La romeria i la mare que els va bressolar, El Blog del Wuniatu" /> La romeria i la mare que els va bressolar | El Blog del Wuniatu" />

« Home | La intifada de fang » | Ciclons, tornados » | Oh Mani-tú, Mani-tú! » | Aficions » | VI(r)US, per JM Calleja » | De pollastre meditationes » | La sargantana » | La vida canina » | Cagamànecs » | El Zorzal Criollo » 

diumenge, de gener 01, 2006 

La romeria i la mare que els va bressolar


Enguany la romeria de les canyes (i quines canyades!) caurà en desembre. Vages per on vages, tot Castelló parla del mateix. A les parades de l’autobús (a totes) el cartellet, un remake de l’esperit nadalenc d’aquella infame pel•lícula de l’any passat: Polar Express, amb el Tom Hanks de plàstic, ens anuncia la bona nova. La cubcatedral està a punt i obrirà en un tres i no res. Com deia el Valesa, la setmana passada, s’han de vendre més moniatos dels que el personal pot comprar.
I així ens lluu el pèl: escalfar la banda magnètica de la targeta de crèdit assegura la felicitat global i globalitzadora que imposa el Nadal. Si es fan realitat els comentaris que s’escolten a tot arreu, fins a febrer no es podrà entrar a la catedral del consum, aqueix edifici singular que ha despertat més expectativa que qualsevol Magdalena, amb eleccions, sense, amb pluja al Pregó, amb bandes de tot el món etc., etc.
Ens claven al limbe, ens volen al limbe, i com més dopadets, millor; ho ha denunciat també un altre fi columnista que, com una servidora, o com Raimon, tampoc és d’aqueix món. Però, alerta! Que no tot són floretes. El Big Brother no ens perd de vista —a la pobreteria, s’entén— i els compromisos (compromisos per a la butxaca de les entitats bancàries, evidentment) es paguen, els paguem: ens fan pagar el pato/ànec, i muts i a la gàbia, no contents amb comissionetes, ara un altre pas de rosca al caragol... A una servidora la tenen contenta: més que contenta! Sin embozo, ni rebozo, m’espatarro de gozo i alborozo!
M’explicaré: vaig anar a València amb la intenció de comprar-me un estri fotogràfic, vaig passar-me mig matí provant aparells en un establiment de confiança i, al final, vaig optar per comprar-me l’aparellet que em feia gràcia. Vaig pagar amb la targeta i en tornar a Castelló, al contestador telefònic tenia una trucada del cap de targetes de l’entitat de les meues lleteroles, aqueixa tan solidària, ecològica i entranyable... Aquella que inverteix a Terra Mítica i a tots els blufs de la dreta que calga... Ui, quina por! Què vaig fer, què havia fet!!!!
Com que no vaig molt per València, com que m’havia gastat més dels 20 euros que habitualment duc a la cartera, m’havien blocat la targeta amb l’encomiàstic objectiu de protegir la meua pela davant d’una compra fraudulenta, ja que les meues compres a València són més que escadusseres. Per sort, aquell cap de setmana, no vaig haver de tornar a emprar la targeta. Si l’hagués necessitat, m’hagueren deixat tirat, quin compromís! A València tira que te va... I si això em passa a Singapur? I si una servidora té ganes de fondre el seu compte corrent en una nit de destarifo absolutament esbojarrat? No som majorets per gestionar la nostra pela? Fan el mateix amb les targetes d’alguns polítics, el nom dels quals callaré? Hem de treure la nòmina a primers de més i posar-la sota una rajola per emprar els nostres diners com ens passe per la bossa escrotal? A més, agafeu-vos: vaig fer una compra que no ultrapassava el límit de la tarja i hi havia caleronets al compte corrent per fer tres compres com aquella. Llavors, perquè fixen límits, si et gastes quatre xavos i se’ls disparen totes les alarmes? No ho entenc, la veritat, ja dic que sóc un moniato integral. El Big Brother, em va assegurar el senyor cap de la targeteria, va vetllar per la meua pela (i especialment per la del banc, per si m’hagueren hagut de tornar les peles d’una possible compra fraudulenta, dic jo...).
I ara què? Un missatget al contestador: ja t’han fotut la sorpresa del regalet de Nadal, no? Quin compromís! Quina delicadesa, quin tracte més elegant i exquisit! Això em passa per ser un moniato i no dur (i donar-los el número) un telèfon mòbil (Conste que no m’ha passat només a mi, sé que també li ha passat a dues persones més que conec). Quin món més bèstia. Com més va, més bèstia ho és, fins i tot en les foteses més lectives i intrascendents. La pela és déu i els edificis cúbics i nous de trinca, catedrals. Hem d’abaixar les banyes i deixar que ens claven la divisa. L’estoc, la canyada, ens la clavaran també ràpidament, això sí, amb la felicitat de saber-nos posseïdors d’hipoteques, préstecs per la comunió del xiquet/a, la plaça de garatge, el plan renove i la mare que els va bressolar a tots. Buenas notxes, bona nit!

Article inèdit (errors del sistema...)

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates