El Blog del Wuniatu

Ja tenim ací els ciclons, els tornados i demés gent de mal viure. El de les Useres és un arrancapins i garroferes qualsevol. El tornado polític de l’Alcora (a falta de propostes de noms femenins, com fan els amics d’Aznar, hauríem de batejar-los amb noms d’insignes polítics locals) se’n diu Francisco Tomás Puchol, de qui sempre he dit que la vestimenta que es gasta per a les grans ocasions em recorda els westerns-comèdia. Westerns tan memorables i hilarants com ara «El club social de Cheyenne», on eixia Henry Fonda. També em recorda, la vestimenta, els tafurs de l’època daurada dels vapors de pales del Mississippi, tan ben descrits en l’obra literària de Mark Twain. Es veia venir, el PP, tan cohesionat com la pedra de Borriol, comença a clivellar-se, Niaroooooooo! Niarooooooooooooo! Naaaaaaaaa! Deu ser cosa de l’efecte hivernacle, de la grip aviària, del Moriles Montilla o del Tripartit, on anirem a parar?
Els ciclons de la costa, en canvi, no tenen nom. Com no siga de pel·lícula de por, també descollonant, de Roman Polanski: «El baile de los vampiros», film aplicable no només als ballotits de regidors i regidores de Benicàssim: la regidora quan vota, sempre mira el ballador; si li penja o no li penja la punteta de pundonorrrr! (que deia la cançoneta popular).A Benicàssim s’hi produeixen curioses semblances cinematogràfiques: hi ha un regidor que és una escopinyada de Groucho Marx. Prova d’agudesa visual per als lectors i les lectores: esbrineu qui és, i al guanyador o guanyadora li dedicaré l’article de la setmana que ve. (Podeu enviar les vostres respostes a l’adreça electrònica del diari).
La costa ha patit ciclons i tornados i, com deia la setmana passada, o l’altra, també hipoaullidoshuracanados. És mala cosa, com que el Mediterrani és un mar interior, un immens abocador de l’Europa del Sud, han tingut poca virulència, de moment. Però si el planeta continua rescalfant-se, qui ens diu que qualsevol dia, no arriba un tsunami o un tornado capaços d’engolir-se tot el Mercat del Dilluns de Castelló, parades de bajoques, roba a bon preu i fins i tot les agüeles? És mala cosa: perilla l’estabilitat del sector turístic, un guiri amb una videocàmera pot fer més mal que una d’aquestes tronades. T’agafa quatre planos de la mànega d’aigua, quatre pins, dues palmeres i una garrofera esberlats i ja tenim la tragèdia muntada. Si a això afegim l’agosarada presència d’algun repòrter o reportera tirant-li de la llengua i fent que el guiri es cague en el tour operador, ja tenim el pollo muntat, amb grip aviar o sense. Això per no parlar de l’Aerotord de la Vilanova. Ojo al Cristo, que es de plata! Com se’n vagen quatre teules o una antena de la torre de control, del pitote no ens salva el controlador aeri més pinturero. Ítem més, si a algun tronat/tornat se li acut eixir a la tele parlant del triangle màgic perfecte que delimiten el far de l’Illa Grossa, la Creu del Bartolo i la torre de control de l’Aerotord de la Vilanova i diu que això és una zona d’alta energia paranormal amb abduccions, seduccions comissionistes, teletransportacions i poltergeists (no ja immobiliaris, sinó dels altres), vamos daos.
El que ha passat a Estats Units i a Mèxic, ens ha de menar a la reflexió serena. I de pas, a netejar el forat del pantà de Maria Cristina i la imatge dels polítics locals, que semblen bitlleteres i fons d’inversions de dues potes. Portem una setmana sense bisbe, i a mi què? Buenas notxes, bona nit!

Publicat a Levante de Castelló el 20 de novembre de 2005 (30 anys no són res!).

