Amer, amb una petita closca de caragol de pato, es fan un xiulet i els concursants han de provar de xiular el màxim de temps possible de manera ininterrompuda. Un bon rècord son vint segons i això em du a la memòria els xiulets que, aquí, també, ens fèiem amb pinyols d’albercoc. Ja se sap, qui més xiule, capador. Com bé diu la llegenda, mig en llatí, mig en català, d’un rellotge de sol que hi ha pintat en una de les eixides de Girona: «Tempus fugit depressa». I tant de pressa!

Article del 27 de març de 2005

L'estrany cas del boletaire

2005-06-21T10:12:00.000-07:00

No és època encara de bolets, ja ho sé. Si plou aquesta Pasqua, potser eixiran els entranyables moixernons que, al país del costat anomenen amb el simpàtic apel·latiu de «bujarrones»; res a veure amb les fòbies de certs representats de la Conferència Episcopal a les nostres comarques. Aquests bolets de primavera, crec que ja ho he dit unes altres vegades, són el tema central de la novel·la-thriller micològica de Pep Coll, «El secret de la moixernera», on un rònec capellanot arriba a cometre alguns assassinats per la possessió del secret de la ubicació dels llocs on creixen aquests bolets, de nom científic Calocybe gambosa.
A Castelló d’Empúries, on vaig anar a pasturar, com també he comentat, fugint de la Magdalena, a la plaça de les Cols, vaig comprar un diari local amb nom de signe tipogràfic i hi trobí una curiosa notícia d’un boletaire condemnat pel jutjat penal número tres (3) de Girona. Aquest diari és genial i es pot escriure una sèrie sencera d’articles només amb les notícies de l’exemplar d’aquell dia, i és que, com els pastissos autòctons d’allà (de nom «tocats») es veu que aquell dia estaven ben ídem, eadem, ídem). El boletaire, el senyor (ara ja no pas presumpte) delinqüent −segons la sentència− Manuel Teodoro González, ha sigut condemnat a un any i tres mesos de presó perquè, mentre ell assegurava que anava a cercar bolets, els Mossos d’Esquadra, abans que arribés a la rovellonera (o moixernera), ja li havien pispat la collita. La collita no era pas de bolets al·lucinògens, ni coses per l’estil, sinó que es veu que consistia en divuit paquets de haixix, alguns dels quals havien sigut embolicats, amb tota cura, per un jubilat; el senyor delinqüent −també segons la sentència− Juan Hidalgo Cruz (quina creu per a un fidalgo!). Perquè després diguen que els jubilats han de fer manualitats i distreure’s en el temps lliure.
Els divuit paquets contenien un total de 44 quilos de costo, però com en els contes dels Germans Grimm, o de Hans C. Andersen, les coses que passen al bosc són misterioses i com, asseguraria Bruno Bettelheim, de vegades, connecten amb les profunditats del subconscient freudià; que és l’efecte, si fa o no fa, d’una col·locàsia porreril. Vist d’una altra manera, anava la Caputxeta Fumeta per un bosc de Tamariu (lloc dels fets), amb la seua cistelleta, a per rovellons que havia empaquetat l’avi, quan, de sobte, li donen l’alto i la trinquen i, quasi cinc anys després l’engarjolen amb l’avi. I ni foren feliços, ni menjaren perdius, ni es van poder embolicar uns canuts. Es veu que un caçador (en aquest cas, no va salvar la Caputxeta Fumeta), va alertar de la ubicació de la rovellonera als Mossos (no va servir d’auxiliar màgic, que diria Vladimir Propp) i aquests s’emportaren el pastís amb la bosseta de haixix i (no ho sabem pas) potser la jarrita de miel. El boletaire es veu que anava directe a la rovellonera i per això va acabar en mans dels agents. La defensa, però, del senyor boletaire-Caputxeta Fumeta s’ha lluït i aquest senyor ha vist com la condemna demana pel fiscal (de quatre anys i mig de presó) s’ha vist escurçada notablement. I és que el lletrat defensor va al·legar que el delicte contra la salut pública només es podia qualificar de temptativa, atès que els rovellonets havien desaparegut. El fet condemnatori ha sigut que el boletaire, en comptes de remenar pinassa i furgar per tots els racons del bosc, com una fura, va anar directament, com si d’un GPS humà es tractara, on eren els cannabinoides boscans. Aquest fet, ha sigut considerat, per la magistrada del cas, com a exculpatori en part. Pel que fa a l’avi embolicador, també s’ha vist exculpat d’una temporadeta a l’ombra més gran, puix les seues empremtes dactilars només es van trobar en un dels divuit paquets de costo. Així, segons el diari que publicà la informació: «no se li té en compte l’agreujant d’importància notòria (que s’aplica quan la quantitat de droga és elevada)».
Els contes tradicionals ja no són el que eren, i no sé jo què pensar, si, en comptes d’una Caputxeta Fumeta, els Mossos d’Esquadra hagueren detingut la Blancaneus amb el Set Nans. No sé, no vull ni pensar-ne. De tota manera, si això ha passat, el dia que troben La Casita de Chocolate, és millor que excaven els fonaments, perquè igual algú, com ha passat a un conegut solar de Castelló de la Plana, ha soterrat, coses de les supersticions dels contes de fades, tot de medalletes d’or i lingotines de la suerte. Si no s’avança abans, és clar, algun regidor espavilat...

Article del 20 de març de 2005

Està endiluviando en Bielorússia

2005-02-19T04:22:00.000-08:00

Ohhhhhhhhhh! Ohhhhhhhhhh! Està endiluviando en Bielorússia −que no s’ha de confondre amb Vilerorússia− i ja quasi és Magdalena en el Corte Irlandès. Serà cosa d’emigrar cap a terres més nòrdiques on diuen que la gent és culta, lliure, tripartita i no tira petards... Perquè ací els petards ocupen tota la esfera de la vida pública i cansa tant de petard ben falcat i afaiçonat en el microscosmos codonyeril. És temps, també, que la natura desperte (ja hi ha ametllers tímidament florits) i, per tant, és temps d’amanir la matxinax i començar a sulfaxtarx, perquè aviat eixiran insectes i cuquex nociux per la noxtra agriculturax, com la moxca del Mexditerraxni i si enguany també se’nx va la collitax en orrix, doncx l’hem cagada, paxtoret!
Capficat per aquestes cabòries, he perdut la inspiració i he demanat a un bon amic que em passara un llistat de temes sobre els quals poder escriure. I l’amic diu: «Està endiluviando en Bielorússia» i jo li dic: «Ah, sí!» i amb la meua resposta, ell exclama: «Ah, sí!, eres tu!» (que és com si hagués dit: «Ensenya la patita por debaqo de la pwerta» i jo, en ensenyar mi patita por debaqo de la pwerta, hagués sigut reconegut pel meu amic). Reconegut amb aquest sistema de criptomissatgeria, rep ràpidament el llistat de marres dels temes sobre els quals escriure i em proposa: a) «De Maria Magdalena (només per a fotre...)» i jo dic, norrr! Norrrrrrrr! no embrutem el basto que ja quasi és Magdalena en el Corte Irlandès i la Magdalena, com vostès saben, és la festa més friqui de les que es fan i es desfan, perquè, segons les estadístiques (que no menteixen mai), és la festa on més vegades la balladora quan balla sempre mira al ballador. La raó? Molt senzilla: per si li penja o no li penja la nòmina de l’assessor! Segon tema: b) «De què està fent ara mateix Kimeno, se n'haurà anat a Mikonos?» I jo, m’imagine Kimeno, sobre la koberta d’un vaixell, solcant les plàcides aigües del mar Ekeo, amb aqueix aroma de Andros, tan seu, tan especial; amb un fons musical de Sir Tacki (cosí llunya de Camamirla Parker-Bowles i emparentat amb Ray Conniff, Ray Charles i Man Ray alhora, això rai, Rainman!) que ni te kwento i uns corifeus (o turiferaris) lloant la riquesa lingüística de la Mediterrània (cornisa del nord i cornisa del sud, crisol asendrado de la cultura occidental, patrimoni i riquesa dels nostres avantpassats amb talent o sense, d’aqueix castellonerismo hel·lesponticoliberal que exalta mites franquistes...), ben allunyada de los intereses bastardos. A estones lliures, Kimeno, es tomba en una «tombona» de la coberta Promenade i llegeix un llibre en anglès, llengua britànica donde las haya: Writing for Self-discovery, de Myra Schneider i John Killick (el famós novel·lista autor de l’internacional best-seller, traduït, fins i tot al valencià de la Locadèmia: Los dictámenes del Killickmanjaro). Writing for Self-discovery, té el ISBN: 1-86204-205-5 i es pot adquirir al Regne Unit per 8,99 lliures extrafines; als EUA per 14,95 dòlars USA i un titot per al dia d’Acció de Gràcies i al Canadà per 20,99 dòlars canadencs i una propina per a la beneficència de la policia muntada del Canadà (aquells que mai van gastar la Sanglas, ni res paregut, sempre a cavall amb un barret que t’hi cagues). Kimeno, llig tranquil·lament la pàgina 114: «We are each of us born into a country with a native language and culture. Within that country and culture we are born into a class or caste or distinctive social grouping. The economic circumstancies of our family (or in the case of orphans the very lack of a family) will have a profound effect on our upbringing and educational opportunities». Ara Kimeno es grata el cap i decideix nomenar un nou assessor. El vaixell arriba a una platja on es conserva una petjada fòssil de quan els aqueus ho urbanitzaven tot: és la petjada fòssil o peudolit d’Anthony Quinn en la pel·lícula El vial de Cassandra, que unia Mikonos amb Trufikonos (de xocolata i nata, preferentment) pel nord, això sí.
El meu amic m’envia nous temes mentre continua endiluviando en Bielorússia: «De les dificultats de certes espècies de mosquit per trobar parella ? Del perill que comporta la ingesta compulsiva de tramussos i cacaus? De la qualitat del paper d'embolicar coses? El Xupacabras vota? De l'apassionant vida dels equinoderms? Dels teclats de les màquines d'escriure? De la voluntat ferma d'aprendre francès? Dels phantasmes? De la primera guerra mundial?». No ho sé, ja vaig per la línia 44, columna 93-94-99-101 i es pot donar l’article per acabar mentre... està endiluviando en Bielorússia.

Article del 20 de febrer de 2005
(Miquel Palomero assegura que ens estem ratllant al límit; haurem de consultar el nostre psiquiatre favorit...)

El guardián entre el blavero

2005-02-19T04:20:00.000-08:00

«El guardián entre el blavero» no és cap llibre de Salinger, no s’espante la parròquia, que no vaig a fer de crític literari, no. És una tontonomàsia simbòlica. Ara que sembla a punt de desaparèixer el Museu de Ciències Naturals d’Onda, caldria fer una serena reflexió, allunyada de «Los intereses bastardos», expressió homònima de la mateixa novel·la de Gustave Blauvert, i contribuir al ressopó de la Ciutat de les Llengües. Així, vull fer algunes propostes que, por «verdaderas triquinyuelas y auténticos malabares», no haurien de caure en saco roto barra sac foradat, ni, malpensats com som, fer que ens miraren per la rabadilla del ojo... (en afortunades expressions castisses recollides de la ingesta compulsiva de certa terratremolvisió local). Per tant, amb un afany constructiu (com el que anima a les nostres empreses del ram de l’especulació immobiliària), una servidora, humilment proposaria dues coses:
1. Com ja ha apuntat algun especialista, la Ciutat de les Llengües de Castellazo/Castanyazo de la Plana ha de comptar amb un museu ad hoc per fer-hi el badoc. Propose a les senyories i senyorius acadèmics de l’Acadèmia Val€nciana de la Nòmina que facen donació de les seues llengües. Si se les han d’extirpar en vida o no, això ja serà a voluptat o ciclamen de cada senyoria o senyoriu. Les llengües seran estudiades amb moderns sistemes i enginyosos enginys d’enginyeria genètica. Posteriorment, s’exhibiran en flascons de vidre, conservades en formol. Cada flascó durà el seu corresponent pannell informatiu redactat en la normativa que cada senyoria o senyoriu determine. Fins i tot, si és voluptat d’algun acadèmic, l’òrgan i el líquid conservant es podran tintar amb blau de metilè. Les dissolucions amb tintures roges estan absoluta i innegociablement proscrites.
2. Per donar exemple, una servidora també s’ofereix a donar a la ciència (verbidesgràcia) com hogaño o castaño, no només la seua llengua, sinó el seu cos sencer, de la tipologia fisiognòmica «danone». Això és: blandusco, blandengue i too sheno d’entropessones (ara com ara, que la tanatopraxi, com vostès saben, fa meravelles). Només pose una condició: que m’embalsame o momifique el poeta, forense, conseller i solleric de pro, Alolejos Font de Mora (això sí que seria estar en buenas manos). Si fóra possible i atès el meu catalanisme irreductible i abastament declarat, se’m podria abillar de Timbaler del Bruc, del Senyor Aquell de Banyoles (una passadeta de betum faria meravelles) o de barretinaire de castell de tres de deu (10+10+10 = 30) amb folre i manilla (pa manilla, la d’una servidora). Els meus hereus (i/o genteta que en els segles a venir barra vindre tingueren la barra exhibir un DNA o una estructura cromosòmica semblant a la d’aquest humil birla (Celeiro dixit) juntalletres envidiosatxo) queden desautoritzats a reclamar la meua retirada o inhumació. Només en cas d’un atac de destrucció massiva d’arnes i arnadís, s’autoritza la incineració i escombratge posterior de les cendres. La postura hauria de ser braços enlaire amb un angle que formara o formàs o formès una formosa semblança amb la Y (i grega), com a escarni per l’expulsió d’aquesta lletra i de la ñ (amb lo senzill que és escriure ñe, ñe, ñe, ñe! com a monomandotopeia de rebuig i menyspreu, en comptes de la complicació de nye, nye, nye, nye, nyeeee!)de l’alfabet català. No obstant això, si algun amic o amiga vol fer el mateix numeret, sempre es pot negociar un grup taxidèrmic a manera de dígraf. Això sí, cal unificar criteris en l’abillamenta i l’urna de vidre hauria de ser el doble de gran. I si de passada, dissequen algun agapornis, doncs quedaria d’allò més bonic, pinturero, exòtic i tropical.
Fins aquí les aportacions aportables fugint de verdaderas triquinyuelas y auténticos malabares y de los intereses bastardos. La setmana que ve, si el periòdic ho permet, i amb permís de l’autoritat (lingüística), comentaré una recepta de fardatxo amb pisto o samfaina que he llegit recentment. O no, ja veurem, que el que fa el que li dóna la gana no està obligat a res i res no l’obliga, tret de verdaderas triquinyuelas y auténticos malabares.

Article del 13 de febrer de 2005

Xampol·lion de la Plana

2005-02-19T04:17:00.000-08:00

Tinc un amic que és molt bon escriptor, però és una mica dispèpsic. La dispèpsia és a la literatura, el que la dismímia a alguns ex alcaldes. El meu amic, ja dic, és molt bon escriptor, però és una mica dispèpsic. Per això conrea barra cultiva una curiosa varietat de xampinyons: els xampol·lions, a les catacumbes de la seua alqueria (la ubicació aerofàgica de la qual callarem, de moment). Els xampinyons xampol·lions s’anomenen dentífricament amb el nom dentífric d’Agaricus hieroglyficus. L’Agaricus hieroglyficus, no el confongueu amb el Pijus Magnificus de la pel·lícula Golfus de B-Roma, ni amb el Ficus de Maria Agustina, rep aquest nom en honor del savi i filòleg francès Jean François Champollion, desxifrador dels jeroglífics egipcis mitjançant la pedra de Rosetta. Rosetta era una anònima i senzilla camperola del mateix poble que Champollion, Figéac, que, tot i no tenir cap mena d’estudis, la seua sensibilitat emperò, l’havia dotat un curiós furor interino que apaivagava, de passada, amb Champollion, aprofitant que aquest es trencava les banyes amb una pedra negra que havien portat, tota plena de signes estranys (semblava català, allò), d’Egipte. Champollion, alhora que entrava amb tots els honors en el Parnàs lingüístic de l’egiptologia, es passava per la pedra Rosetta. François Millet, en homenatge, va immortalitzar Rosetta en el famós quadre L’Àngelus de Millet. Per a una millor interpretació de les postures de Champollion i Rosetta en aquest quadre, llegiu «El mito trágico del Ángelus de Millet» de Salvador Dalí (Ed. Tusquets).
El meu amic i literat dispèpsic menja xampol·lions perquè, a banda que li van bé per a la dispèpsia, tot i que escriu molt bé, doncs resulta que està a punt de desxifrar el llenguatge dels ibers. Entre setmana, s’està a l’alqueria i, entre femada i femada als xampol·lions, resol l’enigma del famós plom de Castelló. Els caps de setmana se’n va a Lleida on una Bruixa de Sort li fa de mèdium d’Indíbil i Fabroni, els cabdills daurat-metàl·lics, a tocar de la Seu Nova de la Ciutat del Segre i de l’Hospital de Santa Maria, actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on expliquen que a les nits s’apareix el fantasma de l’odalisca otorrinolaringòmana Alfàbega Sensepugó, amant de Jaume I, que, en les nits de lluna vella, penja fruites daurades baix les arcades de les pereres, perquè a Lleida no hi ha palmeres. La fetillamenta de la fantasma Alfàbega desapareixerà quan desaparega la imatge de Jaume I matant moros, a la plaça de Na Violant d’Hongria de Castelló, quina vergonya per a un poble obert, mediterrani i europeu, alhora! Llavors, la resta de personatges d’aquesta plaça que sembla emmanisada com si fóra un urinari qualsevol, recuperaran la seua mirada esmaperduda i errabunda.
Amb l’ajut inestimable de la Bruixa de Sort i d’Indíbil i Fabroni, el meu amic, el literat dispèpsic, va esbrinant el plom íber. «Total, −em diu−, res, al final de la correguda resulta que és una escriptura de lloguer de naus fenícies per a un norai que, nanai, hi havia a la platja del Serrallo». Però, ah! I la glòria de ser el primer en haver traduït l’iber de Lleida (Ara Lleida, ara una pera!) i el de Castelló de la Plana? Això no es paga amb diners, amic dispèpsic! Segurament, si al meu amic, la dispèpsia el deixa treballar, l’anomenaran Xampol·lion de la Plana, i el seu nom igual encapçala, en caràcters íbers, fenicis, fornicis i sodomítics, el nom de la Ciutat de les Llengües i els assessors faran la seua feina amb esplendorosos horitzons que s’obriran, com a melons de tot l’any, davant d’ells i, baula a baula, com la senyora que estalviava tacita a tacita, tàcitament, escriuran la gloriosa història de Castelló i Xampol·lion de la Plana. Llavors, aeronaus altives, com ara El pájaro de les Agulles de Santa Àgueda, La Xorevita Aeoromotriz o El Còndor de Penyagolosa (ave mítica, donde las hayas, abre fènix!), aterraran ufanes amb carregaments d’intel·lectuals que eclipsaran la Ciutat de les Ciències, l’antiga lluentor de la Escuela de Traductores de Toledo d’Alfons XII el Serbi, l’Acadèmia de Ciències de la URSS o la Biblioteca del Congrés (dels EUA, s’entén) i serà, la Ciutat de les Llengües el sursum corda que ens faltava, la resta, tot enveges i envejosos, fill meu, que el món està ple d’envejosos i la dispèpsia, res si tenim a mà llimonà de paperet. Però tu seràs Xampol·lion de la Plana, no has de tenir barra tindre cap dubte, i seràs, creu-me, collons! l’amo i senyor de totes les paraules amb cua: com batracomiomàquia.

Article del 06 de febrer de 2005

Un «espanto», patrimoni cultural

2005-02-19T04:14:00.000-08:00

Com que la realitat supera sempre la micció, dilluns passat vaig tenir un curiós encuentro, en la tercera frase, amb un humanoide/homúncle que semblava bessó de l’assessor de l’ex alcalde Gimeno . Com que un asnador cultural no sol gastar unes maneres tan pròpies dels baixos fons (palustres o lacustres), vaig dedduir que l’havien clorat. Ítem más, duia un amenaçador GPS en una de les extremitats superiors, que referma la meua teoria: era per no perdre’s de la nau federal enmig del cacau urbanístic de Castelló. Un altre dia ho comptaré amb pèls i penyals. Digne del Spielberg.
Així que, entre això i l’onada de fred polar, aquesta setmana m’he dedicat a fer googling, que és la millor manera de redactar substanciosos informes, d’aquells que tant es cotitzen entre els alts espàrrecs de l’administració pública castellonenca. Et demanen un informe: furgues amb el Google, ho arregles amb el Word, signes, imprimeixes, i a cobrar que són quatre dies. Si tens molta mandra, per uns quants euros més, te’n vas a Disneyworld i contractes fins i tot al Tio Gilito que et farà la mateixa feina, això sí, amb diners públics i per una quantitat més elevada. Ja se sap: paga el pueblo...
Fent googling he trobat uns curiosos reservoris de criptozoologia. No, no parlaré avui del xupacabras de Cabanes, que sembla que ha entrat en estat d’hivernació. Parlarem d’altres animalets, animalons i assessors diversos. Un d’ells és un «espanto colombiano», el Hombre Caimán, que, atès que s’apareix al poble de Plato, en el riu de la Magdalena, podria tenir origen castellonenc, ja que se suposa que va ser una introducció cultural del Molt Noble Adelantat, Celeirón de Birlas, conqueridor castellonenc del Nou Món (bé, d’una part del Nou Món, que tampoc cal exagerar), on va introduir l’esport del boli entre els quítxues i uns altres pobles indígenes. Al final del text que reproduïm hi ha una referència paisatgística molt semblant a la marjal castellonera, que ho demostra. La biografia del Hombre Caimán, tal i com es pot trobar a Cocoweb, pàgina de la Universitat Nacional del Centre del Perú (que no cal ser sempre un indocumentat), és la següent:
«En el pueblo del Plato (Magdalena) existe la leyenda del Hombre Caimán, y a su alrededor la fiesta que se hace en su nombre en el llamado Festival del Hombre Caimán, y una plaza y monumento en su homenaje, que son patrimonio cultural de la ciudad.
Cuenta la leyenda que en Plato existió un pescador de nombre Saúl, a quien le fascinaba ver bañar a las jovencitas del pueblo, en el caño “Las Mujeres” del río Magdalena. El era muy sensual, pues le gustaba sobremanera ver las partes más íntimas del sexo femenino.
Para estar muy cerca de las jovencitas, el pescador deseó convertirse en caimán. Viajó a la Guajira en donde un piache o chamán le preparó un bebedizo mágico, que echó en dos botellas, el líquido rojo para convertirse en caimán; y el líquido blanco para que lo volviera a su estado normal.
El pescador Saúl se frotó el cuerpo convirtiéndose de inmediato en caimán; con ello se preparó para acercarse más a las mujeres del Plato, en condiciones especiales; y para tener el placer de ver sus partes íntimas.
Un amigo de tragos fue su cómplice y siempre estuvo atento para rociarle el líquido blanco, que lo convertía de nuevo en ser humano.
Un día su amigo no lo pudo acompañar, por cual invitó a otro, quien se asustó cuando vio emerger al pescador Saúl en forma de caimán. Del susto dejó soltar la botella con el líquido blanco sobre las piedras. Sin embargo, unas pocas gotas cayeron sobre la cara, haciéndole recuperar únicamente la cabeza, por lo cual el resto del cuerpo quedó convertido para siempre en caimán.
Con la cabeza de hombre y el cuerpo de caimán, el pescador Saúl se convirtió en el más macabro terror para las mujeres del Plato, que no volvieron a bañarse en el río, por el temor de encontrarse con el hombre caimán. Por ello para llegar a alcanzar de nuevo la tranquilidad del pueblo del Plato, los pescadores se propusieron cazarlo en los pantanos o pescarlo en el río Magdalena.
La única persona que sabía la tragedia era su madre, quien le colocaba alimentos en determinados lugares, y en algunas ocasiones hablaba con él, quien le pidió insistentemente que buscar al indio piache o brujo en la Alta Guajira, para que de nuevo le preparara la botella del líquido blanco. Ella fue al lugar indicado, pero con gran sorpresa tuvo conocimientos de la muerte del brujo piache; y a pesar de sus contactos con otros piaches, ninguno pudo hacer el líquido blanco. Desesperada ante ello, la madre del Hombre Caimán murió con gran tristeza.
Saúl, «El Hombre Caimán» se abatió tanto por haberse quedado solo con la funesta tragedia, que decidió partir hacia el mar por el río Magdalena y Bocas de Ceniza. Desde entonces los pescadores del Bajo Magdalena, desde Plato hasta el mar, estuvieron pendientes para pescarlo en el río o cazarlo en los pantanos de las riberas. Así se convirtió en una leyenda que se ha trasmitido de generación entre los habitantes del Plato».
Compte que homes caiman hi ha a dojo per aquestes contornades i, evidentment, la seua voracitat mereix un monument. Perquè, en el fons són bons, com Su Excelencia...

Article del 30 de gener de 2005

Evocació de Tonetti

2005-02-19T04:08:00.000-08:00

Em pregunten alguns lectors i lectores si estic fotut, perquè feia temps que no escrivia a Levante de Castellón. Doncs no. Passa que, entre vacances de Nadal i grip sense solució de continuïtat, la cosa s’ha estirat més del que una servidora havia previst. Moltes gràcies a la gent que ha preguntat, els que no han preguntat serà perquè ho sabrien o estarien en la cornucòpia, jo què se...
El pròxim 20-F farà un any que ens va deixar un dels millors pallassos de l’estat espanyol, si exceptuem alguns ministres de Defensa, José Villa del Río, més conegut com Tonetti. Tonetti va fundar la Rondalla Katiuska (que podia tocar fins i tot amb el terra entollat) i, amb el seu germà Manolo, los Hermanos Tonetti, i, al seu torn, la parella de germans, los Hermanos Tonetti van fundar el Circ Atlas, el més seriós competidor del Circ Americà, si hem de fer cas a una necrològica que va signar Carlos Bacigalupe. Els Tonetti van actuar algunes vegades a Castelló, demostrant el seu hacendado castellonerismo, i el seu insuperable mestratge en ser mantenidors de la comèdia de l’art en la seua vis més còmica i, per emprar paraules que portaran cua, patopoiètica. Eren la quinta o la sisena essència del clown, el pallasso ruc i l’august o pallasso intel·lectual, principis complementaris i, alhora oposats, com Ortega i Gasset, Cernuda i Velasco o Serrano i Súñer. José Villa, el Tonetti menys intel·lectual, el clown, segons ens explica també Bacigalupe, tenia una secreta passió per tot allò relacionat amb les paraules i les llengües. De fet, encara anava més lluny: alguns dies al mercat, uns altres a la plaça, i, en sa casa d’Algete, assenyala el cronista, oficiava fins i tot de poeta: «y allí dió rienda suelta a su imaginación enhebrando versos sentidos y profundos...». Al plorat Tonetti li agradaven les paraules que porten, o portaran cua, com la patopeia abans i abans d’ahir esmentada, o la batracomiomàquia, que és un dels cims insuperables del notable joc lingüístic del scrabble. La batracomiomàquia, que és una metaforització de l’activitat grega de fer lluitar una granota i un ratolí, la practicava Tonetti amb selectes granotes d’aiguamoll valencià encara no destrossat per l’especulació urbanística i els camps de golf, amb ratetes de caragolet, però igualment marditoj roedorej i, la patopeia, amb ànecs muts que només refilen en certes nits, com els més enlairats rossinyols que van a França, rossinyols... També, diuen les llengües vespertines, era un mestre en fer la O (oberta: c i tancada: o) amb un canut, però no és qüestió de parlar aquí de fumar marihuana.
Un informador ben informat i amb la formació adient, res de infalundios, em comenta que, entre les paraules amb cua de Tonetti, es podrien destacar, per exemple, una follada, que no és el que alguna mente o frese calenturienta podria pensar, sinó, segons Román Pardalino (un senyor que parlava com parla el pueblo a su vecino, autor del conegut betts-eller El pardo en la palabra), una «panada de pasta de full», vaja un hojaldre, que no és un ojal fet per una madre, sinó un pastisset, passalacabra. De la mateixa manera, a Tonetti, li agradava explicar que, encara que els diccionaris catalans diguen que l’azot és el nitrogen, realment, la Señorita Peppis, molt amiga de Tonetti, sentenciava, aún más, que és una mena de cop de fuet, però el fuet català no és l’espetec de Can Tarradellas, ni del Pla Urbanístic de Sant Gregori (Borriana), sinó un látigo, com el de Indiana Jones y el aparcamiento maldito o Indiana Jones y malditos aparcamientos. D’azot, ix azotina, passalacabra, que, igualment, no és un compost de nitrat sòdic, carbó sofre i petroli, sinó el que se solia infringir als xiquets quan es portaven malament, i l’educació no havia estat malmesa ni pels procediments pedagògics dels dimonis dels lliurepensadors socialistes, ni per l’ofegament de l’ensenyament públic durant l’octano popular. És el mateix que proclamen, en matèria filològica, els bisbes, que coincideixen ideològicament amb els Hermanos Tonetti: el placer, per exemple, no és una cotxinada, sinó allò relatiu a la plaça i allà on hi ha una plaça, hi ha arbres: els arbres placers i als arbres placers s’ajoquen els estornells: els estornells entre els placers ocults. Piu! Piu! Els estornells en quina llengua piulen? Perquè, si bollar és fer bombolles una mata de peix, com ara les sardines, blub! blub! els estornells segur que diuen coses. Per això al ficus placer de la Plaça de Maria Agustina han instal·lat un emissor d’uns crits molt estranys i espaordidors que té com a receptors els estornells i els vianants, com a codi, una cosa estranya que només l’entranyable Tonetti sabria desentranyar i, com a canal, l’aire atmosfèric i gasós de la Plana. És una llàstima que, encara que vellets i malalts, els pallassos, com Tonetti, es morguen. Però el pallasso, com la matèria orgàsmica, inorgàsmica o de plàstic, o la lingüística, o l’estructuralisme, o la Banda de l’Empastre, ni es creen ni es destrueixen i, de seguida, apareix un fotimer de càndidsdats a ocupar la seua plaça o assessoria, depèn. Bon any i, com sempre, Pròspero Merimée.

Article del 23 de gener de 2005

(Per aquest article, José Luis Tirado, Josety, assessor cultural de l'ex alcalde de Castelló de la Plana, José Luis Gimeno Ferrer, per poc no m'hòstia pel carrer Governador a l'alçada de la Plaça de Cardona Vives) Ke se sepa!

Nadal: taula i gasos

2005-02-19T04:05:00.000-08:00

Una servidora està plantejant-se seriosament deixar d’escriure bajanades, atès que amb personatges com el bisbe de Sogorb-La Vall d’Alba-Castelló; la presidenta de la Locadèmia Valenciana de la Llengua (que no és que siga covard, sinó que és pepera, directament i per això no li plantarà cara al conseller de Cultura) o l’alcalde de Castelló de la Plana (no sé quins assessors deu tenir que, últimament, cada vegada que obri la boca és per a empastrar-la), ja tenim la quota de destarifos coberta. Què hi farem? Qualsevol dia d’aquests una servidora esdevé estornell mutant i me’n vaig a volar per ahir. Ah, i no es preocupen el lector o la lectora, que no es quedaran cap dia sense riure, a poc que seguisca l’actualitat local, llingüística (sí, sí, llingüístca: derivada del lling i el llang, del xinès) i episcopal... Però deixem-los estar que aquests només volen eixir en la foto i buscar-se propaganda gratuïta: flatus vocis.
Avui parlarem del Nadal i del flato que hem d’evitar si ja tenim taitantos i volem arribar a fer-ne (cosa difícil) taitantos més. En Nadal, lluny de desenvolupar aqueix esperit almivarat, càlid i humà del moniato de Tom Hanks i Polar Express, el que sol ser habitual (a pesar de la gana en el món, els nens que s’apadrinen, el comerç just, les oenetxès, etc.) és afartar-nos com si no menjàrem en tot l’any i deixar la targeta més escurada que l’espill on es mirava Cleopatra molts segles després que els íbers inventaren el valencià. Una fartera d’aquestes pot ser fatal de diverses maneres: hom pot petar com una gla, o bé pot produir gasos i més gasos (més aviat innobles que nobles) i intoxicar-se amb els propi flato. No seria la primera vegada. Un bon amic m’envia un correu electrònic on m’explica la curiosa història dels Premis Darwin, premis instituïts per a individus que, volent o no, es donen mort a ells mateixos de manera tan estúpida que, autoeliminant-se, contribueixen a la selecció i millora de l’espècie humana. És el cas de l’home que (com qualsevol de nosaltres, un any qualsevol per nadal) va morir a causa dels seus propis pets o flatulències. Va ser candidat, aquest home, al Premi Darwin, el 1993 i la notícia, tal i com l’he trobat, no ve datada, però s’assegura que és rigorosament certa. La transcric: «Una dieta terrible i una habitació sense ventilació han sigut les causes principals de la mort d’un home al qual el seu propi gas va matar. No hi havia vap senyal al seu cos, però l’autòpsia va revelar grans quantitats de gas metà en el seu sistema. La seua dieta consistia principalment en llegums i col-i-flor (i algunes altres coses): una combinació perfecta d’aliments. Aparentment, l’home va morir mentre dormia per haver respirat el núvol verinós que surava sobre el seu llit. Si hagués estat fora, o si hagués tingut la finestra oberta, no hagués estat fatal. Però, l’home estava hermèticament tancat en la seua habitació aïllada. Era “...un home obès amb una gran capacitat per a crear (aquest gas perillós)”. Tres dels seus rescatadors emmalaltiren i un va haver de ser hospitalitzat». Així que, si aquest nadal us conviden a una reconfortant olleta de la Plana, amb els seus fesolets tan energètics, a un bullidet de col-i-flor, o a qualsevol altre aliment flatulent, negueu-vos, adduïu qualsevol excusa: que us fa mal el cap, que teniu la tensió alta, que teniu colesterol del malo, etc. Perquè la gastronomia popular pot ser molt dolenta i ja sabeu que el cos és el temple de l’animeta. Així que, no siga cosa que ofegueu l’animeta i amb ella us condemneu al foc etern.
També si viatgeu, heu de tindre cura del que mengeu, a Girona, per exemple, tenen algunes postres que us farien engreixar de seguida i, uns altres, poden contenir altes concentracions de metà. Tanmateix estan boníssims. Si hi aneu, al Carrer de Ballesteries, és on fan les més bones (bé i a casa d’uns amics que mantindré l’anonimat perquè no se’ls ompli la casa de castellonencs golafres). A Girona, encara que siga Catalunya s’hi pot anar sempre, perquè allí també parlen valencià (i català!), tal i com es dedueix dels textos de la pàgina gastronòmica de costabrava.org, que assenyala: «La ciutat de Girona fou vila ibèrica i romana, i una de les més importants ciutats de la Catalunya medieval, amb un remarcable pes de les farines i els seus derivats i de la carn: encara avui, els seus mercats i fires de bestiar són importants. Diem, a tall de curiositat, que ja en els temps de la Catalunya independent, la ciutat de Girona tenia el càrrec municipal de mostassaf, dedicat a vetllar la possible existència de fraus i la qualitat dels productes alimentaris.». O siga que, com deia, parlen valencià i català, igual que a Lleida, si hem de fer cas als criteris filològics de l’alcalde de Castelló de la Plana i, pel que fa a les flatulències i la rebosteria, la culpa, segons la mateixa font, el clergat: «Potser a causa del pes específic de l'element eclesiàstic en aquesta ciutat de canonges catedralicis, preveres i convents, la seva dolceria és important, ja que, a més dels dolços del repertori comú -bunyols, coques, braços de gitano...-, a la ciutat de Girona es creà el xuixo, un dels pastissos més populars de tot el país, i s'hi elaboren bescuits, pets de bisbe, bombons de músic, etc.». I és que no hi ha cosa més dolça que un canoge catedralici a tocar de l’estat francès, estat de gràcia per la seua igualdat, legalitat i fraternitat... Compte amb el que mengeu, no sigueu goluts... xuixo!

Article del 19 de desembre de 2004

El pont

2005-02-19T04:03:00.000-08:00

Acabem de passar un pont dels llarguets i la gent que se n’ha anat de viatge, o un amic meu de Borriol, que s’ha quedat a casa amb la dona i els xiquets, es queixen que ha plogut, que ha caigut molta aigua. La veritat, com més va, menys entens el gènere humà. Els ponts, com tothom sap, serveixen perquè passe l’aigua per sota i què és un pont sense aigua? Doncs, imagine, que serà una construcció per travessar el Riu Sec, que és el riu que tenim a Castelló, o coses semblants. Que al pont li cal aigua, ja ho sabíem des de xicotets, quan a l’escola ens ensenyaven aquell bonic poema (que ara no recorde si era d’Amado Nervo, de Gabriela Mistral o d’algun coent per l’estil): «Qué bonito se ve el puent,e / de piedra sobre el río, / abajo la corriente, / arriba el caserío». Anys més tard, durant la Transició, que va ser un empastre i així ens va com ens va amb aquests demòcrates de nova planta, que són els peperos: la democràcia és fer el que ells volen i si no fas el que ells volen, no eres un demòcrata; anys més tard ja dic, es va posar de moda un grup que recollia, en les lletres de les seues cançons, l’essència més prístina de l’Ejpanya del ministre José Bono, aqueixa Ejpanya que cap tota dins de la Constitució i dins dels atrotinats murs de l’Alcàsser de Toledo: es deien La Charanga del Tío Honorio i tenien una cançó (escatològica, això sí) sobre el pont (aquest també era en singular, es veu que els únics ponts que hi ha en plural són els de Madison County). Doncs bé, la lletra aquella de la Charanga del Tío Honorio, deia textualment: «Cuatr’ojos que tiene el puente (bis) / yo tengo tres solamente / dos d’ellos son pa mira’te / y el otro pa’cer de vientre». Ja sé que no deuria escriure aquestes coses de tan mal gust, però què hi farem, les coses són així. La gent, encara amb cinc dies de festa, va i es queixa.
A més, l’aigua d’aquests dies, ens ha vingut com ploguda del cel (que per això era pluja i no una altra cosa). Aprofitarà per al camp i totes aquestes coses i suposarà una injecció del líquid element per als nostres aqüífers soterranis tan salinitzats. Potser també arribe una mica d’aigua a les Coves de Miravet i la lenta agonia de la gamba de Miravet dure unes setmanes més, perquè les màquines dels especuladors no solen treballar en dies de pluja... A l’horta, al tarongerar, supose, la pluja haurà rentat els arbres i les clementines de plaguicides i de productes fitosanitaris, d’aquests tan perillosos (que hauran anat a parar als aqüífers soterranis, i ens els acabarem bevent... Són perillosos aquests productes, podrien ser fins i tot letals, sobretot uns que acaben en ax; com per exemple, alguns termes de la lògica i, específicament, de la Tercera regla d’inferència del CP1, o siga, la denominada «Introducció de l’universal», que diu el següent (copie i enganxe, que jo d’aquestes coses estic prou peix i després tot se sap): «1) n Au 2) n+1 "x Ax I " 3) u és una variable tal que no apareix lliure en cap premissa». Uiuiuiuiuiiiiiiii! Deixem la lògica que açò s’embruta!
A Castelló de la Plana, aquesta pluja no ha aprofitat per a res, vull dir que la neteja pontifical s’ha notat ben poc. A sota dels arbres on pernocten els ocells vileros i els estols de lluents, metàl•lics, estornells, l’aigua, les fulles seques i les deposicions nocturnes de l’aviram han conformat una pel•lícula fastigosa i altament perillosa per a la gent que tenim tendència a relliscar. Afortunadament, he posat en pràctica dues regles de lògica meteorològica que em funcionen prou bé per no relliscar en aquests dies: a) Fer com fa ma tia, i no eixir de casa si no és absolutament necessari i b) Posar-me unes sabates de la marca Lloyd que vaig comprar aquest estiu a Mallorca. A la meua amiga Laia Climent, filla del benvolgut editor Eliseu Climent, li agraden més les Camper, i se’n compra un fum quan va a Mallorca; però jo preferisc no relliscar i gaste les Lloyd que a mi em donen molt bon resultat. No fotem, que ja no tenim edat de bacs i trompades. Finalment, ara que parlem d’aigua i d’estornells, els contaré un acudit que m’han explicat d’estornells, aigua i una pobra granoteta (no és escatològic). Diu així: «Hi ha una parella d’estornells dalt d’una branca d’un lledoner (o del ficus de Maria Agustina) amb una granoteta (si és de la Marjal de Castelló o del Quadro de Santiago, de Benicàssim, això ja no ho diu l’acudit). De sobte, la granoteta pega un bot amb molta embranzida i s’estampa contra el terra, fotent-se una trompada d’aquelles letals o d’antologia. Els estornells es miren entre ells (es veu que són parella, matrimoni o el que siga) i un li diu a l’altra o l’altra li diu a l’altre: no creus que ja seria hora que li diguérem que és adoptada?». S’ha acabat el pont, s’ha acabat l’article i qui vulgue que es queixe, que per això diuen que vivim en democràcia.

Article del 12 de desembre de 2004

Calamars psicotròpics

2005-02-19T03:59:00.000-08:00

Des que Andy Warhol va enlairar el pot d’una certa sopa, d’una marca rival a les sopetes (també de llauna) de la senyora de John Kerry, el pot, la llanda, la llauna… va entrar en la categoria d’objecte d’art. La llauna, però, és anterior a Andy Warhol i per poc no fa desaparèixer les engerres de frito i uns altres procediments casolans per conservar els aliments.
De llaunes n’hi ha de tota mena i contingut. Perquè la llauna és com el gerro de la filosofia xinesa: importa tant el continent (cas Warhol) com el contingut (cas berberetxos, cloïsses, tonyina, fabada, callos, etc.). Curiosament, aquesta setmana, no fóra cosa que el pont em pillara amb el rebost i la nevera més neta que una patena, vaig fer una compra a Merca-dona; que no sé per què es diu així, perquè els homes també hi comprem i aquest nom sembla una discriminació de gènere. Deu ser per compensar la denominació itifàl·lica de Cap-rabo. Entre les coses que vaig comprar hi havia unes llaunetes de calamars farcits amb oli d’oliva.
Estava cruspint-me una llandeta d’aperitiu de calamars, aqueix mol·lusc cefalòpode marí, que, a diferència des caragols terrestres no és hermasofrito, amb uns amics, abans d’entaular-nos amb l’artilleria pesant, quan el telenotícies informa que allà als països boreals de la Península Ibèrica o Regne d’Espanya, han trobat una partida de calamars congelats farcits de cocaïna: La cocaïna, com vostès sabran, és una droga molt dolenta, treta de la planta vegetal Erythroxylum coca, que dóna títol a la cançó de J. J. Cale, Cocaine i servia, abans que arribés a la Velvet Underground, als nadius de certes parts de Sud-Amèrica per fer la feina més contents que un gínjol i enganyar la panxa quan no tenien amb què omplir-la. Aquí és una droga molt destructiva que es veu que et deixa el cervell més ratllat que una paella de teflon escurada amb una espongeta nanas. La monarquia espanyola prenia coca mitjançant el Vi Mariani, llançat al mercat el 1863 pel senyor Angelo Mariani, natural de Còrsega, segons el llibre de Richard Rudgley, Enciclopedia de la substancias psicoactivas (pàg. 105): «El vino Mariani fue paladeado con entusiasmo por muchas personalidades, incluso de la realeza, como la reina Victoria, el rey Alfonso XIII de España, Alberto I, príncipe de Mónaco, Jorge I, rey de Grecia, y el sha de Persia». El mateix autor afirma que «El papa Pío X también era un entusiasta y León XII otorgó a Mariani una medalla de oro en agradecimiento. El cardenal Laavigerie escribió este, en cierto modo perverso, comentario: “Su coca de América da a mis sacerdotes europeos la fuerza para civilizar Asia y África”». Jorrrrrrr!
Ràpidament, espaordits per allò que podíem estar menjant, vam recuperar la caixa de cartró de la bossa del fem i ens vam quedar molt més tranquils: «Peso neto 112 g. Peso escurrido 72 g. Capacidad 120 ml. Ingredientes: Calamares, aceite de oliva y sal. Consumir peferentemente: Ver en la solapa». No vam mirar en cap «solapa», perquè cap dels comensals duia ni americana ni corbata. Així que ens vam acabar els calamars sense mirar les solapes.
Com que plovia i no era cosa d’agafar un refredat, com si fórem una colla d’agüeles, vam connectar l’estufeta de resistència electrònica i ens vam posar a jugar al scrabble amb una música suau i agradosa de Jordi Savall de fons. La conversa, mentre fèiem la partideta, va anar per l’etiquetatge i per on anirem a parar si al mercat es posaren en circulació llandetes de calamars farcits de cocaïna, cocido madrilenyo al costo del Rif, Amanites muscàries en almívar o infusions «Col·locones de Oro». Marededéu senyor! Va exclamar algú de nosaltres, mentre completava una paraula de set lletres. On anirem a parar! Doncs és molt senzill, com tot, és cosa d’etiquetar bé els productes i advertir els potencials consumidors i consumidores del que es poden fotre i els efectes secundaris que poden experimentar. Es podria fer amb prospectes, com si foren medicaments, o directament a la caixa. Per exemple, una taula d’informació nutricional de calamars a la coca podria ser la següent: «Valor nominal por cada 100 g.de calamares farcidos de coca. Valor enerquètico: 3.000 Kcol·locàsias/ 5.910 Kj. Alcaloides: 14, si fa o no fa. Hidratos psicoativos: 3 g. de los cuales: Col·locones en colorines: 0,5 g. Eufòria i marxa per un tubo: 2 g. Residuo seco: 1 g. La ingesta de 25 gramos de calamares satisface las cantidad recomendada por la Unión Europea i la FAO para un mes. L’assegurança de Federico Trillo no cobria embriaguesa per aquests calamars. Una vez abierto se recomienda ponerlo en un platito y no meterse los calamares por la nariz, que fa molt de poble i us podríeu ofegar, etc.» Per exemple, i parlant de llandetes, un altre dia podríem comentar el Paté El Casal, con fibra alimenticia, 90% libre de grasa, bajo en calorías, i la relació d’aquest amb els Casals Jaume I i V d’Alemanya...

Article del 05 de desembre de 2004

Lowell i la desorientació familiar

2005-02-19T03:57:00.000-08:00

El poeta nord-americà Robert Lowell es va convertir al catolicisme en 1940. Segons explica Amalia Rodríguez Monroy, en l’antologia lowelliana «Por los muertos de la Unión y otros poemas» (en traducció conjunta amb José Agustín Goytisolo). Aquest poeta de Boston, diu Amalia Rodríguez: «Un año antes había contraído matrimonio con la escritora Jean Stafford, sureña, desde luego, y católica. Como ocurre a menudo con el converso, la religiosidad de Lowell adquirió entonces tintes de un fanatismo que rayaba lo patológico. Prohibió la lectura de periódicos y de autores que no fueran el puñado de clásicos aceptables para él, se rezaba el rosario varias veces al día y se impuso un régimen de castidad en el matrimonio». Això no obstant, no fou problema perquè, anys després, Lowell se separara de l’escriptora, deixés de costat el matrimoni i escrigués, fins i tot, un poema titulat «El nihilista com a heroi».
Sobta, tanmateix que, casat i tot imposara «un régimen de castidad en el matrimonio», quan tots sabem que l’home, catòlic o no, sol ser com les bessones hongareses del llibre «Gònades tibants» de Miquel Palomero, çò és, esclau del seu vilero. Fins i tot crec recordar que algun text sagrat beneeix la unió d’home i dona (de les granotes no diu res) amb allò de «dejará el hombre a su padre y a su madre, etc., etc». Sorprèn, per tant, que en una unió beneïda intente imposar-se la castedat, perquè si comencem aixina, l’espècie humana acabarà per extingir-se i els estornells (Sturnus vulgaris) i les panderoles roges voladores (Periplaneta americana), espècies emblemàtiques de Castelló de la Plana, dominaran la terra i alguns es fossilitzaran i uns altres no. Res d’això, però, importarà ja.
Ve tot açò a conte que, ui! cof! cof! cof! (disculpe el lector o lectora però és que m’he refredat, no s’acoste tant al periòdic, per favor, no m’agradaria contagiar-li-ho). Doncs deia que ve tot açò a conte perquè furgant en la pàgina web del Bisbat Sogorb-Castelló-La Vall d’Alba, podem arribar al COF: «Centro Diocesano de Orientación Familiar» (http://www.obsegorbecastellon.es/cof/cof.htm) des d’on accedirem al virtuós enllaç: «Otros servicios de atención a la familia y a la vida», que es divideix en dues seccions: «Siervas de la pasión» (sic), de les quals parlarem en un altre article, i «Métodos naturales de regulación de la fertilidad humana» que ens condueix, directament, a l’adreça electrònica: http://www.esglesia.org/metodos.htm. Podeu clicar amb el vostre ratolí si no us ho creieu (cliqueu al vostre ordinador, no sigueu brètols, que els diaris de paper encara no estan connectats a la xarxa) i el que trobareu serà el següent (copie i enganxe tal qual, perquè és interessant conèixer els mètodes naturals de regulació de la fertilitat humana, no siga que es produïsca un baby-boom que ens porte a tots i totes a l’atur. Així, llegim: «No se encuentra la página. Puede que se haya quitado la página que está buscando, que haya cambiado su nombre o que no esté disponible temporalmente. Pruebe lo siguiente: Si escribió la dirección de la página en la barra de direcciones, compruebe que la ha escrito correctamente. Abra la página principal www.esglesia.org y busque vínculos a la información que desee. Haga clic en el botón Atrás para probar con otro vínculo. HTTP 404 – File not found. Servicios de Internet Information Server. Información técnica (para personal de soporte). Más información: Soporte técnico de Microsoft». O siga, que res de res. Per què, a més, si obrim l’enllaç www.esglesia.org, ix una pàgina amb la bandera espanyola, la senyera quatribarrada (aquests tampoc creuen en el valencià), la bandera d’Anglaterra, la de França i la d’Itàlia. Aquí hi ha un servei a través del qual es poden enviar consultes. Provem-ho. Introduïsc literalment: «Métodos naturales de regulación de la fertilidad humana» i envie la consulta amb el clic preceptiu... Respon: «Resultado de la búsqueda: Enlaces Encontrados: 0». O siga, que, de moment no hi ha mètodes d’aquest tipus i tampoc opcions per a les famílies que vulguen viure d’acord amb aquests principis religiosos i d’acord amb els principis de la seua biologia humana sense esdevenir una metàfora conilliana. Quina tristor! Hauran de fer com Robert Lowell durant el seu primer matrimoni, encara que després escrigués: «There are no Mayflower/screwballs in the Catholic Church». O sí, no mai se sap.

Article del 28 de novembre de 2004

Xirrip, xirrip! (Els estornells)

2005-02-19T03:54:00.000-08:00

El quefe em suggereix que escriga sobre els estornells i a mi em sembla bé. Els estornells (Sturnus vulgaris) són uns pardals que fan congressos cada vesprada, i no quan ho marca el cornetí. Poèticament, els estornells són el pebre que escampa la vesprada sobre el dia que mor i, al matí, si veniu a vore’ls des del carrer de Rafalafena, de Castelló, semblen vampirs i «criaturitas de la noche» que fugen espaordits del Palau de les Aules o de la Subdelegació del Govern Civil... per què serà? Però, tornem als estornells. M’he documentat per no dir les mateixes obvietats de sempre, com ara que l’Ajuntament, un any més, és incapaç de guanyar la batalla a aquests caganers alats i impenitents, etc.
M’he documentat, com dic, i sembla ser que els estornells són una arma de destrucció massiva europea, ja que a Nord-amèrica, per exemple, no hi havia estornells; i ara hi ha més de 200 milions i segueixen multiplicant-se com si no res. Els primers estornells que van arribar al continent americà els amollaren, el 1890, uns entusiastes ornitòlegs al Central Park, de Nova York, perquè contribuïren a l’harmonia estèticonatural d’aquell parc. De la mateixa manera que a Castelló, anys més tard, es va construir el que sembla ser una raresa arquitectònica mundial: l’urinari-colomer del Passeig de Ribalta. Els estornells de Nova York, fidels a la cita bíblica «creced y multiplicaos», als anys ’30 del segle passat ja havien arribat al Midwest, que és la part dels Estats Units que està entre la costa atlàntica i el Far West. A l’estat de Colorado van arribar el 1932 i el 1942, com si foren kamikazes de la sempre sàvia mare naturalesa, a Califòrnia.
Un estudi de saberuts científics ianquis afirma que els estornells no només causen danys a l’agricultura, sinó que també fan mal als edificis i al mobiliari urbà quan s’ajoquen, com es pot comprovar a Castelló, sense anar més lluny. A més, són també vectors de malalties: contaminen l’aigua i duen la TGE (gastroenteritis infecciosa), que es pot encomanar als porcs i, evidentment, d’aquests a les botifarres, llonganisses, llomello, etc.. Tot i que aquest problema no és molt freqüent, si hem de fer cas de l’estudi en pdf, Starling Management in Agriculture, realtizat per Ron J. Johnson, de la Universitat de Nebraska-Lincoln i James F. Glahn, investigador de la Universitat Estatal de Mississipí. Aquest estudi recomana, per tenir èxit en la lluita contra aquests pardals, tan nostrats que xiulen en valencià de l’Acadèmia, començar a espardalitzar-los abans que arrele en ells el costum d’ajocar-se sempre al mateix lloc (aquí ja hem fet tard, senyors de l’Ajuntament) i emprar, alhora, diversos mètodes persuasius, amb persistència persistent, fins que el problema se solvente (no sé, no sé jo si això serà possible, els estornells són a la tardor i l’hivern castellonencs, el mateix que les panderoles Periplaneta americana a la primavera i l’estiu).
Alguns dels mètodes que encara no he vist aplicar al ficus de Maria Agustina i que recomanen els americans, aquests que apliquen el tir de gràcia de la democràcia sempre que els ve de gust, per exemple, són: la instal·lació d’aspersors d’aigua entre les branques dels arbres on s’ajoquen (mètode que anomenaré «Agua para todos»), o l’emissió, sense solució de continuïtat, de la Cavalcada del Pregó en monitors de televisió, instal·lats també entre el brancam del ficus (mètode que anomenaré «La magnitud del codony o del moniato»). Si a més, les projeccions s’acompanyen de comentaris de locutors de certa televisió local que acostumen a posar a caldo als meus amics Carles Mulet i Miquel Palomero, l’efecte pot ser més contundent entre l’aviram espars.
Hi ha també un altre mètode que consisteix a col·locar, amb l’ajut de la química, els estornells. Sí, no és cap broma, però és tòxic pels éssers humans, fins i tot si són bisbes. És una substància per impregnar llavors: panís, blat, ordi, civada, xufes d’Alboraia, etc. Primer s’avesa els estornells a menjar en llocs fets a posta i quan ja tenen la jalància assegurada, se’ls hi posa teca amb Avitrol®, que els americans anomenen «el LSD dels pardals». L’avitrol és un producte que químicament es coneix com 4-aminopiridina, 4-piridilamina, 4-AP o p-aminopiridina, que no sé el que vol dir, que per això sóc de lletres. Bé, aquest producte causa trastorns en el comportament dels estornells intoxicats i els fa emetre un cant que esgarrifa els companys, parelles de fet, o de branca, i amics. De tal manera, que els estornells col·locats moren entre espantosos xiulets i els altres escampen la boira que dóna gust. I si l’avitrol falla, els americans encara tenen un producte químic més canyero: el Starlicide (en anglès, estornell és starling). El Starlicide pot ser perillós per als pollastres, ànecs, titos, etcètera; però entre nosaltres no serà problema. Si hi ha algun poble que entèn de plaguicides i productes fito-vilero-sanitaris, aquests som els castelloneros. Xirrip, xirrip! Xirrip, xirrip!

Article del 21 de novembre de 2004

Despensa del valencià

2005-02-19T03:51:00.000-08:00

Bienvolgudo lector, Bienvolguda lectora, permitidme ahui que deje a un costado mi limousina lenguaje trasticional y ampre el valenciano de nuestro residente de la Generalidad para hacer una despensa aferrizada del valenciano. Y ¿qué mejor despensa que utilizarlo puro y pristilino, como nuestro adorado resistente Francesc Camps? Nuestro resistente en la Yeneralidad ha sabido restañarse a los efluvios de sirena a los que tanto se prodigia el invasor Maregall y ha sorteado con timón firme escuellos y parañes malignos a los que no han sabido resistirse a las facilidades de la carne: verbigracia Jaume Matas y otros baleáricos dados a cogorcias y porfias en antros de baja reputinación en la Rusia de Putin. Asina, Francesc Camps ha sabido fugir como arma que lleva el Macabro del Narco Mediterráneo y no ha sacombido al chantaje al que se ve sometido el presidente del Gobierno de las Españas, el señor Zampatero que en, convivencia y con malos tratos y adalides d’Asquerra la de Chiclana, nos quiere trobar nuestro agonismo en Europa.
Hamos pues de defender aferrizadamente, como ya decía o dijiese, nuestro dulce valenciano, nuestro dulce arnadí, nuestras dulces figas albardadas, nuestros buñuelos de viento (esos que pasan en ràfagas, como los estorninos) y nuestra indiosincrasia como pueblo, reino, región o nacionalitat más prehistórica que los edetanos y otras tribus que poblaban nuestros tragos, ignorando, en su bondad russouniana que ya hablaban y defendían nuestro nuestrado valenciano, aún ignorándolo, aún no sabiendo que hablaban, aún más encara, si cap, sin Locadèmia Valenciana de la Lengua, ya lo defenestraban tanto que, en los plomos ibéricos con que se allumenaban en la noche de los tiempos, y no la nit cantilinaria que cantaba Raimon, ya lo desfiniestraban tanto, digo, que, por perseverarlo de la lampiña septemtrional, lo escribieron en alfabetis ibérico, en plomos y fusibles, que todavía, ni los más doctos entre los saberudos han sabido despintar, y eso que era valenciano auténtico, de este que tenemos que dispensar a capa y frazada, como hace, con su uso nuestro guia i oli en un llum, el resistente Camps i Carxofar Nou, nuestra televisión autógena.
Ítem más, al igual que hacen los obispos, los que creyemos en la perseverrancia del valenciano hemos de abogar porque la indiosincrasia valenciana, la misma que con abrandado cálamo de pato coll-verd describía ese otro ilustre defensor del valenciano en la Costa Azul, que fue Vicente Plasta Ibáñez, hemos de abogar, digo otra vez, porque se nos reconozca nuestro supositorio histórico en la construcción de esa Europa rutilante que ha de volver a ser faro y aceite en un cresol en el concierto de las naciones internacionales que deforman nuestro planeta en el universo, es a dir, en el mundo mundial y en el universo universal después de aquél gran esclafit fallero que fue ese prolijio gastronómico que conocemos, porque lo ha destrico Stiffen Jaukins, como el Chitty-chitty-big-band, o alguna cosa aixina o aixana.
Por eso traigo a libación, a todos y todas que s’esgarrafan por defendre nuestro valenciano, esta cita de Daniel Defoe («Memorias de guerra del Capitán George Carleton. Los españoles vistos por un oficial inglés durante la Guerra de Sucesión». Virginia León Sanz, ed. Publicaciones de la Universidad de Alicante, ISBN 84-7908-690-4, con depósito legal en Murcia), página 185: «Allí [en Valencia] no se echa de menos ninguna de las fragancias de la naturaleza, y siempre tienen algo que ofrecer para recreo de una mirada atenta. La belleza de sus mujeres es proverbial, pero también lo es la agreisividad de sus bravos, habituales acompañantes de las mujeres públicas por estas tierras. Son delincuentes tan endurecidos que matarían por unas pocas monedas, así tuvieran luego que huir de su país. No es que otras regiones de España se hallen libres de semejantes alimañas, pero aquí abundan tanto, que, si hubiera de levantarse un censo de cuantos se hallan en otras partes del país, veríamos que nueve de cada diez son nacidos en esta provincia». Pues eso, nos cale, bravos políticos que defiendan con su retortica y su tesón lo nostre en la Constitución Europea, y el resto, globos de ansar…

Article del 14 de novembre de 2004

Botànica urbana i funerària

2005-02-19T03:45:00.000-08:00

Sembla que tot està amanit per a la construcció del nou cementeri municipal. Reprenc, aquesta setmana, la temàtica funerària, no sense abans agrair als bons amics Carles Bellver Torlà, que, per la imaginació que desborda la seua narrativa, mereixeria l’apel·latiu del Lovecraft de la Plana, i a Carme Garcia Carme (l’amiga del nom cap-i-cua) les aportacions que m’han fet sobre la Mano Negra. Un ignorant, com una servidora, desconeixia aquestes coses, i els bons amics m’han descobert unes truculències fantàstiques, dignes de Jan Potocki, l’escriptor del «Manuscrit trobat a Saragossa». Quina sort! Perquè si l’arriba a trobar a Salamanca, no hagués pogut escriure aquesta novel·la extraordinària!
No sé com serà el nou cementeri, però de la manera en què evoluciona Castelló de la Plana, estic convençut que serà un empastre, com tantes i tantes actuacions (jo diria agressions) urbanístiques que pateix la ciutat. En fi, potser algun dia, si la ciutadania conscient es decideix, acabem amb tant de deslligo. El nou cementeri m’ha fet recordar un llibre, molt xicotet i breu, que ensenya a fer aquestes coses bé; si més no, en l’assumpte de l’ornamentació vegetal dels cementeris. Es tracta dels «Principios de botánica funeraria» de Celestino Barallat. Adoneu-vos que amb el cognom de Barallat i amb el d’aquesta ignorant servidora (Albalat) també es pot fer ludolingüística anagramàtica: de Barallat podem extreure: B-Albalat o siga, que si creiérem en la reencarnació, potser el senyor Celestí B-Albalat/Barallat potser seria una versió beta del qui açò escriu.
Parla, Barallat, en el llibre, edició de 1835, de la integració del cementeri en el paisatge, de no trencar l’harmonia natural. Per exemple, en parlar de la perspectiva adverteix: «El arquitecto paisajista André alaba de un modo especial el cementerio de Spring Grove en Cincinnati, porque las tumbas se encuentran allí colocadas de manera tan hábil y tan discreta que no rompen en ninguna parte la unidad del paisaje. Este es uno de los secretos que debe buscarse en el arreglo de un parque fúnebre...». Però, on realment és un mestre Barallat, és en parlar-nos del simbolisme i la disposició de les plantes en el cementeri, que considera un tot organitzat i harmònic, on la disposició de cada element està profundament estudiada. Aquí a Castelló, si parlarem de la botànica urbana hauríem d’estirar-li les orelles a algú, puix en moltes voreres i voravies, no sé a quin cervell privilegiat se li va ocórrer plantar olivelles, allò que en castellà se’n diu aligústre, i que fa unes pilotetes negres que taquen els cotxes d’allò més. I més ara, que el 80% dels cotxes són de color platejat, quin prodigi! També s’han plantat, en zones d’aparcaments de la nostra ciutat, moreres que fan fruit, en comptes de morerots, i quan arriba el temps de les móres, l’empastre és, també, majúscul. Un altre arbre que tampoc hauria de plantar-se a l’interior de la ciutat és el lledoner. No li busqueu tres peus al gats, ni simbolismes codonyerils. La raó és ben senzilla, no sé per quina estranya raó, als pardals vileros o teuladins els agrada molt ajocar-se als lledoners i, a l’endemà, la superfície de sota (comptant-t’hi els cotxes) apareix com nevada, com de postaleta de nadal amb floquets àcids. I és que el verd és necessari, però també s’ha de saber com i on col·locar-lo. Com bé ens ensenyava el senyor Barallat en el seu llibret fa quasi 170 anys (es diu molt prompte aquesta xifra), el bon gust no està renyit amb la part més trista de la vida. Mireu com parlava de la palmera, tan nostrada: «La palmera, según dicen los Árabes, puede durar de dos á trescientos años, y esto hace que á la simbólica de la renovación se reuna también el sentido de la permanencia. Algunos significados secundarios que han dado los simbolistas á la palmera, pueden tener aplicación a los recintos fúnebres, como por ejemplo, salud, conservación, amor, fecundidad, etc. El modo cadencioso y constante de elevarse echando nuevos brotes y no soltando, sino parcialmente los antiguos, ha sido causa bastante para justificar la reverencia dada á las palmeras por los pueblos Orientales, y después de ellos por los pueblos de Occidente». Hauríem d’aprendre aquestes lliçons.

Article del 07 de novembre de 2004

Una làpida

2005-02-19T03:42:00.000-08:00

Ja som al temps de difunts. Refresca i recordem els nostres morts. Els americans, que han fet de la democràcia l’imperi de la mort i el dòlar, celebren eleccions per decidir qui seguirà aquesta espiral negra. Però no vull parlar d’això. A la nostra cultura, és temps de record i de flors, de panellets i castanyes; de visites rituals i de curiositats. Dic curiositats sense ànim d’ofendre. Fins i tot en la mort, a despit de la dita llatina: Mors sceptra ligonibus aequat, mantenim la nostra singularitat, o la manteníem, que ara, fins i tot les làpides segueixen també patrons estàndards i gairebé industrials.
Tanmateix, des de sempre, el ritual funerari s’ha preparat en vida. I no cal recórrer als guerrers xinesos de Xian, o a les piràmides i les tombes de la Vall dels Reis, a Egipte; per percebre com aquesta preparació sol assolir cotes d’alta sofisticació, qui no està apuntat a l’Ocaso, per exemple? Per això, un passeig per un cementeri pot oferir-nos una estona reflexiva, alhora que potser trobem coses curioses. Però, amb tot, aquests dies hi ha massa tràfec per fer un passeig així. És millor en dies tranquils, un matí asollellat de primavera o de tardor, per exemple.
Aprofitant aquest tema, volia parlar d’una làpida que vaig trobar, aquesta tardor, al cementeri de Palma de Mallorca. Aquest cementeri, quan la ciutat deixa d’abraçar la Riera i les vies ràpides s’acosten a l’estadi de Son Moix, apareix enorme i inacabable. Només entrar hi ha mausoleus militars. Destaca per l’ampul·lositat, el dels aviadors italians morts en la Guerra Civil: una mena de torre-columna de marbre, de la que ixen unes gavines metàl·liques en ple vol. Amb un puntet d’humor negre i un bon angle de visió, s’hi pot fer una fotografia que recorda el logotip del PP sobre un horitzó sinistre (la tinc també, aquesta). D’aquí passem al cementeri de començaments del segle XX i finals del XIX. És un prodigi de l’art fúnebre modernista. El neogòtic s’agermana amb treballs de pedrapiquer més que notables i és llavors que podem parlar d’art. Allí vaig trobar una estàtua que se n’eixia dels esquemes habituals: un Crist que, sense creu, roman assegut sobre la sepultura. Seu allà com si esperara, com si s’hagués cansat de la creu i descansara mig Crist mig Pensador de Rodin. Quan el veus no t’ho creus, però és allà i l’efecte és sorprenent i colpidor. Hi ha gent que posa el seu currículum (vitae, i mai millor dit en aquest cas) a la làpida. D’una d’aquestes làpides volia escriure avui. Com sempre, si Levante de Castelló, té lloc, reproduirà la fotografia, si no, aquí teniu el text: «Aquí yacen los restos del Excmo. Señor D. José Oliver Vidal. General de Brigada y Jefe de Admon. Civil de 2ª clase. Condecorado con las grandes cruces y plazas de Sn Hermenegildo Sn Fernando y Mérito Militar de 3ª y 2ª clase roja y blanca, la de María Luisa: Comendador de número de Isabel la Católica y de la Corona Real de Prusia; las medallas de guerra de África de 1860 y guerra Civil de Alfonso XII, la de Cuba y otras, Jefe de Seguridad de Madrid e Inspector del Gobierno de ferro-carriles y descubridor de la Mano Negra && † el 28 de Octubre de 1922 a los 86 años. Tu viuda e hija...».
Se’n podria escriure una novel·la: un home que participa en tres guerres constatades i unes altres que ignorem. Condecorat per la Corona Reial de Prússia (això és redudant, si és corona serà reial, perquè coronetes per sota de les reials hi ha ben poques...) Què va fer aquest senyor a Prússia? Què era la Mano Negra? Una secta? Una societat secreta. Avui no puc esbrinar-ho, i el Google, tampoc. Però és tota una lliçó d’història (i del terreny, perquè aquests cognoms abunden a dojo a Mallorca). Una cosa molt significativa: després d’aqueix currículum guerrer, hem de deduir que va ser un homenàs, que va morir al llit, a la venerable edat de 86 anys. No com a les missions de pau, que han de morir militars per la mala gestió i l’estalvi d’uns desvergonyits enlairats per la mentida. Recordem els morts, puix serem com ells. De fet, és l’estat en que més temps rau l’ésser vivent, la resta, carboni.

Article del 31 d'octubre de 2004

Moniatoplàsties

2005-02-19T03:38:00.000-08:00

Tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí: al alba, con viento duro de levante; adelerat per un antic ritual castellonenc vaig comprar cinc moniatos, cinc, mentre les carabasses lluïen als balcons. Eren cinc moniatos multiètnics, fòrrumculturals: hi ha de tarongetes i hi ha de marronets cafè amb llet, llargs de cafè. Una servidora, adelerada per un antic ritual castellonenc, pretenia enfornar, a poc a poc, els seus moniatos fins que agafaren una dolçor transubstanciada per l’alta temperatura d’un modern fornet amb grill de línia blanca. Tanmateix, en arribar a casa, vaig descobrir una cosa inquietant en els meus moniatos. No em vaig adonar quan els vaig deixar damunt del marbre de la cuina. Però, en agafar amorosament (com sempre cal agafar el moniato), el primer tubèrcul observí, tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí, que els moniatos tenien rostres humans o, per no ser titllat d’hiperbòlic, quasi humans... El primer moniato tenia el rostre de Federico Trillo, amb una taca (com aquella de Mikhail Gorbatxev) vermella que, amb mirada paranoicocrítica em semblava un avionet. Veges tu quins destarifos! Fins i tot, em va fer l’efecte que em picava l’ullet d’una manera sinistra. Uffff! Espaordit, el vaig deixar a un costat. Vaig agafar, agafí, xiquets, el segon moniato i, picat per una curiositat malsana, li vaig anar pegant voltetes, no fóra cosa que li trobés alguna altra semblança desvergonyida. Efectivament, devia ser de la mateixa mata i primer vaig descobrir-li mitja meleneta com de monja alférez (prou anorgàsmica, això, sí) amb una retirada a Yola Berrocal. Suava i continuava, suant. Suí, Sus scrofa! tot i que estem a finals d’octubre. M’entraven caguetes i el moniato semblava dirigir-me una estranya telepatia i em deia «lo que tiene que hacer es morirse, lo que tiene que hacer es morirse, lo que tiene que hacer es morirse...» no sé perquè, perquè jo, de màgia, no sé fer-ne ni amb una caixa de Magia Borrás, entenguí, tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí, que estava davant d’una altra moniatoplàstia magicotelepàtica que m’enviava mantres reptilians al·lusius a l’euroeutanàsia política i ja se sap. L’euroeutanàsia de palàsio... va despàsio... El vaig arraconar, l’arraconí, tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí, junt al primer moniato que havia rodat fins al pom de perejil/julivert. El tercer moniato estava prou arrugat. Devia ser un moniato antic. Cretàcic, diria jo. Un moniato que em produïa fosfens, acufens i m’enviava protons, neutrons i flatons, flatons de Morella, a cor què vols, tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí. Era un moniato radioactiu, que, tot i el seu aspecte fossilitzat, semblava dotat d’una activitat atòmica gairebé eterna i inacabable. Aquell moniato no tenia rostre, però s’abillava, únicament, amb un banyador de camalet negre, d’aquells amb què certes venus del Pharaoníssimo naixien, molt poc botticellianes, de les aigües de Palomaressssss, mi tessssorooooooo! Un Gollum era allò, allò no era un moniato. El quart moniato era una monstruositat d’aquelles sorgides de terres mítiques. No el vaig deixar acabar. Esmaperdut i moniatofotut, li vaig dir (havia après molt ràpid a fer telepatia amb alguns moniatos, era una qüestió de supervivència): «Senyor Moniato, vaya acabando, vaya acabando, vaya acabando, vaya acabando...» i el moniato expel·lia exabruptes, com flatulències d’olleta de la Plana. Expel·lits exabruptes expel·licionaris que no són bons de repetir aquí... tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí!
Finalment, el cinquè moniato duia una enganxina ovalada com les de les taronges. Emetia com una televisió local que hagués tirat un cable, amb impunitat i traïdoria, sobre algun carreró de Castelló... En veure aquell moniato, els ulls se’m feren albinegros. Y fuimos albinegros, i vaig caure a terra estès, com una vestal televisiva, una gadgetoinspectora de fruiteries de la Costa de Azahar, abans del rebolcó definitiu, que s’adrecés, nit sí i nit també, als moniatovidents reclamant un noviet... Un sopor soporífer em va envair.
Les pido perdón por haver-me adormido, però estic sencer a l’hora d’escriure aquestes ratlles ratllades tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí. Quan em vaig despertar, els moniatos continuaven allí.

Article del 24 d'octubre de 2004

Un llibre de cuina

2005-02-19T03:34:00.000-08:00

Segurament creurà el benvolgut lector o lectora, en llegir el títol, que vaig a parlar de l’Anuario gastronómico de la Comunidad Valenciana 2004/2005, que han elaborat i dirigit Antonio Vergara i Ibn Razin, amb mà mestra, i en la nòmina de col·laboradors del qual em compte. Però no, ja que segons afirmava Levante de Castelló, en la Cartelera de divendres, s’està fent ja la segona edició (la primera es presentava dimarts a València), quan el llibre encara no ha arribat a Castelló... Bé, el meu exemplar, sí, i supose que també el de l’amic Nadal Escrig i algun més... però com és molt possible que el llibre es presente a Morella dins de poc, avui parlaré d’un altre.
Es tracta d’un llibre de cuina i de maneres de viure i d’anar per la vida certament antic. El seu autor fou protometge de Carles I del Regne d’Espanya i V d’Alemanya (amb la RDA i tot). Li deien Luis Lobera de Ávila i, pel que expliquen les biografies, li era igual curar una malaltia que treure l’espasa en combat. A més, sembla ser que també era un lector compulsiu i sabia de tot, però especialment de medicina i de dietètica de l’època. No de bades, he trobat aquest llibre molt divertit i he gaudit molt. Ai! Ai! Però encara no he dit ni el títol! Bé, se’n diu El banquete de los nobles caballeros i la última reedició o transcripció (la que m’han regalat) és de 1996 i la va fer l’editorial Sugar R&B.
Quan em regalen un text antic de cuina, el primer que faig és repassar l’índex per comprovar primer si tracta dels meus menjars poeticogastronòmics preferits, com ara bolets, caragols, moniatos, confitures, etc. També hi busque granotes, insectes (per si de cas trobem antigues entomofàgies avui perdudes), etcètera; després llig el llibre sencer. I he de dir, que Lobera de Ávila no m’ha decebut. Ja no només pel que tracta, sinó per la ironia amb que ho fa: Per exemple, recomana pentinar-se el cabell amb insistència després de dormir, per una raó òbvia: «Hase de peinar la cabeça. La causa dello es, que por razón del rascamiento del peine, los poros se abren que estaban tapados con la inmundicia y se exhalan los vapores del celebro que estaban detenidos después del sueño y se asubtilan los espíritus. Y por esto, tener costumbre de peinarse antes de comer y cenar muchas veces, aprovecha mucho a la vista».
Pel que fa a les granotes, Lobera tampoc m’ha decebut i diu coses absolutament al·lucinants. Deu ser que abans devia haver granotes al·lucinògenes o substàncies, en rius i marjals, amb més poder contaminant i psiconàutic que els abocaments d’Ercross al Pantà de Flix i substàncies per l’estil. Faria bé la dreta valenciana en deixar de reclamar el transvasament de l’aigua de l’Ebre, no siga cosa que tota la merda d’Ercross se’n vinga riu avall i acaben els nostres camps de golf o les nostres rajoletes més psiquedèliques que la portada del disc Sergent Peppers dels Beatles (i qui tinga orelles que escolte i qui no, que es lligue una tafarra, o una albarda, a una servidora tant li fa). Bé però no ens anem pels abocaments d’Úbeda i tornem a les granotes de Lobera de Ávila. No són bon menjar. Poden produir alteracions i malalties mooooolt dolentes i si no, llegiu aquest paràgraf: «Yo sería de opinión que sería mejor dexar de usarlas que comerlas por vía de manjar, principalmente aquellas personas que nunca las han usado; e ya que las hayan de comer, han de ser las que siempre estan en las aguas, en ríos o fuentes pedregosas; y hanse de comer las ancas fritas con sal y aceitey con salsa en que entre vinagre o naranja o agraz; porque dice Avicena, que si alguno come el cuerpo o la sangre d’ellas, se apostema y se pone de color plúmbeo y le hace echar esperma hasta que muere». Quines coses que passaven a l’antigor... i tot per menjar granotes. No sé jo ara que passarà si menjàrem granotes de l’Ebre, no sé, no sé...

Article del 10 d'octubre de 2004

El retorn de mon tio Toni, el Danonero

2005-02-19T03:28:00.000-08:00

Tenia pendent l’article sobre el periple del Camí de Santiago, dut a terme per tres Seat 600 de Castelló: el de mon tio Toni Albalat, el Danonero; Antonio Pascual Almela; Manuel Pérez Escrig i respectives: Antonia Navarro (ma tia Tonica), Josefa Safont i Lola Cansino. Doncs bé, no només van fer el viatge, sinó que van tornar amb els mateixos 600 (en només dos dies), sense problemes tècnics i sense perdre oli, per a tranquil·litat de la Conferència Episcopal Espanyola. Ara ja estan plantejant-se fer la Ruta del Cid en 600, per a l’any que ve. El Poema de Mío Cid, com vostès saben, és anònim, però hi ha la constància d’un copista, un tal Per Albbalat, que devia ser família llunyana nostra, així que noblesa obliga... Jo li he comentat a mon tio, que m’ha portat una caixa de Ribera del Duero, que no veas! i una bruixa gallega per a la meua filla, que li ho comente a Fabra o a Zaplana, que igual els donen una sucosa subvenció o els posen alguna xoferesa a l’estil de la de Camilo José Cela, que mon tio, pobret, es queixava una miqueta dels ronyons, en tornar. Per si de cas, m’apuntaré de notari, que el camí culturalgastronòmic que han fet ha estat més que notable.
Li pregunte a mon tio que què va passar de divertit o de notable i diu lacònicament (deu ser cosa del lacón con grelos): «De divertit, no res». Però, acte seguit comenta: «Érem l’alegria de la carretera», perquè es veu que al pelegrinatge en general, els feia gràcia l’aparició de tres 600 blanquets, els tres, com un Danone natural, els tres de Castelló i amb una velocitat de creuer d’entre 80 i 90 km/h. «Així no ens estressàvem», comenta mon tio. A poc a poc, la conversa es relaxa i apareixen noves anècdotes. Per exemple: jo els dic que si allà a Santiago els han donat un paperot o alguna cosa amb indulgències plenàries o res per l’estil, però diu mon tio que no, que no es van esperar. Afegeix que van anar a vore com menaven el botafumeiro i després, a la missa, una vegada van citar els seus noms, se’n van anar, que havien encomanat una mariscada. Això sí, mon tio (es veu que li havien llegit l’article anterior per telèfon) s’havia col·locat una petxina amb la creu de Santiago, al pit, de les més grans que va trobar (la petxina, s’entèn). De la mariscada no donaré detalls, tot i que els conec, no siga cosa que algú tinga tanta enveja que li agafe àcid úric només d’imaginar-se-la... De tota manera, mon tio, assegura que li va agradar més l’entrecot (de més d’un quilo i mig de pes) que es va cruspir a Porto Marín.
Una altra fita del camí fou Lugo. A Lugo es van trobar amb una concentració de 600 de tot arreu de la geografia de la pell de brau (és que no tinc ganes de posar Espanya, tio, ja t’explicaré que és això de la pell de brau i qui era Salvador Espriu, però és que a mi, això d’Espanya em produeix més fluixesa gastrointestinal que els teus bífidus actius...). Els 600 de més lluny van ser els d’ells i elles; tant és així que el diari local de Lugo El Progreso, els va entrevistar i tot. Allí es van fer una fotografia amb l’estàtua de bronze d’Anxel Fole, l’escriptor, poeta, periodista, dramaturg, etc. autor de A lus do candil; Terra Brava; Pauto do Demo; Historias que ninguén cre i bon amic d’una de les més grans glòries de la gastronomia i les lletres gallegues: Álvaro Cunqueiro. La foto, si la pot publicar Levante de Castelló, mostra (d’esquerra a dreta) a Lola Cansino, a Anxel Fole, a ma tia Tonica amb un bosso gris metàl·lic, Stanley Kubrick spacefashion i a Josefa Safont. Darrere del grup, un emigrant conversa amicalment amb gent del terreny...
Queda encara en el tinter una fartera de matança amb Alfredo, el Danonero de Ponferrada, que els va convidar a sopar i que mon tio diu: «Devia dir: a estos vaig a unflar-los; perquè ens va traure tanta artilleria, que vaig acabar suant de tant com vaig menjar», i la trobada amb un de València, a les dos del matí, al Castell dels Templers, també de Ponferrada, que devia anar per allí, fent el Hamlet... (Continuarà, o no, no mai se sap...).

Article del 03 d'octubre de 2004

2004-09-08T12:13:00.000-07:00

Tres_granotes.jpg

Tres granotes, mare, tiene l'arbolé

2004-09-08T12:09:00.000-07:00

Res, tres granotetes...

2004-09-07T02:30:00.000-07:00

condensaci

«Condensació», un poema visual

2004-09-07T02:20:00.000-07:00

Com que avui plou a bots i barrals, pose aquí un poema visual titulat «Condensació», del llibre Els peus de la boira (Pagès Editors, Lleida, 2002) que anuncia el temps que s'acosta. Feu bondat i no caceu bolets que jo no caçaria.

«Tiresias de la Plana»

2004-09-06T02:31:00.000-07:00

El bon amic Miquel Àngel Palomero i Almela (Borriana, 1961, de la meua quinta, l'any de la millor collita de Bordeus del segle passat), autor de l'inenarrable llibre de contes Gònades tibants (Bròsquil, 2004), m'autoritza a reproduir ací aquest article que va publicar dissabte passat a la premsa local:

Tiresias de la Plana

Miquel Palomero

Tiresias de la Plana, fill de polítics de rancio abolengo, fou un voyeur seguidor d'Onan castigat per Atenea a la ceguera per la dèria del tal Tiresias de veure-la nua, fonamentalment al lavabo, i contar-ho per tot Tebas. A més el castigà a endevinar fins i tot els numerets de la Primitiva, parlar amb les aus, parlar amb soltesa en islandés i recitar sense fer botilles el volum i/o superfície del patrimoni de Carlos Fabra: Mi-ra-cu-lós, en grec. Per estalviar-li que topara amb tot i que tot déu de l'Olimp la tractara de malaputa li encarregà al mateix fuster que abasteix de la mobila amb què alguns caps del PP de la província de Castelló folren els sostres i les parets de les cases d'estiu, un bàcul -màgic-, que com una mena de radar li marcava el camí a seguir. Tiresias, però, ha sigut reconegut arreu del món no per endevinar-li a Edip que tindria un comportament edípic (cosa que a hores d'ara saben fins i tot les rates), o per endur-se el pot de la Primitiva que hàbilment li furtà Pericles per urbanitzar Atenes, construir dos camps de Golf i edificar el Partenó -a més de la comissió corresponent-, o per vaticinar la meteòrica carrera de Victor Toquetotselspals Campos (quan més amunt pujarà més gran serà la caiguda), sinó perquè fou el primer en canviar de sexe no una sinó dues vegades! Passejava Tiresias pel bosc quan el bàcul -màgic-, li indicà amb un sorollet gairebé inaudible bzzz, bzzz, bzzz, que davant seu, a uns 30 centímetres aproximadament, hi havia dues colobres copulant (la cabra, com veuen, tiralmonte perquè com deia Tiresias si no ho puc veure m'ho imagine), les colobres el mossegaren i tatxan! Tiresias l'Endevinador esdevenia miraculosament Teresias la Pitonissa. No sabem si amb el mateix costum. Set anys anava Teresias cega i endevinadora de meravelles -albirà el negoci del fitosanitari, el negoci dels camps de gols de Benicàssim, de les guerres preventives i la impericia dels forenses de l'exèrcit espanyol-, pel món quan passejant (aleshores hi havia poques distraccions), quan es trobà amb una altra parella de colobres que el mossegaren i tatxan! Teresias esdevenia Tiresias una altra vegada. Compte amb les colobres.

Fisiognòmica

2004-08-25T00:16:00.000-07:00

Ferran Sáez Mateu, que va copar, junt amb Matthew Tree, i jo mateix, els premis Octubre en l'edició de 1999 (amb el llibre Dislocacions; el de Matthew era Ella ve quan vol i el meu, Llibre de voliaines) escrivia, el passat dia 17 d'agost, de los corrientes, un article al diari Avui, on diu que sóc clavat al Al-Sader. Jo ja ho havia pensat en veure la portada de El Temps d'aquesta setmana: si em deixe la barba més llarga -com la duia anys enrere-, em trec les ulleres, pose cara de mala hòstia i em pose a la cabota (enorme, la meua) un turbant, doncs sí, és cert. Potser em faig una foto així, d'aquí un mes (ara duc la barba massa curta i comprovareu com el Ferran no s'equivoca).
Per cert, el pare de Ferran Sáez té una de les millors receptes per fer una caragolada molt senzilla (no de bades són de la Granja d'Escarp). Consisteix, senzillament a botar-li foc a un canyar. Després, si voleu sal o all-i-oli, convé que hàgeu tingut la precaució de portar-ho amb vosaltres. Ferran Sáez és l'últim intel·lectual tipus Josep Pla: a l'hivern va per Barcelona amb boina, adminicle caboteril que hauríem de tornar a posar de moda en aquests temps de globalització. L'article:

PENSEM-HI
Cultures
Ferran Sáez Mateu
ferransaez@hotmail.com
Un dels tres o quatre milions d'experts en món islàmic que han sorgit com bolets a Europa explicava la setmana passada que els recents esdeveniments a l'Iraq "tenen un rerefons cultural que la majoria d'occidentals no comprèn". Resulta que per als musulmans xiïtes d'arreu del món el mausoleu d'Alí és un lloc que representa, si fa no fa, allò que per a un catòlic seria la plaça de Sant Pere. Si les forces que ocupen l'Iraq penetressin en aquell lloc sant, l'acció seria llegida unànimement com una profanació gravíssima. La força del clergue Muqtada al Sader -té una semblança extraordinària amb un bon amic meu, el poeta castellonenc Antoni Albalat- es basa en això, no pas en les seves raquítiques milícies. Molt bé: ja tenim una clau per a entendre millor l'assumpte. Ep: dic "una clau", no "la clau". Perquè quan es juga a interpretar la realitat a còpia de (suposats) rerefons culturals, com feia el (suposat) expert al·ludit més amunt, les coses es compliquen inexorablement. Imaginem que algun cínic pretengui justificar la bel·licositat nord-americana només en clau cultural, sense cap altra consideració política, econòmica, etc. Ho tindria ben fàcil: als Estats Units, la possessió d'armes de foc està reconeguda per la mateixa Constitució, la més antiga del món vigent. Gairebé qualsevol persona d'aquell país pot tenir legalment certs tipus d'armes automàtiques que a la majoria de països del món només estan en mans de l'exèrcit. Això explicaria la seva actitud agressiva en política internacional, etc. Espero que ningú no s'hagi empassat aquest exemple basat en l'exacerbació demagògica del relativisme cultural. En canvi, és ben probable que moltes persones hagin acabat interpretant les darreres accions de la resistència iraquiana només en clau "cultural" (no política, ni econòmica). N'abusem, de la paraula "cultura". El Fòrum era una bona oportunitat per a posar les coses, i les paraules, al seu lloc.

«El blau de Marja-Maya Jankovic» (article)

2004-08-15T01:29:00.000-07:00

Com havia anunciat abans d'anar-me'n de vacances, aquest és l'article «El blau de Marja-Maya Jankovic», que es va publicar diumenge 27 de juny de 2004 al diari Levante de Castelló. És una llàstima, però el poema visual al final va resultar (sobre el paper, mai millor dit) una foto de Llucena. He d'agrair a la bona amiga Anna Arnau, de Castelló d'Empúries, un missatge on em deia que el poema visual li havia agradat tant, que se l'ha imprés i se l'ha penjat al despatx. Gràcies, reina!!

«El passat dia 11 de juny, al recuperat Cau de l'Art de Llucena, que va fundar Miquel Peris i Segarra; el millor poeta castellonenc del segle XX, i que ara regenten Jesús Broch Selfa i la seua companya Eloïsa, vam assistir a la inauguració de l'exposició de ceres de l'artista serbiocastellonenca Marja-Maya Jankovic.
Jesús, com sempre des de fa dos anys, em va clavar en un compromís. Havia de recitar alguna cosa per Maya, de la mateixa manera que l'any passat vaig recitar el poema de Miquel Peris a Ripollés, durant la festa d'inauguració de l'exposició de fotografies de Ripo que havia fet Joan Antoni Vicent, oncle de la meua benvolguda amiga i companya a la Universitat Jaume I, Roser Llusar Vicent i germà de l'escriptor (i tanmateix amic, Manuel Vicent, probablement qui millor ha novel·lat València).
Doncs bé, vaig haver de fer un poema de memòria, sobre el record que tenia dels quadres de Maya a l'exposició de Bancaixa i de quan la vaig conèixer a l'exposició col·lectiva de poesia visual que vam fer a Pictograma JC. Beltrán, MJ. Montía, N. Salvador i una servidora. Jo hi vaig exposar un muntatge amb tot de caragols morts, bolets, taràntules i avions sobre l'aeroport de la Vilanova i Maya ho va interpretar com un al·legat contra la guerra: també tenia raó. L'oposició contra l'aeroport de la Vilanova és una guerra pacífica contra la destrucció de la nostra terra, contra la lacra de l'especulació, etcètera.
Així que vaig fer el poema i vaig pensar en el blau, en el blau dallat per les falzies, en el blau de les campanilleres a l'estiu, en el blau del seus ulls, en el blau del mar, en el blau del cel, en la llibertat de tots els blaus. No obstant això, ja sabeu que les paraules són sempre imperfectes i, encara que a Maya li ha agradat molt el meu poema, (no de bades havia passat el nihil obstat de Carmen María Serrano i de Xesca Salazar), és millor que aneu a veure l'exposició a Llucena i que us deliteu amb la muntanya de l'interior abans que se la carreguen. Quan vaig pujar a l'ambó per recitar el poema, se sentien les granotes del riu i cantaven els rossinyols. Ho vaig dir ben clar: amb aquella simfonia i la pintura de Maya, sobrava la imperfecta poesia (tot i que he d'agrair i celebrar els versos d'un jove poeta de Llucena amb un futur molt prometedor: Romà Bernad, que va recitar uns haikús inspirats per Llucena i em va dedicar el sonet: «Una proposició indecent», que parla de la nostra lluita per aquest país i la llibertat, de la necessària apostasia contra el món que ens envolta, etcètera. Li ho havia d'agrair de tot cor.
Maya va venir l'altre dia a casa a recollir una còpia del poema, titulat «Catàlisi blava de Maiy» que acaba així: «Damunt tots els blaus, / el blau De Maia.». El podeu trobar complet al meu webblog: http://wuniatu.blogspot.com. O, segurament, al pròxim catàleg de Maya. Vam parlar del blau, de la poesia visual, de la poesia de Vaclav Havel, traduïda per Mònica Zgustová; i dels llibres comuns que va haver de deixar amb dolor a Sèrbia i jo els tenia aquí a casa. Ens van quedar frapats, perquè els nostres gustos sobre simbolisme, pintura taoista, surrealisme, etcètera coincidien totalment. Al final, Maya va acabar pintant amb la meua filla, un fotomuntatge amb el photoshop. Va ser una vesprada molt agradable que vam compartir amb Carlos Pitarch, l'únic borriolenc que ha fet el cim de l'Everest i amb Jesús Broch: Hem quedat per sopar dimarts i festejar, de nou, els blaus de Maia, sota els estels, a Llucena.
Tanmateix, abans d'acabar l'article, he de deixar constància d'algunes persones humanes i remarcables que van assistir a la festa del Cau de l'Art: Si em deixe alguna, penseu que sóc un desmemoriat i que no està fet aposta, sinó fruit de no haver pres nota i escriure de memòria: Antoni Miquel Martí i Gil, «el Ieti Ae»; l'enòleg Juan Carlos Pavía García de Leonardo; Enric Roncero, autor de celebrats llibres sobre Penyagolosa i amic des de fa dues dècades; l'expedició castellonenca a l'Everest: Juan Corró, Carlos Pitarch, Ramiro Beltrán, Xabier García; i Ricardo «Ritxi» Villar (va faltar Carles Pardo, que tenia guàrdia a Manresa); els amics de l'associació Beniart; el diputat de Cultura, Miguel Àngel Mulet Taló (el que no és cosí de Carles Mulet, ha!, ha!, ha!), Isabel Escudero; Vicent Zaragozà, de la Vall d'Uixó, multitud d'alcaldes de la comarca: Llucena, Vistabella, l'ex-alcalde de l'Alcora (l'amic Francisco Tomás Puchol, que continua fent-se uns tratges molt elegants, que li donen aquella aparença de croupier de vapor antic del Mississippi, com un personatge de Mark Twain); els músics Josep Galindo, Manolo Brancal i Diego Castell, amb les seues músiques etnocastellonenques; el fotògraf, ja esmentat, Joan Antoni Vicent; el meu ex cap i sempre amic, Nadal Escrig i l'alcalde de Benicàssim, l'humanista i tendre Francesc Colomer... El paper s'acaba, és una llàstima!»

2004-08-14T08:06:00.000-07:00

Placa F. Tozzi

2004-08-14T08:03:00.000-07:00

Sargantana

De tornada

2004-08-14T00:45:00.000-07:00

Res, que ja s'han passat les vacances :-) Amics com el vitalista escriptor de mons imaginats, i uns altres no tant, Carles Bellver http://www.carlesbellver.com/ (ell i Imma estan d'enhorabona perquè acaben de tenir una filla, Natàlia) es queixen que tinc el Blog (el Bloc, Déu me'n guard d'aquests, diuen a Vilaweb!!!!!) aparadet. El poeta i, tanmateix, amic Josep Porcar http://salms.porcar.net/ es congratula que m'haja decidit a obrir-ne un blog i m'envia algunes adreces per millorar-lo... No tinc temps per tot! De moment, us pose un parell de fotos fetes aquest estiu a la Toscana: una sargantana del poble de Scalvaia (on fan un senglar de collons) i una placa amb una frase del poeta Federigo Tozzi, a Pari. Pari és un poble curiós, bellíssim i els seus habitants mantenen uns costums ancestrals molt divertits. A més hi ha americanetes (girls, no pas gallinetes) que semblen sortides de més enllà de l'estratosfera... Ui, no sé si pujaran ara les fotos. Ja provaré més tard, que una servidora és de lletres i aquests arcans de la informàtica li venen grans...

Poema visual del blau de Maya

2004-06-26T03:05:00.000-07:00

blau_maya

Aquest poema visual l'he fet per a l'article de diumenge 27/06/2004 al diari Levante de Castelló. L'article el pujaré demà. Feu bondat!

Catàlisi blava de Maya Jankovic

2004-06-26T02:56:00.000-07:00

Aquest és un poema que vaig escriure per a la inauguració de l'exposició de Marja Maya Jankovic al Cau de l'Art de Llucena (L'Alcalatén) (11/06/2004).
He d'agrair a Carmen María Serrano, Xesca Salazar i Toni Valesa, els seus comentaris per millorar-lo. Aquests versió encara no és la definitiva.

Catàlisi blava de Maya Jankovic

Ahora verde, azul más tarde
Cuando llegue el mes de enero
Y se abran las campanillas
Como puñados de cielo.
Alma mía: ¡quién pudiera
Vestirte de enredadera!
(Juana de Ibarbourou).

1.
Damunt els blaus,
el blau.

2.
Damunt l’herba,
espasa contra el cel,
el teu blau ferit d’esperança.

3.
Damunt el cristall alat
de les libèl·lules,
el blau infinit.

4.
Damunt el gris amarg
del fum de les armes,
sempre el blau del pensament.

5.
Damunt el negre del dol,
de tanta mort inútil,
el blau de la serenor i el diàleg.

6.
Damunt de tots els blaus,
damunt la llibertat de Paul Eluard,
damunt de totes les paraules,
el blau lliure de l’espai obert.

7.
Damunt de la forma,
la música neoplatònica del blau
i el seu perfum khazar.

8.
Damunt aquestes paraules imperfectes,
el blau dels teus pinzells,
la realitat que amagues
sota l’abstracció, Maya,
i el blau del mar,
país infinit de reflexos
sense fronteres.

9.
Damunt la realitat,
el blau de vegades trist,
però sempre confortador.

10.
Damunt tots els blaus,
el blau de Maya.

L'orquídia

2004-06-24T12:58:00.000-07:00

2jpg

Aquesta és l'Ophrys speculum, de la que parlava al post La marieta.

«Tractat del caos»

2004-06-24T12:29:00.000-07:00

Arran de la publicació del meu últim llibre, Tractat del caos, vaig publicar aquest artcle, el 20 de juny passat, al diari Levante de Castelló. Se'm pot acusar d'autobombo, és evident. Però com diu el refrany: Per a ser puta i no anar amb berlina, que descanse la petxina! :-D

Tractat del caos

Hola! Acaba d'aparèixer un llibre nou d'una servidora: «Tractat del caos» (ISBN 84-7502-698-2), que va rebre el Premi de Poesia Festa d'Elx 2003, com ja va informar magníficament l'amic i company d'aquest diari Mario Almela. L'ha publicat Tres i Quatre (València, Eliseu Climent editor, www.tresiquatre.com) i, com que sóc el pare de la criatura (junt amb quatre muses, quatre), vull compartir aquest goig amb les benvolgudes lectores i lectors (que són molts més dels que ells volen i diuen :-). Per això l'article d'avui és un enganxar i apegar d'una ressenya del llibre que em va fer el novelista d'Almassora, Robert Juan-Cantavella, autor de la celebrada obra Otro, a la revista «Lateral», el novembre passat, crec. Robert i el també amic Miquel Àngel Palomero, al qual felicite des d'aquí pel seu llibre neonat «Gònades tibants» (divertidíssim, quina enveja et tinc, Micalet!), són, sense dubte, el futur més brillant i trencador de la nostra narrativa. A la tardor presentarem oficialment el Tractat a la llibreria Babel i, no cal dir di-ho, esteu totes i tots convidades.

«El desorden de Antoni Albalat

Robert Juan-Cantavella

En los dos extremos de la poética de Antoni Albalat (Castellón, 1961) están su primer poemario, titulado Aviram espars (1989) y compuesto por prosas naturalistas, y la poesía visual que en los últimos tiempos produce mediante tecnología digital, la utilización de fotos e imágenes y el propósito expreso de ser expuestas, y no tan sólo incluidas en un libro (en este sentido, cabe decir que su obra está presente en The Sackner Archive of Concrete and Visual Poetry de Miami, una de las más destacadas colecciones de poesía visual). Entre medias, un amplio abanico de registros y lenguajes que no obstante, permiten establecer un itinerario marcado por la reiteración tanto de temas y obsesiones como de formas, pero sobre todo, por el recurso a la ironía como motor de su poética.

A través tanto del intelectualismo de algunas de sus propuestas –que exigen al lector un manejo de códigos tanto literarios como científicos y populares, tramados en una urdimbre más o menos compleja, transgenérica y metaliteraria–, como de la inmediatez de otras –que explotan el gag tan menospreciado entre quienes se obstinan en no entender la poesía visual–, hace trece libros que Albalat viene creando y recreando un universo algunos de cuyos elementos medulares son los siguientes: la filosofía zen, una fijación extrema por el sexo, el gusto por el equívoco, el diálogo con la tradición en clave paródica, el uso y abuso de la cultura pop como antídoto al noucentisme que lastra la poesía actual catalana, y un interés difícil de explicar por los insectos y los caracoles, que invaden su poética tanto en lo gráfico como en lo temático. La admiración de este outsider por la poesía y el pensamiento orientales tiene sus primeros frutos en los haikus que publica en Llibre dels grills (Libro de los grillos, 1998), que lleva a sus últimas consecuencias en Els peus de la boira (Los pies de la niebla, 2001), y que no ha dejado de incluir en sus otros libros, cada vez más abiertos a la combinación simultánea de diferentes lenguajes. Ello explica en parte la evolución sintética de su poesía, que si en otros autores experimentales se ha producido mediante una especie de “salto a la visualidad”, en Albalat puede rastrearse ya desde las prosas epigramáticas de L’herència dels hidroavions (La herencia de los hidroaviones, 1995), el primer libro que reconoce como propio, y con cuyo título –que no todavía de un modo tan claro con sus poemas– se sitúa bajo el auspicio de Joan Salvat-Papasseit, referente indiscutible de la primera vanguardia poética catalana.

Y la ironía es el elemento aglutinador de esta cacofonía de formas y de fondos. Un buen ejemplo lo encontrará el lector en su próximo libro. Tractat del caos (Tratado del caos, 3i4, Valencia, 2004) es probablemente el libro más arriesgado de Antoni Albalat, deliciosamente irregular y extrañamente compacto. El primer contacto de Albalat con la teoría del caos se produce en Ritmos (Nivola, 2002), libro lúdico-científico donde colabora con tres matemáticos (Eliseo Borrás, Pilar Moreno y Xaro Nomdedeu) en un experimento gráfico, teórico y poético basado en la exploración del azar y en la búsqueda de modelos que expliquen las formas y los procedimientos de la naturaleza. Estos juegos del intelecto los aplica Albalat en su Tractat del caos de muy diversas maneras, sometidos en cada caso a diferentes grados de deformación, y articulados en la forma de un delirante tratado en el que se suceden tanto poemas visuales que parten de una función matemática, como otros más figurativos que siguen la estética de sus anteriores trabajos, así como poemas discursivos y un último capítulo de prosas que oscilan entre la prosa poética y el microrrelato.

Sorprende el largo poema que abre el libro, donde siguiendo la filosofía postmoderna del cut & paste, el poeta, bajo el nick FROID, se desnuda al reproducir su conversación en un chat privado con una mujer, de nick Sunami. Se trata de una extraña forma de realismo virtual cuyo primer efecto es violentar al lector, al que se invita nada más abrir el libro a invadir la intimidad del poeta de una forma que parece absurda. Por otro lado, esta estrategia de pornografía sentimental le permite a Albalat otras tácticas como el comentario metapoético de algunos de sus propios poemas, la introducción de elementos científicos, y la representación de la jerga y la paratextualidad del chat, lo cual, por ejemplo, permite leer el poema en función del timing original en que fue generado.

Al final del libro, y tras un capítulo visual compuesto por dos series de Poemes del Mont de Venus (Poemas del Monte de Venus), el poeta triunfa sobre el caos (esto sucede de diferentes formas en cada una de las tres partes del poemario), y aunque no veo cómo eso pueda ser posible, lo cierto es que este Tractatus de Albalat es toda una aventura, y un perfecto botón de muestra de su poética múltiple.

Antoni Albalat (Castelló, 1961) es poeta, periodista y entomólogo aficionado. Es autor, entre otros, de L’herència dels hidroavions (Germania, 1995), Els peus de la boira (Pagès, 2001) y Tractat del caos, de próxima publicación en la editorial 3i4 de Valencia.

Robert Juan-Cantavella (Almassora, 1976) es autor de la novela Otro (Laia Libros, 2001)»

La marieta

2004-06-21T14:11:00.000-07:00

Aquesta marieta és la primera que vaig trobar enguany. Va ser al març, a la vora d'un torrent de la Serra de Tramuntana, a Mallorca. Li vaig fer aquesta fotografia sobre la branca d'una figuera plena de fruits verds i poques fulles. El roig labial, ígnic,de la marieta contrastava amb aquells dies plujosos. A muntanya havien florit unes petites orquídies: Ophrys speculum i en una garrofera vaig trobar un curiós escarbat metàl·lic, que allà li diuen monja, Timarcha balearica, potser perquè és negre. Havia resistit l'hivern i presentava una aparença abonyegada.També li diuen escarbat de sang: és d'aquells que, quan els agafes, treuen un líquid vermell per la boca. Una espècie peninsular, amb el mateix costum, es coneix, en espanyol, com escarabajo de la nariz sangrante. Poca cosa més. La natura encara despertava, tot i que els voltors negres ja havien fet vols nupcials per Nadal. Fascinants.

2004-06-20T14:35:00.000-07:00

marietaw