« Home | La vida canina » | Cagamànecs » | El Zorzal Criollo » | Tord Air Force One » | L’osez-No! » | Un bitllet amb Baudelaire » | CyberPoem 2.1 » | Mentides i drets » | Fascicles » | Del que diu Levante de Castelló sobre l'Osez-no! d... » 

diumenge, d’octubre 16, 2005 

La sargantana



Vaig fugir de l’ombra del campanar (no és bona cosa quedar-se sota un campanar quan s’enfonsen les esglésies i fins i tot els bisbes toquen el pas de deux) amb l’excusa de la presentació de l’«Anuario Gastronómico de la Comunidad Valenciana», que dirigeix l’Antonio Vergara i que, des que va nàixer (el llibre), m’honora comptant amb el meu teclat. Tres dies en València a Ca l’Anfruns, en companyia de Montse, Carlos i els seus dos gats donen per molt: sopar amb Clara Millo, i a la vora, Juan Mari Arzak et al.: Carme Alborch, Fernando Delgado i més notables et al.; remenar i comprar espècies índies com ara (encara no l’he obert, per tant no puc esplaiar-me en una descripció organolèptica) l’«alga de obispo» (sic) que promet unes sensacions d’allò més pontificals, cafès d’Etiòpia, remenar bibliografia dels cuiners de Pius V o trobar (encara que estiga a l’abast de tothom) volumets deliciosos com «La mafia se sienta a la mesa» (Jacques Kermoal i Martine Bartolomei, 2002, Tusquets, ISBN: 84-8310-841-0), que recomane a tota persona aficionada a la bona historiografia gastronòmica.
A més de tot això, vaig conèixer una persona entranyable i vitalista, que recupera, de motu proprio, la memòria històrica d’alguns pilots republicans. Perquè aquest home (li diré Silverio, que és un nom molt poètic per conservar el seu anonimat, ja que no li vaig demanar permís per escriure de la nostra trobada) també va ser pilot: dels Chatos i Moscas, aquells Polikarkov I-15 i I-16, diminuts i soviètics, fascinants. Uns avionets quasi de joguina aguerrits que sempre m’han recordat els que el meu avi patern, Antonio Albalat Roca, va fer a la presó de Borriana amb fitxes de dòmino i acer, per distreure’s mentre els seus companys xofers morien afusellats en nom de l’estat nacionalcatolicista. De tot això parlàvem i del llibre que Silverio ha escrit sobre un altre pilot, amic seu, Cayo Rioja García (http://www.aire.org/gce/pil_rep/rioja.htm), recentment desaparegut, que va ser ferit mentre pilotava un Chato: un mite entre els aviadors de la II República i, posteriorment, amb un braç desgraciat per un bombardeig feixista, encara va tornar a volar per combatre per la llibertat. Es veu que era un home que exultava llibertat. Com diu la web esmentada: «Dio por la República, tres años de guerra, un brazo, tres años de cárcel y una vida truncada».
Mentres, la dona de Silverio, Isa, ens havia preparat un gaspatxo de Requena amb llebre i unes migues de pastor amb mel, que mereixerien un 9’5 sobre 10, atès que, com diuen la Montse i el Carlos, no sóc persona que acostume a emprar el 10 perquè, com sempre dic, la perfecció és un vector i no mai un punt concret del camí... però la senyora Isa de poc no l’assoleix...
Amb tot el que més em va sorprendre va ser una curiosa amistat que Silverio va mantindre amb una sargantana. Ens ho va explicar el seu fill, perquè Silverio pensava que no el creuríem i deia: «Ah, d’això jo ja no m’enrecorde». I resulta que una nit que el fill va arribar a casa, Silverio li diu: «Anem un momentet, que he quedat amb una sargantana» i el fill es va quedar de pasta de moniato, com és obvi. No obstant, el va acompanyar: van eixir a la porta de la vil•la, molt prop de València, devien ser les 23,30 h, i als pocs segons, va comparèixer, eixida d’un forat, la sargantana. Silverio li va dir quatre gràcies amb el seu verb ben florit, de rapsode valencià, li va fer unes pessigolles al llom i la sargantana, quan li va parèixer prou, va desaparèixer fins la nit vinent. M’ho crec, com també crec que cal recuperar la memòria de Cayo Rioja i tants d’altres, perquè la llibertat no torne a ser soterrada en foses comunes, ni la reacció acabe per desfer-nos el país, l’estat del benestar, la solidaritat o la tolerància: que també són plats de bon menjar i els avions també aprofiten per veure el món des d’una altra perspectiva, per enlairar-se allà on no arriba l’especulació urbanística, la grip aviar, o on lluu l’opalina lluna de València. Aquella que besava la mata de coralets vermells, grocs i morats de Silverio o el seu avionet de fusta, damunt de la teulada de la vil•la: amb el timó de cua tricolor. D’aquesta manera, mantenint aquesta ànsia de llibertat als 81 anys, no ens és difícil creure que es pot tindre una cita, cada nit, amb una sargantana.

Article publicat a Levante de Castelló, el 16 d'octubre de 2005

Llibertat, sargantanes i coralets vermells, avui, que després de tant de temps la Coral Roig ha tornat a veure una salamandra...
Sí, una salamandra d'uns 20 centímetres (boca-punta cua)al Torrent de l'Estrep, prop del Puig d'en Mir.
Celebrem-ho amb coralets vermells.

La mafia se sienta a la mesa, el vaig descobrir el Sant Jordi passat, molt recomanable!

Cert, Tina, m'ho estic passant d'allò més bé amb aquest llibret!

Coralet, llarga vida als rèptils i a tona mena de biodiversitat biodiversa.
Uf, la salamandra, quin animal més bonic, tant les espècies reals com les de l'imaginari simbòlic. A "La ploma de vidre" (crec) tinc algun poemeta sobre les salamandres, uf! on para ja aqueix llibre?

Done fe que les esglésies comencen a caure. Deu ser cosa de la tardor, que va mutant, perquè abans caien només fulles però ara també pedres i vigues corcades. Per si de cas, Toni, si traus a passejar els dos saurets, no els deixes pujar a la paret de la Sagrada Família, i si ho fas, posa'ls genolleres, casc i fins i tot diria que paracaigudes.
NOTA: No els deixes anar per la banda de la Ronda, que la senyora Bernat s'espanta!

Posa-li Paquita la del Barrio, que potser li farà més `gràcia, anònim...

Això està fet! vinga, batejada estic. (És que no et penses que sabia com funcionava la signatura de comentaris).

Paquita la del Barrio, t'escau d'allò més, MMB, :-)
M'agrada!

Hola! Se que no s'ha de fer (comentar alguna cosa abans de llegir-la, ara llegiré, no pateixis), només volia dir-te que a partir d'ara faré els deures i escriuré més, però mai se sobre que escriure (dona'm pistes).
Per que veiguis que faré els deures acabo d'escriure a la meva web.
Ara tinc l'influencia del Yan que em deixa poc temps lliure, una influencia bona, clar.
Milers de petons i centenars d'abraçades poetu!
BUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU!

Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

"Farem con Cagueme........" kom saps ke farie ell? tens alguna info ke kompartir? konta, konta, o cita el código fuente x a seguir la pista, jejejjj (ja se ke no te res a vore amb akest "post?", spero ke no te sàpigue mal, però és ke les altres vegades ke havia entrat se mhavie passat el detall, i ara mha kridat l'atenció) i aprofito per a vore si puk trauret algo :)

vinga ke vaje b

Momo, reina,
Això és una frase del Tombatossals de J. Pascual Tirado, el mite fundacional-literari del codony castelloneril. Ara han tret una edició revisada i traduïda a la llengua de l'imperi. Cagueme... era un personatge de la colla de Tobatossals que... feia el q podia :-)
Moreover: Els teus comentaris no només no em saben mal, sinó que sempre són benvinguts ;-)
Item +: Si vols treure'm algu, un cafè ja el tens pagat.
See you, bonika!

Publica un comentari

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates