El Blog del Wuniatu

Pel seu interès, reproduïsc un article del company

Francesc Ferrer i Gironès


Pel que sembla el partit que va en contra dels «Drets Històrics» ha ordenat que tots els seus militants escriguin o facin declaracions per denigrar no solament els «drets històrics» que estableix la mateixa Constitució espanyola, sinó fins i tot el concepte d’aquests drets, la finalitat d’aquests drets, i la justícia que representen aquests drets. Però es veu i es nota que, en donar-los aquestes consignes, no han tingut ni la més petita delicadesa de fornir-los-hi un estudi o un informe o, si més no, un argumentari que expliqués o justifiqués el rebuig frontal a la reivindicació d’aquests drets. La realitat és que potser els militants que han fet els articles o les declaracions són ignorants de la història nacional de Catalunya, i sense voler han dit mentides molt grosses. Mentides de tal envergadura que més que portar llum, han fet fum. D’aquesta manera hom no pot avançar. La mentida mai no podrà ultrapassar la realitat dels drets.

Primer.— Sembla que hi ha una certa harmonia sobre els disbarats que molts han escrit o han dit, per exemple:

• «Els drets històrics no s’adapten a la Catalunya moderna, a la nova Espanya...» (Geli)
• «Apelar ahora a los derechos históricos medievales situa el nacionalismo en el espacio de la fantasía mítica» (Puigverd)
• «Alguns posen en perill l’Estatut ancorant-se en el segle XVIII» (Álvaro Cuesta)
• «invocar los derechos históricos para ampliar o blindar competencias, lejos de fortalecer el autogobierno de Cataluña, lo debilita, y lejos de demostrar ambición, denota incompetencia y falta de rigor» (Montilla)
• «en el camino de la búsqueda de la felicidad medieval» (Mercader)

Hem recollit aquest conjunt d’idees per palesar que hi ha un sentiment, en conjunt, de fer anar enrere els drets històrics, com si fossin una antigalla medieval i que la seva aplicació avui no es cap ambició, ans al contrari no enforteix la competència exclusiva en l’autogovern. És una autèntica mentida. En primer lloc caldria parlar del significat de les paraules. Hom parla sempre dels «drets històrics» perquè la Constitució espanyola així ho va definir i expressar. Però els catalans, tradicionalment, no hem parlat de «drets històrics» quan hem reivindicat l’antiga llibertat. En tot temps els catalans han reivindicat les Constitucions i, en general, les llibertats. Pels catalans les llibertats eren en el nucli vital de les seves institucions polítiques de govern.

No endebades els catalans varen ser els primers d’Europa en organitzar la Pau i Treva per mantenir la seguretat, els primers europeus en tenir Parlament (abans que el de Westminster); els catalans, segons tots els autors, són els primers en aportar a la civilització europea la llibertat, els catalans són els primers d’Europa en organitzar un sindicat de pagesos, els catalans mai no varen tenir un rei absolut, era un príncep paccionat, la nissaga catalana no era hereditària, etc. Tots aquests principis s'incorporen a les Constitucions de Catalunya. I aquestes relacions de poder entre la «sobirania» i els «ciutadans» tan vàlides eren al segle XVIII com ara, atès que el concepte de llibertat no ha variat gens, quan es tracta de valorar les relacions que existeixen entre el «poder» i el «ciutadà». Pels catalans tan perniciós era abans dependre d’un Borbó absolut, com avui i ara estar sotmès a una majoria absoluta del Congrés dels diputats espanyol.

La «llibertat republicana» avui i sempre significa que els ciutadans no estan dominats per ningú. Per això, els catalans cal que tinguem «la competència de les competències» per tal de que ningú no ens pugui sotmetre.1

En conseqüència, invocar els «drets històrics» com un residu del feudalisme medieval és ser molt hipòcrita. Aquí no es demana pas el mateix i idèntic sentit que podia tenir el «dret històric» en el segle XVIII pel que fa a l’organització administrativa i política. Aquí el que es reclama i s’exigeix és la llibertat que tenien els catalans en l’autogovern. És la llibertat el nostre «dret històric». Intentar confondre'ns fent-nos pensar que els «drets» són antigalles, sense explicar-nos que els nostres drets, les nostres Constitucions, són les llibertats, és signe de mala fe.2

Segon.— Cal tenir present que les llibertats dels catalans s'aconseguiren amb molt d'afany. Segons diu la Generalitat ja en el segle XV, la llibertat pels catalans és la màxima opulència i «que poch lo han fet gran e lo fan ésser en la reputació que és».3 I a més a més explica la Generalitat que aquesta llibertat a voltes s’ha assolit amb sang i també per via onerosa. En conseqüència, ningú no podia treure aquesta llibertat als catalans, atès que l’havien assolit pel seu propi esforç, esforç econòmic i esforç de valentia. Les llibertats dels catalans eren de la seva propietat i ningú no podia arrabassar-los-hi. I aquesta propietat robada només es pot resoldre restituint-la i fent la «devolució».

La Corona de Castella abolí els «drets històrics» dels catalans escrits en les Constitucions —les quals constitucions garantien les catalanes llibertats— mitjançant el dret de conquesta i després d’una derrota militar. La derogació de les Constitucions de Catalunya es féu de forma il•legal, atès que no es reformaren les Constitucions seguint les mateixes normes que estaven reglamentades.

En conseqüència, si ara aquests nous augurs del «botiflerisme» ens volen dir que els «drets històrics» dels catalans són un anacronisme, per què el «dret de conquesta» que encara és vigent, aplicat pels castellans, no és anacrònic? quina diferència hi ha —posats a parlar d'anacronisme i de vigència— entre la llibertat dels catalans del segle XVIII i la dominació política que patim avui els catalans a causa del «dret de conquesta» dels espanyols? Qui pugui contestar que ho faci. Però ningú no podrà fer-ho amb equitat si les Constitucions de Catalunya les considera invàlides i derogades i, en canvi, el «dret de conquesta» l’estima vigent i eficaç.

Tercer.— Un altre pronòstic usat pels intervinents és quan afirmen que si es demana l’aplicació dels «drets històrics» aquesta petició comportarà la divisió del poble català:

• «pot fer la impressió que s’enfronta amb nacionalistes i no nacionalistes» (Castells)
• «Perquè Catalunya segueixi camins que no li son propis només faria que dividir i portar les reformes en via política morta» (Geli)

Això és una altra mentida. Si expliques malament el que són els «drets històrics», efectivament que pots arribar a fer pensar en situacions conflictives i discordants. Però, si expliques que «drets històrics» no és res més que la llibertat de què els catalans gaudien en relació al poder del príncep, la qual llibertat estava garantida per les Constitucions, i que aquestes Constitucions es varen eliminar i abolir d’una forma il•legal i per la via de la violència i de les armes, és ben segur que tothom trobarà correcte i seductor lluitar per la seva recuperació.

I encara n'afegiria més. Si els catalans el que volem és la llibertat que sempre vàrem tenir i que les Constitucions abolides il•legalment ens garantien, la seva restitució només es pot fer per via democràtica. Per això qualsevol estat veritablement democràtic i pacifista el que hauria de fer és organitzar un plebiscit 4 i preguntar als ciutadans catalans si volen recuperar la seva antiga llibertat. És a dir, expressar la situació política de forma que és l’estat qui vol fer la «devolució» de les llibertats dels catalans, atesa la seva derogació il•legal. Per tant aquest plebiscit, que seria part del dret a l’autodeterminació, no hauria pas de preguntar als ciutadans una «qüestió» mal formulada. No. La pregunta que hauria de plantejar el Govern de l’estat és simplement aquesta:

Els catalans voleu que l’estat us faci restitució de totes les llibertats que se us varen abolir il•legalment el 1715 pel «dret de conquesta»?

Us ben asseguro que no hi hauria pas divisió d’opinions. I molt menys divisió del poble català. La divisió que propugnen els aprenents de bruixot seria una fantasia mai acomplida. Així hom no podria mentir més sobre els «drets històrics».

Quart.— D'altra banda, entre els quins volen frenar l’Estatut, s’hi troba també un argument totalment hiperbòlic:

• «[Catalunya] no quiere artificiosos choques con una España que, dejando a un lado la pervivencia de feroces núcleos ultramontanos, muestra el rostro más amable...» (Puigverd)
• «l’Estatut ha de ser d’unió a Catalunya per “entendre'ns”, no per anar a barallar-se amb el conjunt d’Espanya» (Castells)
• «tienen que saber que el Estatut es una ley española que se tramita según la lógica constitucional vigente» (Mercader)

Aquests principis esgrimits signifiquen, segons aquests epígons, que invocar, reclamar o reivindicar els «drets històrics» porta a un xoc artificiós contra Espanya o provoca una baralla contra el conjunt d’Espanya, o que tal com diu Mercader no es pot anar contra la lògica constitucional espanyola, malgrat que la Constitució garanteix el respecte dels «drets històrics».
Aquí hi tenim un principi molt curiós, que és el del que pateix la síndrome del dominat. Fa temps que el sotmès ha estat paltrigat i, a desgrat d'aquesta situació, només té bons miraments cap aquell que el fueteja. Els catalans no podem exigir els nostres «drets constitucionals» perquè entraríem en un xoc artificiós o ens barallaríem amb els espanyols. Aleshores pregunto: Com poden sentir-se ferits els espanyols per causa dels drets històrics reclamats pels catalans, si aquests drets històrics no són res més que les llibertats que teníem en el moment de configurar-se Espanya?

En el moment precís que Espanya es configura políticament ho fa a través d’una certa col•laboració entre la Corona castellana i la Corona catalano-aragonesa. Des d’aquell moment la Corona de Castella, amb les seves classes dominants, ha mantingut la seva hegemonia política i fins i tot l’ha estesa pels països veïns. En canvi, als territoris de la Corona de Catalunya-Aragó, conquerits per les tropes castellanes i mitjançant el «dret de conquesta», se’ls hi derogaren les llibertats. Doncs bé, si ara els catalans reclamen les llibertats abolides il•legalment —les quals foren vigents en el moment de la formació d’Espanya i durant tres segles més—, ningú no pot pas titllar-les de ser anti-espanyoles i motiu de xoc o de baralla.

Cap espanyol honest i honrat pot anar en contra de les llibertats (drets històrics) que tenien els catalans en el moment de erigir-se Espanya. Hi pot haver algú que vagi en contra de l’aportació que feren els catalans a Espanya? Qui es capaç d’argumentar que les llibertats dels catalans, vigents durant la formació d’Espanya, poden anar en contra dels «drets històrics» previstos a la Constitució espanyola del 1978 i considerar que xoquen contra Espanya? Algun espanyol es pot barallar perquè els catalans reclamen allò que fou bo i serví per constituir Espanya? L’Espanya primigènia, l’Espanya original, ara resulta que va contra els espanyols?

El que històricament s’ha palesat és que els regents de la Corona de Castella —i més des de la introducció de la Casa de Borbó— han patit un problema psicològic, pel qual tenien necessitat imperiosa de poder dominar al Principat de Catalunya. S’ha verificat històricament que els castellans envejaven els drets i les llibertats dels catalans. Ara bé, això avui no hauria de ser causa d’enveja. I cal dir més, anar contra els drets que els catalans tenien en bastir Espanya, seria anar contra el mateix «ésser» d’Espanya. Els catalans que actualment, amb el corresponent autoodi, blasmen els «drets històrics» del Principat de Catalunya (i de retruc també els del País Valencià), no poden dir frívolament que les llibertats dels catalans van contra Espanya i que serviran per barallar-se, perquè això significaria que els espanyols són molt poc espanyols en atacar directament l’ésser del mateix estat.

Cinquè.— Hom pot observar que cap dels escrivans que han publicat en contra dels «drets històrics» no hagin especificat, en algun moment, quines competències representen aquests drets històrics. Només Montilla admet que els «drets històrics» poden donar suport al Dret civil català. Però també és mala sort. El «Dret civil català» està assignat al Principat de Catalunya per l’article 149.8è de la Constitució espanyola i per tant no cal acollir-se a cap dret històric. També fa gràcia ara veure com s’indica la protecció del «Dret civil català» quan els socialistes varen portar per tres vegades consecutives les lleis civils catalanes davant del Tribunal Constitucional espanyol en contra de l'aprovació feta per part del Parlament català. Qui feia la interpretació de la Constitució espanyola? És curiós que mai els catalans no poden fer cap interpretació correcta de la Constitució espanyola, interpretar-la correspon sempre —només— a la Corona de Castella i als seus regents.

També és cert que verbalment s’ha dit que, ultra el «Dret civil català», es podria admetre com a «dret històric» la llengua catalana i la cultura. Només faltaria que la llengua no fos competència nostra. Ara bé, no podem oblidar que la llengua catalana ha estat duta contínuament davant del Tribunal Constitucional i davant de tribunals de tota mena per treure-li qualsevol normalitat o igualtat amb el castellà. Si aquestes actuacions estaven emparades pels «drets històrics» n’hi ha per tremolar. I pel que fa a la cultura és el mateix. De la competència exclusiva de cultura en redactar-se l’Estatut del 1979, s'ha passat a la competència comprada, laminada i arranada després del Cop d'estat de Tejero i de la consegüent aplicació de la LOAPA.5

No podem pas oblidar que el Principat de Catalunya tenia la competència de les fronteres, de les duanes, de la moneda, de la justícia, de la seguretat, de l’exèrcit (Usatge Prínceps Namque), de les drassanes, dels ports, de les carreteres, de la vida econòmica (Consolat de Mar), dels impostos, del notariat, de l’ensenyament, dels jocs i de l’esbarjo, dels recs, etc. No es podria examinar, una per una, cada competència i contemplar-ne les que suara poden ser d'eficàcia?
En la recerca dels «drets històrics» tampoc no caldria pas anar tan enrere, si voleu, perquè en tenim de molt més propers. Després del Cop d’estat del 1981 el Tribunal Constitucional i les institucions de l’estat varen canviar de criteri i, a desgrat que la Constitució espanyola no va canviar en res, ni en cap lletra, les interpretacions esdevingueren molt diferents. D’ençà d’aquest fet, a la pràctica, desaparegueren les competències exclusives. Quan es diu que cal anar per la lògica de la constitució, a quina lògica es refereixen? a la de bon començament, és a dir, de quan es va redactar l’Estatut de 1979? o a les interpretacions posteriors al Cop d’estat de Tejero?

Ara ens volen seduir predicant-nos que la Constitució espanyola és un text gairebé revelat i diví, i que només el poden interpretar aquells quins van en contra de les llibertats dels catalans, ja que sempre ens estableixen el límit dels nostres drets en el perímetre de la seva constitució. I quan hi ha una esberla (que ha estat teoritzada per un espanyol, Herrero de Miñón6) amb especial i singular aplicació a favor del Principat de Catalunya, surten els corifeus que neguen la validesa de dites afirmacions i, erigint-se aquests com a portaveus exclusius de l’oracle constitucional, maldestrament invoquen les inconstitucionalitats dels catalans. Ergo, els catalans —que varen constituir l’Espanya política—, sempre serem minoria i mai no tindrem cap poder ni per interpretar ni per aplicar la Constitució espanyola. Els catalans hem de continuar sotmesos per l’aplicació del «dret de conquesta»: aquest sí que és un dret actual, vàlid, lícit i democràtic?
Abans d’acabar aquest meu comentari haig de fer memòria de tots aquells que per defensar les llibertats de Catalunya, tots aquells que per defensar els «drets històrics» del Principat de Catalunya, tots aquells que per defensar les Constitucions, donaren la seva vida; els catalans tenim el deure de lloar-los i de remembrar-los perpètuament. Hom no pot jugar gratuïtament amb la negació dels drets històrics, atès que per aquestes llibertats molts de catalans han mort, d'altres han estat perseguits, d'altres empresonats, d'altres exiliats, i força més n'hem resultat mutilats en els nostres drets civils. Aquesta no és una discussió teòrica. Aquesta és una qüestió que, per defensar-la primer, per invocar-la després i per reivindicar-la més endavant, hi ha hagut molts de catalans que han patit persecució.

NOTES:
1. El domini polític avui encara l’hem pogut observar en competències traspassades que estaven sota la titularitat de la Generalitat de Catalunya. N’és una prova la «loapització» dels incendis forestals i dels pollastres, per causa de les demandes del PP amb motiu del foc a Guadalajara i de les infeccions dels pollastres de València. Això significa que l’estat sense gaires miraments retalla, arrana i, si convé, elimina competències de l'Estatut del 1979 perquè no respecta la llibertat dels ciutadans del Principat de Catalunya.

2. Per denigrar els «drets històrics» el diari digital 20 minutos va titular la notícia del finançament basat en el sistema català, dient «...apela a un obispo del siglo XIV». Es referia al president de la Generalitat en Berenguer de Cruïlles.

3. Jaume Sobrequés, «Nació, nacionalisme i ordre constitucional català durant la guerra civil del s. XV», dins Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions, II Congrés Recerques, UdL-Pagès Editor, Lleida, 2002.

4. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana: plebiscit [s. XIX; del ll. plebiscitum, íd., comp. de plebs 'poble' i scitum 'decret', del verb sciscere 'informar-se, inquirir', der. de scire 'saber'] m 1 DR CONST Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat política, per obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. 2 DR INTERN Votació de la població d'un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d'un estat, o el canvi de sobirania d'un estat. 3 DR ROM Decisió de caràcter legislatiu adoptada per l'assemblea plebea (concilia plebis), després de la proposició prèvia d'un magistrat plebeu.

5. La Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA) fou aprovada, amb el vot favorable dels socialistes, pel Congrés espanyol el dia 30 de juny del 1982.6. Miguel Herrero de Miñón, «Sobirania i drets històrics», dins Les transformacions de la sobirania i el futur polític de Catalunya, dirigit per Enric Fossas, Ed. Proa, Barcelona, 2000.

«La casita de Heidi» és el crack dels fascicles de la temporada tardor-hivern 2005. Ja saben vostès que quan l’estiu s’acaba, emigren les orenetes i les falzies, se’n veuen menys panderoles... però tornen els estornells, la lliga, la lliga-cama, la lliga del parany, i els fascicles. «La casita de Heidi» té figuretes, el gos Niebla, l’agüelo, Pedro, Copo de Nieve, etc. Dic que és un crack (i me la faré...) perquè, ben pensat, si li col•loques un DVD joumsinema a baix, i li fots un disc de l’Institut Cervantes (conec una persona humana que ha britanitzat el nom de l’Institut i li diu Institut Sir Wantes, perquè l’anglès és la lingua franca del mundo mundial); li fots un disc del Sir Wantes, dic, i ja tens una maqueta completa de la Ciutat de les Llengües de Castelló of The Plane. Amb uns fascicles d’aeromodelisme li pots col•locar unes avionetes i reproduir l’entorn del Pinar, fins i tot amb establiments tan nostrats com el Club de Tir Saint Hubertwo, El Perricko o les Tres Bang d’Eres.
Ignore per quin mecanisme conscient o subconscient som tan afeccionats a col•leccionar fascicles, però seria bo saber-ho... «Nosce te; Nos, Feratu», que deien els clàssics. També, com tots els anys, trobe a faltar col•leccions que m’agradaria més fer-me que no unes altres que treuen. Per exemple, abans que s’acabe la calor, tindria molt d’èxit una «Enciclopèdia dels Gaspatxos», pose per cas. I és que vas al súper, a la secció de refrigerats en brick o en tetrabrick o en qualsevol desenvolupament polièbrick (sic) i no saps quin agafar: el de Ferran Adrià? el d’Arzak, Arguiñano i companyia? El gaspatxo suave o el casolà? el de l’Hacendado Castellonerismo? El gaspatxo amb síndria? El gaspatxo verd? El batut d’hortalisses mediterrànies? No ho sé. Si algun dia dius, bé en comptes d’un gaspatxo, avui em faré un gotet de vitxisuàs... ja l’has cagat, pastoret! Amb àcids omega? Àcids altooleics? Olis que uneixen el zen amb l’oliva del cuquello? Haurien d’afegir serves a una nova línia dietètica per evitar l’efecte laxant d’aquests beuratges? Biobífidus biotrònics de la pebrera de la Cotxintxina al wok de les xorevites que cultiven els genets de Mongòlia Exterior? Això és més complicat que un puzzle de 30.000 peces de les obres del Carrer d’Enmig. Dic jo, que aquesta col•lecció dels gaspatxos estaria bé: amb cada fascicle, podrien regalar un minibrick de cada varietat i una fitxa, per fer una nota de tast a casa i així tots i totes podríem ser sumillers de gaspatxo en potència. Una nota, així a rajaploma: «sobre un fons de tomates de penjar polvoritzades amb sofre i adobades amb un punt d’eixerri, destaquen unes notes d’all de las Pedroñeras, amb un vinagre balsàmic de Macabeu del Pla de Vilafamés i Carlón acarxofat del Corral de Petiquillo de Benicarló que, més tard, deixen un persistent postgust, aspre, a codonys de la vora de la sèquia del Camí de la Plana...».
Ara que tot Castelló, tierras y gentes, semblarà un continuum de camps de golf, i acabaran amb els tarongers amb més rapidesa que los auténticos malabares y verdaderas triquinyuelas de la tristesa dels cítrics i de la mosca del Mediterrani, seria una bona col•lecció fer unes fitxes de les varietats de la taronja: amb cadascuna, a més de la foto, una reproducció en marmolina de cada varietat de tarongeta, que es podria pintar (Taller de Manualitats Citrícoles) amb acrílics, pintura de dits o els famosos retoladors Cariocabeibi. Després, es pot allargar la col•lecció amb fascicles dels apèndix (per a properes temporades) amb guies didàctiques: «El magatzem de taronja per dins», amb una maqueta amb sostre d’uralita descapotable, amb ninotets de triadores, encaixadores, etc. Recordaríem que qualsevol varietat de la desapareguda sanguina fue mejor i que, el Levante Feliz, el van acabar de fotre els mals actors de la tragicomèdia «Los intereses bastardos». Buenas notxes, bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 28 d'agost de 2005
Foto de Heidi, cortesia de Google. Quins prodigis fa la llet de cabra!

Com que sóc de la casa, els amics de Levante de Castelló, supose que no posaran pegues a la difusió de la informació sobre l'osez-no! de El Toro. El Wuniatu, com ja ho he dit, creu que és el xupacabras, ni més ni menys... Tota manera... menja unes altres coses a més de glans i ametlles; però cada cosa al seu temps. Ara no podem explicar-ho tot...

INSTITUTO DE ESTUDIOS EXOBIOLÓGICOS
Investigadores paranormales se interesan por el oso de El Toro



Buscan por todo el país una especie «no catalogada por la ciencia»

Adrián G. Roca, El Toro

Dos representantes del Instituto de Investigación y Estudios Exobiológicos, con sede en Barcelona, se acercaron ayer hasta la localidad de El Toro atraídos por el singular avistamiento de una supuesta cría de oso en los alrededores del municipio del Alto Palancia. Ramón de Navia-Osorio, presidente de la citada organización, y su compañero, Carlos Gutiérrez, explicaron a este periódico que «desde hace años venimos estudiando una especie que se pasea a sus anchas por la geografía hispana». En palabras de estos investigadores, «se trata de algo desconocido y no catalogado por la ciencia». Ambos estudiosos recorrieron las calles del municipio acompañados por la alcaldesa de la localidad, Ana María Orduña, quien les acercó hasta la casa del vecino que a primeras horas de la mañana del viernes pasado afirmó que vio a un osezno a una distancia de unos cuatro metros. Orduña constató que el pasado lunes otro vecino parece ser que divisó al bicho en la zona montañosa conocida como Hoya Maza. En principio, estos científicos han visitado El Toro con el propósito de recabar información de primera mano para elaborar un estudio de campo, y según sus primeras conclusiones, el comportamiento del animal «no obedece a la conducta del tipo de osezno, porque no va acompañado por la madre, que puede que haya sido abatida, se mete en sitios donde no debe y al ver a una persona, el oso tiene tendencia a levantarse y este animal no se levantó». Características Navia-Osorio ha declarado que si se tratara de un mamífero de estas características no podría vivir muchos días «sólo alimentándose de almendras, bellotas y otros frutos secos». Según Navia-Osorio el caso del animal de El Toro sólo tiene en común con otras descripciones el pelaje, toda vez que ha significado que «lo que más nos ha llamado la atención es la cara, que según el vecino que lo vio dice que está seguro de que era un oso». El Instituto de Investigación y Estudios Exobiológicos tiene como misión estudiar «todo lo que se sale de los libros de texto, sentimos curiosidad por las cosas raras, somos personas de distintos ámbitos que investigamos y analizamos anomalías que se producen en nuestro entorno más inmediato».

En la foto d'Adrián G. Roca, l'alcadessa de El Toro, amb els investigadors...

Les informacions de Levante de Castelló, sobre l'aparició d'un "osez-no!" a la localitat castellonenca fronterera amb Terol, de El Toro, fan pensar en la reaparició del xupacabras o xupafabras, del qual m'he ocupat abastament en nombrosos articles.
El xupacabras existeix, i com l'especulació urbanística, Eduardo Zaplana, Aceves, Josety o Federico Trillo, està entre nosaltres...
Haurem de tornar a investigar sobre el tema... De moment, puge una fotografia d'una petjada del xupacabras, de la pàgina: http://www.menphis75.com/foto_chupacabras.htm, on trobareu més fotografies, vídeos i documents sonors sobre la curiosa criatura. Com veureu, s'assembla molt a les petjades del "osez-no!" publicades per Levante de Castelló.
Vaig a posar-me en contacte amb el coronel Bald O'Mero (l'han ascendit, last but not least!) i amb el doctor Charles Beauvoir, per veure si fem una escapadeta a aquella terra de pinars, vaques braves i perfumadíssimes tòfones Tuber melanosporum, a estudiar la nova manifestació espectral de la criatura amb pell de codony.
Qualsevol novetat la pujaré immediatament a aquest blog, faltaria plus!

Diu la premsa que enguany han augmentat les denúncies de veïns de Castelló per la presència dels fastigosos i insalubres escarabats o panderoles, coneguts amb el nom científic de Periplaneta americana. Els escarabats els estudien els entomòlegs i les panderoles o cuques molles, xim pum, tracatrac, no s’han d’incloure amb els coleòpters i altres escarabats: les marietes, pose per cas, o els crisomèlids, molt més poètics, nets i florícoles, xim pum, tracatrac, leré leré.
Espigolant pel gran femer de la documentació que és la Internet, xim pum, tracatrac, trobarà el lector joies de l’entomologia romàntica que, llegides des de la perspectiva dels castelloneros del segle XXI, són una delícia, xim pum, tracatrac. Per exemple, hi ha en línia un llibre de Boitard, M. i uns altres autors sobre els quals el temps ha teixit una injusta teranyina d’oblit, que ens parla d’històries naturals tan sorprenents, o més encara, que algunes de criptozoologia ben conegudes del lector o la lectora de Castelló. Em referisc, evidentment, al xupacabras, per exemple, o a la plantilla de la Ciutat de les Llengües, glòria filològica de l’orbe, l’urbi i l’urbi et orbe... (Limpia, fija y dóna’ns un DVD). El llibre es titula «Museo de Historia Natural: descripción y costumbres de los mamíferos, aves, réptiles, peces, insectos, etc.». En castellà es va imprimir, a Barcelona, el 1851, 110 anys abans del naixement d’una servidora, i 110 anys i 15 dies abans del naixement de l’ínclit narrador borrianenc de Borriana, l’epicuri Miquel Àngel Palomero i Almela.
M’agrada llegir el llibre-museu: em porta a un estat de plàcida badoqueria literària. Ja se sap el que deia Josep Pla, que la felicitat és un dels estats de l’esperit humà més semblants a la badoqueria o alguna cosa així... i una servidora s’embadaleix amb la història natural i esdevé més badoc o b-ad hoc o badabadoc, si m’apresteu massa. Dels coleòpters antics del senyor Boitard, sempre m’ha fascinat llegir el que escriu de dos escarabats comuns (en aquells temps) a les rodalies, voltants i paradisíaques contrades parisenques del París de la França, oh la la, xim pum, tracatrac! Perquè la lectora o el lector es facen una idea, copiaré, tal qual, que per això sóc badoc badabadoc, tros d’albercoc xim pum, tracatrac, uns paragrafets d’allò més aclaridors: «Existen entre los cárabos algunas especies que cuando se ven perseguidas, arrojan con ruido de su abdomen un líquido cáustico, muy evaporable, fétido y penetrante. Cuando se tiene cogido el animal entre los dedos, dicho líquido produce en la piel una mancha semejante a la que produce el ácido sulfúrico; y aún si la especie es de las de mayor tamaño, causa una verdadera quemadura. Estos insectos pueden arrojar cinco o seis veces este humor ofensivo que les ha dado la naturaleza; tales son el Cárabo petardo y el Cárabo pistola, que se hallan regularmente en las cercanías de París».
Quasi, quasi semblen, més que escarabats, sulfatadors de fitosanitaris infantats per la Divina Providència, quan va fer tots els bitxets, bitxarracos, bisbes, bèsties i bestioles de la Creació. Del cárabo petardo, el llibre, tot seguit només ofereix quatre línies de descripció. Tanmateix, el senyor Boitard, s’esplaia més, xim pum, tracatrac, amb el cárabo pistola. Ignore si hi ha animalons d’aquests a les nostres contrades, si ha canviat el nom científic i tantes altres coses, però seria fascinant poder anar a cercar-los, a l’estil que aconsella monsieur Boitard. Clar que si els veïns es queixen, amb tanta flitada desinsectadora, acaba per perperir, fins i tot la poesia de les cuques i a l’estiu, no només no tota cuca no viu, sinó que se’ls extermina sense contemplacions. Però, deixem aquestes tristeses i repapiegem-nos badoquerament amb el flaneur entomològic de Boitard, ai Boitard, Boitard, quina envernissada ploma cuqueròfila la teua, xim pum, tracatrac! Llegim i acabem: «El Cárabo Pistola (Brachinus sclopeta, FABR.). Es la mitad más pequeño que el Petardo, diferenciándose tan solo por la sutura de los élitros, que es leonada desde la base hasta la parte media. Si al dar un paseo por los campos se observa una gran piedra puesta en el césped; levántese y hay casi seguridad de encontrar debajo de la misma una familia de cárabos petardos. Préstese atento oído y se oirán desde luego pequeños estalliditos, disparados por aquella turba de mosqueteros a quienes se ha puesto en alarma, y que tratan de espantar al enemigo para huir con más seguridad». Quanta saviesa, bellesa i pirotècnia conjuminades va escampar la Creació, fins i tot sota les pedres de la gespa! Hi haurà tanta biodiversitat als camps de golf, xim pum tracatrac? Jo no ho sé, i vostès? Buenas notxes, bona nit, xim pum, tracatrac leré leré!

Article publicat a Levante de Castelló, diumenge 21 d'agost de 2005.

Els experiments (que no mai són amb gasosa o llimonà de paperet) de la NASA, amb transbordadors espacials i persones humanes a dintre, ens auguren un bon futur. Ara que l’embranzida econòmica xinesa amenaça la Dinastia de la Rajoleta, posterior, cronològicament, a la Dinastia de la Tarongeta Marisol i Doblefina, de l’Imperi del Codony Pairal, l’esdevenidor passa per una remodelació del sector. Amb una certa visió de supervivència, els castellonencs (çò és, els súbdits de l’Imperi del Codony Pairal) hem d’afanyar-nos a recuperar la competitivitat del sector. I recuperar la competitivitat és oblidar-se d’emmanisar les piràmides de Keops, Kefrén i Mikerinos amb pasta blanca o roja. És fer unes rajoletes que no facen figa a la primera volada del transbordador. Si vam ser capaços de fer perillar fins i tot el disseny tope fashion dels italians, ara toca la NASA. Res de ninetes de porcellana per a anunciar lavabos i cambres de bany per a televidents i televidentos de programes de color de rosa, psicodrames d’horabaixa, o operacions moskorròpios. Res, res, res de tot això. Ara toca la NASA. Si els americans no saben fer rajoletes; nosaltres, sí. Fins i tot fem unes rajoles refractàries per a paelleros que riu-te’n de la fricció atmosfèrica, del Kentucky Fried Bisbe o del RIPpollo presumptament assassí.
Per tant, si els de l’últim transbordador (que no sé com es diu, ni falta que em fa), tornen sans i estalvis a la terra, (escric aquest article quan la cosa encara no està clara, malgrat l’esperança dels comunicats dels astronautes), el que hem de fer és oferir unes manisetes (si cal pintades per Mariscal; el de la Penyeta Roja, el Paco Mariscal, no; l’altre) que no semble que estiguen enganxades amb silicona o fetes de molles de pa del mes passat. Així, la campanya mediàtica passa per contractar cosmonautes de l’antigor (no va vindre l’altre dia a Valè/éncia un dels que van pujar a la Lluna?) i abillar-los amb un look d’aquells del Stanley Kubrick de «2001, una odissea espacial»: l’anunci quedaria redó (ui, perdó! quadradet!): «sóc un rajolero HAL 9000 i estic programat per fer les millors manisetes de la Galàxia...». Mentre, al fons el Imperio (el dels dolents) contraatacaria; però les naus amb les nostres rajoles sentirien només pessigolles, i les altres s’esmicolarien com un got de duralex en la vasta infinitud de la campanita del sielo (i més amunt, millor, no siga cosa que ens caiga algun trosset al caparró). Acabaríem, d’aquesta manera, amb la incertesa del sector, amb els entrebancs del Tractat de Kyoto i amb totes les perepunyetes que ens posen a un dels nostres sectors econòmics que més riquesa ha produït, si abstraiem, és clar, l’especulació urbanística. Acabaríem també amb la famosa frase: «Jiuston! Jiuston! Tenemos un proglema! Jiuston! Jiuston! Tenemos un proglema!» i la cursa espacial tampoc tornaria a perillar. Ja no caldrien homes d’orelles punxegudes com el Doctor Spock (ni és poc, ni tampock massa) ni ningú aniria per ahí com els de «Perdidos en el espacio» («Més perduts que Karrakwka», en versió Camal 9).
De passada, les relacions del govern de Zapatero (un altre cosmonauta, però aquest «Captivo del Tripartito») amb el Bush millorarien sense que calgueren els consells de Rajoy, o les conferències per tot el llarg i ample dels campus americans de JM Aznar, «Ese hombre». Segurament, també, Cape Kennedy tornaria a dir-se Cabo (o sargent, ves a saber, si li pugen el grau i el jornal) Canyaveral, perquè el símbol per antonomàsia de Castelló és la canya i ara, entristida la taronja, la maniseta. «Jiuston! Jiuston! Hamos solventado el proglema!». Buenas notxes, bona nit!

Article de diumenge 07 d'agost de 2005 a Levante de Castelló

La setmana passada parlava de curiosos fenòmens parapsicològics (la taula parlant de Porrera) que he conegut de vacances al Perxe (www.perxe.com). Avui toca fer cinc cèntims de la gastronomia. La gastronomia de la zona és, com la gent del Montsant-Priorat, el paisatge, els vins o la tranquil•litat, d’allà quelcom impagable. Quan la tradició esdevé un aliatge amb la modernitat (res de provatures fallides), estem davant d’allò que, als àmbits acadèmics se’n diu I+D, que ara diuen I+D+no-sé-què-més, perquè la modernitat no para de generar acrònims per dir de manera estranya allò que és ben senzill. Tornem-hi. Ja sabem que un dels trets definitoris del Principat (no el de Mònaco, ni tampoc el de Lomónaco —el dels matalassos que gasta Carmen Sevilla) de Catalunya és la botifarra. Botifarra en qualsevol de les seues variants dialectals. La botifarra també és un dels trets diferencials de la ciutat finlandesa de Tàmpere. La botifarra de Tàmpere s’assembla molt a les nostres botifarres de ceba. Tanmateix, hi ha una divisió, i en un imprès turístic de Tàmpere (on hi ha un imponent museu dedicat a Lenin i una església amb planta de peix d’Alvar Aalto) vaig llegir que la «botifarra de Tampere divide a la ciudad», però quan vaig estar a Tàmpere, es veu que ja se l’havien cruspit perquè no vaig trobar la botifarra-mur enlloc, tret d’alguna de mida norma a la secció de refrigerats d’una tenda de comestibles.
I, mentre empreses valencianes es dediquen a fer botifarres sense greix, sense porc, sense sang... al Priorat, vaig tastar unes botifarres farcides de faves tendres o faves baby (adés se’n deien faves tendres les faves petites i ara se’n diuen faves baby! Marededéu del Termcat, on anirem a parar!) delicioses. Aquests embotits que, al meu parer, haurien de tindre denominació d’origen qualificada els fa la mare de la Carme. La Carme és una xicota que acaba d’obrir un centre d’equitació a tocar de la Serra de les Obagues i del Museu de la Ciència de Falset. El centre se’n diu l’Enclusa i la meua filla Balma ha tingut la sort de fer una de les primeres cavalcades per allà. La mare de la Carme, que és aproximadament de la quinta de l’Any de la Pedregada, fa també uns altres embotits notables: una botifarra d’aquelles blanquetes amb espinacs i unes llonganisses amb escalivada, boníssimes també i patès de tota mena. Li dic que li faré un encàrrec, però al final, me’n torne a Castelló pensant que, amb aquestes calors, el millor serà fer un puenting a la tardor i, si plou i cace uns ceps o uns ous de reig amb la Montse Anfruns i el Carlos Sevilla, tornaré i faré una conjunció embotitomicològica de tres parells de gònades tibants.
La Roser Vernet, com sempre, té la mateixa mà destra que fa més de vint anys, quan la vaig conèixer de cuinera a Sant Miquel de Cuixà, tant per la cuina com per la literatura. Torne a tastar el tabulé, que apareix al meu «Llibre de voliaines» junt amb la pasta amb pollancrons que feia el nostre plorat Silvano, que venia cada estiu amb el seu Panda des de Florència, carregat de tota mena de delicatessen toscanes. Un altre dia, anem a un restaurant de Falset, el Celler de l’Aspic, que ha recuperat una de les naus de la cooperativa de Falset i prenem un sorbet de meló cantaloup amb pernil ibèric. El secret, ens diuen, és afegir una mica d’oli del Priorat perquè emulsione bé. El resultat és perfecte. La Balma, que ja fa temps que té claríssim que el gust s’educa, demana un ànec amb peres a la reducció de vi i un pastís de formatge amb codonyat que, diu, el codonyat, li recorda quan anava a l’escoleta «La Lluna». Convenim que deu ser un codonyat Proust, mentre arrematem un plat de pasta amb rossinyols i crema de tòfones. Acompanyem el dinar amb un Pedro Ximènez, blanc i sec, de Gratallops, que fa la Sílvia, una autèntica raresa enològica que etiqueta amb motius homèrics (Vins d’Ithaca, se’n diuen les seues bodegues) i que ens fa pegar un munt de voltes per la contornada a la percaça d’algunes ampolles, perquè a la Sílvia no li’n queden. L’establiment on trobe unes poquetes me les embolica amb fundes de Moët Chandon. Saben el que es fan.
Pel que fa a la literatura gastronòmica, hi trobe un curiós facsímil: «El llibre de cuina de Scala Dei», de Josep Iglésies, en edició de Mariona Quadrada. Hi ha una curiosa referència d’una delegació de monjos que van anar al Vaticà, a negociar amb el papa Urbà V perquè no els canviaren la dieta: «A fi de fer-lo desistir, fou enviada a Roma una comissió de 27 frares cartoixans, els quals es presentaren al Sant Pare, pregant-li de mantenir els estatuts. El més jove de tots tenia vuitanta-nou anys». Però aquest llibre mereixeria un article sencer. Buenas notxes, bona nit!


Article publicat al diari Levante de Castelló, diumenge 31 de juliol de 2005. La fotografia correspon al cafè del Celler de l'Aspic. La tassa era una celebració de les passades eleccions gallegues, as you can see.