Un dels avantatges de tenir un govern antonomàsic del PP és que, com són una colla d’arreplegades del Beaterio de santa Maria Egipcíaca, es veu que tenen línia directa amb deunostresinyor. Així, l’altre dia, el president Mar-i-cel Duchamp li demanava a Zapatero (El prisionero del Tripartit, no pas «El prisionero de Zenda») que creara uns bancs d’aigua. A mi, això dels bancs em va esgarrifar. No per res, sinó perquè com més va, més es vampiritzen —i ens vampiritzen els bancs— amb les comissions que cobren. Així que se’m van posar els pocs cabells que em queden de punta.
Zapatero va respondre molt bé, de la mateixa manera que va respondre molt bé als retrets que Mar-i-cel Duchamp li va fer sobre el finançament de la Copa d’Amèrica (aquella que no té xocolata, nata, ni bífidus actius, sinó pasta gansa per al terreny ben adobat dels especuladors).
Però clar, com el surrelista Duchamp és d’aquells de la religió de la Conferència dels Maniflassaires (qualsevol dia assistirem al primer episodi de la mitra borroka; ui, perdó! de la mitra barroka; fotre, quin lapsus teclae!). Va ser demanar els bancs d’aigua i començar a ploure a bots i barrals (supose que ploure a bots i barrals al Diccionari de Panhispanismes es dirà «llover a latas y porrones» —per a quan un diccionari de Pancatalanismes, Panemetaiguamdelebrems, Pancakes o Panvalencianismes, de Pantaleón y las Visitadoras, xicons de la Lokadèmia Valenciana de la Llengua o estómacs agraïts de la Ciutat de les Llengües Bífides?) i plou, ma come piove que diria Paolo Conte... i hem hagut de treure, també, com cantava Paolo Conte, «Gli impermeabili»:«Scendo giù a prendermi un caffè. ... scusami un attimo... passa una mano qui, così sopra i miei lividi... ... ma come piove bene sugl'impermeabili...». I és que quan els bisbes no enlairen rogatives del Pluviam et gratiam, ho fa el PP. S’ha produït una inversió/perversió dels termes: abans els bisbes i els xuplaciris enlairaven oracions i resos perquè plogués. Ara són brokers i juguen a borsa. Si resen, és contra Catalunya (que no ha perdut les essències dels aromes de Montserrat, dit siga de passada) i clar, si els bisbes no demanen la pluja, com ho feien també els xamans dels xeroquis, arapahoes, els navajos, sioux, etc. (Oh, Mani-tú!, Mani-tú!), ho han de fer els polítics de missa diària. Això sí, no sé com li anirà aquesta aigua a la desballestada església de la Sagrada Família de Castelló, un perill públic. Clar que, si en comptes de passar a una església del barri dels Mestrets, li hagués passat a la cocatedral de Santa Maria (obra de todos) un altre gall hagués cantat no només per al bisbe, lost in traslation, sinó per a la corporació municipal...
Mentre, la pluja cau mansa i callada: una benedicció pels camps i un caos circulatori a dintre de les ciutats, perquè tothom té cotxe, hipoteca, préstec per la plaça de garatge, apartament a la costa... i així els bancs fan el que els peta i, com més va, més ens sagnen. Però plou i tots hem d’agrair-ho: Duchamp, Breton, Dalí, Llorca (ARB), Buñuel, Sentandreu, els bisbes, la gamba de Miravet, l’aguilutxo malastruc, l’estació de Renfe (que haurà de treure de bell nou els submarins) i Josety, que, a ben segur, encetarà un nou debat ciutadà sobre el forat (negre?) del pantà de Maria Cristina me quiere gobernar i a mí se me lleva, se me lleva, la corrienteeeeeee! Buenas notxes, bona nit!

Publicat a Levante de Castelló el 13 de novembre de 2005. Foto cortesia de Google ;-)

En temps de reformes, bodes, batejos i ratzingueritzacions, les aficions són cabdals. Poques persones hi ha que es canvien el nom. Això sí, piercings, manifestacions, canvis de reglaments per poder parlar més del que toca, pèrdues econòmiques per endavant, Castelló sense bisbe i Madrid tiene seis letras, d’això, tot i més. Fins i tot hi ha qui ha inventat un nou tipus de col·leccionisme: la sinotèlia. El nom de «sinotèlia» s’aplica a l’afició d’aquells que col·leccionen segells (i sobretot encunys) de la Xina, na, na, de la Xina, na, na, com les mandarines. Especialment, em diu un informador, que els sinotèlics tenen autèntic deler pels encunys i matasegells falsificats perquè, encara que la Xina, na, na, que la Xina, na, na siga tan gran, atès el règim democràtic que impera (semblant al mandarinat de Rajoy Berenguer IV, almogàver constitucionalista de les bombolles FAESS Brut Nature —Fruitosa Alegria de l’Escumós de Sant Saturnino—) són molt difícils d’aconseguir. Tan difícils com els guanys de Terra Mítica i, pel que diu la premsa, els futurs guanys d’AEROCAS, o l’estabilitat del govern municipal de Benicàssim.
Tanmateix, Castelló, crisol hacendado de las culturas de la Mediterrània, gomfaró de la llengua espanyola i de doble filo, i de l’Àsia Menor, l’Àsia Mitjana, i l’Àsia Oriental, és un bon planter de col·leccionistes d’aquests encunys falsificats que, a la seua raresa, uneixen una singular bellesa que rau en l’exotisme dels ideogrames, la pinzellada taoista, el paisatge contingut, el delicat equilibri entre el jing i el jang i la sempre difícil tasca del seu enquadrament en una dinastia concreta. Per a quan una exposició de sinotèlia a Castelló? Els nostres gestors guturals (ui, perdó! culturals) haurien de promoure una magna exposició, amb un luxós catàleg, relligat en pasta, en paper couché i escrit per algun insigne polígraf de la terra. Clar que la sinotèlia encara és una afició emergent, com l’aeronàutica castellonenca, i els experts no es posen d’acord en els sistemes de classificació (ja ho havia apuntat abans una servidora). Potser és que la varietat en el disseny ho complica: si són temàtics, encara es complica més que si ho fem per dinasties ja que, a més de ser falsos, els encunys i els segells, i els matasegells, admeten ubicacions en totes les branques semiòtiques i temàtiques: per exemple, el ram de la protecció de conreus, els bonsais, les pagodes d’or, els prats on els avantpassats jugaven al Ma-golf, etc. La Revolució Cultural ha inspirat nombrosos encunys que han estat falsificats aprofitant les modernes tècniques de reprografia i hom no s’hi posa d’acord.
És com què fou abans, si la taronja, la mandarina, la mosca del mediterrani, la tristesa dels cítrics o els mètodes per combatre les plagues que fuetegen la Citrus sinensis. Jo no ho sé, que sóc un babau i un descregut, i a més de lletres. En fi, ja ho farà algú que, per menys se’ls paga a alguns més.
Pel que fa a la tardor, bé, hem començat un cicle nou i els estornells, malgrat la capolamenta del ficus de Maria Angostina, han tornat com les famoses orenetes i en la Diputación, sus frescos a pintar, tot i que no hi ha constància que puguen produir la grip aviària (els estornells, clar). Això sí, la plaça està tan cagada com sempre, ai las! Però deixem els temes tan emprats. M’han dit que ara arribarà una nova moda, a banda de la sinotèlia, que farà furor. Es veu que el personal, amb el forat de la capa d’ozó, els terratrèmols, l’efecte hivernacle, els huracans, els hipoaullidoshuracanados i tota mena de sorts i dissorts, està posant de moda canviar-se el nom. És una profunda satisfacció que coses que només es canvien els papes i algun altre amb rareses com aquests, siga per fi, de domini democràtic i dels ciutadans. Així, em diuen, farà furor Pelayo, Kova Ngonga, Vanessa Lidón, Ramsés, Dulce Nombre de la Constitución, Marieta de l’Estatut, Taliban del Risco, etc. Jo havia pensat de posar-me Roncesvalles, nom de rancio cotolengo donde los haya, però per si de cas, per si a la Locadèmia Valenciana de la Llengua li pega per redactar un diccionari o tesaure de noms de fonts (i de rambles i barrancs), m’esperaré, que el món està ple d’envejosos, de autènticas triquinyuelas e intereses bastardos. Una amiga em diu que em pose Aquil·les i em parla del simbolisme homèric d’aquest nom, però té ela germinada (serà de la soja germinada que van portar les tropes d’Alexandre el Gran, o de la que es cruspia el cavall Bucèfal?) i a més aquell, encara que aconsegueix tot el que vol (com molts sinotèlics) té un taló fotut i una servidora ja en té un... per a què voldria un altre? Buenas notxes, nona nit!

Article publicat al Levante de Castelló, el 06 de novembre de la Dinastia Tang.

PRESENTACIÓ DE LA NOVA ANTOLOGIA DE POETES VISUALS CATALANS
COORDINADA PER J.M. CALLEJA I EDITADA PER EDICIONS FET A MÀ / BADALONA 2005/ V I (r) U S

Quan els amics d’edicions fet a mà em proposaren realitzar una antologia amb els autors més actius i vius dins el món de la poesia visual dels Països Catalans,1 vaig veure que els havia encomanat el virus. Ho comprendran si els explico que aquesta antologia (vuitè llibre de la col·lecció de poesia Pont del Petroli) és el tercer llibre col·lectiu que editen. El primer2 aplegava sis autors vinculats a Badalona, seu de les edicions, i rodalies; el segon,3 cinc autors, d’arreu del país, entre els quals un d’ells feia servir més la imatge i l’espai tipogràfic que el ritme i el so de les paraules; i ara, en aquesta tercera antologia, les paraules, en el sentit més tradicional del terme, han quedat amagades dins la pàgina blanca.

