Matildo, El Blog del Wuniatu" /> Matildo | El Blog del Wuniatu" />

« Home | L'estrany cas del boletaire » | Està endiluviando en Bielorússia » | El guardián entre el blavero » | Xampol·lion de la Plana » | Un «espanto», patrimoni cultural » | Evocació de Tonetti » | Nadal: taula i gasos » | El pont » | Calamars psicotròpics » | Lowell i la desorientació familiar » 

dimarts, de juny 21, 2005 

Matildo

Aquests dies m’ha sobtat la notícia d’un curiós judici que se celebra a Figueres. Es tracta de la vista pel presumpte assassinat del gall Matildo. Matildo era un gall de raça empordanesa (es veu que queden molt pocs, galls i gallines, d’aquesta raça) que tenia una gorja privilegiada. Matildo saludava l’alba amb un cant fort i potent. Devia estar satisfet amb la vida que menava: the Boss del corral i el més estimat de l’ama del corral. Les excel•lències canoromatinals de Matildo es veu que no eren del gust d’una veïna i, aquesta veïna, va tenir un seguit de picabaralles (mai millor dit) amb la propietària de Matildo. Amb els ànims encesos, la veïna menys filharmònica, (i més llepafils, pel que es veu), va amenaçar la propietària de Matildo amb carregar-se’l. El que semblaven només paraules d’una llengua encesa (i no per l’ària matinal gallinàcia) esdevingueren una tràgica profecia. Matildo, un dia infaust, va aparèixer escanyat. Amb ell, es perdia un exemplar notable de la biodiversitat casolanoempordanesa més amenaçada. La propietària de Matildo no se’n va resignar i, al congelador de la nevera, va improvisar una morgue domèstica i hi va conservar el cadàver silenciós, ara ja per sempre, de Matildo. Acte seguit va demandar la veïna que l’havia amenaçada. Allò que semblava un judici per faltes ha derivat en una qüestió més fotuda per la mà que va escanyar Matildo. El jutge ha considerat que, el fet que Matildo pentanyera a una raça de galls en perill d’extinció, pot constituir un delicte mediambiental, que pot arribar a pena de presó. Ara els forenses, els metges aquests del ram del nostre conseller vila-realenc-migsolleric, Alejandro Font de Mora (un dels representants de la dreta més recalcitrant valenciana i antivalenciana), faran els estudis pertinents sobre el cos glaçat de Matildo per esbrinar l’autoria del crim i les circumstàncies d’aquest.
El nom Matildo evoca la novel•la quasi homònima, Matilda, de Roald Dahl, on una xiqueta òrfena pateix els maltractaments dels seus oncles. L’argument de Matildo hauria sigut un bon conte en la imaginació de Roald Dahl, que, com el lector i la lectora recordaran, escrivia sinistres i extraordinàries històries que, després, va filmar amb una mestria inigualable Alfred Hitchcok, el mestre més grassonet del suspense. Descanse en pau Matildo i esperem que la justícia aporte llum sobre el cas i, a ser possible, que el clonen perquè quan algun element de la biodiversitat es perd, també es perd part del nostre patrimoni.
En aqueix sentit, no hem d’oblidar que, aquí, a la voreta de ca nostra, la gamba de Miravet, continua amenaçada enmig del foc creuat dels interessos especuladors d’urbanitzadors sense escrúpols. Aquest fet no l’hem de permetre i hem d’esperar que la justícia no només actue, sinó que actue amb contundència contra la impunitat emparada políticament d’aquells que voldrien que les nostres comarques acaben per esdevenir un merder inhabitable de formigó, asfalt i malparida gespa de camps de golf. No, no ho hem de permetre, no ho podem permetre, ni per nosaltres, ni pel futur, ni per les generacions vinents, què collons!
També de les comarques gironines arriben curioses notícies sobre curiosos concursos on l’element animal és protagonista: Al municipi de Sant Amer, celebren cada any, a les acaballes de febrer, començaments del mes de març, el concurs mundial de xiular amb caragolina. La caragolina, en català del nord, és el que nosaltres anomenem, en català del sud, els caragols de pato. Aquests caragols que, tradicionalment, es menjaven en grans quantitats a Castelló durant les festes de l’Agost. Recorde que quan era xicotet, jo; al barri del Tir de Colom, tot el veïnatge ens entaulàvem al carrer, a la fresca, i sopàvem immenses caragolades de caragols de pato que arremataven llesques gairebé morfollunars de meló d’Alger fresquíssim, sota un sostre d’acolorits fanalets de paper. Ara tot això ha passat a la història: comptats són els racons de Castelló on es pot prendre la fresca al carrer i les festes populars han sigut substituïdes per planificacions culturals de dubtós gust. A Sant Amer, amb una petita closca de caragol de pato, es fan un xiulet i els concursants han de provar de xiular el màxim de temps possible de manera ininterrompuda. Un bon rècord son vint segons i això em du a la memòria els xiulets que, aquí, també, ens fèiem amb pinyols d’albercoc. Ja se sap, qui més xiule, capador. Com bé diu la llegenda, mig en llatí, mig en català, d’un rellotge de sol que hi ha pintat en una de les eixides de Girona: «Tempus fugit depressa». I tant de pressa!


Article del 27 de març de 2005

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates