El Blog del Wuniatu

La moda d’enguany, deu ser la carrincloneria consubstancial al Nadal, és penjar ninots del Pare Noël a finestres, balcons, balconets, etc. Deu tenir, a més, un component sociològic derivat de la globalització. Per dir-ho clar, deuen anar baratets a alguna tenda d’aquestes de tot a cent i més, que ha copat la colònia xinesocastellonenca. Igual m’equivoque i és algun muntatge del Castelló Gutural o de l’Espai d’Art Contemporani, perquè de la Coca-cola no he rebut cap propaganda, ni cap vale per bescanviar per un d’aquest ninots tan avorrits. Hi ha molt poca varietat: un tram d’escaleta o un gronxador, una motxilleta ridícula (per les dimensions) a l’esquena i els guants que poden ser verds o blancs (la motxilleta també l’he vist en negre). I ja teniu el ninot, amb la rasca que fot, tot el sant dia penjat d’allà de la finestra, balcó o balconet. Des del meu balcó puc veure trets, sense esforçar-me massa. Supose que també hi deu influir la pressió social: «Doncs si la Maruja, la del sisè bis de la finca de davant ha posat un, nosaltres no serem menys, que ara li fotrem l’exclusiva»; deu anara així i, en alguna casa han dit: puix nosaltres, hi has, coca! I al capdamunt han fotut una eufòrbia king size.
Subliminalment, una servidora, ignorant ella, no sap com deu funcionar la cosa. Però això de deixar penjat un avi a la intempèrie unes quantes setmanes... No ho sé, no ho trobe molt pedagògic que diguem. Al mateix temps que la gent penja un Pare Noël com si fora un pernil a la serena, la publicitat de nines i ninots intenta afavorir el sentit maternal de la canalla: que si la barbie tope fashion amb no sé quants vestidets, que si el Kokolín que es tira un pet i li haurem de fer infusions de fenoll perquè no li faça mal la panxa, etc., etc (Bé, tampoc he mirat molt la tele aquests dies i desconec quina escatologia nova hauran parit enguany per Reis). En fi, tot tan entranyable com sempre. Així, els valors del món occidental s’escampen per les ones televisives i l’agüelo, com sempre, o a un racó, o a fora de casa que així es ventila i no fa aquesta ferum d’avi... que ahir es va tornar a pixar... Bé, tot això, de tota manera, s’acabarà perquè si les perspectives del mercat (laboral) s’acompleixen, la jubilació, mare meua! ens l’endarreriran i com que seguirem formant part de l’engranatge productiu, podrem usar Essence de Loëwe (uix, quin nom més sionista) si més no, fins al setanta. Espere que no. Si amb alguna cosa coincidisc amb la Bíblia és que el treball és una maledicció i la resta, punyetes. Però, no ens hem de capficar per tot això, que ara sembla que a Castelló tenim un nivell d’ocupació òptim i la maquinària econòmica rutlla d’allò més bé i fins i tot a Benicàssim van a posar un camp de golf per veure si desestacionalitzen la gallina ponedora del turisme, que a l’hivern, allí es veu que es queden en quadre més una trànsfuga molt especial, que sembla una ballarina de la ienka.
En fi, coses que passen, no sigueu horteres i no pengeu un Pare Noël a la balconada, que com li pegue per refredar-se no tindreu prou amb la paga extra per a pagar el Bisolvon o el Flumil. Buenas notxes, bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 18 de desembre de 2005. Les dues setmanes següents ens ha tocat diumenge sense periòdic. Bon any x tothom!!!

Enguany la romeria de les canyes (i quines canyades!) caurà en desembre. Vages per on vages, tot Castelló parla del mateix. A les parades de l’autobús (a totes) el cartellet, un remake de l’esperit nadalenc d’aquella infame pel•lícula de l’any passat: Polar Express, amb el Tom Hanks de plàstic, ens anuncia la bona nova. La cubcatedral està a punt i obrirà en un tres i no res. Com deia el Valesa, la setmana passada, s’han de vendre més moniatos dels que el personal pot comprar.
I així ens lluu el pèl: escalfar la banda magnètica de la targeta de crèdit assegura la felicitat global i globalitzadora que imposa el Nadal. Si es fan realitat els comentaris que s’escolten a tot arreu, fins a febrer no es podrà entrar a la catedral del consum, aqueix edifici singular que ha despertat més expectativa que qualsevol Magdalena, amb eleccions, sense, amb pluja al Pregó, amb bandes de tot el món etc., etc.
Ens claven al limbe, ens volen al limbe, i com més dopadets, millor; ho ha denunciat també un altre fi columnista que, com una servidora, o com Raimon, tampoc és d’aqueix món. Però, alerta! Que no tot són floretes. El Big Brother no ens perd de vista —a la pobreteria, s’entén— i els compromisos (compromisos per a la butxaca de les entitats bancàries, evidentment) es paguen, els paguem: ens fan pagar el pato/ànec, i muts i a la gàbia, no contents amb comissionetes, ara un altre pas de rosca al caragol... A una servidora la tenen contenta: més que contenta! Sin embozo, ni rebozo, m’espatarro de gozo i alborozo!
M’explicaré: vaig anar a València amb la intenció de comprar-me un estri fotogràfic, vaig passar-me mig matí provant aparells en un establiment de confiança i, al final, vaig optar per comprar-me l’aparellet que em feia gràcia. Vaig pagar amb la targeta i en tornar a Castelló, al contestador telefònic tenia una trucada del cap de targetes de l’entitat de les meues lleteroles, aqueixa tan solidària, ecològica i entranyable... Aquella que inverteix a Terra Mítica i a tots els blufs de la dreta que calga... Ui, quina por! Què vaig fer, què havia fet!!!!
Com que no vaig molt per València, com que m’havia gastat més dels 20 euros que habitualment duc a la cartera, m’havien blocat la targeta amb l’encomiàstic objectiu de protegir la meua pela davant d’una compra fraudulenta, ja que les meues compres a València són més que escadusseres. Per sort, aquell cap de setmana, no vaig haver de tornar a emprar la targeta. Si l’hagués necessitat, m’hagueren deixat tirat, quin compromís! A València tira que te va... I si això em passa a Singapur? I si una servidora té ganes de fondre el seu compte corrent en una nit de destarifo absolutament esbojarrat? No som majorets per gestionar la nostra pela? Fan el mateix amb les targetes d’alguns polítics, el nom dels quals callaré? Hem de treure la nòmina a primers de més i posar-la sota una rajola per emprar els nostres diners com ens passe per la bossa escrotal? A més, agafeu-vos: vaig fer una compra que no ultrapassava el límit de la tarja i hi havia caleronets al compte corrent per fer tres compres com aquella. Llavors, perquè fixen límits, si et gastes quatre xavos i se’ls disparen totes les alarmes? No ho entenc, la veritat, ja dic que sóc un moniato integral. El Big Brother, em va assegurar el senyor cap de la targeteria, va vetllar per la meua pela (i especialment per la del banc, per si m’hagueren hagut de tornar les peles d’una possible compra fraudulenta, dic jo...).
I ara què? Un missatget al contestador: ja t’han fotut la sorpresa del regalet de Nadal, no? Quin compromís! Quina delicadesa, quin tracte més elegant i exquisit! Això em passa per ser un moniato i no dur (i donar-los el número) un telèfon mòbil (Conste que no m’ha passat només a mi, sé que també li ha passat a dues persones més que conec). Quin món més bèstia. Com més va, més bèstia ho és, fins i tot en les foteses més lectives i intrascendents. La pela és déu i els edificis cúbics i nous de trinca, catedrals. Hem d’abaixar les banyes i deixar que ens claven la divisa. L’estoc, la canyada, ens la clavaran també ràpidament, això sí, amb la felicitat de saber-nos posseïdors d’hipoteques, préstecs per la comunió del xiquet/a, la plaça de garatge, el plan renove i la mare que els va bressolar a tots. Buenas notxes, bona nit!

Article inèdit (errors del sistema...)

