El Blog del Wuniatu

Fugint de la calda i de les adhesions inquebrantables, he estat uns dies al Priorat. En concret, a la casa rural «Perxe», al municipi del Molar. M’estalvie la descripció, que la lectora o el lector trobaran (amb tot de fotografies) a l’adreça http://www.perxe.com/. La regenta Roser Vernet Anguera, prestigiosa paremiòloga, novel·lista i excel·lent cuinera que vaig conèixer als anys ’80 del mil·lenni passat a Sant Miquel de Cuixà; però, aquest fet, com diria Rudyard Kipling, és una altra història.
La gastronomia del Priorat, amb l’afegit taronges confitades d’Alaró (Mallorca) −fetes, vegeu quin luxe, per una altra gran novel·lista, Maria Antònia Oliver− i el tast de vins de gran guarda de DOQ Priorat i DO Montsant, poden produir enlairaments místics i ascètics de primera magnitud. De fet, una de les teories sobre el nom Montsant apunta a la quantitat d’eremites que van trobar aquí el lloc adient per a les seues meditacions. Tampoc no hem d’oblidar, en aquest sentit, la proximitat de Scala Dei, que referma aquesta creença. És cert. El paisatge, els pobles, la vida quotidiana, fins i tot el mobiliari seria suficient per ampliar «Les històries naturals» de Joan Perucho a un volum semblant a l’obra completa de Josep Pla, per exemple. Un dels primers fenòmens gnoseològics (gnoseològic: no sé jo com van aquestes coses, vull dir) que em porten a veure és la famosa taula parlant de Porrera, poble de la DOQ Priorat, on Lluís Llach elabora els seus vins (i potser per això, com més va, més onírica esdevé la música que compon). La taula de Porrera és, a primera vista, una taula com qualsevol altra: una taula antiga i amb solera, potser del segle XIX, de fusta, on el temps i el silenci han deixat empremtes nobles. Si guardes un silenci reverencial, es produeix un ambient mediúmnic i els propietaris de la taula indiquen el moment en que aquesta parlarà. Les cigales callen. Se li pregunta a la taula si vol parlar: la taula levita un petge i pica a terra (un colp: sí; dos colps, no; o viceversa). Si li fas alguna pregunta inadequada, tremola. Sembla com si anés a desballestar-se d’un moment a un altre. És el que fa quan li pregunte sobre les gnoseològiques imputacions dels jutjats de Nules... Tremola i deixa anar un polsim de corca. Em vénen al cap els versos de Bernat Artola: «La terra de ma terra és la pols del meu camí...», perquè em fa l’efecte (i el parlar d’aquí també ho corrobora) que el Priorat i el Montsant també són la terra de ma terra.
Canvie de tema perquè no es neguitege i li pregunte sobre les seues relacions amb el vampir de Pratdip, el cavaller Onofre de Dip, aquell que es nodria de la jugular del general Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, segons Perucho. Se n’alegra de la pregunta i ni afirma ni desmenteix que dues (en aparença) picades de mosquit que duc al coll siguen obra de l’upir de Jaume I. En tocar aquests temes, fa un altre tremolor i deixa caure un llibre: un senyal. El llibre s’obre per una pàgina que explica la història de fra Marginet. Fra Marginet era un monjo de Poblet que coneixia com ningú els boscos de la zona. També era cellerer del monestir: o siga, un enòleg avant la lettre. A més, devia ser un xiquet (com diuen també aquí) d’allò més divertit perquè, segons explica el llibre, va deixar l’ofici monàstic i va esdevindre fugitiu i bandoler. El text afegeix que: «acompanyat per dues dones, una de les quals era monja del convent de la Serra de Montblanc». Després se’n va penedir, va tornar al ramat i féu penitència a una balma del lloc conegut com la Pena, quina pena! Fins i tot els dimonis li feien cançonetes: «Digueu a fra Marginet / que no tornarà a agafar el diable / en el bosc de Poblet». Es veu que fra Marginet li prenia els millors rovellons al diable. El llibre també explica l’assalt al bisbe de Barcelona, al camí de Trencacàntirs, el 7 de febrer de 1307. Tot i l’interès d’aquesta història, la taula de Porrera es cansa. Ens acomiadem d’ella, no sense prometre-li escriure un article sobre aquest robatori i denunciar la salvatjada del parc eòlic que destrueix l’encís paisatgístic de la comarca. Una cosa són les escales místiques i una altra cosa els voladorets de l’especulació més bèstia. Fa uns colpets d’alegria, la prosòdia dels quals em recorda la del «Viatge a Ítaca». Arribem al Perxe quan la lluna està quasi plena i els grills toquen la guitarra. El Coster de Gravets de l’any 2000 que ha portat la Claustre té unes notes de cacau delicioses. Els mussols fan festa a les teulades...

Article publicat al diari Levante de Castelló diumenge, 24 de juliol de 2005. La fotografia és una papallona xuclant flors de menta de la terrassa del Perxe.

Aquest és l'article que Mario Almela va publicar, dissabte 16 de juliol de 2005, al dirari Levante de Castelló. He d'agrair també a la pintora de Santa Coloma de Farners, Conxi Puig, (http://conxipuig.galeon.com/) que em pintés una samarreta de salvatge abstracció per a l'esdeveniment.

La muestra incluye grabados y esculturas de Ripollés y diecinueve poemas visuales de Albalat

Ripollés no pudo asistir al sufrir una retención de tres horas en la autopista cerca de Barcelona [què hi farem! coses de la carretera!]


Mario Almela, Castelló

El Cau de l’Art de Llucena inauguró anteayer por la noche una exposición conjunta de los artistas Ripollés y Antoni Albalat ante una nutrida presencia de público en el que destacaban numerosas personalidades. Entre los presentes estaba el subdelegado del Gobierno en Castelló, Juan María Calles; los diputados autonómicos Francesc Colomer y Javier Tomás; el diputado delegado de Cultura, Miguel Ángel Mulet; el rector de la Universitat Jaume I (UJI), Francisco Toledo; la vicerrectora de Cultura de la UJI, Margarita Porcar; así como el alcalde de Llucena, Vicent Nebot y los concejales de la corporación.
El acto también contó con la presencia de los artistas Melchor Zapata, Maya Jankovic y del fotógrafo Juan Antoni Vicent. Igualmente estuvo Enrique Salvador, de la Coordinadora de Entidades Locales de l’Alcalatén y los deportistas Miguel Miravet, presidente de Marató i Mitja y el alpinista Carles Pitarch.
Quien finalmente no pudo asistir fue uno de los dos principales protagonistas de la exposición, Juan García Ripollés, quien regresaba de Barcelona, pero quedó atrapado en la autopista por una retención de tráfico de tres horas de duración. Albalat, por su parte, dijo que «estoy contento por el resultado, porque al principio tenía algo de miedo con esta exposición, pues nuestras estéticas son muy diferentes. No quise ver la muestra montada hasta el último día, y he de decir que la labor de Eloïsa Tarazona y de Jesus Broch ha sido magnífica, conjuntado las dos estéticas de un modo que creo que ha quedado perfecto. Se complementan muy bien».
El artista y colaborador de Levante de Castelló también reivindicó que el ámbito de la cultura debía descentralizarse al señalar que «la mayoría de veces la cultura se irradia desde la Plana, por lo que pienso que este tipo de marcos, como el Cau de l’Art de Llucena, deberían extenderse. Las gentes del interior no sólo están castigadas por la falta de infrastructuras de comunicación, educativas o sanitarias; también les falta oferta cultural. Y yo creo que la cultura es algo que forma parte del Estado del Bienestar, y que deberían tener todos acceso».
La exposición incluye diez grabados y tres esculturas de Ripollés y diecinueve poemas visuales de Antoni Albalat. Todas estas obras están a la venta, aunque el interés de llevar a cabo esta iniciativa es más cultural que crematístico.
La inauguración de la exposición contó con una serie de actos que fueron presentados por Jesús Broch. Se llevó a cabo un cocktail-cata de vinos dirigido por el enólogo Juan Carlos Pavía, y posteriormente, el poeta de Llucena Roman Bernad Negre recitó dos poemas en honor de Ripollés y Albalat acompañado por Manolo Brancal a la guitarra. Clausuró el acto el diputado de Cultura, Miguel Ángel Mulet. Como punto final de la celebración actuó el grupo Brankal. La exposición estará abierta hasta el 22 de agosto.


El poema visual que acompanya l'article es titula Little Green Riding Hood i es pot contemplar a l'exposició.

Mario Almela escrivia avui al diari Levante de Castelló, a propòsit de l'exposició que inaugurarem dijous 14:

Ripollés y Albalat exponen sus últimas obras a partir del jueves en el Cau de l’Art de Llucena

Mario Almela, Castelló
Juan García Ripollés y Antoni Albalat son amigos desde hace largos años. Los dos son creadores y castellonenses. Uno nació en 1932 y el otro en 1961. El menos joven ya ha conseguido un amplio reconocimiento, y tiene su obra diseminada por todo el mundo, aunque le costó largos años y esfuerzos llegar a ser aceptado con toda su personalidad en su propia tierra. El que cuenta con algo menos de experiencia ofrece unas creaciones cada día más valoradas a escala internacional. Valga el dato de que está en preparación la edición cuatrilingüe de su Llibre de voliaines en inglés, sueco, ruso y catalán. Los dos artistas suelen presentar unos trabajos no siempre fáciles de interpretar para los públicos que gustan del arte figurativo o de la narratividad naturalista. Quizá por ello, ambos han compartido en algún momento la calificación arrojadiza de «extraño» o de «provocador».
Ellos han compartido muchas veces en la intimidad sus puntos de vista sobre el arte o sobre la vida. Pero ahora por primera vez podrán verse expuestas sus últimas creaciones frente a frente, de forma conjunta. No se trata de un duelo de artistas, ni siquiera de una competición más o menos deportiva. Cada cual aporta sus últimas creaciones que, afirman, «no tienen nada que ver sobre una temática prefigurada». Uno muestra sus nuevos grabados y esculturas y el otro sus últimos poemas visuales. Y tan amigos, nunca mejor dicho.
El Cau de l’Art de Llucena acogerá el próximo jueves la inauguración de la muestra conjunta en un acto que se espera que trascienda la vertiente cultural para transformarse también en un evento social. La apertura será a las 22 horas y contará además con un recital poético de Roman Bernad y un concierto a cargo del grupo Brankal, que ofrecerá su folk mediterráneo también ecléctico. Los trabajos expuestos podrán verse hasta el 22 de agosto. No se trata de una muestra comercial, por lo que las obras expuestas no estarán a la venta. [Nota del Wuniatu a les lectores i lectors: les obres sí que són venals, almenys les meues, però no em demaneu descompte que no us el faré, el galerista és Jesús Broch].
El beato Ripo expondrá diez grabados y tres esculturas que mantienen el estilo típico del creador, reconocible por cualquiera de sus seguidores. Él define estos grabados, en declaraciones a este rotativo , como «rompedores en la continuidad», pues defiende que en un creador hay siempre una «evolución continua». No se prodiga mucho Ripollés en mostrar su obra en las comarcas de Castelló. Pero señala que «con un amigo siempre se colabora», mientras califica a Albalat como «uno de los grandes poetas que hemos tenido y que tenemos»
La organización del evento ha corrido a cargo de los gestores del Cau de l’Art, Jesus Broch y Eloïsa Tarazona, quienes organizan una importante muestra cultural todos los años desde la inauguración del Cau en 2003.
Albalat presenta 19 poemas visuales de última hornada..Estas obras tienen, como novedad con respecto a anteriores trabajos del creador, una clara utilización de la figura humana, además de continuar con sus temas tradicionales, como elementos naturales (setas, cangrejos, un toro, pollos...) junto con ideogramas chinos.
El artista castellonense defiende, pese a lo inusual de sus planteamientos, que «la poesía visual es más fácil de captar que la poesía escrita. Yo no creo que la poesía esté para ser entendida, sino para abrir puertas interiores: lo que importa es lo que te diga a ti, no lo que le diga a otro». «La poesía escrita también puede ser difícil de comprender, y aquí la poesía visual tiene la ventaja de que, al menos, el resultado estético que proporciona es más agradable», añade el poeta de la Plana.
Ripo y Albalat, Albalat y Ripo. Tanto pinta, pinta tanto. Artistas y amigos. Poemas que parecen grabados y grabados que se asemejan a poemas. Castellonenses y más que artistas.

Deia l’escriptor Rudyard Kipling: «Les paraules són, per descomptat, la droga més poderosa que utilitza la humanitat», no li faltava raó. Aquesta setmana el tout Castelló i part de la Meseta esperaven algunes paraules que no es van pronunciar. L’emissor devia pensar, coneixeria Kipling evidentment, «llenya al mono hasta que rote». L’Ajuntament de Castelló, per la seua banda, utilitza les paraules d’una manera poc habitual, fins i tot divertida, i amb coneixements, per cert, entomològics, però una mica peculiars. Així, hem pogut llegir un anunci municipal on les paraules diuen que l’Ajuntament ha declarat la guerra a «les insectes». Podem fer diverses lectures d’aquesta dosi de paraules: a) que l’Ajuntament coneix que són els mosquits femelles: les mosquites les que piquen i produeixen aqueixes faves tan molestes. No s’ha de tocar la punta de la fava que produeix la picadura de la mosquita, perquè cou més i es pot infectar. L’Ajuntament vol una ciutat de mosquites mortes i, en temps de sequera, promou entre el personal la neteja de les piscines. Amb el règim hídric que patim, tindre una piscina (i tindre-la plena) em sembla, si la piscina no és pública, què volen que els diga: una obscenitat. Supòsit b) l’Ajuntament coneix un curiós fenomen entomològic conegut com partenogènesi. La partenogènesi —que no s’ha de confondre amb cap llibre de l’Antic Testament— és la capacitat d’algunes insectes per reproduir-se sense tindre mascles al seu abast: ho fan alguns pugons de l’ordre dels homòpters: que produeixen generacions de femelles sense mascles i quan apareix un mascle crien mascles, femelles i fins i tot hermasofritos (els hermasofritos són insectes hermafrodites que cauen al sofregit de la paella... ). També hi ha insectes, aquestes sí que són les insectes en estat pur, de les quals no es coneix el mascle. Són les insectes partenogenètiques pures. A Europa només es coneix una espècie d’aquestes que viu al Midi (res a veure amb el Mididiano de Greenwich) i potser a alguns indrets asollellats de la Catalunya Nord i del Principat. És un curiós llangosto (intodruïsc el mot en masculí per evitar el llenguatge sexista) de nom científic Saga pedo. Desconec (desconec tantes coses! Les estances de Riba i les rimes de Bécquer...) l’etimologia del nom llatí d’aquest llangosto femella, però si emprarem criteris lingüístics municipals de coherència interna, jo crec que el nom llatí d’aquest llangosto femella, s’hauria de dir Saga bufa. Hi ha una tercera opció: c) Qui ha redactat l’anunci municipal deu ser un fervent adorador de la Ciutat de les Llengües o de la Locadèmia Valenciana de la Llengua, perquè la inserció publicitària destil·la un valencià d’entrada de carro... però ells s’ho sabran. D’insectes l’infògraf de l’anunci deu saber poc (o molt) perquè ha fet una condensació de: panderola, mosquit i alguna altra cosa surrealista: el fibló de la panderola-mosquit-alguna-altra-cosa-surrealista sembla la probòscide amb la qual les xitxarres o cigales xuclen la saba dels arbres. Ítem més: aquest insecte té vuit potes, quan, per regla general, els insectes a eradicar solen mostrar sis potes. Serà que pertany a les insectes i no als ...insectes. Per acabar-ho d’adobar li han posat un cul o extrem terminal de l’abdomen certament curiós. Però està bé conscienciejar la ciutadania perquè prenga cartes en l’assumpte de les insectes que quan no corren, volen i s’escampen per tot arreu...
Parlava de paraules i m’han passat un talego (de paraules com si foren les drogues de Kipling) en PDF (acrònim de Paraules per Drogar-se Festivament: PDF) d’un senyor Ramon Giné, que ha recopilat un llistat de paraules, en català, res de bajanades, que contenen les cinc vocals (passe de les obertes o tancades). Si agafem aquestes paraules i les enfilem amb una certa cohesió, podem obtindre textos molt divertits. Si l’ajuntament vol emprar-los, jo no tinc cap problema. Així, per exemple, sense pensar molt (atès que una servidora només té una neurona, la funció de la qual és que no li caiguen les orelles... Per cert, si hi ha neurones, també hi ha neuronos?) se m’acut: «Aní a l’ablucioner on un ramader li feia un aboquiment a un xoto mentre l’absolutisme de fulles aciculoses exigia l’aconduïment del ramat per aconseguir acorruir-se en acorrupides acròstiques acruòries acuseccions de pardals acutirostes que tenien adenovirus. És clar que les afluïdores afòniques agòniques agricultores blasmaven contra les insectes de l’aigüerol d’aigües al·luvioses infectades d’arseniclorurs. No passa res, l’aprofundiment d’antròpiques alíquotes bielorusses amb el barroquisme de les esclaves del seu vilero baculiforme evitava el bruixolejar bucocervical de la burocràcia bustrofèdica que es col·loca amb buprenorfina a la bunyoleria d’uns buidaolles...».
Com deia Kipling, efectivament, les paraules són drogues potents. I aquesta setmana, conspícuament d’una manera circumcorneal ens en quedat sense la dosi que tots esperàvem. El denunciador contemplatiu ha escoltat només el brunzir de les mosquites. En temps de les insectes, els curialescos escarbats fan l’agost com les drogueries que tenen insecticides i dissolutament l’enfurismador enguiscador no ha aclarit l’empastifòrum perquè l’esputació de paraules equisonants no s’ha produït. Quin esguinaldo!

Article publicat a Levante de Castelló el 10 de juliol de 2005
La il·lustració és del llibre Ermengolàrium. Volum I, de l'excel·lent dibuixant i bon amic, el lleidatà Ermengol Tolsa Badia. Pagès Editors, Milenio, 1999. Me'l va regalar Ferran Sáez i, posteriorment, me'l va dedicar Ermengol. A tots dos, moltíssimes gràcies. Ara Lleida, ara una pera!

Hola! Avui continuarem de llibres, que la lectura és un bon mètode per combatre la calor i la intolerància en qualsevol de les formes (amorfes) d’aquesta: l’homofòbia, l’integrisme religiós, el racisme o l’estupidesa pura i dura. A finals de l’any passat, una matemàtica castellonenca em va fer l’honor d’incloure’m en la pàgina d’agraïments del seu últim (per ara) llibre. La cita diu textualment: «[...] Esther Jovaní, Daniel Gozalbo, Antoni Albalat, Pilar Moreno y Eliseo Borrás, por el esfuerzo dedicado a la lectura y corrección de pruebas. Como han sido todos importantes en igual medida, los he ordenado con la ayuda de una perinola pentagonal». Quina xerinola! El ruc de l’Albalat, al cor d’un segon llibre de matemàtiques, quines coses. El llibre es titula « Sofía. La lucha por saber de una mujer rusa» i l’autora és la matemàtica castellonenca Xaro Nomde10 Moreno (escric Nomde10 de forma analogicodigital perquè es pot esciure Nomde10 amb accent en la última «e» i llavors, la traducció al castellà inclou referències religioses i l’omnipresent està poc present, afortunadament, en la vida de Xaro i en la d’una servidora). Xaro Nomde10 va nàixer al carrer Comte Pestagua de Castelló, molt propet d’on vivia el plorat Miquel Peris i, potser per això, a més de matemàtica, té també una notable mamadeta poètica (inèdita, ara com ara, però tot arribarà... fins i tot conrea la narrativa surrealista amb dos dels màxims exponents del surrealisme de la Plana, que prefereixen mantenir-se en un discret anonimat).
Aquest llibre, publicat per l’editorial Nivola (http://www.nivola.com/), és difícil de definir. No és ben bé un llibre de matemàtiques, tampoc és una biografia, no és un text de reflexió històrica, ni tampoc una aportació al feminisme històric, ni un text poètic. Encara que, com que vaig tenir la sort de poder llegir-lo mentre es gestava (vull dir que vaig ser un dels selectes ginecòlegs i ginecòlogues que el vam poder ecografiar a consciència abans que veiés la llum) puc dic que és també tot això. Perquè, sobre la base de la vida, estudis, activisme polític i tragèdies de Sofia Vasilievna Korvin-Krukovskij Kovalevskaja, Xaro Nomde10 traça un agredolç fresc de la vida d’una de les matemàtiques més interessants del segle XIX, d’una existència amarga i alhora plena, perquè la Kovalevskaja va haver d’allunyar-se de la seua filla, dels seus amors (Dostoievskij, per exemple; sense anar més lluny i no és poc) per poder exercir la docència a una universitat, ja que les dones, en l’època en què va viure Sofia, no tenien accés a la docència universitària. Ho va fer a Suècia, on va enamorar al mismísimo Alfred Nobel, però la Kovalevskaja, com Xaro, era també molt selectiva i, com que es dedicava a l’estudi dels la matemàtica dels giròscops, li va donar, al senyor Nobel, giròscops botànics, és a dir, carabasses. També era una nihilista convençuda i el nihilisme, ben explicat, se’ns presenta com una manera de acarar la vida amb un cert pessimisme però, també, com una vacuna contra tota classe de prejudicis i com un impuls per transformar la societat que, llavors com ara, era injusta i necessitava de profunds canvis per fer-nos més humans, més feliços i treure’ns de sobre les pesants lloses que el sectarisme sempre ha volgut imposar damunt la llibertat. Vull dir, que no té res a veure amb la visió del nihilisme que mostra algun negre escarabat de la nostra contornada...
El llibre està ben document i la lectura és amena, l’autora ha recorregut, com en un pelegrinatge, els llocs on va viure i va ensenyar Sofia, a fi d’amarar-se, si més no, dels paisatges quotidians on es movia aquesta matemàtica que va morir ben jove. Alhora, està profusament il·lustrat i, com que la trompa o la baldufa, és un joc que ha format part de la infantesa de quasi tots nosaltres, i també és un dels exemples més domèstics de giròscop, doncs ens ensenya com les matemàtiques són, quan s’expliquen bé, molt divertides i no aqueix patiment amb què me les van ensenyar a moi.
Però deixem-ho córrer. No m’estendré més sobre el llibre, perquè els llibres són per llegir-los, no per explicar-los i hasta aquí puedo leerrrrrrr... Ara recomanaré també al lector o lectora o nirlindingui habitual que, si té temps, s’allargue fins a València a veure una exposició d’una persona que Xaro també cita en el fragment de dedicatòria: Pilar Moreno, física i matemàtica, coautora amb Xaro, Eliseo Borrás i una servidora, del llibre Ritmos (aquell que conjunta matemàtiques, fotografia i poesia). Pilar Moreno mostra aquests dies, les seues fotografies «Contemplar, conocer» a la sala d’exposicions del Rectorat de la Universitat de València-Estudi General. Paga la pena, ja dic, el viatge a València, només per aquesta exposició, i de passada, també intentar aconseguir el catàleg, que li l’ha redactat un altre amic: Rolf Tarrach, ex director del CSIC i, actualment, rector de la Universitat de Luxemburg. Tarrach, a més d’un conversador ameníssim amb qui vaig compartir una deliciosa sobretaula en la qual les converses van girar giroscòpicament dels viatgers pioners de l’Amazonia, certes corbates manufacturades: la corbata com a expressió de la poesia visual i no com a instrument de tortura, i els vins blancs del Rin, aquells que tant li agradaven a Josep Pla, a Rolf i a mi mateix. I és que el nihilisme et permet això, tenir amics, coneguts i saludats extraordinaris, submarinistes, conreadores d’orquídies i cales bellíssimes, cercadores de la geometria del caragol, ex alcaldes geòmetres i d’esquerres i més felicitat de la que voldria el dogma. L’homenatge a Kovalevskaja, les fotografies de Pilar Moreno, les corbates que empra Rolf Tarrach, parlen de la grandesa de les dones, això només ja és suficient per lluitar contra la desigualtat de gènere, per llegir llibres de matemàtiques, per intentar copsar la bellesa de les fractals o per proclamar que el caos (i els seus tractadistes) són una delícia. Pose a Xaro Nomde10 per testimoni.

Article publicat a Levante de Castelló el 03 de juliol de 2005.