L’escriptor i crític Rafael Vallbona, ja deia en el pròleg d’una recent antologia4 que “si algun producte editorial té sentit, són les antologies; de vegades fins i tot més sentit que un llibre d’autor”. Moltes vegades, per no dir sempre, les antologies són un plantejament de grup de tipus generacional, religiós, ideològic o conceptual; autors agrupats segons temàtiques, geografia o amb nexes comuns a tendències estètiques, socials o estilístiques; potser com a autors no deixaran la seva empremta en la història de la literatura, però com a grup o cenacle literari amb les seves intencions polítiques, socials o estètiques sí que caldrà tenir-los en compte en el futur.

Un cop acceptat el repte de realitzar una nova antologia,5 calia fer una ullada a les darreres publicades en aquest segle XXI. Trobem una gran varietat de plantejaments i diversitat en la concepció i realització de les compilacions més recents: així des d’una antologia de la poesia visual6 que aplega obres en diverses llengües i de totes les èpoques amb un estudi complet dividit en tres blocs cronològics i amb una gran profusió d’imatges, fins a dues altres antologies -i alhora també estudis- centrades en la creació visual dins l’àmbit de l’estat espanyol. En aquest darrer apartat, la primera aplega obres dels segles X al XX7 i fa un veritable seguiment del desenvolupament de la poesia visual espanyola amb un gran rigor i la segona, més divulgadora, es cenyeix al període que comprèn de l’any 1963 al 2004.8

També cal deixar constància de dues antologies9 que reuneixen diferents autors de la poesia visual valenciana i de tres que inclouen autors de tot l’estat espanyol; la primera d’aquestes últimes és una antologia consultada10 -on surten els vint-i-dos primers autors d’una votació realitzada per vuitanta crítics i poetes visuals a instàncies del coordinador -, la segona antologia són unes poètiques visuals11 -que són la materialització de trenta-cinc poetes a la pregunta feta pels coordinadors: què és la poesia visual?- i la darrera antologia12 és el primer llibre d’una trilogia d’un projecte d’estudi poètico-visual.

Cal esmentar també les revistes13 que en aquests darrers anys han publicat diferents monogràfics sobre la poesia visual i altres14 que al llarg de la seva trajectòria han mantingut un fructífer diàleg amb ella.

Un cop situats en aquesta geografia visual i poètica, calia cercar uns autors i unes obres amb unes determinades coordenades i tenir en compte, també, les limitacions editorials i del llibre en si mateix.

Després de trobar més de cinquanta autors que en aquesta última dècada han publicat els seus poemes en diferents tipus de revistes o han realitzat exposicions en indrets com centres culturals, sales municipals, galeries..., calia escollir entre tots ells, tenint en compte la diversitat de plantejaments en les seves obres poètiques, i també, per la meva banda, volia presentar un ampli ventall de possibilitats expressives i de diferents recursos emprats pels poetes.

Una de les meves premisses als autors invitats, pertanyents a diferents generacions, era que les obres estiguessin realitzades en el segle actual i si fos possible inèdites. A ambdues condicions, els autors han respost satisfactòriament i, a més a més, la majoria de les obres han estat realitzades aquest any 2005, la qual cosa permet copsar el panorama actual.

A l’antologia15 que vaig coordinar l’any 1993, pocs dels quaranta-dos autors seleccionats feien servir les noves tecnologies. En els trenta-dos autors presents en aquesta, més d’una tercera part les fan servir de forma habitual i d’altres continuen fent servir el collage, el cal·ligrama, el traç pictòric, el fotomuntatge... o altres tècniques mixtes.

La majoria de poetes d’aquesta antologia troben les seves arrels en la història fragmentada, i a vegades invisible, que al llarg del segles han anat creant, com un immens i heterodox tapís, autors com Símmies de Rodes i Fortunat, Raban Maur i Caramuel, Helwig i Capelle, o més propers a nosaltres com Mallarmé i Apollinaire, Marinetti i Schwitters, Salvat-Papasseit i Junoy, Grup Noigandres i Man Ray, Duchamp i Cornell, Marcel Mariën i Jirí Kolar, Josep Iglésias del Marquet i Felipe Boso, Francisco Pino i Guillem Viladot, Joan Brossa i...

La poesia visual, dins l’àmbit dels Països Catalans i de l’Estat Espanyol, en aquests darrers quaranta anys, sempre ha tingut un recorregut silent o potser fins i tot secret, però amb una vitalitat persistent.16 Cada dècada ha tingut els seus moments d’eufòria i de decaïment, amb implicacions més o menys político-socials, però, ja sigui bé mitjançant exposicions col·lectives o individuals, o bé la publicació de llibres personals o antològics, la poesia visual sempre ha estat present.

Aquest és el primer llibre antològic de la poesia visual dels Països Catalans que també serà exposició itinerant, i esperem que sigui un punt d’inflexió per a futurs estudis i serveixi per seduir nous lectors i nous espectadors mitjançant la poesia visual, aquest híbrid d’imatge i text, frontera o, més ben dit, territori compartit entre la literatura i la pintura, artifici crític i lúdic alhora, espai on el metallenguatge poètic és un virus en constant expansió.

J. M. Calleja

Participants:
A. Ràfols-Casamada, Andreu Terrades, Santi Pau Bertran, Gustavo Vega, Núria-Rosa Cabré, César Reglero, J. Brustenga-Etxauri, B. Ferrando, Xavier Canals, Isabel Jover, Josep Sou, J.M. Calleja, Paco Fanés, J.C. Beltrán, Donís Orrit,F.Fernández, Paco Pérez, Pep Segon, F. Xavier Forés, Salva Pérez, Pep Mita, Nieves Salvador, J. Badiella, A. Albalat,Joan Puche, Lluís Vilaseca, J-S. Leblond-Duniach, Sergi Quiñonero, Raül Gàlvez, Miquel Martínez, Daniel Montes i Eduard Escoffet.

________________________

Notes:

1 La revista DOC(K)S, núm. 12, l’estiu de 1978 dedicà més de 100 pàgines a Les Catalans. També cal mencionar l’exposició Poesia Visual Catalana coordinada per J.M.Calleja i X. Canals l’any 1999 que recollia treballs de 22 autors del Principat, País Valencià i Les Illes.

2 Set (Teresa d’Arenys, Jaume Costa, Paco Fanés, M. Antònia Grau, Pep Mita i Primitiva Reverter), Badalona 2000.

3 Quintet (Joana Bel, J.M.Calleja, Enric Casasses, Coloma Lleal i Jaume Sisterna), Badalona 2002.

4 Calls, Albert, Poesia Noranta, Vilassar de Mar 1997.

5 Altres antologies són Calleja, J.M. i J.A. Sarmiento, 17, Barcelona 1980, i el número monogràfic Poesia Visual de la revista Mirall de Glaç, Terrassa 1992.

6 Molas, Joaquim i Enric Bou, La crisi de la paraula.Antologia de la Poesia Visual, Barcelona 2003.

7 Muriel, Felipe, La poesía visual en España (siglos X-XX). Antología, Salamanca 2000.

8 Morales Prado, Félix, Poesía Experimental Española (1963-2004). Antología, Madrid 2004.

9 Beltrán, J.C., i B. Ferrando, Poesia Visual Valenciana, València 2001, i Ricart, J., La Mirada Llegida. Antologia de Poesia Visual Valenciana, València 2002.

10 Beltrán, J.C., El color en la poesía visual. Antología consultada, Madrid 2001.

11 Beltrán, J.C., i M Jesús Montía, Phayum. Poéticas visuales, Benicarló 2000.

12 Pozanco, Víctor, Antología de la Poesía Visual, Aiguafreda 2005.

13 Zurgai, desembre 2000, Bilbao. Anfora Nova, núm. 49-50, any 2002, Rute (Còrdova). Quimera, núm. 202, setembre 2002, Mataró (Barcelona) i Insula, núm. 696, desembre 2004, Madrid.

14 Texturas, revista dirigida per Àngela Serna des de l’any 1989 i Boek861 publicació electrònica que dirigeix César Reglero. Cal esmentar també el cd To2 o casi to2. Muestra incompleta de poesía visual, experimental y mail art en España, coordinat per Julián Alonso l’any 2004 que recull treballs de 159 autors.

15 Calleja, J.M., Poesia Experimental-93, Barcelona 1993.

16 Per constatar aquesta vitalitat persistent, veure els articles d’Antonio Orihuela Poesía Visual, Maximalismo (1964-2004) i Cronología (1964-2004) dins l’exposició Desacuerdos (2005).

Seguint els vells/bells versos horacians, «Ut pictura pollesis; grip quae, si propius pollastres, / te capiat magis, et quaedam, si longius endrapes», torna a estar en el candelabro el millor amic de l’home: el pollastre, la gallina ponedora, la gallina americaneta: This ous are made for walking... la gallina Caponata, la Gallina Blanca, el Pimpollo, les albaes del famós cantador El Pollastret de Paterna, el segrest del lloro Manolo i, dissortadament, la grip aviària, que plana, com una ombra apocalíptica damunt l’estat del benestar del mundo mundial (o siga: l’occidental, perquè l’altre no compta si no té petroli o matèries primeres per depredar/urbanitzar). O, per dir-ho en paraules de Georges W. Bush Manrique: «Recuerde el pollo adormido / avive el huevo y despierte / contemplando cómo se pasa la gripe / cómo se viene la fiebre / tan tosiendo». Així està el pati: no ens alarmem, que està tot controlat, ai las, que les autoritats sanitàries ho tenen tot controlat: pa n’això som gold medallists en pitosanitaris, coooc, cooooc!
Aquesta omniavipresència del pollastre, dels seus virus, etc., semblant a la de l’ex bisbe mediàtic, em du al fet que, fa alguns dies, un bon amic de Girona, em va enviar un article escanejat sobre l’afer del presumpte gallicidi de Matildo. D’aquest luctuós esdeveniment ja em vaig ocupar a la primavera. La història és molt senzilla: un gall cantaire de raça empordanesa que, com feien els galls abans d’esdevenir un objecte semblant al menjar de gat (polièdric amb vores arrodonides, de color rosaci i immutable a la cocció/fregitori), eren uns animalons que saludaven l’aurora amb més poesia que els moderns despertadors digitals, va generar un conflicte entre dues veïnes, per les escridassades matutines del gall. Això passava a Pont de Molins (L’Empordà, Catalunya, Tripartitolàndia) entre Mercè Catalán i Adela Sánchez. El pollo pels cants del gall, va anar a més i Matildo va aparèixer presumptament escanyat. D’un pollicidi que era una falta de danys, l’afer judicial va esdevenir un cas de delicte ecològic, atès que Matildo era un gall de raça empordanesa, recuperada el 1987, segons informa Tura Soler, periodista d’El Punt.
La senyora Catalán, que no ha arribat cap a cap pacte d’acord extrajudicial amb la presumpta gallicida Sánchez, va guardar el cos de Matildo al congelador: improvisada morgue domèstica, i va reclamar una gallòpsia/necròpsia/autòpsia. Ara, la premsa diu que els manescals forenses (que també els hi ha, també) del Col•legi Oficial de Veterinaris de Girona han determinat que la gallòpsia costarà 300 euros de l’ala i ítem más: que a veure qui pagarà el tiberi, perquè les despeses d’aquesta modalitat de tanatopràxia no estan previstes dins del procediment de la causa... Pollos tengas, aunque te los maten.
Això em porta a unes altres meditacions que ja podem enllaçar amb Castelló. Anem a pams: el corpus delicti, s’havia de guardar al congelador de casa? No seria millor que els Col•legis de Veterinaris o els Palaus de Justícia tingueren una pardalomorgue? No, no ho dic de conya. Potser el pollicidi de Matildo siga una excepció que confirma la regla (o la desviació de la corba de Gauss, que diu una amiga meua). Però aquí a Castelló, no ens enganyem, una pardalomorgue o tordulomorgue ens aniria molt bé. I ho dic a temps, ara que encara no estan inaugurades les dependències de la nova Ciutat de la Justícia. Si les previsions apocalíptiques de la pandèmia de la grip aviària (que els déus o el nou bisbe no ho vulguen) s’acompleixen, fóra bo disposar d’un dipòsit de cadàvers aviaris perquè, i ho diu la premsa, als paranys s’està caçant amb total normalitat/impunitat i, com comencen a caure tords infectats, el problema de la grip aviària pot esclatar amb més virulència que 50.000 parelles d’aguilutxos cenizos fent niu als terrenys de l’aerotord de la Vilanova o amb més perill que «Las Callles de Castellón» en dia de pluja, pels que tenim el mal costum d’esvarar. La qüestió està pendent. S’hauria de resoldre abans d’haver-ho de lamentar. Buenas notxes, bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 23 d'octubre de los ponientes.