El Blog del Wuniatu

Vaig fugir de l’ombra del campanar (no és bona cosa quedar-se sota un campanar quan s’enfonsen les esglésies i fins i tot els bisbes toquen el pas de deux) amb l’excusa de la presentació de l’«Anuario Gastronómico de la Comunidad Valenciana», que dirigeix l’Antonio Vergara i que, des que va nàixer (el llibre), m’honora comptant amb el meu teclat. Tres dies en València a Ca l’Anfruns, en companyia de Montse, Carlos i els seus dos gats donen per molt: sopar amb Clara Millo, i a la vora, Juan Mari Arzak et al.: Carme Alborch, Fernando Delgado i més notables et al.; remenar i comprar espècies índies com ara (encara no l’he obert, per tant no puc esplaiar-me en una descripció organolèptica) l’«alga de obispo» (sic) que promet unes sensacions d’allò més pontificals, cafès d’Etiòpia, remenar bibliografia dels cuiners de Pius V o trobar (encara que estiga a l’abast de tothom) volumets deliciosos com «La mafia se sienta a la mesa» (Jacques Kermoal i Martine Bartolomei, 2002, Tusquets, ISBN: 84-8310-841-0), que recomane a tota persona aficionada a la bona historiografia gastronòmica.
A més de tot això, vaig conèixer una persona entranyable i vitalista, que recupera, de motu proprio, la memòria històrica d’alguns pilots republicans. Perquè aquest home (li diré Silverio, que és un nom molt poètic per conservar el seu anonimat, ja que no li vaig demanar permís per escriure de la nostra trobada) també va ser pilot: dels Chatos i Moscas, aquells Polikarkov I-15 i I-16, diminuts i soviètics, fascinants. Uns avionets quasi de joguina aguerrits que sempre m’han recordat els que el meu avi patern, Antonio Albalat Roca, va fer a la presó de Borriana amb fitxes de dòmino i acer, per distreure’s mentre els seus companys xofers morien afusellats en nom de l’estat nacionalcatolicista. De tot això parlàvem i del llibre que Silverio ha escrit sobre un altre pilot, amic seu, Cayo Rioja García (http://www.aire.org/gce/pil_rep/rioja.htm), recentment desaparegut, que va ser ferit mentre pilotava un Chato: un mite entre els aviadors de la II República i, posteriorment, amb un braç desgraciat per un bombardeig feixista, encara va tornar a volar per combatre per la llibertat. Es veu que era un home que exultava llibertat. Com diu la web esmentada: «Dio por la República, tres años de guerra, un brazo, tres años de cárcel y una vida truncada».
Mentres, la dona de Silverio, Isa, ens havia preparat un gaspatxo de Requena amb llebre i unes migues de pastor amb mel, que mereixerien un 9’5 sobre 10, atès que, com diuen la Montse i el Carlos, no sóc persona que acostume a emprar el 10 perquè, com sempre dic, la perfecció és un vector i no mai un punt concret del camí... però la senyora Isa de poc no l’assoleix...
Amb tot el que més em va sorprendre va ser una curiosa amistat que Silverio va mantindre amb una sargantana. Ens ho va explicar el seu fill, perquè Silverio pensava que no el creuríem i deia: «Ah, d’això jo ja no m’enrecorde». I resulta que una nit que el fill va arribar a casa, Silverio li diu: «Anem un momentet, que he quedat amb una sargantana» i el fill es va quedar de pasta de moniato, com és obvi. No obstant, el va acompanyar: van eixir a la porta de la vil•la, molt prop de València, devien ser les 23,30 h, i als pocs segons, va comparèixer, eixida d’un forat, la sargantana. Silverio li va dir quatre gràcies amb el seu verb ben florit, de rapsode valencià, li va fer unes pessigolles al llom i la sargantana, quan li va parèixer prou, va desaparèixer fins la nit vinent. M’ho crec, com també crec que cal recuperar la memòria de Cayo Rioja i tants d’altres, perquè la llibertat no torne a ser soterrada en foses comunes, ni la reacció acabe per desfer-nos el país, l’estat del benestar, la solidaritat o la tolerància: que també són plats de bon menjar i els avions també aprofiten per veure el món des d’una altra perspectiva, per enlairar-se allà on no arriba l’especulació urbanística, la grip aviar, o on lluu l’opalina lluna de València. Aquella que besava la mata de coralets vermells, grocs i morats de Silverio o el seu avionet de fusta, damunt de la teulada de la vil•la: amb el timó de cua tricolor. D’aquesta manera, mantenint aquesta ànsia de llibertat als 81 anys, no ens és difícil creure que es pot tindre una cita, cada nit, amb una sargantana.

Article publicat a Levante de Castelló, el 16 d'octubre de 2005

Escric aquestes ratlles (o hauria de dir píxels?) mentre sona «Rata de dos patas», ranxera de Paquita la del Barrio i sota l’atenta mirada de dos saures de l’espècie Pogona vitticeps, que mengen grills italians amb fervor de tiranosaure. De perquè em miren els dos saures o dracs barbuts australians, els lectors o les lectores poden llegir la història al següent blog: http://www.menacorde.com/wordpress/?p=219 i posts i comentaris post-eriors. He d’escriure, aquesta setmana del llibre «La vida canina. Contes de bojos», de Carles Bellver Torlà, escriptor, company de feina i, com diria la parèmia, tanmateix amic. Li ho vaig prometre al juny quan vam intercanviar les últimes novetats bibliogràfiques d’ell i d’una servidora i mel va dedicar amb el següent text: «A Toni, poeta universal, vitalista tot terreny, contrastant afectuosament que en som molts més fora que dins [...]». Dec suposar que el tal Toni sóc jo atès que no hi havia cap més presència humana (ectoplasmàtica, no podria assegurar-ho) al despatx i el fet que, posteriorment, no ningú m’ha reclamat el llibre.
D’aquest llibre de Carles ja se n’han fet algunes glosses i hi ha en línia també, d’aquestes, es poden llegir al seu blog: http://www.carlesbellver.com/blog.html. Supose que també se’n farien a la presentació del llibre, a la qual no vaig poder assistir per motius paternoreptilians que ara no vénen al cas, però com que ja m’he disculpat amb el Carles no passa res. Ara hauria d’adoptar, una servidora, un posat intel•lectual i amanir un discurs pseudoprofessonial sobre el discurs literari, la pervivència i vigor del conte curt en català, les influències en l’obra bellveriana, and so on que diria aquell. Però no ho faré per diverses raons que ara sí que esmentaré: a) perquè els llibres són per llegir i no per explicar, b) perquè una servidora, tot i que escriu llibres (i en publica) no és cap crític literari (ni ganes) i no vol fer tornar modorros, ni molt menys espantar-los, els potencials i proverbials lectors dels esbojarrats afers de Charles Beauvoir, recollits per Carles Bellver que deuria fer més cas dels savis consells de Josep M. C., però aquesta vegada ha fet bé de no fer-li cas; c) és divendres de vesprada i com m’encante molt, no arribaré a temps de publicar l’article i d) el millor que poden fer els lectors i o les lectores d’aquesta columna és deixar-la estar i anar a la llibreria de guàrdia més propera i comprar-se’l.
Carles Bellver escriu molt bé. Forma part del curiós trio de narradors locals (i no per això menys universals, perquè si no, no els citaria) Miquel À. Palomero-Carles Bellver-Nel•lo Navarro, que recomane a ulls clucs i sense ulleres (per això mateix, perquè m’he deixat les ulleres al menjador i no tinc ganes d’anar-hi a cercar-les, també escric de pressa). Bé, aquesta afirmació del trio es podria fer extensiva a un pòquer o a un ful, tant se val, però així trucaran els que se sentiran una mica molests amb aquesta asseveració excessivament categòrica i aprofundirem una mica més en la seua indio-sincràsia.
Com el mateix Carles Bellver ha afirmat per ahí, i és també un topoi ben sobat (i no per això li treu ni un mil•ligram de raó), la realitat supera la ficció en tots els casos: fins i tot la ficció narrativa i la poètica. De la poètica caldria parlar-ne abastament, però com que ni els estudiosos més profunds de la poesia es posen d’acord, ho deixarem per a un altre dia. I ho dic perquè ha sigut una llàstima que «La vida canina» haja vist la llum després de l’aparició del osez-no! de El Toro, amb la qual cosa, hauríem tingut un llibre amb més contes i més esbojarrat encara. Tampoc és cap problema greu, perquè Carles Bellver és un polígraf consumat i ja ha dit (o ho ha deixat entreveure) que aquest tema li interessa com a matèria de Bretanya. Veurem en el futur si ell és de la mateixa opinió que jo: que era el xupacabras o alguna altra cosa. Jo ja ho sé, però no desvetlaré la Ísis no desvetlada. Un altre dels encerts de «La vida canina» és que inclou una bibliografia final amb perles de tota mena: de Boeci a Freud, passant per Dylan Thomas, Ignatius Reilly i B. J. Nebaud. Que no només de Lovecraft viu el contista! I deixe d’escriure: havia de fer la glossa com si no hagués llegit el llibre: sense esmicolar-lo per fomentar un altre topoi, també cert; que la població llig poc i que s’hauria de llegir més. Amb llibres com aquest, un es pot reconciliar amb la indústria editorial i no sentir-se estafat, com passa més vegades del que caldria. Buenas notxes! Bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 09 d'Octubre de 2005. En la foto, la Nonoko i el Shin Xan.

Parlava, dilluns passat, l’Antoni Dimitròvitx Valesa (el senyor habitualment d’aquí baix, tot i que tanto monta, alto volta...) [nota per blogonautes: en el diari en paper, al Valesa, amb qui anys enrere vaig tindre una columna a mitges, el solen maquestar a sota meu. En aquest cas, no és cert el refrany de "la gallina de dalt caga la de baix", som molt nets i molt bons amics] de les estaques. I com que he d’escriure a correcuita perquè un rèptil m’espera a Barcelona, li dic (a Valesa, no al rèptil): doncs aquesta setmana, si tu has escrit de les estaques, jo escriuré dels mànecs i més concretament (atès que darrerament he agafat una embranzida pardalaire) dels cagamànecs. Els cagamànecs venien a la tardor (no sé si encara vénen perquè com més va menys silvestre sóc), quan estudiava als escolapis (una altra mena d’ocellots: «Uccellacci e uccellini», de Pier Paolo Pasolini, passalacabra!) i els caps de setmana me n’anava a l’horta (ara tota asfalt, aquella horta de darrere de Les Torres) amb els companys a parar lloses i cepets, a furtar nius (quan era temporada) o a guateques/parties pasqüeros. Veges tu. Llavors, vaig conèixer el cagamànecs, ara emboirat pel tel subtil però poderós i molt opac del record: era un ocell pardusco, algun muscicàpid, sílvid o quelcom semblant, que no ens atreia molt, però que emprava els mànecs: els d’aixades, llegones, etc., com a lloc de guaita per papar mosques o embadalir-se i, de passada, honorar el seu nom popular.
Anys després, en llegir llibres d’ornitologia i diccionaris, em vaig assabentar que el cagamànecs era el bitxac o Saxicola rubetra que, segons el Diccionari Catalàbarravalencià-Valencià-Balear.cat, se’n diu en la llengua del veí país d’Espanya, cagaestacas: es veu que a l’estranger té els mateixos hàbits defecadors que ací. En fi, aquesta pista lletraferida em va permetre retrobar el cagamànecs allà plantat a les parets de pedra seca, tot pito, ell, a Penyagolosa que, com sol fer-hi fresqueta, es veu que allí cria i viu i treballa la mar de bé sense necessitat d’emigrar. O, si emigra, tampoc ho sé, que no els ho vaig preguntar mai.
Ara recorde molt els cagamànecs, gràcies a uns altres ocells (també parduscos): els vileros (Passer domesticus) que estan fent-se molt nombrosos a Castelló i, com que en els últims anys, a la nostra municipalitat fabriana i fabrista (i si no, te pondré a hacer los deberes... Ui! Digo, los devedés!) li ha pegat per plantar lledoners a clot què vols, doncs el nombre d’arbres-dormitori de vileros ha augmentat exponencialment. Perquè els vileros s’ajunten per dormir i tenen preferències sobre l’espècie d’arbres on s’ajoquen: a les moreres, morerots, etc. no hi dormen. No sé per què, però és així. En canvi, els lledoners els troben d’allò més acollidors i lo que hacen en el interior, se nota en el exterior, com passa amb alguns ferments làctics de la humana dieta. El conductor poc observador que deixa el cotxe amorrat a algun lledoner una nit, a l’endemà se’l trobarà tan adobat que no li caldrà nitrat de Xile, gallinassa, adob orgànic de cavall, etc. per poder plantar carabasses, moniatos, creïlles, tomateres o algun bajocar sobre la carrosseria. Aquest fet, observable a simple vista per la blancor i abundància de les deposicions, em fa sospitar d’un altre (més sinistre): ha tornat la vella pràctica de moixonar: de caçar vileros per la nit. Si observeu el nombre de plomes (i no són estilogràfiques, ni bic naranja te pone fino, ni bic cristal te pone normal) que hi ha sempre a sota dels lledoners-dormitoris, comprovareu que no és que cap gat desvagat s’hi haja cruspit un vilero (ni que fóra xurro, que també hi ha de vileros xurros: Passer montanus, també dit pardal xàrrec), algú se’ls està carregant a l’engròs. És una sospita que mantinc des de fa temps, perquè no crec tampoc que muden alhora i sempre... Deu ser una eliminació poc selectiva. No interessen els pardals, com tampoc interessen els arbres que duren més de dos o tres anys. On hi ha un arbre, a Castelló, aviat faran un pàrquing i, a sobre d’un pàrquing, mai arrelaran arbres esponerosos. Això sí, el reclam, a tota òstia, del lolailo amb el cotxe tunejat i les finestres sempre obertes, haga frío o calor, no taca ni molesta... Cagamànecs, cagamiques, caganaies, cagandances, cagandanes, caganer, caganinyols, caganya, caganyinyetes, cagalló, cagapoquet, cagaprim... caga-ranci, cagareli, cagarel•lós... Buenas notxes, bona nit!

Article publicat al Levante de Castellón, el 03 d'octubre de 2005.