Postal del Perxe, El Blog del Wuniatu" /> Postal del Perxe | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Numerosas personalidades asisten a la apertura de ... » | Una pareja más que artística » | Paraules, insectes, mosquites mortes » | Kovalevskaja » | Lectures d'estiu » | Exposició amb Ripollés a Llucena (2) » | Exposició amb Ripollés a Llucena (1) » | Un francès ben fet... sempre és una meravella » | Vers l'escriptura del caos? » | Caderneres » 

dissabte, de juliol 30, 2005 

Postal del Perxe


Fugint de la calda i de les adhesions inquebrantables, he estat uns dies al Priorat. En concret, a la casa rural «Perxe», al municipi del Molar. M’estalvie la descripció, que la lectora o el lector trobaran (amb tot de fotografies) a l’adreça http://www.perxe.com/. La regenta Roser Vernet Anguera, prestigiosa paremiòloga, novel·lista i excel·lent cuinera que vaig conèixer als anys ’80 del mil·lenni passat a Sant Miquel de Cuixà; però, aquest fet, com diria Rudyard Kipling, és una altra història.
La gastronomia del Priorat, amb l’afegit taronges confitades d’Alaró (Mallorca) −fetes, vegeu quin luxe, per una altra gran novel·lista, Maria Antònia Oliver− i el tast de vins de gran guarda de DOQ Priorat i DO Montsant, poden produir enlairaments místics i ascètics de primera magnitud. De fet, una de les teories sobre el nom Montsant apunta a la quantitat d’eremites que van trobar aquí el lloc adient per a les seues meditacions. Tampoc no hem d’oblidar, en aquest sentit, la proximitat de Scala Dei, que referma aquesta creença. És cert. El paisatge, els pobles, la vida quotidiana, fins i tot el mobiliari seria suficient per ampliar «Les històries naturals» de Joan Perucho a un volum semblant a l’obra completa de Josep Pla, per exemple. Un dels primers fenòmens gnoseològics (gnoseològic: no sé jo com van aquestes coses, vull dir) que em porten a veure és la famosa taula parlant de Porrera, poble de la DOQ Priorat, on Lluís Llach elabora els seus vins (i potser per això, com més va, més onírica esdevé la música que compon). La taula de Porrera és, a primera vista, una taula com qualsevol altra: una taula antiga i amb solera, potser del segle XIX, de fusta, on el temps i el silenci han deixat empremtes nobles. Si guardes un silenci reverencial, es produeix un ambient mediúmnic i els propietaris de la taula indiquen el moment en que aquesta parlarà. Les cigales callen. Se li pregunta a la taula si vol parlar: la taula levita un petge i pica a terra (un colp: sí; dos colps, no; o viceversa). Si li fas alguna pregunta inadequada, tremola. Sembla com si anés a desballestar-se d’un moment a un altre. És el que fa quan li pregunte sobre les gnoseològiques imputacions dels jutjats de Nules... Tremola i deixa anar un polsim de corca. Em vénen al cap els versos de Bernat Artola: «La terra de ma terra és la pols del meu camí...», perquè em fa l’efecte (i el parlar d’aquí també ho corrobora) que el Priorat i el Montsant també són la terra de ma terra.
Canvie de tema perquè no es neguitege i li pregunte sobre les seues relacions amb el vampir de Pratdip, el cavaller Onofre de Dip, aquell que es nodria de la jugular del general Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, segons Perucho. Se n’alegra de la pregunta i ni afirma ni desmenteix que dues (en aparença) picades de mosquit que duc al coll siguen obra de l’upir de Jaume I. En tocar aquests temes, fa un altre tremolor i deixa caure un llibre: un senyal. El llibre s’obre per una pàgina que explica la història de fra Marginet. Fra Marginet era un monjo de Poblet que coneixia com ningú els boscos de la zona. També era cellerer del monestir: o siga, un enòleg avant la lettre. A més, devia ser un xiquet (com diuen també aquí) d’allò més divertit perquè, segons explica el llibre, va deixar l’ofici monàstic i va esdevindre fugitiu i bandoler. El text afegeix que: «acompanyat per dues dones, una de les quals era monja del convent de la Serra de Montblanc». Després se’n va penedir, va tornar al ramat i féu penitència a una balma del lloc conegut com la Pena, quina pena! Fins i tot els dimonis li feien cançonetes: «Digueu a fra Marginet / que no tornarà a agafar el diable / en el bosc de Poblet». Es veu que fra Marginet li prenia els millors rovellons al diable. El llibre també explica l’assalt al bisbe de Barcelona, al camí de Trencacàntirs, el 7 de febrer de 1307. Tot i l’interès d’aquesta història, la taula de Porrera es cansa. Ens acomiadem d’ella, no sense prometre-li escriure un article sobre aquest robatori i denunciar la salvatjada del parc eòlic que destrueix l’encís paisatgístic de la comarca. Una cosa són les escales místiques i una altra cosa els voladorets de l’especulació més bèstia. Fa uns colpets d’alegria, la prosòdia dels quals em recorda la del «Viatge a Ítaca». Arribem al Perxe quan la lluna està quasi plena i els grills toquen la guitarra. El Coster de Gravets de l’any 2000 que ha portat la Claustre té unes notes de cacau delicioses. Els mussols fan festa a les teulades...

Article publicat al diari Levante de Castelló diumenge, 24 de juliol de 2005. La fotografia és una papallona xuclant flors de menta de la terrassa del Perxe.

I nice blog I have one too Horse racing tips galoreonline horse racing wagering

Hello,

I am searching for fresh information
for my cc Infopage, 30,000 daily updated Information Pages about all kind of subjects.

It might interest you to know that your blog has been visited and has been read. I hope you enjoy your "Blogging".

I wish you all the luck I can, keep the good work going!

Kind regards,
Jos
Today's News About Google

the World Wide Web is home to a great number of marketing opportunities that you could avail of,

Publica un comentari

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates