Meduses, El Blog del Wuniatu" /> Meduses | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Flors i fruites » | Romanesos » | Castelloneros de soja » | Matildo » | L'estrany cas del boletaire » | Està endiluviando en Bielorússia » | El guardián entre el blavero » | Xampol·lion de la Plana » | Un «espanto», patrimoni cultural » | Evocació de Tonetti » 

dimarts, de juny 21, 2005 

Meduses


La Pelagia noctiluca és una de les meduses més freqüents al Mediterrani. Una servidora, que sol definir-se com a espècimen del secà no n’havia vist mai. Deu ser perquè, des que em va picar una farà més de trenta anys, no els professe massa afecte i només n’havia vist, tangencialmemt, en els documentals aquells que tothom aprofita per fer migdiada o en els oceanogràfics, maremàgnums i peixeres a l’engrós d’aquestes que tan de moda ha posat la museística contemporània, que ben mirat, no deixen de ser això: macropeixeres...
Vaig trobar la Pelagia noctiluca, l’ascàlef luminiscent dels llibres, o el born, en llenguatge de la terra, a una remota cala d’Eivissa on només sestejava algun nudista. El mar, amb la lluna quasi plena, ens va oferir la placidesa dels enllocs: com la d’una altra illa-enlloc, Icària. Prèviament, a la vora de Cala de S’Espart, la meua amiga Neus Prats Tur, possiblement, la persona més arrelada i coneixedora de tot el que a Eivissa hi ha de poesia (i que sol passar desapercebuda per al corrent dels mortals), em va injectar una sobredosi de poesia mitjançant un bullit de peix on l’escórpora tenia aquell to que només ens dat a contemplar en certs capvespres molt poc freqüents. Aquell bullit, complementat amb el seu arròs, l’atmosfera perfumada per les savines, i la pirotècnia d’un Can Rich blanc —un coupage de malvasia i xardonnai només comparable amb certs Pere Seda del Pla de Llevant de Mallorca— fou el preludi de la medusa que no es va deixar intuir. Arribàrem a la vora de la mar, amb l’Illa des Bosc i Conillera al davant. Era un mar especial, no pel color de l’aigua, ni per altres qualificatius de la poesia clàssica... No, ben bé allò s’hi assemblava més al brou primigeni on s’assegura que va nàixer la vida. Entre les roques, la mar havia encallat un vell pi, l’arbre de la ciència, el del bé o el del mal, hi fa res quin fóra? Potser amb aquells braços nus, exsangües, encara enlairava una pregària per aquella terra. I a l’aigua, la vida, un ball de Gòrgones, de peiximinuti, de crancs gairebé dalinians, actínies minúscules de foc... Les Gòrgones es deixaven bressolar. No sé on, vaig llegir que aquests noms de les meduses, borms o borns, estan relacionats amb el balanceig de les onades. Sense escut de bronze, no volíem tallar cap cap de medusa, ens vam extasiar davant d’aquella elegància que conjuntaven ones placidíssimes i els tentacles d’un rosa sexual amb pigues vermelles. A la vora dels exemplars de la Pelagia noctiluca, unes altres meduses més xicotetes, d’un color daurat, feien d’escorta. Fins i tot, la Neus va gosar agafar-ne una: la pa pinçar delicadament per dalt i la va enlairar com un Perseu antic (i femení). En retornar-la a la mar, l’animalet es va allunyar sense pressa, amb la mateixa dansa abisal que la menava abans. Sense l’escut de bronze (el que duia Perseu perquè la vista de la Medusa no el transformés en pedra) la vesprada se’ns va omplir de meduses i de cargols que atresoraven bussos amb les ungles acabades d’esmaltar. Ben bé, no ens calia l’escut de bronze, no el necessitàvem, si ens haguérem convertit en estàtues de pedra, potser hauríem assolit una comunió perfecta amb aquella terra, amb aquelles roques, amb aquella mar, amb la poesia, al capdavall.
Estic segur que una transformació litològica semblant hauria estat un argument excel·lent per afegir un conte nou al deliciós llibre d’Italo Calvino, «Les cosmicòmiques». Però la vesprada encara prometia el tast del fenoll, la rotudintat solar, gairebé còsmica de les figueres de la terra roja; un munt d’orquídies de l’espècie Ophrys speculum i la geometria inaprehensible per la geometria euclidiana del caragol Trochoidea ebussitana. En una parada en el camí, una parella de bledes, explicaven pel mòbil la gesta més colpidora que havien viscut a Eivissa: treure-li una paparra al cadell que portaven. En aquell moment, enmig del silenci i l’estupefacció, vaig recordar les paraules del mestre Joan Brossa: «la poesia és per tot, al poeta només li calen unes antenes, certament especials, per copsar-la». Em vaig sentir molt afortunat, la Neus, també. Potser per això, els follets d’Eivissa, els barruguets i els fameliars només reclamen pa i formatge de cabra, els hi cal alguna més? En aquella terra, no. A l’endemà, el dia era gris, però ens van conhortar els versos sobre una medusa de Mariane Moore: «Visible, invisible, / a fluctuaging charm / an amber-tinctured amethyst / inhabits it, your arm / approaches and it opens / and it closes; you had meant / to catch it and it quivers; you abandon your intent». Vila havia assolit la puresa del pleniluni i tot callava, la poesia era, ara, silenci pelàgic, Perseu hagués llançat el seu escut de bronze, ho tinc claríssim.

Article de l'1 de maig de 2005

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates