L'estrany cas del boletaire, El Blog del Wuniatu" /> L'estrany cas del boletaire | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Està endiluviando en Bielorússia » | El guardián entre el blavero » | Xampol·lion de la Plana » | Un «espanto», patrimoni cultural » | Evocació de Tonetti » | Nadal: taula i gasos » | El pont » | Calamars psicotròpics » | Lowell i la desorientació familiar » | Xirrip, xirrip! (Els estornells) » 

dimarts, de juny 21, 2005 

L'estrany cas del boletaire

No és època encara de bolets, ja ho sé. Si plou aquesta Pasqua, potser eixiran els entranyables moixernons que, al país del costat anomenen amb el simpàtic apel·latiu de «bujarrones»; res a veure amb les fòbies de certs representats de la Conferència Episcopal a les nostres comarques. Aquests bolets de primavera, crec que ja ho he dit unes altres vegades, són el tema central de la novel·la-thriller micològica de Pep Coll, «El secret de la moixernera», on un rònec capellanot arriba a cometre alguns assassinats per la possessió del secret de la ubicació dels llocs on creixen aquests bolets, de nom científic Calocybe gambosa.
A Castelló d’Empúries, on vaig anar a pasturar, com també he comentat, fugint de la Magdalena, a la plaça de les Cols, vaig comprar un diari local amb nom de signe tipogràfic i hi trobí una curiosa notícia d’un boletaire condemnat pel jutjat penal número tres (3) de Girona. Aquest diari és genial i es pot escriure una sèrie sencera d’articles només amb les notícies de l’exemplar d’aquell dia, i és que, com els pastissos autòctons d’allà (de nom «tocats») es veu que aquell dia estaven ben ídem, eadem, ídem). El boletaire, el senyor (ara ja no pas presumpte) delinqüent −segons la sentència− Manuel Teodoro González, ha sigut condemnat a un any i tres mesos de presó perquè, mentre ell assegurava que anava a cercar bolets, els Mossos d’Esquadra, abans que arribés a la rovellonera (o moixernera), ja li havien pispat la collita. La collita no era pas de bolets al·lucinògens, ni coses per l’estil, sinó que es veu que consistia en divuit paquets de haixix, alguns dels quals havien sigut embolicats, amb tota cura, per un jubilat; el senyor delinqüent −també segons la sentència− Juan Hidalgo Cruz (quina creu per a un fidalgo!). Perquè després diguen que els jubilats han de fer manualitats i distreure’s en el temps lliure.
Els divuit paquets contenien un total de 44 quilos de costo, però com en els contes dels Germans Grimm, o de Hans C. Andersen, les coses que passen al bosc són misterioses i com, asseguraria Bruno Bettelheim, de vegades, connecten amb les profunditats del subconscient freudià; que és l’efecte, si fa o no fa, d’una col·locàsia porreril. Vist d’una altra manera, anava la Caputxeta Fumeta per un bosc de Tamariu (lloc dels fets), amb la seua cistelleta, a per rovellons que havia empaquetat l’avi, quan, de sobte, li donen l’alto i la trinquen i, quasi cinc anys després l’engarjolen amb l’avi. I ni foren feliços, ni menjaren perdius, ni es van poder embolicar uns canuts. Es veu que un caçador (en aquest cas, no va salvar la Caputxeta Fumeta), va alertar de la ubicació de la rovellonera als Mossos (no va servir d’auxiliar màgic, que diria Vladimir Propp) i aquests s’emportaren el pastís amb la bosseta de haixix i (no ho sabem pas) potser la jarrita de miel. El boletaire es veu que anava directe a la rovellonera i per això va acabar en mans dels agents. La defensa, però, del senyor boletaire-Caputxeta Fumeta s’ha lluït i aquest senyor ha vist com la condemna demana pel fiscal (de quatre anys i mig de presó) s’ha vist escurçada notablement. I és que el lletrat defensor va al·legar que el delicte contra la salut pública només es podia qualificar de temptativa, atès que els rovellonets havien desaparegut. El fet condemnatori ha sigut que el boletaire, en comptes de remenar pinassa i furgar per tots els racons del bosc, com una fura, va anar directament, com si d’un GPS humà es tractara, on eren els cannabinoides boscans. Aquest fet, ha sigut considerat, per la magistrada del cas, com a exculpatori en part. Pel que fa a l’avi embolicador, també s’ha vist exculpat d’una temporadeta a l’ombra més gran, puix les seues empremtes dactilars només es van trobar en un dels divuit paquets de costo. Així, segons el diari que publicà la informació: «no se li té en compte l’agreujant d’importància notòria (que s’aplica quan la quantitat de droga és elevada)».
Els contes tradicionals ja no són el que eren, i no sé jo què pensar, si, en comptes d’una Caputxeta Fumeta, els Mossos d’Esquadra hagueren detingut la Blancaneus amb el Set Nans. No sé, no vull ni pensar-ne. De tota manera, si això ha passat, el dia que troben La Casita de Chocolate, és millor que excaven els fonaments, perquè igual algú, com ha passat a un conegut solar de Castelló de la Plana, ha soterrat, coses de les supersticions dels contes de fades, tot de medalletes d’or i lingotines de la suerte. Si no s’avança abans, és clar, algun regidor espavilat...

Article del 20 de març de 2005

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates