El Blog del Wuniatu

Res millor per combatre els rigors de l’estiu que una bona hamaca, l’ombra d’una figuera (si és possible amb les figues encara verdes perquè no et deixen perdut... si són figues napolitanes o de coll de dama, ja és indiferent), una cantarella d’aigua fresca (sense contaminar com els nostres aqüífers subterranis) i un bon llibre. És barat i saludable. Si t’unfles d’aire condicionat acabes amb mal de gola i amorrat al bisolvon, i no, no es tracta d’això, que és mala cosa. Una servidora ha fet això i s’ha comprat un llibre de butxaca que li durarà, com a mínim, cinc hores (i no és cap llibre de Miguel Delibes, que ja se’ls ha llegit tots; ni cap article que no s’entén, ni en cinc hores, tu!: hi ha qui no entén certs articles perquè s’entesta a buscar coses que no hi són. És gent que ignora els principis de causalitat i casualitat, i clar, de vegades, alguna vestal mediàtica li cerca tres potes al gat quan el gat, de potes, en té quatre i el rabo... per cert, sabeu per què els gats aixequen la cua quan els passes la mà pel llom? Doncs molt senzill: per assenyalar que s’ha acabat el gat. Com diria Raimon, quan creus que el gat s’acaba, torna a començar...).
El llibre que m’he comprat és baratet, de butxaca, perquè com que no rep subvencions de ningú, no puc fer-me bibliòfil (això de bibliòfil no és cap perversió sexual, encara; eh, vestal mediàtica?). Es titula «El libro de los hechos insólitos», de Gregorio Doval, el va publicar la Biblioteca de consulta d’Alianza Editorial, en 1994, i parla una mica de tot (10,50 euros). El autor, que aporta poques dades biogràfiques, (no sabem si va ser aprenent de poeta o no, però és igual, no és cap desprestigi ser aprenent d’alguna cosa, encara que siga sublim, com la poesia...) diu que els fets que narra els va trobar mentre espigolava bibliografia per redactar preguntes per a concursos d’una televisió privada (legal) d’àmbit estatal. Aquest llibre és molt entretingut, i t’hi assabentes de coses que poden semblar inaudites, però sembla que no, que estan documentades, perquè l’autor, al final, esmenta les fonts d’on ho ha tret. Així, ara que s’estilen els sopars de germanor a la fresca, sabem, per exemple, que el sopar més gran de la història el va donar Juli Cèsar, sense necessitat que els estómacs agraïts que hi van acudir hagueren d’emprar tota l’artilleria mediàtica al seu abast. Diu Doval: «El mayor banquete de que se tiene noticia fue sin duda el que ofreció Julio César a su regreso victorioso de Oriente. En el invitó en varias jornadas a 260.000 personas que se sentaron en 22.000 mesas». Sembla ser, el llibre no ho diu, que no es van haver de rascar ni un sesterci de la butxaca del pèplum (quines paraulotes, eh, vestal mediàtica?).
Tanmateix, supose que serà de més interès per al lector o lectora habitual, conèixer coses sobre els articles de gran consum. Els cigrons, per exemple, ara que la premsa diu que la qualitat de l’esperma humà està baixant d’una manera sense precedents, Doval ens recomana els cigrons amb aquesta nota: «En la Edad Media, los garbanzos, como otros muchos alimentos, fueron catalogados como afrodisíacos, considerando que su ingestión producía un aumento de la cantidad de semen». A falta de qualitat, quantitat. Clar que no és recomanable sopar un cocidito de cigrons, que igual t’agafa un mal de panxa que et fot el bronzejat i la flora intestinal en un tres i no res (3+0 = 3, l’ordre del cigrons no altera el producte). Són millors els sopars lleugerets; això sí, compte amb les maioneses i les salses dels còctels de marisc... que després has de prendre fortasec i arròs bullit un mes seguit...
Canviant de tercio, ara que el gremi de la sotana està tan escarotat amb temes de família, reproducció, assistida, municipi, diputació i sindicatos, convé recordar, com fa aquest llibre tan divertit, que va ser un sacerdot, i no un científic lliure pensador, qui va inventar la inseminació artificial. L’home, com el científic rus Pavlov, pare del conductisme (un «padre» rector dels escolapis va ser al primer que li vaig escoltar allò de Pavlov i el seu gos, aquest home baixet, vestia sempre de gris, com una mosca vironera, ens animava a provar senzilles i innòcues tècniques conductistes amb els germans petits...) s’ho feia amb gossos. Ho diu la secció «Pioneros»: «El sacerdote y biólogo italiano Lázaro Spallanzani (1729-1799) demostró en la tardía fecha de 1779 que el semen era necesario para la fertilización. En 1785, Spallanzani llevó a cabo con éxito la primera inseminación artificial que la historia recuerda. En aquel año, Spallanzani inyectó semen de perro directamente en el aparato genital de una perra aislada convenientemente en un cuarto cerrado. Al cabo de sesenta y dos días la perra dio a luz dos machos y una hembra». Quines curioses triquinyueles i autènticos malabares, les d’aquests capellanots! Deixe, per a una altra setmana, alguna facècia de la secció «Perversidad, corrupción y libertinaje» (pàgs. 318-337). Buenas notxes, bona nit! :-P


Article del 26 de juny de 2005. Publicat al diari Levante de Castelló, com quasi tots...

Doncs això, com que el món està ple d'indocumentats, stultorum infinitus est numerus, avui teniu una presentació feta pel catedràtic Lluís Meseguer i coautor, amb una servidora, del llibre Tardor a Llareggub (pegueu-li la volta a Llareggub a veure què surt...), premi Tardor 1999, publicat per Aiguaclara, Alacant.
Un francés ben fet... sempre és una meravella i, per descomptat, molt millor que drogar-se pels "puestos"... Nem a vore si nem separant el gra de la palla... XD

Més informació a: http://ecrits-vains.com/litterature_catalane/albalat/

Présentation
Par Lluís Meseguer [1]

Antoni Albalat (Castelló de la Plana, 1961), en plus de poète, est l’auteur d’innombrables articles de presse, de littérature enfantine (comme Quines bèsties, 1998, qui a reçu un prix), de critiques d’art… C’est également un excellent dessinateur et un fin connaisseur de la technologie digitale appliquée a la création typographique des textes. Son premier ouvrage est constitué de proses poétiques naturalistes, Aviram espars (1989), avec un verbe qui annonce une authentique qualité. Après Desdesig (1993), Cinerari de tardor (1993), il publie L’herència dels hidroavions (1995), où il se livre à la destruction de la rhétorique en utilisant de brèves proses épigrammatiques et sensibles au réalisme magique, et le sexe prenant résidence dans la pensée ; ainsi dans “Bioenginyeria”: “Beu apassionadament aquest glop de genètica. Corrues de renocs remunten el corrent deliqüescent de la teua gorja. Quan s’aconseguesca el mapa del genoma humà trobaràs més plaer a fer una altra fellatio.” (« Bois avec passion cette gorgée de génétique. Des files de têtards remontent le courant évanescent de ta gorge. Quand la carte du génome humain sera réalisée tu trouveras davantage de plaisir à faire une nouvelle fellation. »).
Petit à petit, la forme brève et le jeu intertextuel deviennent prédominant. Comme dans le Llibre dels grills (1998), volume de fragments parsemés ça et là de jeux typographiques proches du visuel et de quelques beaux haïkus – “Heus ací el grill: / com és de lluent / el bes dels Immortals” (« Voici le grillon: / de quelle manière brille / le baiser des Immortels »)–. Et, après, La ploma de vidre (1998), Tardor a Llareggub (1999, avec Lluís Messeguer), Llibre de voliaines també dit versos de la pedra seca (1999), Mar jaspi (2000) et Els peus de la boira (2001). Dans Mar jaspi, derrière l’épigraphe idéologique de la mer, se manifestent de façon syncrétique tous les chemins qui mènent à la poésie dans laquelle navigue Albalat : références textuelles et visuelles à la fois internationales et populaires.
De plus, Antoni Albalat a collaboré avec d’autres artistes, c’est le cas pour le livre Tords (2003), travail avec Salvador Mallén Civit où il recrée librement le poème “Thirteen Ways of Looking at a Blackbird” de Wallace Stevens; ou Ritmos (2002), livre ludico-scientifique où il collabore avec trois mathématiciens. Son prochain ouvrage Tractat del caos, sera publié par les éditions 3i4 de Valence au prochain trimestre 2004.
Précisons finalement que Antoni Albalat est inclus dans la majorité des anthologies de poésie visuelle publiées ces dernières années au Pays Valencien, et qu’il a réalisé des expositions de poésie visuelle et des performances poétiques dans différentes villes de la géographie catalane et ibérique. Certains de ses poèmes visuels peuvent être consultés aux adresses suivantes :

http://www.mallorcaweb.net/edataviques/baleigs.html
http://www.meltemi.info/epimone
http://www.revista.agulha.nom.br/ag29albalat.htm
http://www.santcugatportal.org/daltabaix

Ses livres sont présents à The Sackner Archive of Concrete and Visual Poetry, de Miami (http://www.rediscov.com/sackner.htm), une des collections les plus importantes de poésie visuelle.
Tout ce travail est inspiré par des discours idéologiques de base, fondés sur une sorte de vécu implacable de la galaxie Gutenberg, partagé avec des références locales plus ou moins iconoclastes (comme le peintre Ripollés) : la pulsion individuelle et la soif lectrice, l’ironie comme instrument de connaissance et la métaphorisation naturelle de la psychologie personnelle. La recherche du don de brièveté (haïku, tanka, poème visuel, aphorisme métrique) no s’oppose pas à une certaine imagination ou narrativité de l’expérience (confession, description naturaliste, facétie, conte magique, satire). Un monde d’insectes, de magie, de défense du jeu comme expression de la nouveauté chaque fois plus difficile ou du refus de l’angoisse et de la douleur, d’adoption de la sexualité comme un référent, du moindre détail, et de la rapide rupture des conventions.


[1] Professeur de Littérature à l’Université Jaume I de Castelló. Article publié à: Catello literari, Publicacions de la Universitat Jaume I-Diputació de Castelló, 2003.

Doncs res, x tokar-li allò q no sona (el clarinet del meu avi, per exemple) a més d'1 amb les galindaines aquestes de si els blogs s'han d'actualitzar o no... que si la llet de burra és més hidratant que la d'ase guit, etc., res millor que pujar cosetes, tacita a tacita, a l'ombra dels envans de ca una servidora, que certes coses (com la xocolata Valrhona, mmmmm!), amb la calda que fot, al sol es fonen... Avui li toca a un article que em va dedicar el passat octubre Roger Costa-Pau a l'Avui. Quan el va escriure no érem amics, ni ens coneixíem de res. Ara sí, si no m'erre que erre, el vaig conèixer el 25F passat a un bareto de la Plaça de la Independència de Girona. Ponç Puigdevall i una amiga meua són testimonis...

Vers l'escriptura del caos?
POESIA
ROGER COSTA-PAU

Antoni Albalat, Tractat del caos. Premi Festa d'Elx 2003. Tres i Quatre. València, 2004.
Dels dos decasíl·labs altius d'Ausiàs "Bullirà el mar com la cassola en forn, / mudant color e l'estat natural", Antoni Albalat (Castelló de la Plana, 1961) en treu la màxima següent: "Bullirà el xat com la cassola en forn, / mudant color la internet natural". A continuació, etziba un poema extens, no forçosament amorf, que resta clos entre l'origen i la fi d'un Inici de sessió: Fri Jan 04 21:06:34 2002 i d'un darrer Tancament de sessió: Fri Jan 04 23:23:54 2002. Així mateix, cada vers conté unes referències horàries inicials i una dada informàtica, combinada i combinatòria, de les entrades 02Sunami i 02FROID... D'aquesta manera s'inicia un tractat del caos que es desplega amb uns Poemes del Mont de Venus, subdividit en dues seccions, i una mena de lletania final titulada Poemes en prosa de l'Escola Olotina, en la qual, a redós d'una ironia que es vol contagiosa, el poeta passeja per les universalitats ocultes de tota ruralitat. Conviuen, així, en el volum, formes expressives diverses que, si bé transiten tot sovint per un caos intercurrent, també mostren una capacitat veloç de coincidència. Perquè la combinació constant i agosarada de llenguatges juga en la poesia d'Albalat un paper bàsic a l'hora de plantejar unes intencions de discurs expansiu i alhora íntegre de l'existència: és des de la realitat múltiple que el poeta, que l'artista, entra en la direcció sumatòria del pensament. El cal·ligrama, el poema visual, el poema en prosa, el haikú, a voltes el poema gràfic, dins un desordre aparent monumental... són mirall l'un de l'altre; s'intercomuniquen en la seva essència, i des de la seva singularitat, per esdevenir conjunt. Un cop més, sura la idea que el caos no representa, únicament, la resposta atàvica a l'ordre. I en tot cas: a quin ordre? O de quin caos?...Junt amb llibres seus anteriors -Llibre dels grills (1997), Llibre de voliaines, dit també Versos de la pedra seca (1999), i Els peus de la boira (2001)- Tractat del caos se suma a la projecció d'una escriptura poètica singular que abraça la representació experimental i la discursiva i que parteix d'estètiques avantguardistes i de tradició oriental, a més de la incorporació informàtica que prové de les incursions personals en el món del disseny gràfic. En aquest trajecte, Albalat ha anat impregnant la seva obra, al llarg del temps, de textures i gustos que van des d'un Cesare Pavese, d'un Edgar Allan Poe i d'un René Char fins a d'altres creadors de la vena de Joan Brossa, Lu Xun i Josep Palau i Fabre.

Caderneres, cardaneres, carderneres, cagarneres… potser estem davant una nova branca lingüística: l’ornitononímia. Allò cert és que, amb la protecció de les espècies autòctones, las caderneres s’han introduït dins de Castelló de manera menys agressiva que els estornells o els blaveros. Les falses acàcies, els lledoners, els morerots i les moreres, i uns altres arbres per l’estil aprofiten perquè les caderneres facen niu a la primavera. Ja es nota aquest neguit en els pardals i pardalots, al febrer tot això comença a despertar. Els gats, per exemple, van més alts aquests dos mesos (gener i febrer) i es deixen sentir a miol què vols. Encara és prompte, però, per a les panderoles, tan habituals a Castelló i, especialment, per la nostrada Periplaneta americana, que va de Castelló a Almassora i a Oslo, si cal, que com diu el Pregó, «no volem límits estrets, ni panderoles massa modestes i ací venen per les festes, les obres més funestes» (i les al·ludides tampoc); si la cita no està bé, me-la-bufa-la-gamba.
Però parlava de caderneres i es veu que són incompatibles amb els aparcaments subterranis. Com ho són també els arbres. Fa poc que ha començat la construcció de l’aparcament de la plaça de l’il·lustre patrici castellonenc Don Fernando Herrero Tejedor, i el primer que han caigut han sigut els arbres d’allò que era una ampla extensió on jugaven les criatures, i els arbres de les vores del Paseo de la Amistad (no puc posar barra Passeig de l’Amistat perquè aquestes plaques no estan retolades en bilingüe; no sabem com es dirà en valencià. En francès es diria Boulevard de l’Amitie i en islandès tampoc ho sabem, però ens ho podem inventar: TrespØtesson Kirköstrassessonplatz). En un principi vaig pensar que, —com que, primer havien tret els maons dels escocells—, els arrancarien de manera políticament correcta i l’empresa que gestiona la jardineria municipal, els empraria en uns altres llocs, però no... Ja fa algunes setmanes vaig vore com una retroexcavadora esgallava un (devia ser una prova) i em vaig témer que allò acabaria de mala manera (com que estic apostatant, no puc dir que acabaria com el Rosari de l’Aurora). Efectivament: dimarts passat allà a les 15’30h dels arbres del Paseo de la Amistat només quedaven unes soques tallades a una alçada d’1,5 m, aproximadament. A la nit ja no quedava ni rastre dels arbres als escocells. Els arbres havien esdevingut dues piles enormes: per una banda les branques amb fulles (que dijous passat a primera hora encara estaven al mig de la plaça) i els troncs i la llenya més gruixuda que, com una sinistra pira, els van deixar també enmig de l’antic solar de gronxadors i jocs infantils. Dijous, ja només quedava un muntonet de llenya: amb el fred que fa, era de suposar...
Qualsevol dia d’aquests, els nostres polítics celebraran el dia de l’arbre, llegona en mà o amb un sac de billotes (ei, ei, ei! he dit billotes, no bitllets, no confonem, que són polítics honrats, els nostres), i es faran una foto que ens passaran pels morros tots els diaris. Els nobles patricis, plantant espècies autòctones i donant exemple de l’oxímoron que hem anomenat «desenvolupament sostenible». Però, clar, si fins i tot els ecologistes, com hem pogut veure durant la campanya del Tracta de la No-sé-ben-bé-què Europea, estan d’acord en que es pot contaminar sense nocturnitat, pagant, a l’estil «el que paga, mana» (o contamina), doncs ja ho tenim bé: a contaminar, a desfer-ho tot, després que passen la factureta i a viure que són quatre dies i la condemnació, una eternitat. Xirrip! xirrip! que farien les caderneres (bé, no fan exactament Xirrip! xirrip!, però li he promès a una persona que posaria en l’article Xirrip! xirrip! i així acabem: Xirrip! xirrip!). Muts i al pàrking!

Article del 27 de febrer de 2005, si seré tros de quòniam que aquest tampoc el trobava... Déus del Segre!

L'oncle Ferran, (Ferran Sáez i Mateu) el 5 de juny, crec, publicava aquest article a l'Avui, com que em fa propaganda, el posaré. Algú s'ha molestat perquè es veu que no actualitzo el blog. Pos l'actualitzo quan em peta o és que hi ha algun ciberprecepte canònic que m'obligue a fer-ho? Andajaaaaaaaaaaaaa!

EL COMENTARI
'Blogs'

Ferran Sáez Mateu
ferransaez@hotmail.com
La setmana passada es va parlar extensament de blogs a Sant Cugat (aquí ho trobaran tot: http://blocs. mesvilaweb. com/dietaris). Amb això dels blogs passa una mica com amb les cireres, els pianos de cua, les granges de pollastres, les ulleres de sol, els cursets de natació, els sofàs i els estofats de vedella: n'hi ha de bons i de dolents. Fins i tot, n'hi ha de boníssims i de dolentíssims. Fins que el suposat gènere -nou dietarisme, en diuen alguns- no es consolidi, potser resulta una mica agosarat estudiar-lo precisament com si ja fos un gènere consolidat. Em vénen al cap molts fenòmens comunicatius relacionats amb les noves tecnologies que han estat percebuts malament per culpa de no saber esperar una mica. Al començament, ningú no va fer gaire cas dels missatges SMS (això és com un simple busca, deien) i, en canvi, la quasi oblidada moda del partyline va generar en el seu moment rius de tinta, alarma social i mesures polítiques i judicials. Doncs, ja ho veuen!
Sobre aquest assumpte cal fer un altre apunt relacionat amb "la mania d'escriure", en expressió del mestre Josep Pla. Les primeres espases de la semiòtica dels anys seixanta i setanta van decretar que ens dirigíem cap a una societat àgrafa, on hi hauria molts senyals de trànsit i poca lletra impresa. Gran profecia: mai s'havia escrit tant com ara (sobretot els adolescents, que no paren d'enviar-se missatgets amb el mòbil). Els anomenats bloggers tenen ganes d'escriure, d'explicar coses, i a mi em sembla molt bé. De fet, sóc addicte a uns quants blogs, com ara l'excel·lent Fum i Estalzí (http://www.menacorde. com/wordpress/) o un dels cims del surrealisme, el blog del Wuniatu (http://wuniatu. blogspot.com/), perpetrat pel meu bon amic Antoni Albalat. M'agraden perquè són un producte genuí, diferent, que no puc trobar enlloc més. És així de senzill.
En canvi, surto corrents quan ensopego amb: a) les peroracions de caràcter poeticocòsmic (vulgarment conegudes com palles mentals); b) els literats sense editor i els periodistes sense diari; c) els blogs que només parlen de blogs (que també parlen de blogs). Ep: no els critico. Com deia la meva àvia, és millor que facin això que no que es droguin pels puestos.

Hi ha un refrany, que recull el llibre «Cepa i raïls de Benicarló» que conjunta l’escatologia de l’efecte hivernacle amb la salut: «Cul petador, no necessita doctor». Des de l’antiguitat, nombrosos llibres, especialment valencians, francesos i castellans s’han ocupat d’establir classificacions sistemàtiques dels fenòmens gasosos derivats de la digestió de fesols, mandarines, cebes o uns altres productes, en funció de l’ontologia humana. Els moviments socials, com el lector o la lectora saben, sempre han considerat la flatulència com un aire i un so associat amb la llibertat dels oprimits (en aquest cas, el metà i els aromes d’aquest).
El conreu de la biodiversitat, fins i tot humana, el fitness i galindaines per l’estil han fet aparèixer esports d’aventura, concursos esbojarrats i manifestacions cul-turals de tota mena que duran, indefectiblement, a la redacció de nous llibres d’autoajuda com ara: «Més olleta de la Plana i menys Prozac (Porcàs!)» o «¿Quién ha ensumado mi flato?». Les bases pràctiques ja s’han establert. Ha passat, sense massa fortuna, per desgràcia, a Sant Llorenç de Muga. Aquesta bonica població empordanesa, a tocar d’un altre Castelló, Castelló d’Empúries, va organitzar, recentment el I Concurs Internacional de Pets. Com no podia ser d’una altra manera, el concurs va ser una bufa de pato, com diem per ací. Segons informa el diari electrònic Vilaweb, només s’hi va presentar, com a participant, el senyor Blas Romero (de València, els blaveros, i dels pets, Blas Romero). El senyor Blas Romero, natural de Figueres (a Figueres hi ha el Carrer de Castelló —no sé quin, les plaques no ho diuen— on trobareu el famós restaurant Can Jeroni: he gaudit allà d’un bacallà barra abadejo a la musselina d’all, d’unes truites d’eriçons de mar i d’un gelats de mascarpone amb figues confitades, excel•lents. El vaig ressenyar al llibre de Leopoldo Pomés «Comer és una fiesta», RBA Editores, 2004, on una servidora enmig de Nati Abascal, Ferran Adrià i Rafael Alberti) el senyor Blas Romero, com dic, va fer un pet de 102 decibels de potència. La crònica assenyala que no és un tro de dimensions excepcionals, però vaja, allò important era participar. Si el senyor Romero no hi hagués participat, avui no podríem escriure aquestes flateses (flatos + foteses = flateses, neolo-xisme condensatori no recollit ni per l’IEC, ni per la Locadèmia Valenciana de la Llengua).
A Sant Llorenç de Muga, perquè l’espectacle fóra total, s’hi van enginyar fins i tot un artefacte especial per a concursar: el petador. Una mena d’habitacle o reposador (el pet demanda relaxació) amb un forat a través del qual el concursant havia de col•locar la part de l’anatomia productora del meteor aromàtic a la vista del públic. Un sistema de megafonia augmentava la detonació. Com diu la crònica, les defeccions dels possibles (o les possibles) concursants s’hi van produir «enmig d’un bon humor generalitzat, ja que l’escatologia és una cosa que no se sap ben bé per què, però fa molta gràcia». I afegiríem: a la gent que això no li fa gràcia potser és que són uns pudents o, per emprar una expressió en cervantina llengua uns pedorros i d’aquests, com més lluny millor.
Per acabar, tornem a Castelló d’Empúries: el coronament d’un dels apòstols de la portada de la catedral d’allà (em diuen, al mateix Castelló d’Empúries, que allò sempre ha sigut una catedral sense bisbe; jo no ho sé i tampoc tinc ganes d’esbrinar-ho) és una figura en pedra d’un estrany personatge dedicant un pet als qui contemplen l’arquitectura aquella. L’Empordà sempre ha estat terra de bons vents i d’aiguamolls, com aquí, i quin millor vent que una exhalació que ix, si fa no fa, del cor? Ex abundantia cordis, amics. Salutífer, saludable, inhalable... Recordeu el que diuen al paradís de la carxofa: «Cul petador, no necessita doctor». Amén.


Article del 13 de març de 2005, és que no el trobava pas!

«A tu lado me siento segura, a tu lado no lo dudo, a tu lado yo puedo volar, a tu lado hoy brilla la estrella, a tu lado mis sueños se harán por fin realidad». La cançoneta, treta d’un anunci de compreses, no fa referència a cap fet de l’actualitat local, com podria pensar alguna ment perversa o algú amb «intereses bastardos», sinó a un matrimoni morganàtic celebrat fa dies. Ja que els diferents tipus de matrimoni estan de moda per unes raons i unes altres, recordarem que un matrimoni morganàtic, segons un diccionari català (la Locadèmia Valenciana de la Llengua encara no m’ha enviat el seu...) és, textualment: «Dit del matrimoni d’un sobirà o un príncep amb una persona de rang inferior». I, etimològicament, el mateix volum assenyala: «1917; del b. ll. morganaticus, -a, -um, íd., adaptació del frànc. morgangeba (al. Morgengabe) 'do que el nuvi feia a la núvia al matí després de la nit de noces'». Tampoc té res a veure, aquest tipus de matrimoni amb res que ens caiga a la vora, ni tan proper com la cort monegasca, on la fura sempre és... fardasca.
I d’on surt tot aquest destarifo, et preguntaràs benvolgut lector o lectora? Pateix el plomífer un trastorn mental transitori? (Això ho hauria de certificar la dreta loca(l), que ara s’han fet tots psiquiatres, pel que es veu). Doncs surt, el destarifo, d’uns papers que tenia per casa, d’un vell diari del passat 31 de maig. Aquell dia, un diari català, en castellà, que em van regalar, portava un breu en les pàgines de societat, el titular del qual era «El rey de Suazilandia se casa por décima vez». La qual cosa, no deuria ser notícia, atès que hi ha moltes cultures diferents a la nostra, que tenen uns altres hàbits i comportaments, creences i rituals, que hem de respectar si no fan mal a ningú. Si el rei de Swazilàndia es casa deu vegades i les swazilandeses volen i se l’estimen i viuen en feliç harmonia conjugal, doncs... com si es compra una parella de pericos o un guacamai, què guai! Els que estem vacunats del matrimoni, però, arrufem el nas i pensem: aquest xicot (de 37 anys) ja va bé, ja... Mswati de Swazilàndia, que és com li diuen al monarca, però, es busca les novietes d’una manera ben curiosa, el diari ho explica així: «...ha celebrado una fastuosa boda con su décima esposa, una virgen de 20 años a la que eligió en un macrocásting con miles de chicas». Què fort! Això és com Operación Triunfo però en monàrquic. I hem de respectar-ho, perquè, almenys aquí, la penya va als càstings de manera lliure i... després passa el que passa, que et foten fora del Gran Hermano, que has de fer de paleta per construir-te una casa com la dels tres porquets per no haver d’enviscar-te de per vida en una hipoteca, o que igual t’envien a la isla de los casposos. Xa mira, tu!
Clar que com a tot arreu couen faves, ara que vivim en l’època de la manifla crònica i de les adhesions inquebrantables, doncs triomfa també l’eslògan comercial: «¡Pues va a ser que no!», tan estimat dels salmantins. I a Swazilàndia, encara que puga no semblar-ho, també hi ha oposició a la monarquia i es veu que aquests sectors s’ha manifestat en contra dels impulsos libidinosos del Mswati, que ell legalitza, com manen els cànons, amb un matrimoni en tota regla i, a sobre, fastuós, perquè una boda civil o cerril, sense el seu aparell ritual és, ni més, ni menys que un bodorrio i no està bé que tot un rei es case amb una picadeta de catèring, que això no deixa de ser un bodorrio... El problema és que a Swazilàndia no lliguen els gossos amb llonganisses i com assegura la informació: «tiene dos tercios de la población viviendo en la miseria y el 40% de los adultos infectados con el VIH», fet, aquest, que no és per a riure, que, al cap i a la fi, tota persona té dret a l’estat del benestar, aquí i a Swazilàndia. Es comprèn, per tant, que les pobres xicotes d’aquell país s’apunten per milers als càstings nupcials del monarca absolutista (això d’absolutista ho diu també la informació, que no s’ho ha inventat una servidora, que no és qüestió d’anar col•locant epítets despectius a les testes coronades...).
Així que la nova reineta (de la qual no sabem ni el nom, però, això sí, que era verge, que conste...) deu estar molt contenta i deu cantar la cançoneta amb la que he començat l’article: «A tu lado me siento segura, a tu lado no lo dudo, a tu lado yo puedo volar, a tu lado hoy brilla la estrella, a tu lado mis sueños se harán por fin realidad». I vull suposar que, la resta de les concubines de sa majestat Mswati deuen dir això de «A tu lado semos mutxas», perquè si als 37 anys el rei (de Swazilàndia) en té ja deu, deu ser imparable, aquest estadista. La notícia, des de la perspectiva d’un occidental, és amarga i és paral•lela a la trista realitat que certs sectors integristes (també occidentals) volen perpetuar amb consignes tan adients com la castedat africanista i galindaines per l’estil. Tots aquests podrien llogar una bona rècula d’autobusos i anar a muntar-li una pirula (en el bon i democràtic sentit de la paraula: que la llibertat d’expressió és un dret irrenunciable, com totes les llibertats) i així els perdríem, de pas, un ratet de vista que ja estan marejant massa la perdiu i al lado de Msawati serian mutxos i mutxas. Quin món més cafre, el d’ací i el d’allà!


Article del 19 de juny de 2005

Plou i fa sol i les bruixes es nirlindinguen. O plou i no fa sol i les bruixes no es nirlindinguen. Què sabem, nosaltres, pobres mortals? Fa un temps estrany i es veu que convida a escriure. Una benvolguda lectora, que vol mantenir l’anomoniato, m’envia una carta perquè la reproduïsca en la columneta, i una servidora, com creu que el contingut està bé i és tope nirlindingui, us la col·loca aquí mateix (i a més m’estalvie d’escriure l’article):
«Senyor Albalat. M’adrece a vostè perquè com és de la ironia vitriòlica, quasi fitosanitària, potser pot publicar aquesta missiva en la seua secció, ja que en algun altre lloc de Levante de Castelló, igual queda molt destarifada. Com que vostè manifesta reiteradament el seu suport als/les moniatos/es que existim al món, li pregue que es faça ressò d’una proposta que em volta pel cap. A més, com que vostè no entén de futbol, potser li faig un favor i li augmente la parròquia ara que el CD Castelló està de moda. Perquè, vostè no parla mai de futbol i hauria de fer-ho de tant en tant.
Jo havia pensat, si em permet dir-ho, que el CD Castelló, ara que pareix que puga passar de Segona B a Segona A i de Segona A a l’Aleph Zero, que, com diu el nostre Pregó, “no volem ambicions estretes”; i l’equip hauria d’adaptar-se a la modernitat economicosocial i cultural, així com ludicorecreativamusical amb que la nostra província està acarant el nou segle, mil·lenni i papat. La primera mesura que vull proposar perquè me la publique és que el CD Castelló es canvie el nom. Ja sé que pot semblar estrafolaro i forassenyat; però, deixem explicar-li-ho a vostè, perque vostè, si li pareix bé, faça de missatger plomat de la meua cabòria. Jo crec que ara que les voladures de l’Aeroport de la Vilanova —Pataboouuum! Pataboouuum! Pataboouuum!— avancen a bon ritme, el CD Castelló hauria d’adaptar-se a aquests canvis que refimflaran en benefici de tota la nostra societat. I si l’Atlètic de Madrid fins l’any 1940 es deia Atlético Aviación, i ara ja no ho gasta, això de l’aviació; el CD Castelló podria dir-se ara, per exemple: CD Aviación del Azahar, FC Playas del Aviador, Aguiluchos Galácticos Drin Tim o Vilanova Estorninos Airlines SAD. No sé, si troben algun altre nom millor, li’l posen vostès. Jo només faig algunes propostes, senyor Albalat. Així, el CD Castelló faria propaganda del que serà la infraestructura més important d’aquest segle i la que traurà la nostra província del seu crònic dèficit d’infraestructures o empastres d’infraestructures, com ara la nova estació, que, si ho recorda, es va empantanar als quatre dies d’inaugurada i ara diuen que no hi cabrà l’AVE, mire vostè si té c****** la cosa! Endemés, el CD Castelló, passarà del blanc i negre al color, i ara, ja definitivament, al technicolor!
Amb el nom canviat, no cal canviar els colors de la samarreta, que podria patrocinar-la alguna marca industrial de campanetes, com el Cebralín® o les Galetes Oreo® que també són albinegres. Així, els avions i avionetes de l’aeroport, i de la costa de Azahar, per extensió, es podien pintar del mateix color i l’albinegrisme seria la marca corporativa i identificadora de l’aeroport. Perquè aquí ja sabem que, en ser albinegre, botifarra. Si ho publica, per favor, senyor Albalat, deixe clar que no vull ofendre ningú amb açò de la botifarra. Recorde que les botifarres d’arròs o de ceba, o les mesclades, de tota la vida, com les d’Atzeneta o de Vistabella (dit siga de pas que Vistabella té aeroport i va ser el primer aeroport de la província, per això el CD Castelló també es podria dir Legión Gondor CF) són negres i l’arròs o la ceba, blancs. Per tant, una botifarra és, en essència noumènica i, per definició, albinegra. Així que, lluny d’ofendre, la botifarra és l’humil homenatge a les essències i glòries esportives de ca nostra i, alhora, podria esdevenir el menú del catèring de la nostra flota aerotransportada: el blanc i negre volador, que es podria complementar amb pebrereta fregida o no, ad libitum.
A més, senyor Albalat, si pintem els avions en blanc i negre, seran com les zebres i si ja tenim estruços al pla de la Vall d’Alba-Cabanes, doncs així hi ha una exòtica coherència interna. Pense vostè, per exemple que les actuals avionetes que tenim al Grau per apagar incendis se’n diuen Dromaders que, en polonès, vol dir dromedari. I és millor tenir zebres que dromedaris, perquè els dromedaris són animals del desert i aquí l’únic desert que tenim és el Desert de les Palmes, que és desert, pel seu isolament que convida a l’enlairament místic i no perquè siga un sorral erm. Ítem més, un dromedari és quasi un camell i aquí no volem traficants de drogues. És més bonica la zebra, que és més pareguda al cavall o a la burra ibèrica que hem de preservar o a les haques andorranes, tan apreciades en les nostres tradicions populars com el “tiro y arrastre”. Per tot açò, senyor Albalat, què li pareix aquesta proposta? Com a castelloneros, hem d’apostar fort pels avions i no pels submarins, no li sembla? El CD Castelló, ha de renovar-se ara que s’enlaira com l’aguilutxo cenizo (o deuria dir malastruc?) i ara també que al ficus de Maria Agustina li han pegat una esporgada que l’han deixat més en bragues que a alguna miss; amb logotip motero i tot (les bragues, vull dir). Moltes gràcies, sr. Albalat i disculpe el valuós temps que li he robat a un moniato tan poètic com vostè. Suya afectadíssima que lo és, etc. Rebeca de M.».
Aquesta és la carta, si he trencat l’anonimat és perquè crec que un hom o una don han de ser responsables del seus escrits i no signar-los amb pseudònims o nirlindinguis per l’estil. Que després et trobes algun juntalletres (que no tindrà l’honor de la negreta) pel carrer i diu que no mai donem la cara, i això que una servidora signa els seus articles amb fotet i tot... No sé jo què serà donar la cara... Potser és català i per això no ho entenc...

Article del 12 de juny de 2005

Compte que el títol de l’article és la «ràfia» i no cap paraula semblant començada amb qualsevol altra consonant. Si algú vol fer lectures perverses, li recomane els llibres de la Sonrisa Vertical... o el Diccionari de la Locadèmia Valenciana de la Llengua... La ràfia, segons un conegut diccionari català del nord, en línia, és una paraula derivada de la bonica llengua malgaix (l’agermanaran algun dia, la malgaix, ab lo nostre valencià?) que s’empra per designar una mena de palmera: «f 1 BOT Arbre monoic de la família de les palmes (Raphia raffia), de tronc gruixut i baix, de fulles pinnades molt grans, inflorescències en règim i fruits en drupa». D’ací, la segona entrada és la ràfia o teixit que tots coneixem, treta de la pell o epidermis de la primera ràfia i, per fi, la segona entrada i mitja, originada per la modernitat diu textualment: «2 p ext Fibra sintètica, obtinguda del polietilè, d'aspecte semblant a la ràfia».
I tu et preguntaràs, oh benvolgut lector, oh benvolguda lectora (l’altre dia vaig trobar una lectora que em va conèixer a primera vista, ex regidora, d’esquerres, i simpatiquíssima: de lectores, haver-las, haylas; així que si em llegeixes, benvolguda lectora, des d’aquí t’envie un petonet/b7) què fa aquest borinot parlant de ràfia? Què té a vore la ràfia amb Castelló si els que venim de ràncies famílies de más rancio abolengo sempre hen conreat el cànem? Doncs molt senzill, que, seguint el capriciós i aleatori programa de construcció de pàrquings, doncs ara m’ha tocat un davant de casa. I no només m’estan omplint l’habitatge de pols, i amb la calor que fa estic fins als nirlindinguis d’haver de tancar el balcó a certes hores, sinó que el veí del sisè se’m queixa que el desperten de bon matí. Clar com que aquest veí pertany al ram del xicotet comerç, no obre prompte i no li passa com a mi, que a abans de les vuit ja he fitxat, i si el soroll comença a quarts de vuit, doncs ja he agafat l’autobús, però a ell el fan matinar, vulga o no... Encara més: i ara apareix la ràfia. Ara tenen el curiós costum de fotre tanques de reixeta metàl·lica i, per dins, col·loquen ràfia de plàstic perquè no es puga veure el desenvolupament de les obres i, fins que l’obra no està arrematada, no sabràs mai si hi ha fet un pàrquing o vés a saber si els americans no han construït una llançadora de míssils Patriot, que tot podria ser...
Sense elaborar hipòtesis d’aquesta mena, hi ha però, un component sociològicament pervers: l’exclusió social. Veure com és treballa a una obra sempre ha sigut un magnífic espectacle, gratuït, font de conversa, socialització i font d’habilitats socials, especialment per a la tercera edat. Un director espavilat; José Luis Guerin, va aprofitar això per a una pel·lícula, entranyable i humana, que es titula «En construcción»: l’enderroc i edificació posterior d’habitatges al barri xinès de Barcelona. Els comentaris de la gent que contempla l’obra dia rere dia són espatarrants. El sector social que més gaudeix de contemplar com avancen unes obres és la tercera edat o segona joventut, segons com es mire. I ara que la piràmide d’edats és francament major en el sector de població més venerable, doncs ocultar unes obres, és una exclusió social molt important pels iaios que, com massa sovint hem comprovat (especialment des de la dreta) són carn d’urna: això no se’ls hi pot fer... Així que, senyors constructors, molt malament això de la ràfia, ja posats a posar ràfia, valga la rafidundància per amagar moviments de terra i excavacions... podrien posar una carpa enorme (amb un sistema d’aspiració de pols, perquè no s’hi ofegue ningú...) i, almenys, no tindríem res a la vista, però podríem tindre les finestres i el balcó oberts, que amb la caloreta que fa, ja s’agraeix que corra la fresca...
Clar que, quan no s’hi posa ràfia, passa el que passa; tot està a la vista i... apareixen necròpolis romanes que no es poden amagar... i hi has, coca! Paralització al canto... Clar! Per això valia tant el solar del senyor-regidor-ara-promotor-de-l’esport-del-golf Pascual: no només venia uns bancalets de tarongers (probablement amb tristesa —dels cítrics, no de la butxaca—), sinó un museu arqueològic pel mateix preu... I allò que és més important: què millor base o fonament per a un asil que una necròpoli?


Article del 05 de juny de 2005

S’ha de posar la màquina poètica a treballar. La poesia, en contra del que deia Gabriel Celaya, no només no ha de ser una arma, com no siga «mi arma» (i això és una musa i no una weapon, del més pur estil nord-americà), sinó també un element de benestar individual i col·lectiu que ens faça volar pels camins del somni, la ironia la tendresa i fins tot de l’empastre: camí pel qual ens mena amb mà ferma i constant (ben untada i no de mostassa, precisament) la Locadèmia Valenciana de la Llengua ab els seu flamanth dichsionary. Quina bellea! Quina fidewà lingüística! Quin recull de neolo-xismes! Quin derrotxe de valensiania!
Però deixem-ho córrer. Parlem de poesia. De poesia dolenta o roïna. A una servidora no li disgusta la poesia dolenta. Sempre que em fan la pregunta de marres: I quin són els teus autors preferits? Jo responch (amb tarannà humaniste, que no és cosa de xiste!) sempre que tots: tots els poetes (i les poetes) em semblen bons: els que escriuen bé, perquè em proporcionen plaer i m’enriqueixen i els que no escriuen bé (o no m’agraden), perquè m’ensenyen camins que, intuïsc que no hauria de trepitjar... Deu ser per això que aquesta setmana m’ha divertit molt un correu electrònic que he rebut d’una llista electrònica de poesia argentina a la qual estic subscrit. Diu que «Bardo. Revista de poesia» acaba de convocar el concurs «Artepoética Mala». M’encanta perquè, a diferència d’uns altres concursos on la resolució del jurat de l’ídem és inapel·lable (la qual cosa vol dir que si estàs d’acord amb el veredicte que te la p..., per dir-ho en plata...), la base quarta d’aquest concurs diu textualment: «4- El fallo es apelable bajo la consigna "mi poema es peor"». La qual cosa, em sembla divertidíssima i un autèntic exercici de democràcia literària.
No ens enganyem, la poesia no és l’art de la pedorreria, ni dels llepafils, com voldrien alguns. Mai no ha estat renyida amb la ironi i si no, llegiu Quevedo, per exemple, o Teodor Llorente i us fareu un tip (dic tip perqué Luis Sánchez Polack, Tip, era valencià i no català) de riure. Així ho ententen els amics de El Bardo i per això, la seua proclama poètica del Artepoética Mala diu textualment (la cursiva és megua):
«Hartos del Olimpo poético, del Canon literario, de los poetas con sagrados, de los premiados que nunca somos nosotros (ni una mísera mención hemos ganado nunca a pesar de haber enviado tres copias con seudónimo a cuanto concurso se nos ha presentado ). Hartos de no hacernos famosos (pregúntenle acualquier transeúnte común, quién es Juan L Ortiz y verán que nuestros esfuerzos son en vano), Hartos de no hacernos millonarios con la poesía. Hartos de nosotros mismos. Hartos del mito sin Mito. Hemos resuelto dar definitivamente por tierra con el bendito ego del poeta. Envíe ese poema que lo avergüenza, que siempre quiso tirar por lo malo que es, pero no lo destruye porque le tiene cariño o espera corregirlo y mejorarlo algún día para lograr el bronce tan anhelado. Envíe ese poema malo y desinfle así su ego poético de un solo golpe mortal. Degrade también el ego de otro vate/bardo/poeta , envíe ese poema malo que usted descubrió de él/ella en una antología. Arme este Bardo con nosotros. Así usted sentirá un alivio impresionante, libre ya de su enorme ego poético y de su carga de palabrejas sinsentido, caminará más liviano por la calle, apoliyará mejor, se lo aseguramos. Gracias por la valentía de participar».
Vaig a fer-ho, vaig a enviar poemes meus, perquè si envie d’algú/alguna que conec, i guanya (el premi està encara per determinar) em moriré d’enveja malsana i l’enveja malsana no és bona companya... L’única cosa que em preocupa és que el jurat pot autovotar-se i autopremiar-se (com els alts càrrecs de la Generalitat Valenciana: especialment l’autosou jubilatori que es va posar Zaplana, sense anar més lluny...). Mans a l’obra, chicon! S’acaba l’article, vach a escriure poesia dolenta, això sí, és una llàstima, amb la bellea i dolçor del valencià, haver de posar-me a escriure en espanyol. Però no tinch rekanza, ja sabeu que nunca el hespanyol fue llengua d’imposició, i menys encara l’hespanyol dels hescriptors, en afortunat neolo-xisme de Cuca Canals... Salut, Xúquer viu i poesia!!!!

Article del 29 de maig de 2005

Això de posar unitats per controlar el dopatge als ajuntaments és una idea que, com qualle, pot fer furor no només en la política local, sinó en la del mundo mundial, vist com està el pati. Això explicaria molts comportaments certament «singulars» en els temps que corren. Hem de descartar, però, una idea que fracassaria d’immediat: la instal·lació de mesuradors de la veritat entre els polítics majoritaris, això sí que seria una borinotada.
En canvi, instal·lar controls antidopatge seria un sa exercici democràtic. S’imaginen vostès un titular semblant a aquest: «Fracassa la moció de censura a l’Ajuntament de Camarlengos d’Abaqo, perquè el regidor trànsfuga que la promogué nava ratllat fins al pirri»? Ja seria l’acabose, perquè un sistema d’aquestes característiques radiografiaria ben a les clares certs comportaments polítics. Li ho comente a un amic meu i hi està d’acord. Diu que, fins i tot en àmbits supramunicipals (no oblidem que la mesura ha sigut proposada i acceptada al bonic municipi de Cabanes, terra de la Gamba de Miravet) seria tota una lliçó de politesse instal·lar controls. El meu amic va més lluny i (sense precisar-ho) diu que en alguna institució rebentarien aquests controls a les primeres de canvi. Crec que es refereix a Rússia, perquè allí fa tant de fred... que fins i tot polítics de la talla de Jaume Matas (bé, ell diu que no, però el seu seguici va ser que sí) s’arreceraven de nit en locals ben calentonets...
La mesura podria tenir, fins i tot, el seu cantó solidari. Evidentment, el control antidopatge l’ha de fer personal sanitari professional. No s’hi pot posar al primer furtapatos que arribe, perquè, segons quines substàncies estupefaents, necessiten unes anàlisis més o menys complicades. No és cosa, com ha acceptat l’alcalde de Cabanes, de posar només un bufòmetre. Perquè sembla que és públic, evident i notori que, si algun regidor no s’ho fa mirar, les bufometries donaran positiu cada dos per tres: sis. I clar, s’ha de vigilar que tots els qui vetlen pels interessos del poble (elegits d’una manera democràtica s’entèn) siguen persones sanes, esportistes, amants de la natura, etc. etc. Per tant, a allò que anàvem: cal un equip mèdic habitual per fer aquests controls i, ja posats, per amortitzar bé l’equip, aquest equip podria ser també, al mateix temps, una unitat de donació de sang. Així, una vegada fet el corresponent control antidopatge, el regidor, la regidora, el secretari o, fins i tot, el mateix alcalde, podrien donar sang d’una manera ben altruista. Que al cap i a la fi, això sí que seria un benefici directe per a la ciutadania i no les recomanacions als regants del regidor de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, el senyor Pascual, que es veu que amb el negociet del bancalet de l’asilo, li ha trobat el gustet a això que diuen l’eròtica del poder i ja està pontificant urbi et marge sobre les bondats de la gespa del camp de golf per davant de la dolçor de les clemenules. Creus benvolgut lector o lectora, que aquest senyor regidor hauria de passar pel control de Cabanes, o fóra més interessant una auditoria del saquet de l’esmorzar?
De totes les maneres, tampoc cal ser maximalistes. Cal tenir en compte que molts dignataris, fins i tot de primeres potències del mundo mundial, han sigut grans consumidors de substàncies com les que ara entrebanquen el ple municipal de Cabanes. Sense anar molt lluny, i només posaré dos exemples, Boris Ieltsin era un gran consumidor de productes de la terra (de la seua) i mostrava sense embucs les virtuts del vodka per tota la bola del món. I desprès de Ieltsin què? Doncs mireu en què s’ha convertit el Kremlin: en la casa de Putin. Ara que fa seixanta anys de l’acabament de la IIGM a Europa, ha aparegut un curiós llibre sobre les anècdotes més divertides d’aquesta vergonya del segle XX (hi ha gent que li trau coses divertides a tot) i es veu que el mateix Winston Churchill també hauria rebentat qualsevol control antidopatge. Si, fins i tot, certs xarops antihemorroïdals, m’explica el meu amic, poden tenir fins a 20 graus d’alcohol i un regidor no podria prendre la seua medicina abans del ple? Clar que, ja seria la repanotxa o repanolla, haver d’assistir a un ple, donar positiu en el control antidopatge i rebatre els arguments (que conste en acta!) amb un certificat de les alteracions patològiques del floramen màgnum del regidor o regidora en qüestió.

Article del 22 de maig de 2005

Des de fa algunes setmanes, em comenta la penya que servidora està molt poètica i que si li passa algo, quelcom o alguna cosa. La veritat és que no, que no em passa res d’especial. Simplement que, en vista de com està el pati, crec que és millor escriure de coses poètiques que posar-se a blasmar sobre el fatxerio que no s’atura o les intervencions apocalíptiques de Mariano Rajoy que, de tant fer màsters amb l’Aznar està fent bona la teoria psicoanalítica i l’està deixant en mantilles. Algú em comenta que l’estranya, que la dreta semblava civilitzada, que té un regidor al seu poble, que és del PP i és bona persona, que si es va posar al PP va ser per poder fer coses pel poble, perquè els de l’oposició es moren de fàstic i d’avorriment...
En fi, a mi quan em diuen això que algú és del PP per possibilisme, m’agafen dues coses, segons el biorritme o la lluna en que estem, o totes dues coses alhora: a) ganes d’apretar a córrer; b) caguetes. El PP és el millor laxant possible avui dia. Després de sentir com parlen, un sembla que encara no ha eixit de la infantesa i que por rememorar el tardofranquisme amb pèls i senyals, ets i uts, i tota mena de luxe, detalls i, a més dolby sorround, res de pel·lícules atrotinades. El PP és el Cinema Paradiso de la modernitat. Per un cantó; cantó Nord-Oest, tenim Manuel Fraga que és un empelt de Bela Lugosi i Frankenstein alhora. Aquest és com la maledicció de la mòmia: incombustible. Deu estar afectat de la síndrome Obèlix; diuen les males llengües que quan es va banyar en les aigües de Palomares, els efectes radiactius dels obusos americans, l’han blindat contra tota mena d’infeccions i malalties i es veu que durarà més que Matusalem. Ara tenim a Rajoy que és una mena de veueta entre locutor de Por tierra, mar i aire i Arias Navarro quan llegia l’últim missatge de Su Excelencia. Amb aquesta veu de gallego irónico y entrañable, que dirien alguns, ha tret a la llum frases impagables i sintagmes nominals que un pensava que havien desaparegut de la circulació feia més temps que les pessetes per la gracia de Dios. Però no. Tornen a cavalcar «Los enemigos de España» i serà hora de reeditar Roberto Alcazar i Zaplanín, i rellegir els clàssics d’Enyd Camps: «Los cinco y el tesoro del Ebre», «Otra aventura de Gimeno», «Los Cinco se escapan [de Zaplana, serà)]», «Los Cinco en el Cerro de Penyagolosa», «Los Cinco otra vez en la isla de Jaume Matas», «Los Cinco en la Magdalena», «Los Cinco se fuman unos puros», «Los Cinco frente a Port Aventura», «Un fin de semana de los Cinco», «Los Cinco se lo pasan estupendo» (també es pot titular «Los Cinco inaugurán un nuevo parque temático»), «Los Cinco en el páramo misterioso» (L’aeròdrom del Pinar, el destí final del qual, com el projecte de la Ciutat de las Malas Lenguas, no deixen de ser misteris insondables i llegendes urbanes del III mil·leni), «Los Cinco se divierten» (corramos un tupido velo!), «Los Cinco junto al mar» (ara vorem un altre tros, urbanitzar!), «Los Cinco tras el pasadizo secreto» (interioritats d’un congrés), «Los Cinco en la granja Finniston» (aventura a la Vall d’Alba amb fitosanitaris i laboratoris químics més que perillosos), «Los Cinco en peligro» (Enquesta sociològica del CIS amb intenció de vot), «Los Cinco en Billycock Hill» (Una convidada de Toni Blair amb caça de raboses i partida de polo o de Calippo), «Los Cinco han de resolver un enigma» (amb l’inestimable ajut del sabueso Josety), «Los Cinco juntos otra vez» (lo que Camps ha unido, que no lo separe Zaplana), i per fi, «Los Cinco en las Rocas del Diablo» (excursió a Montserrat).
Es poden fer travesses sobre qui són los Cinco: un és legionari i està més xuclat que una rosquilleta de la Mústia, és el que més mana de tots; un altre és una escopinyada de Saddam Hussein, aquest mana poc, però aplica la llei de l’embut; un altre ve d’una família de cacics des de fa 150 anys, té pel que sembla, destil·leries a Cuba, del famós Rom Cacique; a un altre sempre li ha agradat disseccionar melses i lleteroles, pinta, coloreja i escriu poesia, és el Gottfried Benn de la Plana; hi ha una xicota que voldria ser xicot i és com una fallera major crònica, cadascú, en aquestes qüestions pot fer de la seua capa un sayo o aprendre japonès: sayonara! i el cinquè, com que és el gos, me’l calle o que cada lector o lectora perfile el seu perfil. En fi, me’n vaig a buscar poesia per ahí, perquè canapès no en trobaré: aquesta setmana se’ls han cruspit los Cinco...

Article del 15 de maig de 2005

De vegades, no cal anar a cercar l’exotisme lluny de casa, o pensar que allò que no és d’aquí és millor. Extasiar-se davant d’una humil papallona, un caragol minúscul o una flor de marge poden ser maneres extraordinàries de captar la bellesa de l’univers, amb una copa d’ambrosia, o no. Posteriorment, això, passat pel tamís de la irracionalitat creativa, pot esdevenir una obra d’art: digueu-li, escultura, pintura, fotografia, poesia, etc. Al capdavall, tot això no són més que formes diferents de la creativitat humana cada vegada més properes i, la frontera entre les quals és, com més va, per fortuna, més difusa.
Vaig tornar a tenir aquesta sensació dimarts passat en la inauguració de l’exposició «Jocs Florals a Cavanilles» amb la què el Jardí Botànic de la Universitat de València ha arrematat, de manera brillantíssima, les celebracions a l’entorn de la figura del naturalista i il·lustrat valencià. La vesprada era plàcida i el cel estava ple de falzies. Acompanyava el temps i me’n vaig anar amb una parella de muses a la inauguració. Les muses eren XNf (on f és un subíndex al·lusiu a l’herència mendeliana) i TXct (on ct és el subíndex definit per «cabells taronja» i la X de TX no és igual a la X de XN). Anomene les muses com fórmules químiques o equacions matemàtiques (ja ho vaig fer en un llibre anterior, Els peus de la boira) perquè de les muses s’ha de tenir molta cura, si volem treballar bé. Atès que un poeta sense muses és un friqui de les lletres i, probablement, un mal poeta. El Botànic de València havia patit els rigors de l’hivern passat, les gelades, i alguns Pachipodiums ho havien passat molt malament. Però ara, l’exuberància de la primavera li retornava l’esplendor, i les muses i una servidora ens vam extasiar especialment en la secció de cactus i crasses, que són les plantes que més ens agraden. Això no va ser cap entrebanc perquè poguérem gaudir d’una manera, gairebé pànica, dels teixos, les ciques, o, en un nivell més minimalista, dels minibancalets de faves o de maduixes. Tot això sense oblidar els gats o les merles que, confiades, corrien sense aixecar el vol, entre els caminets del Botànic.
A l’hora de la inauguració de l’exposició vaig retrobar vells amics. Amics als quals veig poc, però que et desperten el feeling poètic des de lluny: Manel Rodríguez Castelló, que acaba de guanyar el premi Maria Mercè Marçal a Mollerussa; Begonya Mezquita, potser, una de les poetes amb càrrega sensible més heavy de tot el país o Isidre Martínez Marzo i Maria Josep Escrivà, que formen un tàndem poètic imparable. Algun dia caldrà parlar seriosament de la tasca titànica de l’Isidre i de la seua relació amb Dylan Thomas...
Hi havia molta més gent, però no és qüestió de fer unes páginas amarillas de l’alta concentració artística que s’havia concentrat amb motiu de la inauguració. Hi vaig retrobar també dos amics que no veia des de feia temps: Pilar Moreno i Eliseo Borrás, amb els que vaig participar en el llibre Ritmos (amb Xaro Nomdedeu, la matemàtica de titani, que, dimarts vinent, presentarà a Babel el seu últim llibre, una biografia de la matemàtica russa amiga de Dovstojevskij, Sofia Kovalevskaia) i em vaig alegrar molt. L’exposició era pirotècnica. No anava, una servidora, preparada per a tanta bellesa. Al cap i a la fi, feia un any o cosa així, m’havien encomanat un poema sobre la Tinença de Benifassà i ja no recordava que se n’havia fet. Però la conjunció, magistralment acoblada de pintura, escultura, fotografia i poesia, em va deixar literalment esborronat: e-s-b-o-r-r-o-n-a-t-! I vaig comprendre com podríem ser d’extraordinaris si abandonàrem l’autoodi crònic dels valencians i la malsana pràctica (deu ser catòlica, per això se’n diu així) de les capelletes. En fi, tot això no m’interessa molt, perquè la feina és llaurar el bancal poètic i deixar-se de bajanades.
No parlaré molt més de l’exposició, comissariada per Martí Domínguez, a qui ja feia anys que tenia ganes de conèixer. Com que estarà oberta fins el 31 d’octubre, el lector o la lectora, faran bé d’acostar-s’hi i meravellar-s’hi. Penseu que, a més, el director del Botànic, Antoni Aguilella, és d’Onda i noblesa obliga. Com a descendent de fills d’Onda honora el seu poble amb una tasca que, tot i que puga passar desapercebuda, és més que notable.
I per acabar, parlaré omfàlicament, que és també una de les maneres genuïnament valencianes de parlar. Vaig fer un poema sobre la Tinença de Benifassà on deliberadament vaig abandonar el jo poètic per centrar-me en les petites criatures d’allà, en les plantes, en el paisatge, que vaig començar a estimar quan era un criajo i mon pare ens duia a Fredes: les zigenes i l’espigol, el te de roca, els voltors, l’espiadimonis, la saborija, que va tan bé per adobar olives o per a les flatulències; els escorpins i les perdius, els llagosts, el pregadéu i l’empusa; els ceps i els teixos, el Faig Pare... No cal el meu jo en aquest paisatge, només calia la meua mirada, extasiada davant les papallones, els paisatge, etc. En acabar la inauguració, Martí Domínguez em va felicitar amb una frase que ho deia tot, que em va omplir de goig, més que qualsevol estudi caparrut: «ets el primer poeta que ha introduït en la poesia la Graellsia isabellae». Em va fer molt feliç i no tinc la culpa que el que diré ara siga una frase de Casablanca: vaig pressentir que era el començament d’una gran amistat. I em vaig alegrar molt. Una papallona ens havia unit amb l’agulla, un fibló crònic, de la poesia. «Temps i dignitat. Silenci i pols. Pau», com diu el penúltim dels meus versos. Amén.

Article del 08 de maig de 2005

La Pelagia noctiluca és una de les meduses més freqüents al Mediterrani. Una servidora, que sol definir-se com a espècimen del secà no n’havia vist mai. Deu ser perquè, des que em va picar una farà més de trenta anys, no els professe massa afecte i només n’havia vist, tangencialmemt, en els documentals aquells que tothom aprofita per fer migdiada o en els oceanogràfics, maremàgnums i peixeres a l’engrós d’aquestes que tan de moda ha posat la museística contemporània, que ben mirat, no deixen de ser això: macropeixeres...
Vaig trobar la Pelagia noctiluca, l’ascàlef luminiscent dels llibres, o el born, en llenguatge de la terra, a una remota cala d’Eivissa on només sestejava algun nudista. El mar, amb la lluna quasi plena, ens va oferir la placidesa dels enllocs: com la d’una altra illa-enlloc, Icària. Prèviament, a la vora de Cala de S’Espart, la meua amiga Neus Prats Tur, possiblement, la persona més arrelada i coneixedora de tot el que a Eivissa hi ha de poesia (i que sol passar desapercebuda per al corrent dels mortals), em va injectar una sobredosi de poesia mitjançant un bullit de peix on l’escórpora tenia aquell to que només ens dat a contemplar en certs capvespres molt poc freqüents. Aquell bullit, complementat amb el seu arròs, l’atmosfera perfumada per les savines, i la pirotècnia d’un Can Rich blanc —un coupage de malvasia i xardonnai només comparable amb certs Pere Seda del Pla de Llevant de Mallorca— fou el preludi de la medusa que no es va deixar intuir. Arribàrem a la vora de la mar, amb l’Illa des Bosc i Conillera al davant. Era un mar especial, no pel color de l’aigua, ni per altres qualificatius de la poesia clàssica... No, ben bé allò s’hi assemblava més al brou primigeni on s’assegura que va nàixer la vida. Entre les roques, la mar havia encallat un vell pi, l’arbre de la ciència, el del bé o el del mal, hi fa res quin fóra? Potser amb aquells braços nus, exsangües, encara enlairava una pregària per aquella terra. I a l’aigua, la vida, un ball de Gòrgones, de peiximinuti, de crancs gairebé dalinians, actínies minúscules de foc... Les Gòrgones es deixaven bressolar. No sé on, vaig llegir que aquests noms de les meduses, borms o borns, estan relacionats amb el balanceig de les onades. Sense escut de bronze, no volíem tallar cap cap de medusa, ens vam extasiar davant d’aquella elegància que conjuntaven ones placidíssimes i els tentacles d’un rosa sexual amb pigues vermelles. A la vora dels exemplars de la Pelagia noctiluca, unes altres meduses més xicotetes, d’un color daurat, feien d’escorta. Fins i tot, la Neus va gosar agafar-ne una: la pa pinçar delicadament per dalt i la va enlairar com un Perseu antic (i femení). En retornar-la a la mar, l’animalet es va allunyar sense pressa, amb la mateixa dansa abisal que la menava abans. Sense l’escut de bronze (el que duia Perseu perquè la vista de la Medusa no el transformés en pedra) la vesprada se’ns va omplir de meduses i de cargols que atresoraven bussos amb les ungles acabades d’esmaltar. Ben bé, no ens calia l’escut de bronze, no el necessitàvem, si ens haguérem convertit en estàtues de pedra, potser hauríem assolit una comunió perfecta amb aquella terra, amb aquelles roques, amb aquella mar, amb la poesia, al capdavall.
Estic segur que una transformació litològica semblant hauria estat un argument excel·lent per afegir un conte nou al deliciós llibre d’Italo Calvino, «Les cosmicòmiques». Però la vesprada encara prometia el tast del fenoll, la rotudintat solar, gairebé còsmica de les figueres de la terra roja; un munt d’orquídies de l’espècie Ophrys speculum i la geometria inaprehensible per la geometria euclidiana del caragol Trochoidea ebussitana. En una parada en el camí, una parella de bledes, explicaven pel mòbil la gesta més colpidora que havien viscut a Eivissa: treure-li una paparra al cadell que portaven. En aquell moment, enmig del silenci i l’estupefacció, vaig recordar les paraules del mestre Joan Brossa: «la poesia és per tot, al poeta només li calen unes antenes, certament especials, per copsar-la». Em vaig sentir molt afortunat, la Neus, també. Potser per això, els follets d’Eivissa, els barruguets i els fameliars només reclamen pa i formatge de cabra, els hi cal alguna més? En aquella terra, no. A l’endemà, el dia era gris, però ens van conhortar els versos sobre una medusa de Mariane Moore: «Visible, invisible, / a fluctuaging charm / an amber-tinctured amethyst / inhabits it, your arm / approaches and it opens / and it closes; you had meant / to catch it and it quivers; you abandon your intent». Vila havia assolit la puresa del pleniluni i tot callava, la poesia era, ara, silenci pelàgic, Perseu hagués llançat el seu escut de bronze, ho tinc claríssim.

Article de l'1 de maig de 2005

Arriba la primavera, d’aquesta cinquena glaciació que hem encetat aquest hivern, i a pesar d’alguna malifeta entremaliada de l’oratge, ja arriben flors, falzies i fruites (especialment tarongetes egípcies, que escaroten els ànims de la nostra llaurícia benestant i carlistona...). Es nota especialment en el tràfec de senyores i senyoretes (i algun cavaller galant i sensible) a les tendes de tot a 0,66 € i més, on els geranis, aloès, els pensaments i alguns cactus són les reines i princeses de la tenda. Fins i tot, al bon amic Carles Mulet, que acaba de complir trenta primaveretes, li van regalar, amb aquest joiós motiu, dos testos de pensaments violetes, a més d’un bonet de diàcon, les poesies completes de León Felipe, un clauer que es tira pets i bufes, una cafetera, un davantal de cuina, una làmpada-supositori (que per fora fa llum i per dins és com de pedra), una biografia de Gaddafi i, entre altres moltes coses, un penjoll que és una ametlla metal·litzada tope fashion. Va ser una festa entranyable, assembleària i d’esquerres. A diferència d’algun Nadal, en què Mulet ha rebut alguna imponent cistella d’un conegut promotor urbanístic veí, seu; al natalici no li va enviar res, quina llàstima! Si el lector o la lectora volen conèixer la divertida història d’aquesta cistella, poden comprar el darrer número de la revista «El Capital» que, a més, regala un gruixut llibre de música contemporània de l’estat espanyol.
Ha sigut aquesta setmana, de celebracions, una altra amiga meua també ha rebut flors, i el llibre «Mujeres que corren con lobos», amb dedicatòria en tinta daurada. Tot i que ja el tenia, no li ha desplagut, perquè té dues filles wapíssimes, com floretes del Jardí de les Hespèrides, i el llibre el tenen les filles (que, a més de ben plantades són intel·ligents i saben el que han de llegir), així que la meua amiga podrà tornar a rellegir el llibre tranquil·lament.
Floretes, floretes i alguna panderola. Ja se’n veuen, de panderoles, a Castelló de la Plana, la ciutat més neta de la pell de toro i, a la meua escala, sense anar més lluny, ja han sulfatat per evitar la seua presència. Un estudi entomològic d’un professor colombià, que he llegit recentment, Germán Bretón, crec que li diuen, assegura que amb insectes com les panderoles i entranyables cucs de farina, com els que aquí havíem criat per a esquer de cepets, la biomassa produïda pels fems i deixalles humanes, podria reciclar-se d’una manera més ecològica que no amb immensos abocadors (quina mania de dir-los abocadors, quan són femers gegantins). Els insectes estalviarien molta química tòxica per als éssers humans i la lluita biològica de certs insectes contra les plagues de l’agricultura a algun aficionat als fitosanitaris li hagués estalviat molts maldecaps i algun que altre procés judicial...
Però parlem de floretes, l’any 1879 el senyor Don Florencio Jazmín (sic) va publicar, a la llibreria de Manuel Saurí, de Barcelona, el curiós tractat «El lenguaje de las flores y el de las frutas, con algunos emblemas de las piedras y los colores. Incorporando tras este facsímil los Lenguajes del Pañuelo, del Abanico, de la Sombrilla, etc. Añadidos de las últimas ediciones». Don Florencio Jazmín incorporà un saber enciclopèdic a aquest llibret, amb tot de cites ben documentades i fragments poètics, entre els quals, als castellonencs ens produeix molta satisfacció el fragment d’un poema degut a la ploma del Governador Bermúdez de Castro (que es veu que també era poeta) sobre els misteriosos amors de Zèfir i Flora, que apareix a la pàgina 84 dins l’epígraf de La Palma de Jardines, que simbolitza l’amor correspost. Això demostra l’amor a la poesia que han tingut els nostres governants. Ben bé es podria dir que Juan María Calles, que en temps de Bermúdez de Castro hauria segut governador, però actualment és subdelegat del govern, és el continuador d’aquesta nissaga o corona poètica de governants sensibles de Castelló, tierras y gentes. La cita de Bermúdez de Castro (el del carrer Governador, per als lectors menys informats) diu: «Crecen dos palmas su ramaje alzando / En orillas opuestas de un torrente, [seria el Riu Sec?] / Sin juntar nunca su follaje ardiente, [ui! ui! açò s’embruta, diria algun semiòtic llepafils!] / Sin unirse jamás, mas siempre amando. / Crecen, su frentes tristes inclinando, / Hasta que airado el ábrego inclemente / Las sepulta á la par en la corriente, [rima també amb José Vicente] / Juntos sus troncos à la mar llevando [es veu que encara no tenien emissaris submarins]».
Tanmateix, del llibre de don Florencio Jazmín, m’ha colpit més la introducció, en la qual dedica el llibre a las «Hermosas españolas» (com era català, es veu que li agradava l’exotisme) i arranca amb unes curioses definicions de la dona, que ara podrien semblar obsoletes i carrinclones (fins i tot masclistes), però que, al 1870, es veu que eren galanteries políticament correctes. Així, per al senyor Jazmín, la dona és (i perdoneu l’extensió de la cita): «La mujer es la miniatura de la creación, fresca, delicada; fragante y pulida; formada de rosas y azucenas; adornada con oro, seda, gasa y encajes: de frente virginal, ojos celestiales, pié delicado, seno de alabastro, rosados labios y arrebatadores contornos. Su talle es como el de las sílfides: su mirada la de los querubines. Recuerda su voz la dulce melodía de los arcángeles; és ágil como la gacela y de aliento balsámico, como la fragante brisa. Su talle seduce, su mirada abrasa, su voz encanta y su suave aliento enajena. ¡Pobres hombres!». Només amb lectures com aquestes podem intuir perquè el bisbe Juan Antonio Reig Pla, decora la taula amb què ofereix esbiaixades rodes de premsa amb... flors de plàstic!


Article del 17 de març de 2005

«Ay, no te cortes la mano o el pie, / por error o con intención, / enseguida pondrán dentro de la herida un dios, / como en todas partes. / Pondrán dentro un dios / para tener a quien rezar, puesto que él / defiende todo lo que se aleja de sí mismo». Aquesta cita correspon al poema «Segunda elegía, gética», de Nichita Stánescu, poeta romanès autor de llibres com «Laus Ptolomae» o «La grandesa del fred». L’he tret d’un altre llibre «Antología de la poesía rumana contemporánea», de Darie Novaceanu, publicada per l’editorial Verbum. És una cita que s’escau a una desagradable notícia que s’ha produït aquesta setmana a les nostres comarques, que són també les comarques de molts romanesos que viuen i treballen aquí, una terra que, segons ens han explicat sempre, ha sigut un «crisol de las culturas del mediterráneo». Doncs això, si això ha sigut la nostra història i ara comptem amb un potencial humà romanès més que notable, benvinguts siguen. Conec uns quants i tenen qualitats humanes, professionals, etc., més que suficients per poder dir que són amics, i dir-ho alt i clar, i dir també que no vull que els tallen les mans. I supose que, com aquests que jo conec, hi hauran molts més.
Amb Ioan he xarrat molt de poesia, de com aprèn a tocar l’acordió quan el treball, ha de pagar la hipoteca i acabar de criar dos fills, es declara seguidor del Reial Madrid i li estranya que jo siga republicà. Jo li dic que no ens calen reis, que ens calen caps de govern als quals el poble els puga demanar comptes si la seua gestió no és bona. Que ser d’un cognom o altre perquè ha de servir per gaudir de privilegis que no puga gaudir una altra persona humana. Em parla també de poesia, així vaig conèixer l’existència de Stanéscu i em diu que la seua filla, que va a l’institut, toca el violí, i que també és una lectora apassionada de poesia. No de bades ha sigut alumna del poeta Manel García Grau. Li passe alguns llibres meus i em diu que el valencià no és per ells cap problema, i que ens entenen millor si els parlem en valencià, perquè és més semblant al romanès que no el castellà, diu. Se’n plany que amb el futur que li esperava a Romania, va desatendre els estudis. Explica que va passar de les classes de rus, d’anglès... i que ara podria dominar quatre o cinc llengües. Però, quan anava a escola, el futur de les famílies humils no anava més enllà de la mecànica o de l’agricultura. No havia imaginat mai que arribaria a viure aquí i aquí treballa dur i s’integra, s’enyora d’allà però arrelarà ací. Si li puc oferir versos i llibres, o estones de conversa, em fa feliç perquè jo també em faig ric amb la seua amistat i aprenc coses i conec autors que m’obren nous horitzons. Tinc un deure de gratitud amb ell.
Maria O. va estudiar una diplomatura d’empresarials a Bucarest i vol seguir estudis superiors a Castelló. La seua germana està a punt de començar el doctorat en medicina a València. Maria O. va nàixer el mateix dia que jo, deu anys més tard, des de llavors, ens truquem i prenem alguna cosa junts aqueix dia. Homologar-li l’expedient acadèmic li ha costat molta paperassa burocràtica i maldecaps. Ara ha tingut una filla que, com ella i el seu marit, també serà una grauera de pro. És espavilada i sap el que vol.
Moltes vesprades vaig a veure una amiga que va patir un accident de trànsit i ara ha de fer molta rehabilitació. Algunes estones té cura d’ella Ioana. Ioana li pren la tensió, li posa el termòmetre, i ara aprèn tècniques d’estimulació de reflexologia podal perquè millore. Veig com les aplique i admire com fa treballar les mans sobre la planta del peu de la meua amiga. A mi m’agradaria tenir aquelles mans i m’indigna que un tros d’animal d’Onda (això d’Onda també m’ha ferit molt, perquè és el poble de mon pare i del meu avi, i dels germans del meu avi, que van lluitar contra el feixisme durant la guerra del 36; i no m’agrade que animals d’aquesta mena —no puc dir-li persona, em negue a creure que siga una persona— embruten el bon nom d’Onda) voldria tallades. No, no tinc les mans de Ioana, i m’agradaria tenir aquesta sensibilitat, aquestes mans, que ella té. Vull que seguisquen on estan, perquè ajude la meua amiga en la seua recuperació i perquè puga ajudar més gent amb la sol·lictiud amb què ho fa. Encara més, és de Transilvània i ens explica coses de Vlad Tepes, no vol dir-li Dràcula, tot i que li expliquem que ens agrada la novel·la gòtica. Riem amb aquestes coses i ens descriu els restaurants temàtics que han fet per al turisme: d’allò més sinistre, i quan plega un ponxo ample, li pregunte si és amb aquestes ales que vola de nit. Riu molt i em diu que no, no, que les ales d’ella són unes altres.
Maria ja té una néta i encara que ja no és jove, treballa tota la setmana a Benicàssim. Ara viu darrer de ca meua, perquè la néta va al col·legi Isabel Ferrer i així estan més a la vora. Cada setmana, li deixe un parell de pel·lícules en DVD, perquè, diu, quan descansa, li agrada veure pel·lícules en l’aparell que li ha regalat el seu fill. Li va agradar molt «Bailando con lobos» i aquesta setmana li deixaré «Chocolat» perquè és una lliçó de com els nouvinguts poden acabar amb la intolerància en què les comunicats tancades poden caure. Tot i que, la lliçó de «Chocolat» o d’altres pel·lícules amb un contingut gastronomicoideològic semblant, com «El festín de Babette», hauríem de veure-les els d’ací, més sovint, per evitar la intolerància que frega la criminalitat.
Per acabar vull felicitar Carles Mulet, que ha denunciat el cas del discjòquei xenòfob. Conforta en l’any del Quixot, saber que hi ha amics que encara tenen esperit de quixots incombustibles que lluiten perquè no es tallen mans, perquè la intolerància i la xenofòbia (i tants altres mals endèmics de la societat castellonenca) no tinguen cabuda entre nosaltres. Com també ho fa Franco Battiato en les lletres de les seues cançons, empeltades d’ecos sufís, tunisians, o albanesos. Tampoc m’agrada que embruten les cançons d’aquest sicilià genial. I, ara, que la justícia treballe, que tenim massa merda autòctona i no és qüestió que esquitxe la gent honrada, que ha hagut d’abandonar la seua terra, moltes vegades a contracor, que intenta arrelar amb nosaltres i que lluita per un futur més digne i millor; no només per ells, perquè si ho aconsegueixen, també serà un futur millor per nosaltres. Romanesos, com diria aquell, som tots.

Article del 10 d'abril de 2005

Un amable lector m’envia un missatge electrònic per demanar-me notícies sobre el xupacabras, l’últim animal de la criptozoologia castellonenca, descobert mesos més tard que la gamba de Miravet. L’amic signa amb nom i cognoms però, com que no diu si vol que li atorgue el dubtós honor de la negreta, el mantindré en l’anonigat. L’anonigat és la paraula amb la que es designa el gat de carrer, aquell que viu anònim, que s’alimenta de deixalles i que no té una casa on viure. Són els gats (i gates) que fan veritables cors a primeries d’any amb la seua activitat eroticomusical. Anonigats. El lector anonigat (intuïsc que té alguna coseta de felí, en l’elegància de la seua ploma) es defineix com a «castellonero de soja» i, a una servidora, aquesta autodefinició li sembra estranya. Li responc i li dic que parlaré una miqueta del xupacabras; però que, alhora, m’ha deixat encuriosit per saber què vol dir «castellonero de soja». Em respon ràpidament. Afirma que ell, de tota la vida, ha sigut un «castellonero de soca», çò és, seguidor de les tradicions finiseculars i més profundes del codony, amb algunes fanecades urbanitzables al PAI Lledó, membre d’una gaiata, després d’una colla i d’un seguici de confraries on hi el castellonerisme més hacendado practica la doble moral del virtuosisme públic i els pecats del piu (dels quals Déu se’n riu) de manera privada, però això sí, amb el consentiment de la seua honorable muller, amb la qual va començar a festejar un diumenge de romeria, no pas pels cerros d’Úbeda, sinó cap al Mont de Venus casolà.
Ara, em diu, ja estic vora la cinquantena i, tot i que prenc iogurts amb bífidus actius, poliol de Penyagolosa, saboritja de la Rambla de la Viuda, infusions depuratives de pilotilles de Ginko biloba, collides a l’entrada de l’Hospital Provincial, etc., després de fer-se una anàlisi de sang rutinària, li ha eixit colesterol del dolent. El metge li ha recomanat que abandone la llet de vaca, ni que siga d’alguna vaca singularitzada que no siga una vaca cualquiera, ni que faça, tolon! tolon!, per un substitutiu semblant, blanquinós i de gust poc agradós, amb molta soja. I, tot i que la soca té molta fibra, lignina, i tanins, doncs s’ha passat a la soja, al pa integral a córrer per les circumval·lacions de la capital (aqueixes que serveixen per fer fitness baratet, però no per a desembussar el trànsit del centre de la ciutat. Així que, em diu, he deixat també de fumar i ara sóc castellonero de soja. Està molt bé. Una nova tipologia per afegir a la col·lecció diversa i multicultural de la nostra vila i ravals: els castelloneros de soja, prenguen nota polígrafs i etnògrafs de l’ontologia casolana. Aviat creixerà el nombre de castelloneros de soja de manera exponencial.
Del xupacabras, que et diré, amic castellonero de soja? Doncs que aquest hivern, atès el fred que ha fet, el xupacabras ha patit una hivernació més llarga que la de Louis de Funes en una espatarrant comèdia francesa de fa prou anys. Ara bé, el xupacabras, em diu una persona de l’Alt Millars, ja està ben actiu i ha adoptat un nou mètode de mimetisme per no ser descobert (tot i que és un mètode ben groller i que ja ha pràcticat en uns altres municipis: verbigràcia Benicàssim). El xupacabras, com els marcians aquells de la sèrie televisiva «V», no content en anar pegant bots i udolar per Cabanes, vist com està el pati, ha passat ara a l’acció política i abdueix el cervell de regidors sense escrúpols. L’últim cas ha passat a Cortes d’Arenós, on el xupacabras, en notar els salutífers beneficis de les aigües mineromedicinals i testosteròniques de Cortes (recordem que els marines nord-americans prenien aigua de Cortes, durant la Guerra del Golf de 1991, abans d’entrar en combat) ha abduït una regidora del PSOE i l’ha mutat en transfuga de la dreta (i és que, pel que es veu, li agrada més abduir regidores que regidors) i és una llàstima. Perquè, els que coneixem des de finals de l’adolescència Pepe Mata, sabem que és un home honrat, colrat en digníssimes formacions de l’esquerra i que ha sigut el forjador del benestar de Cortes. Poble que, com tants altres de l’interior, s’hagués pogut morir de pena i de despoblació sense la injecció de vitalitat i dinamisme que li va imprimir Pepe Mata. En fi, que el xupacabras no descansa. A la Plana, a Castelló, concretament, també fa de les seues, com per exemple, en el conegut cas dels terrenets no urbanitzables del futur asil. És clar que, un informe d’un col·legi professional d’experts del ram, assegura que no hi ha hagut pelotazo. Però codonyaso, sí que hi ha hagut. Afirmar que si el regidor que ha venut els terrenys s’hagués esperat uns anys més, hauria tret més rendiment a la tristesa dels seus cítrics és perdre de vista el refranyer popular: «más valen 1,2 d’euros en mano, que espera’t a la porta de ta casa i voràs petar la bombolla immobiliària, fistro pekadorrrl» o, en valencià: «lo que va davant, va davant». I és que la zona de Lledó, què volen què els diga? Considerar tot allò solars rústics o no urbanitzables... quina barra! Ara que ja se sap, quan encomanes un inforfme, el primer que has de tindre clar és si el vols en positiu o en negatiu, després ja s’ho faran que per a això, qui paga mana... (Encara que a algun d’aquests, com més va més li ixen les sentències per la culata...) Però, bé, com tots els lectors i les lectores ja deuen de saber, aquella zona adés campos de soledat, mustio tarongerado, en franca i sòlida expansió urbanística, ja es coneix com el «Todo a cien» de Castelló, perquè, a qualsevol cosa que t’acostes, el mínim són cent milionets de no res. Però allí es guanya en qualitat de vida, benestar, aire pur, màximes qualitats de materials i acabats... Res, un paradís per a castelloneros de soja. Així que, deixem el xupacabras tranquil, que bona cosa d’estralls va fent i, a viure, que són quatre dies. Jorrrrrrrrrrrrrr!

Article del 03 d'abril de 2005

Aquests dies m’ha sobtat la notícia d’un curiós judici que se celebra a Figueres. Es tracta de la vista pel presumpte assassinat del gall Matildo. Matildo era un gall de raça empordanesa (es veu que queden molt pocs, galls i gallines, d’aquesta raça) que tenia una gorja privilegiada. Matildo saludava l’alba amb un cant fort i potent. Devia estar satisfet amb la vida que menava: the Boss del corral i el més estimat de l’ama del corral. Les excel•lències canoromatinals de Matildo es veu que no eren del gust d’una veïna i, aquesta veïna, va tenir un seguit de picabaralles (mai millor dit) amb la propietària de Matildo. Amb els ànims encesos, la veïna menys filharmònica, (i més llepafils, pel que es veu), va amenaçar la propietària de Matildo amb carregar-se’l. El que semblaven només paraules d’una llengua encesa (i no per l’ària matinal gallinàcia) esdevingueren una tràgica profecia. Matildo, un dia infaust, va aparèixer escanyat. Amb ell, es perdia un exemplar notable de la biodiversitat casolanoempordanesa més amenaçada. La propietària de Matildo no se’n va resignar i, al congelador de la nevera, va improvisar una morgue domèstica i hi va conservar el cadàver silenciós, ara ja per sempre, de Matildo. Acte seguit va demandar la veïna que l’havia amenaçada. Allò que semblava un judici per faltes ha derivat en una qüestió més fotuda per la mà que va escanyar Matildo. El jutge ha considerat que, el fet que Matildo pentanyera a una raça de galls en perill d’extinció, pot constituir un delicte mediambiental, que pot arribar a pena de presó. Ara els forenses, els metges aquests del ram del nostre conseller vila-realenc-migsolleric, Alejandro Font de Mora (un dels representants de la dreta més recalcitrant valenciana i antivalenciana), faran els estudis pertinents sobre el cos glaçat de Matildo per esbrinar l’autoria del crim i les circumstàncies d’aquest.
El nom Matildo evoca la novel•la quasi homònima, Matilda, de Roald Dahl, on una xiqueta òrfena pateix els maltractaments dels seus oncles. L’argument de Matildo hauria sigut un bon conte en la imaginació de Roald Dahl, que, com el lector i la lectora recordaran, escrivia sinistres i extraordinàries històries que, després, va filmar amb una mestria inigualable Alfred Hitchcok, el mestre més grassonet del suspense. Descanse en pau Matildo i esperem que la justícia aporte llum sobre el cas i, a ser possible, que el clonen perquè quan algun element de la biodiversitat es perd, també es perd part del nostre patrimoni.
En aqueix sentit, no hem d’oblidar que, aquí, a la voreta de ca nostra, la gamba de Miravet, continua amenaçada enmig del foc creuat dels interessos especuladors d’urbanitzadors sense escrúpols. Aquest fet no l’hem de permetre i hem d’esperar que la justícia no només actue, sinó que actue amb contundència contra la impunitat emparada políticament d’aquells que voldrien que les nostres comarques acaben per esdevenir un merder inhabitable de formigó, asfalt i malparida gespa de camps de golf. No, no ho hem de permetre, no ho podem permetre, ni per nosaltres, ni pel futur, ni per les generacions vinents, què collons!
També de les comarques gironines arriben curioses notícies sobre curiosos concursos on l’element animal és protagonista: Al municipi de Sant Amer, celebren cada any, a les acaballes de febrer, començaments del mes de març, el concurs mundial de xiular amb caragolina. La caragolina, en català del nord, és el que nosaltres anomenem, en català del sud, els caragols de pato. Aquests caragols que, tradicionalment, es menjaven en grans quantitats a Castelló durant les festes de l’Agost. Recorde que quan era xicotet, jo; al barri del Tir de Colom, tot el veïnatge ens entaulàvem al carrer, a la fresca, i sopàvem immenses caragolades de caragols de pato que arremataven llesques gairebé morfollunars de meló d’Alger fresquíssim, sota un sostre d’acolorits fanalets de paper. Ara tot això ha passat a la història: comptats són els racons de Castelló on es pot prendre la fresca al carrer i les festes populars han sigut substituïdes per planificacions culturals de dubtós gust. A Sant Amer, amb una petita closca de caragol de pato, es fan un xiulet i els concursants han de provar de xiular el màxim de temps possible de manera ininterrompuda. Un bon rècord son vint segons i això em du a la memòria els xiulets que, aquí, també, ens fèiem amb pinyols d’albercoc. Ja se sap, qui més xiule, capador. Com bé diu la llegenda, mig en llatí, mig en català, d’un rellotge de sol que hi ha pintat en una de les eixides de Girona: «Tempus fugit depressa». I tant de pressa!


Article del 27 de març de 2005

No és època encara de bolets, ja ho sé. Si plou aquesta Pasqua, potser eixiran els entranyables moixernons que, al país del costat anomenen amb el simpàtic apel·latiu de «bujarrones»; res a veure amb les fòbies de certs representats de la Conferència Episcopal a les nostres comarques. Aquests bolets de primavera, crec que ja ho he dit unes altres vegades, són el tema central de la novel·la-thriller micològica de Pep Coll, «El secret de la moixernera», on un rònec capellanot arriba a cometre alguns assassinats per la possessió del secret de la ubicació dels llocs on creixen aquests bolets, de nom científic Calocybe gambosa.
A Castelló d’Empúries, on vaig anar a pasturar, com també he comentat, fugint de la Magdalena, a la plaça de les Cols, vaig comprar un diari local amb nom de signe tipogràfic i hi trobí una curiosa notícia d’un boletaire condemnat pel jutjat penal número tres (3) de Girona. Aquest diari és genial i es pot escriure una sèrie sencera d’articles només amb les notícies de l’exemplar d’aquell dia, i és que, com els pastissos autòctons d’allà (de nom «tocats») es veu que aquell dia estaven ben ídem, eadem, ídem). El boletaire, el senyor (ara ja no pas presumpte) delinqüent −segons la sentència− Manuel Teodoro González, ha sigut condemnat a un any i tres mesos de presó perquè, mentre ell assegurava que anava a cercar bolets, els Mossos d’Esquadra, abans que arribés a la rovellonera (o moixernera), ja li havien pispat la collita. La collita no era pas de bolets al·lucinògens, ni coses per l’estil, sinó que es veu que consistia en divuit paquets de haixix, alguns dels quals havien sigut embolicats, amb tota cura, per un jubilat; el senyor delinqüent −també segons la sentència− Juan Hidalgo Cruz (quina creu per a un fidalgo!). Perquè després diguen que els jubilats han de fer manualitats i distreure’s en el temps lliure.
Els divuit paquets contenien un total de 44 quilos de costo, però com en els contes dels Germans Grimm, o de Hans C. Andersen, les coses que passen al bosc són misterioses i com, asseguraria Bruno Bettelheim, de vegades, connecten amb les profunditats del subconscient freudià; que és l’efecte, si fa o no fa, d’una col·locàsia porreril. Vist d’una altra manera, anava la Caputxeta Fumeta per un bosc de Tamariu (lloc dels fets), amb la seua cistelleta, a per rovellons que havia empaquetat l’avi, quan, de sobte, li donen l’alto i la trinquen i, quasi cinc anys després l’engarjolen amb l’avi. I ni foren feliços, ni menjaren perdius, ni es van poder embolicar uns canuts. Es veu que un caçador (en aquest cas, no va salvar la Caputxeta Fumeta), va alertar de la ubicació de la rovellonera als Mossos (no va servir d’auxiliar màgic, que diria Vladimir Propp) i aquests s’emportaren el pastís amb la bosseta de haixix i (no ho sabem pas) potser la jarrita de miel. El boletaire es veu que anava directe a la rovellonera i per això va acabar en mans dels agents. La defensa, però, del senyor boletaire-Caputxeta Fumeta s’ha lluït i aquest senyor ha vist com la condemna demana pel fiscal (de quatre anys i mig de pr