And Death shall have no dominion
Dylan Thomas


A Manolo Safont el cabell i la barba li caïen, com una heura facial, grises. No era cap casualitat que un ceramista, que va exercir el seu art des de feia més de cinquanta anys, mimetitzara somàticament el color de les cendres del foc que van materialitzar la seua creació.
Safont no va tindre escola, ni li féu cap falta. A catorze anys entrà d'obrer en una fàbrica de ceràmica del seu poble. La seua afecció envers la pintura, que aplicava meticulosament a la ceràmica, aconseguint taulells amb sabor a gravat o fotografies, el marcà un ofici sense el qual ho hagués sabut viure.
Però com un Prometeu que robà el foc als déus, a Safont li oprimien les cadenes i va haver de trencar-les. Si no hagués estat així, avui l’hauríem recordat com un artesà consagrat i no com un artista universal. Un dia va decidir trencar amb els encàrrecs i, en 1952 bastí el seu taller que no tingué forn fins el 1984. "Jo tenia un món a banda", em deia referint-se a l´època en què treballava per encàrrec, "vaig aguantar cinc anys de casat pintant encàrrecs i ensenyant allò que volia fer i no m'ho demanaven. Vaig haver de tallar".
Aleshores es dedicà a aplicar la ceràmica a l'arquitectura, es cansà aviat i sorgiren els seus quadres ceràmics. La seua evolució fou una marxa oscil•lant entre la figuració i l'abstracció. Una lluita constant a la recerca de la matèria, el color i el resultat final ha estat condicionat sempre pel foc.
Als anys seixanta es decidí a abandonar qualsevol traç figuratiu, que només reprengué per fer de la seua obra una crítica social a la dictadura franquista. "Disposava", —deia en una entrevista que li vaig fer fa any— “d’unes forces naturals i no sabia què fer amb elles, tenia por de lluitar amb la matèria pura, sense cap incrustació figurativa. Era el que més em plaïa". La manca d'escola, de recursos fins i tot, no el va amoïnar i del geni creador brollà la investigació, cremant etapes i definint noves sintaxis en les quals la ceràmica tradicional, gràcies a aqueix impuls nou, s'alliberava del volum terrisser, de l'estigma decoratiu i assolí una dignitat immanent. Tot això va exigir una catarsi que polzà les fibres més íntimes d'aquest home díscol se n’ha anat també abillat de vermell.
"Estic programant la llibertat a totes hores", afirmava amb rotunditat, "en les meues creacions hi ha sempre una xicoteta violència; la llibertat no m'arribava i aqueix desencís s'ha traduït en creativitat i en una lluita de domini damunt la matèria. Ara com ara em trobe amb tota la riquesa acumulada, utilitzant-la en una nova forma d'expressió".
Una nova expressió que va aparèixer en 1987 quan realitzà un mural per al Govern Civil de Castelló que sepultà un vestigi iconogràfic de la dictadura. Era la darrera codolada de la intifada ceràmica de Safont, iniciada als anys setanta amb afusellaments i mans destrossades dels obrers, opressions de masses de colors foscos que, el 1987 obriren camí a un esclat de color. A un nou llenguatge obert a l'esperança.
Les ombres s'esvaïren i les masses d'esmalt deixaren la dialèctica per crear harmonies cromàtiques i tàctils que arrodoniren el seu procés evolutiu.
Passades aquestes èpoques, Safont va col•locar, en 1991, un mural de més de trenta metres quadrats a l'Escola d'Arts i Oficis, l'antiga Beneficència, de Castelló de la Plana i després també al Japó. Ací, en un tot unitari, Safont plantejava a l'espectador la multiplicitat del seu món. Unitats que podien delimitar-se en articulacions amb entitat pròpia; pergamins ceràmics, ara testament de tota la seua trajectòria. La trajectòria d’un home que, a despit les opinions dels crítics que el definien com a pintor o ceramista, ell es considerava "un ceramista que pinta. Per damunt de tot", assegurava, "em sent ceramista, però he tingut una vocació de pintor, de pintor de secà, perquè no mai he eixit de casa. No he fruit de la vida, he fruit del meu treball i no en tinc prou hores".
Amb tot, aqueix tancament, quasi místic, del ceramista amb els seus quadres i en la seua alquímia, no l'ha empresonat en una torre d'ivori. Lluny de l'elitisme, Manuel Safont es va bolcar sempre amb el seu poble, el seu país i l'amargor que tots tres han patit. "Des d'un principi", deia, "m'he sentit un obrer, he estat junt a l'obrer, he comprès la necessitat del feble, que és qui sempre perd. I tot això ho he palesat en la pintura". És per aquesta raó que l'art comercial no li interessa, perquè: "el poble no pot gaudir d'aqueixes coses i té tot el dret a conèixer-ho i a viure-ho. Preferesc fer exposicions sense guanyar diners perquè les galeries trenquen la llibertat creadora".
I d'aquesta actitud, l'artista pobre, però digne, va fer bandera d'ofici, a despit de les crítiques que li recriminaven no ser un ceramista complet per no tenir forn al seu estudi. "Els pobres sempre ens conformem amb el que tenim. Lluitant i sacrificant-te et mena un món que et naix i que ha entrat a dintre teu. La mancança de mitjans m'ha dut a estar sempre canviant i això m'obliga a entregar-me més i a treballar. No hi ha muses, ni res, el treball es qui t'alliçona i això no ix de cap escola”.
Ara que la terra se l’ha emportat, els orfes de foc som tots nosaltres.

(Manolo Safont, Onda —el poble de mon pare— 1928-2005). Article publicat a Levante de Castelló el 27 de novembre de 2005. Sempre et durem al cor, amic Manolo.