Menjar des del Perxe, El Blog del Wuniatu" /> Menjar des del Perxe | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Postal del Perxe » | Numerosas personalidades asisten a la apertura de ... » | Una pareja más que artística » | Paraules, insectes, mosquites mortes » | Kovalevskaja » | Lectures d'estiu » | Exposició amb Ripollés a Llucena (2) » | Exposició amb Ripollés a Llucena (1) » | Un francès ben fet... sempre és una meravella » | Vers l'escriptura del caos? » 

dimecres, d’agost 03, 2005 

Menjar des del Perxe


La setmana passada parlava de curiosos fenòmens parapsicològics (la taula parlant de Porrera) que he conegut de vacances al Perxe (www.perxe.com). Avui toca fer cinc cèntims de la gastronomia. La gastronomia de la zona és, com la gent del Montsant-Priorat, el paisatge, els vins o la tranquil•litat, d’allà quelcom impagable. Quan la tradició esdevé un aliatge amb la modernitat (res de provatures fallides), estem davant d’allò que, als àmbits acadèmics se’n diu I+D, que ara diuen I+D+no-sé-què-més, perquè la modernitat no para de generar acrònims per dir de manera estranya allò que és ben senzill. Tornem-hi. Ja sabem que un dels trets definitoris del Principat (no el de Mònaco, ni tampoc el de Lomónaco —el dels matalassos que gasta Carmen Sevilla) de Catalunya és la botifarra. Botifarra en qualsevol de les seues variants dialectals. La botifarra també és un dels trets diferencials de la ciutat finlandesa de Tàmpere. La botifarra de Tàmpere s’assembla molt a les nostres botifarres de ceba. Tanmateix, hi ha una divisió, i en un imprès turístic de Tàmpere (on hi ha un imponent museu dedicat a Lenin i una església amb planta de peix d’Alvar Aalto) vaig llegir que la «botifarra de Tampere divide a la ciudad», però quan vaig estar a Tàmpere, es veu que ja se l’havien cruspit perquè no vaig trobar la botifarra-mur enlloc, tret d’alguna de mida norma a la secció de refrigerats d’una tenda de comestibles.
I, mentre empreses valencianes es dediquen a fer botifarres sense greix, sense porc, sense sang... al Priorat, vaig tastar unes botifarres farcides de faves tendres o faves baby (adés se’n deien faves tendres les faves petites i ara se’n diuen faves baby! Marededéu del Termcat, on anirem a parar!) delicioses. Aquests embotits que, al meu parer, haurien de tindre denominació d’origen qualificada els fa la mare de la Carme. La Carme és una xicota que acaba d’obrir un centre d’equitació a tocar de la Serra de les Obagues i del Museu de la Ciència de Falset. El centre se’n diu l’Enclusa i la meua filla Balma ha tingut la sort de fer una de les primeres cavalcades per allà. La mare de la Carme, que és aproximadament de la quinta de l’Any de la Pedregada, fa també uns altres embotits notables: una botifarra d’aquelles blanquetes amb espinacs i unes llonganisses amb escalivada, boníssimes també i patès de tota mena. Li dic que li faré un encàrrec, però al final, me’n torne a Castelló pensant que, amb aquestes calors, el millor serà fer un puenting a la tardor i, si plou i cace uns ceps o uns ous de reig amb la Montse Anfruns i el Carlos Sevilla, tornaré i faré una conjunció embotitomicològica de tres parells de gònades tibants.
La Roser Vernet, com sempre, té la mateixa mà destra que fa més de vint anys, quan la vaig conèixer de cuinera a Sant Miquel de Cuixà, tant per la cuina com per la literatura. Torne a tastar el tabulé, que apareix al meu «Llibre de voliaines» junt amb la pasta amb pollancrons que feia el nostre plorat Silvano, que venia cada estiu amb el seu Panda des de Florència, carregat de tota mena de delicatessen toscanes. Un altre dia, anem a un restaurant de Falset, el Celler de l’Aspic, que ha recuperat una de les naus de la cooperativa de Falset i prenem un sorbet de meló cantaloup amb pernil ibèric. El secret, ens diuen, és afegir una mica d’oli del Priorat perquè emulsione bé. El resultat és perfecte. La Balma, que ja fa temps que té claríssim que el gust s’educa, demana un ànec amb peres a la reducció de vi i un pastís de formatge amb codonyat que, diu, el codonyat, li recorda quan anava a l’escoleta «La Lluna». Convenim que deu ser un codonyat Proust, mentre arrematem un plat de pasta amb rossinyols i crema de tòfones. Acompanyem el dinar amb un Pedro Ximènez, blanc i sec, de Gratallops, que fa la Sílvia, una autèntica raresa enològica que etiqueta amb motius homèrics (Vins d’Ithaca, se’n diuen les seues bodegues) i que ens fa pegar un munt de voltes per la contornada a la percaça d’algunes ampolles, perquè a la Sílvia no li’n queden. L’establiment on trobe unes poquetes me les embolica amb fundes de Moët Chandon. Saben el que es fan.
Pel que fa a la literatura gastronòmica, hi trobe un curiós facsímil: «El llibre de cuina de Scala Dei», de Josep Iglésies, en edició de Mariona Quadrada. Hi ha una curiosa referència d’una delegació de monjos que van anar al Vaticà, a negociar amb el papa Urbà V perquè no els canviaren la dieta: «A fi de fer-lo desistir, fou enviada a Roma una comissió de 27 frares cartoixans, els quals es presentaren al Sant Pare, pregant-li de mantenir els estatuts. El més jove de tots tenia vuitanta-nou anys». Però aquest llibre mereixeria un article sencer. Buenas notxes, bona nit!


Article publicat al diari Levante de Castelló, diumenge 31 de juliol de 2005. La fotografia correspon al cafè del Celler de l'Aspic. La tassa era una celebració de les passades eleccions gallegues, as you can see.

Provant-lo 1,2,se(i)x
Perquè està tan tiesa eixa cullereta? Va a ser de la fava, de la botifarra.
Ains,ja ho die ma mare: Qui te fam somnie rollos.

P.D: Des d'ací vull donar el meu recolçament als afectats per el pollo Pimpollo. ¿Des de quan els pardals són tòxics?

Jelou! He esborrat un conymentari de la Reina Mora, xq era massa "privat" i sa Majestat no sabia que els posts els pot llegir tothom.

Monopunctata: la cullereta estava feta així ja. Deu ser algun acer especial. Però no tenia res a veure amb la botifarra amb faves perquè la botifarra me la cruspia al Perxe i aquest cafè és del Celler de l'Aspic (Falset).
Els pardals sempre han sigut tòxics. Des dels primats antropoides fòssils i molt abans, un enfit de pardal produeix fins i tot embarassos no desitjats... però això és una altra branca de l'ornitologia...
Cordialment,
W.

Perxe, bon lloc.Mai he baixat a fer turisme per Tarragona, pero em venen ganes de disfrutar de la gastronomia i del paissatge de la zona, després dels teus comentaris. Ho tindré en compte.
Una cordial salutació pel senyor Buniatu.

La R.M.

Reina Mora no ho dubtis, el Priorat és encisador, tot i que no s'hauria de permetre que el desgracïin amb els parcs eòlics que els hi estan fotent. Ja tenien prou amb les nuclears i ara caldria aturar el desgavell eòlic.
Quin món més ruc!
Bé, si vas per allà ja em comentaràs si t'ha agradat.
;-*
W.

Publica un comentari

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates