Aficions, El Blog del Wuniatu" /> Aficions | El Blog del Wuniatu" />

« Home | VI(r)US, per JM Calleja » | De pollastre meditationes » | La sargantana » | La vida canina » | Cagamànecs » | El Zorzal Criollo » | Tord Air Force One » | L’osez-No! » | Un bitllet amb Baudelaire » | CyberPoem 2.1 » 

divendres, de novembre 11, 2005 

Aficions


En temps de reformes, bodes, batejos i ratzingueritzacions, les aficions són cabdals. Poques persones hi ha que es canvien el nom. Això sí, piercings, manifestacions, canvis de reglaments per poder parlar més del que toca, pèrdues econòmiques per endavant, Castelló sense bisbe i Madrid tiene seis letras, d’això, tot i més. Fins i tot hi ha qui ha inventat un nou tipus de col·leccionisme: la sinotèlia. El nom de «sinotèlia» s’aplica a l’afició d’aquells que col·leccionen segells (i sobretot encunys) de la Xina, na, na, de la Xina, na, na, com les mandarines. Especialment, em diu un informador, que els sinotèlics tenen autèntic deler pels encunys i matasegells falsificats perquè, encara que la Xina, na, na, que la Xina, na, na siga tan gran, atès el règim democràtic que impera (semblant al mandarinat de Rajoy Berenguer IV, almogàver constitucionalista de les bombolles FAESS Brut Nature —Fruitosa Alegria de l’Escumós de Sant Saturnino—) són molt difícils d’aconseguir. Tan difícils com els guanys de Terra Mítica i, pel que diu la premsa, els futurs guanys d’AEROCAS, o l’estabilitat del govern municipal de Benicàssim.
Tanmateix, Castelló, crisol hacendado de las culturas de la Mediterrània, gomfaró de la llengua espanyola i de doble filo, i de l’Àsia Menor, l’Àsia Mitjana, i l’Àsia Oriental, és un bon planter de col·leccionistes d’aquests encunys falsificats que, a la seua raresa, uneixen una singular bellesa que rau en l’exotisme dels ideogrames, la pinzellada taoista, el paisatge contingut, el delicat equilibri entre el jing i el jang i la sempre difícil tasca del seu enquadrament en una dinastia concreta. Per a quan una exposició de sinotèlia a Castelló? Els nostres gestors guturals (ui, perdó! culturals) haurien de promoure una magna exposició, amb un luxós catàleg, relligat en pasta, en paper couché i escrit per algun insigne polígraf de la terra. Clar que la sinotèlia encara és una afició emergent, com l’aeronàutica castellonenca, i els experts no es posen d’acord en els sistemes de classificació (ja ho havia apuntat abans una servidora). Potser és que la varietat en el disseny ho complica: si són temàtics, encara es complica més que si ho fem per dinasties ja que, a més de ser falsos, els encunys i els segells, i els matasegells, admeten ubicacions en totes les branques semiòtiques i temàtiques: per exemple, el ram de la protecció de conreus, els bonsais, les pagodes d’or, els prats on els avantpassats jugaven al Ma-golf, etc. La Revolució Cultural ha inspirat nombrosos encunys que han estat falsificats aprofitant les modernes tècniques de reprografia i hom no s’hi posa d’acord.
És com què fou abans, si la taronja, la mandarina, la mosca del mediterrani, la tristesa dels cítrics o els mètodes per combatre les plagues que fuetegen la Citrus sinensis. Jo no ho sé, que sóc un babau i un descregut, i a més de lletres. En fi, ja ho farà algú que, per menys se’ls paga a alguns més.
Pel que fa a la tardor, bé, hem començat un cicle nou i els estornells, malgrat la capolamenta del ficus de Maria Angostina, han tornat com les famoses orenetes i en la Diputación, sus frescos a pintar, tot i que no hi ha constància que puguen produir la grip aviària (els estornells, clar). Això sí, la plaça està tan cagada com sempre, ai las! Però deixem els temes tan emprats. M’han dit que ara arribarà una nova moda, a banda de la sinotèlia, que farà furor. Es veu que el personal, amb el forat de la capa d’ozó, els terratrèmols, l’efecte hivernacle, els huracans, els hipoaullidoshuracanados i tota mena de sorts i dissorts, està posant de moda canviar-se el nom. És una profunda satisfacció que coses que només es canvien els papes i algun altre amb rareses com aquests, siga per fi, de domini democràtic i dels ciutadans. Així, em diuen, farà furor Pelayo, Kova Ngonga, Vanessa Lidón, Ramsés, Dulce Nombre de la Constitución, Marieta de l’Estatut, Taliban del Risco, etc. Jo havia pensat de posar-me Roncesvalles, nom de rancio cotolengo donde los haya, però per si de cas, per si a la Locadèmia Valenciana de la Llengua li pega per redactar un diccionari o tesaure de noms de fonts (i de rambles i barrancs), m’esperaré, que el món està ple d’envejosos, de autènticas triquinyuelas e intereses bastardos. Una amiga em diu que em pose Aquil·les i em parla del simbolisme homèric d’aquest nom, però té ela germinada (serà de la soja germinada que van portar les tropes d’Alexandre el Gran, o de la que es cruspia el cavall Bucèfal?) i a més aquell, encara que aconsegueix tot el que vol (com molts sinotèlics) té un taló fotut i una servidora ja en té un... per a què voldria un altre? Buenas notxes, nona nit!

Article publicat al Levante de Castelló, el 06 de novembre de la Dinastia Tang.

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates