« Home | El Zorzal Criollo » | Tord Air Force One » | L’osez-No! » | Un bitllet amb Baudelaire » | CyberPoem 2.1 » | Mentides i drets » | Fascicles » | Del que diu Levante de Castelló sobre l'Osez-no! d... » | Xupacabras vs Osez-no! Aparició a El Toro! » | Panderoles, xim pum, tracatrac » 

dilluns, d’octubre 03, 2005 

Cagamànecs


Parlava, dilluns passat, l’Antoni Dimitròvitx Valesa (el senyor habitualment d’aquí baix, tot i que tanto monta, alto volta...) [nota per blogonautes: en el diari en paper, al Valesa, amb qui anys enrere vaig tindre una columna a mitges, el solen maquestar a sota meu. En aquest cas, no és cert el refrany de "la gallina de dalt caga la de baix", som molt nets i molt bons amics] de les estaques. I com que he d’escriure a correcuita perquè un rèptil m’espera a Barcelona, li dic (a Valesa, no al rèptil): doncs aquesta setmana, si tu has escrit de les estaques, jo escriuré dels mànecs i més concretament (atès que darrerament he agafat una embranzida pardalaire) dels cagamànecs. Els cagamànecs venien a la tardor (no sé si encara vénen perquè com més va menys silvestre sóc), quan estudiava als escolapis (una altra mena d’ocellots: «Uccellacci e uccellini», de Pier Paolo Pasolini, passalacabra!) i els caps de setmana me n’anava a l’horta (ara tota asfalt, aquella horta de darrere de Les Torres) amb els companys a parar lloses i cepets, a furtar nius (quan era temporada) o a guateques/parties pasqüeros. Veges tu. Llavors, vaig conèixer el cagamànecs, ara emboirat pel tel subtil però poderós i molt opac del record: era un ocell pardusco, algun muscicàpid, sílvid o quelcom semblant, que no ens atreia molt, però que emprava els mànecs: els d’aixades, llegones, etc., com a lloc de guaita per papar mosques o embadalir-se i, de passada, honorar el seu nom popular.
Anys després, en llegir llibres d’ornitologia i diccionaris, em vaig assabentar que el cagamànecs era el bitxac o Saxicola rubetra que, segons el Diccionari Catalàbarravalencià-Valencià-Balear.cat, se’n diu en la llengua del veí país d’Espanya, cagaestacas: es veu que a l’estranger té els mateixos hàbits defecadors que ací. En fi, aquesta pista lletraferida em va permetre retrobar el cagamànecs allà plantat a les parets de pedra seca, tot pito, ell, a Penyagolosa que, com sol fer-hi fresqueta, es veu que allí cria i viu i treballa la mar de bé sense necessitat d’emigrar. O, si emigra, tampoc ho sé, que no els ho vaig preguntar mai.
Ara recorde molt els cagamànecs, gràcies a uns altres ocells (també parduscos): els vileros (Passer domesticus) que estan fent-se molt nombrosos a Castelló i, com que en els últims anys, a la nostra municipalitat fabriana i fabrista (i si no, te pondré a hacer los deberes... Ui! Digo, los devedés!) li ha pegat per plantar lledoners a clot què vols, doncs el nombre d’arbres-dormitori de vileros ha augmentat exponencialment. Perquè els vileros s’ajunten per dormir i tenen preferències sobre l’espècie d’arbres on s’ajoquen: a les moreres, morerots, etc. no hi dormen. No sé per què, però és així. En canvi, els lledoners els troben d’allò més acollidors i lo que hacen en el interior, se nota en el exterior, com passa amb alguns ferments làctics de la humana dieta. El conductor poc observador que deixa el cotxe amorrat a algun lledoner una nit, a l’endemà se’l trobarà tan adobat que no li caldrà nitrat de Xile, gallinassa, adob orgànic de cavall, etc. per poder plantar carabasses, moniatos, creïlles, tomateres o algun bajocar sobre la carrosseria. Aquest fet, observable a simple vista per la blancor i abundància de les deposicions, em fa sospitar d’un altre (més sinistre): ha tornat la vella pràctica de moixonar: de caçar vileros per la nit. Si observeu el nombre de plomes (i no són estilogràfiques, ni bic naranja te pone fino, ni bic cristal te pone normal) que hi ha sempre a sota dels lledoners-dormitoris, comprovareu que no és que cap gat desvagat s’hi haja cruspit un vilero (ni que fóra xurro, que també hi ha de vileros xurros: Passer montanus, també dit pardal xàrrec), algú se’ls està carregant a l’engròs. És una sospita que mantinc des de fa temps, perquè no crec tampoc que muden alhora i sempre... Deu ser una eliminació poc selectiva. No interessen els pardals, com tampoc interessen els arbres que duren més de dos o tres anys. On hi ha un arbre, a Castelló, aviat faran un pàrquing i, a sobre d’un pàrquing, mai arrelaran arbres esponerosos. Això sí, el reclam, a tota òstia, del lolailo amb el cotxe tunejat i les finestres sempre obertes, haga frío o calor, no taca ni molesta... Cagamànecs, cagamiques, caganaies, cagandances, cagandanes, caganer, caganinyols, caganya, caganyinyetes, cagalló, cagapoquet, cagaprim... caga-ranci, cagareli, cagarel•lós... Buenas notxes, bona nit!

Article publicat al Levante de Castellón, el 03 d'octubre de 2005.

Creia que menjar vileros ja estava en desús, que mal rollo caçar-ne, seria com fotrem a m'agüelo, una perversió d'eixes anomenades parafilials o algo asín.

Per cert, al meu poble hi ha una familia que de mal nom són Els Culcagat,allí baix al Grado, que ara s'anomena de Castelló (quan jo era petita erem la vergonya de la capi capi i ara mira tú, carracatxoc cirereta i albercoc).
¿Rancorosa jo? Noooo, home/homa, només son records oblidats.

Resumint, cagerà en floretes per als vilericides i per als que menjen pulardes amb un tovalló per sobre dels seus caps.

Sí, la ingesta de certs vileros, certament és una parafília...
Benvinguda a la Plana, again, Sra. Monopuctata.
:-)

Publica un comentari

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates