Romanesos, El Blog del Wuniatu" /> Romanesos | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Castelloneros de soja » | Matildo » | L'estrany cas del boletaire » | Està endiluviando en Bielorússia » | El guardián entre el blavero » | Xampol·lion de la Plana » | Un «espanto», patrimoni cultural » | Evocació de Tonetti » | Nadal: taula i gasos » | El pont » 

dimarts, de juny 21, 2005 

Romanesos

«Ay, no te cortes la mano o el pie, / por error o con intención, / enseguida pondrán dentro de la herida un dios, / como en todas partes. / Pondrán dentro un dios / para tener a quien rezar, puesto que él / defiende todo lo que se aleja de sí mismo». Aquesta cita correspon al poema «Segunda elegía, gética», de Nichita Stánescu, poeta romanès autor de llibres com «Laus Ptolomae» o «La grandesa del fred». L’he tret d’un altre llibre «Antología de la poesía rumana contemporánea», de Darie Novaceanu, publicada per l’editorial Verbum. És una cita que s’escau a una desagradable notícia que s’ha produït aquesta setmana a les nostres comarques, que són també les comarques de molts romanesos que viuen i treballen aquí, una terra que, segons ens han explicat sempre, ha sigut un «crisol de las culturas del mediterráneo». Doncs això, si això ha sigut la nostra història i ara comptem amb un potencial humà romanès més que notable, benvinguts siguen. Conec uns quants i tenen qualitats humanes, professionals, etc., més que suficients per poder dir que són amics, i dir-ho alt i clar, i dir també que no vull que els tallen les mans. I supose que, com aquests que jo conec, hi hauran molts més.
Amb Ioan he xarrat molt de poesia, de com aprèn a tocar l’acordió quan el treball, ha de pagar la hipoteca i acabar de criar dos fills, es declara seguidor del Reial Madrid i li estranya que jo siga republicà. Jo li dic que no ens calen reis, que ens calen caps de govern als quals el poble els puga demanar comptes si la seua gestió no és bona. Que ser d’un cognom o altre perquè ha de servir per gaudir de privilegis que no puga gaudir una altra persona humana. Em parla també de poesia, així vaig conèixer l’existència de Stanéscu i em diu que la seua filla, que va a l’institut, toca el violí, i que també és una lectora apassionada de poesia. No de bades ha sigut alumna del poeta Manel García Grau. Li passe alguns llibres meus i em diu que el valencià no és per ells cap problema, i que ens entenen millor si els parlem en valencià, perquè és més semblant al romanès que no el castellà, diu. Se’n plany que amb el futur que li esperava a Romania, va desatendre els estudis. Explica que va passar de les classes de rus, d’anglès... i que ara podria dominar quatre o cinc llengües. Però, quan anava a escola, el futur de les famílies humils no anava més enllà de la mecànica o de l’agricultura. No havia imaginat mai que arribaria a viure aquí i aquí treballa dur i s’integra, s’enyora d’allà però arrelarà ací. Si li puc oferir versos i llibres, o estones de conversa, em fa feliç perquè jo també em faig ric amb la seua amistat i aprenc coses i conec autors que m’obren nous horitzons. Tinc un deure de gratitud amb ell.
Maria O. va estudiar una diplomatura d’empresarials a Bucarest i vol seguir estudis superiors a Castelló. La seua germana està a punt de començar el doctorat en medicina a València. Maria O. va nàixer el mateix dia que jo, deu anys més tard, des de llavors, ens truquem i prenem alguna cosa junts aqueix dia. Homologar-li l’expedient acadèmic li ha costat molta paperassa burocràtica i maldecaps. Ara ha tingut una filla que, com ella i el seu marit, també serà una grauera de pro. És espavilada i sap el que vol.
Moltes vesprades vaig a veure una amiga que va patir un accident de trànsit i ara ha de fer molta rehabilitació. Algunes estones té cura d’ella Ioana. Ioana li pren la tensió, li posa el termòmetre, i ara aprèn tècniques d’estimulació de reflexologia podal perquè millore. Veig com les aplique i admire com fa treballar les mans sobre la planta del peu de la meua amiga. A mi m’agradaria tenir aquelles mans i m’indigna que un tros d’animal d’Onda (això d’Onda també m’ha ferit molt, perquè és el poble de mon pare i del meu avi, i dels germans del meu avi, que van lluitar contra el feixisme durant la guerra del 36; i no m’agrade que animals d’aquesta mena —no puc dir-li persona, em negue a creure que siga una persona— embruten el bon nom d’Onda) voldria tallades. No, no tinc les mans de Ioana, i m’agradaria tenir aquesta sensibilitat, aquestes mans, que ella té. Vull que seguisquen on estan, perquè ajude la meua amiga en la seua recuperació i perquè puga ajudar més gent amb la sol·lictiud amb què ho fa. Encara més, és de Transilvània i ens explica coses de Vlad Tepes, no vol dir-li Dràcula, tot i que li expliquem que ens agrada la novel·la gòtica. Riem amb aquestes coses i ens descriu els restaurants temàtics que han fet per al turisme: d’allò més sinistre, i quan plega un ponxo ample, li pregunte si és amb aquestes ales que vola de nit. Riu molt i em diu que no, no, que les ales d’ella són unes altres.
Maria ja té una néta i encara que ja no és jove, treballa tota la setmana a Benicàssim. Ara viu darrer de ca meua, perquè la néta va al col·legi Isabel Ferrer i així estan més a la vora. Cada setmana, li deixe un parell de pel·lícules en DVD, perquè, diu, quan descansa, li agrada veure pel·lícules en l’aparell que li ha regalat el seu fill. Li va agradar molt «Bailando con lobos» i aquesta setmana li deixaré «Chocolat» perquè és una lliçó de com els nouvinguts poden acabar amb la intolerància en què les comunicats tancades poden caure. Tot i que, la lliçó de «Chocolat» o d’altres pel·lícules amb un contingut gastronomicoideològic semblant, com «El festín de Babette», hauríem de veure-les els d’ací, més sovint, per evitar la intolerància que frega la criminalitat.
Per acabar vull felicitar Carles Mulet, que ha denunciat el cas del discjòquei xenòfob. Conforta en l’any del Quixot, saber que hi ha amics que encara tenen esperit de quixots incombustibles que lluiten perquè no es tallen mans, perquè la intolerància i la xenofòbia (i tants altres mals endèmics de la societat castellonenca) no tinguen cabuda entre nosaltres. Com també ho fa Franco Battiato en les lletres de les seues cançons, empeltades d’ecos sufís, tunisians, o albanesos. Tampoc m’agrada que embruten les cançons d’aquest sicilià genial. I, ara, que la justícia treballe, que tenim massa merda autòctona i no és qüestió que esquitxe la gent honrada, que ha hagut d’abandonar la seua terra, moltes vegades a contracor, que intenta arrelar amb nosaltres i que lluita per un futur més digne i millor; no només per ells, perquè si ho aconsegueixen, també serà un futur millor per nosaltres. Romanesos, com diria aquell, som tots.

Article del 10 d'abril de 2005

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates