La intifada de fang, El Blog del Wuniatu" /> La intifada de fang | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Ciclons, tornados » | Oh Mani-tú, Mani-tú! » | Aficions » | VI(r)US, per JM Calleja » | De pollastre meditationes » | La sargantana » | La vida canina » | Cagamànecs » | El Zorzal Criollo » | Tord Air Force One » 

diumenge, de gener 01, 2006 

La intifada de fang










And Death shall have no dominion
Dylan Thomas



A Manolo Safont el cabell i la barba li caïen, com una heura facial, grises. No era cap casualitat que un ceramista, que va exercir el seu art des de feia més de cinquanta anys, mimetitzara somàticament el color de les cendres del foc que van materialitzar la seua creació.
Safont no va tindre escola, ni li féu cap falta. A catorze anys entrà d'obrer en una fàbrica de ceràmica del seu poble. La seua afecció envers la pintura, que aplicava meticulosament a la ceràmica, aconseguint taulells amb sabor a gravat o fotografies, el marcà un ofici sense el qual ho hagués sabut viure.
Però com un Prometeu que robà el foc als déus, a Safont li oprimien les cadenes i va haver de trencar-les. Si no hagués estat així, avui l’hauríem recordat com un artesà consagrat i no com un artista universal. Un dia va decidir trencar amb els encàrrecs i, en 1952 bastí el seu taller que no tingué forn fins el 1984. "Jo tenia un món a banda", em deia referint-se a l´època en què treballava per encàrrec, "vaig aguantar cinc anys de casat pintant encàrrecs i ensenyant allò que volia fer i no m'ho demanaven. Vaig haver de tallar".
Aleshores es dedicà a aplicar la ceràmica a l'arquitectura, es cansà aviat i sorgiren els seus quadres ceràmics. La seua evolució fou una marxa oscil•lant entre la figuració i l'abstracció. Una lluita constant a la recerca de la matèria, el color i el resultat final ha estat condicionat sempre pel foc.
Als anys seixanta es decidí a abandonar qualsevol traç figuratiu, que només reprengué per fer de la seua obra una crítica social a la dictadura franquista. "Disposava", —deia en una entrevista que li vaig fer fa any— “d’unes forces naturals i no sabia què fer amb elles, tenia por de lluitar amb la matèria pura, sense cap incrustació figurativa. Era el que més em plaïa". La manca d'escola, de recursos fins i tot, no el va amoïnar i del geni creador brollà la investigació, cremant etapes i definint noves sintaxis en les quals la ceràmica tradicional, gràcies a aqueix impuls nou, s'alliberava del volum terrisser, de l'estigma decoratiu i assolí una dignitat immanent. Tot això va exigir una catarsi que polzà les fibres més íntimes d'aquest home díscol se n’ha anat també abillat de vermell.
"Estic programant la llibertat a totes hores", afirmava amb rotunditat, "en les meues creacions hi ha sempre una xicoteta violència; la llibertat no m'arribava i aqueix desencís s'ha traduït en creativitat i en una lluita de domini damunt la matèria. Ara com ara em trobe amb tota la riquesa acumulada, utilitzant-la en una nova forma d'expressió".
Una nova expressió que va aparèixer en 1987 quan realitzà un mural per al Govern Civil de Castelló que sepultà un vestigi iconogràfic de la dictadura. Era la darrera codolada de la intifada ceràmica de Safont, iniciada als anys setanta amb afusellaments i mans destrossades dels obrers, opressions de masses de colors foscos que, el 1987 obriren camí a un esclat de color. A un nou llenguatge obert a l'esperança.
Les ombres s'esvaïren i les masses d'esmalt deixaren la dialèctica per crear harmonies cromàtiques i tàctils que arrodoniren el seu procés evolutiu.
Passades aquestes èpoques, Safont va col•locar, en 1991, un mural de més de trenta metres quadrats a l'Escola d'Arts i Oficis, l'antiga Beneficència, de Castelló de la Plana i després també al Japó. Ací, en un tot unitari, Safont plantejava a l'espectador la multiplicitat del seu món. Unitats que podien delimitar-se en articulacions amb entitat pròpia; pergamins ceràmics, ara testament de tota la seua trajectòria. La trajectòria d’un home que, a despit les opinions dels crítics que el definien com a pintor o ceramista, ell es considerava "un ceramista que pinta. Per damunt de tot", assegurava, "em sent ceramista, però he tingut una vocació de pintor, de pintor de secà, perquè no mai he eixit de casa. No he fruit de la vida, he fruit del meu treball i no en tinc prou hores".
Amb tot, aqueix tancament, quasi místic, del ceramista amb els seus quadres i en la seua alquímia, no l'ha empresonat en una torre d'ivori. Lluny de l'elitisme, Manuel Safont es va bolcar sempre amb el seu poble, el seu país i l'amargor que tots tres han patit. "Des d'un principi", deia, "m'he sentit un obrer, he estat junt a l'obrer, he comprès la necessitat del feble, que és qui sempre perd. I tot això ho he palesat en la pintura". És per aquesta raó que l'art comercial no li interessa, perquè: "el poble no pot gaudir d'aqueixes coses i té tot el dret a conèixer-ho i a viure-ho. Preferesc fer exposicions sense guanyar diners perquè les galeries trenquen la llibertat creadora".
I d'aquesta actitud, l'artista pobre, però digne, va fer bandera d'ofici, a despit de les crítiques que li recriminaven no ser un ceramista complet per no tenir forn al seu estudi. "Els pobres sempre ens conformem amb el que tenim. Lluitant i sacrificant-te et mena un món que et naix i que ha entrat a dintre teu. La mancança de mitjans m'ha dut a estar sempre canviant i això m'obliga a entregar-me més i a treballar. No hi ha muses, ni res, el treball es qui t'alliçona i això no ix de cap escola”.
Ara que la terra se l’ha emportat, els orfes de foc som tots nosaltres.

(Manolo Safont, Onda —el poble de mon pare— 1928-2005). Article publicat a Levante de Castelló el 27 de novembre de 2005. Sempre et durem al cor, amic Manolo.

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates