La ràfia, El Blog del Wuniatu" /> La ràfia | El Blog del Wuniatu" />

« Home | El mío es peor » | Dopatge municipal » | Los Cinco tornen a l'atac » | Jocs florals » | Meduses » | Flors i fruites » | Romanesos » | Castelloneros de soja » | Matildo » | L'estrany cas del boletaire » 

dimarts, de juny 21, 2005 

La ràfia

Compte que el títol de l’article és la «ràfia» i no cap paraula semblant començada amb qualsevol altra consonant. Si algú vol fer lectures perverses, li recomane els llibres de la Sonrisa Vertical... o el Diccionari de la Locadèmia Valenciana de la Llengua... La ràfia, segons un conegut diccionari català del nord, en línia, és una paraula derivada de la bonica llengua malgaix (l’agermanaran algun dia, la malgaix, ab lo nostre valencià?) que s’empra per designar una mena de palmera: «f 1 BOT Arbre monoic de la família de les palmes (Raphia raffia), de tronc gruixut i baix, de fulles pinnades molt grans, inflorescències en règim i fruits en drupa». D’ací, la segona entrada és la ràfia o teixit que tots coneixem, treta de la pell o epidermis de la primera ràfia i, per fi, la segona entrada i mitja, originada per la modernitat diu textualment: «2 p ext Fibra sintètica, obtinguda del polietilè, d'aspecte semblant a la ràfia».
I tu et preguntaràs, oh benvolgut lector, oh benvolguda lectora (l’altre dia vaig trobar una lectora que em va conèixer a primera vista, ex regidora, d’esquerres, i simpatiquíssima: de lectores, haver-las, haylas; així que si em llegeixes, benvolguda lectora, des d’aquí t’envie un petonet/b7) què fa aquest borinot parlant de ràfia? Què té a vore la ràfia amb Castelló si els que venim de ràncies famílies de más rancio abolengo sempre hen conreat el cànem? Doncs molt senzill, que, seguint el capriciós i aleatori programa de construcció de pàrquings, doncs ara m’ha tocat un davant de casa. I no només m’estan omplint l’habitatge de pols, i amb la calor que fa estic fins als nirlindinguis d’haver de tancar el balcó a certes hores, sinó que el veí del sisè se’m queixa que el desperten de bon matí. Clar com que aquest veí pertany al ram del xicotet comerç, no obre prompte i no li passa com a mi, que a abans de les vuit ja he fitxat, i si el soroll comença a quarts de vuit, doncs ja he agafat l’autobús, però a ell el fan matinar, vulga o no... Encara més: i ara apareix la ràfia. Ara tenen el curiós costum de fotre tanques de reixeta metàl·lica i, per dins, col·loquen ràfia de plàstic perquè no es puga veure el desenvolupament de les obres i, fins que l’obra no està arrematada, no sabràs mai si hi ha fet un pàrquing o vés a saber si els americans no han construït una llançadora de míssils Patriot, que tot podria ser...
Sense elaborar hipòtesis d’aquesta mena, hi ha però, un component sociològicament pervers: l’exclusió social. Veure com és treballa a una obra sempre ha sigut un magnífic espectacle, gratuït, font de conversa, socialització i font d’habilitats socials, especialment per a la tercera edat. Un director espavilat; José Luis Guerin, va aprofitar això per a una pel·lícula, entranyable i humana, que es titula «En construcción»: l’enderroc i edificació posterior d’habitatges al barri xinès de Barcelona. Els comentaris de la gent que contempla l’obra dia rere dia són espatarrants. El sector social que més gaudeix de contemplar com avancen unes obres és la tercera edat o segona joventut, segons com es mire. I ara que la piràmide d’edats és francament major en el sector de població més venerable, doncs ocultar unes obres, és una exclusió social molt important pels iaios que, com massa sovint hem comprovat (especialment des de la dreta) són carn d’urna: això no se’ls hi pot fer... Així que, senyors constructors, molt malament això de la ràfia, ja posats a posar ràfia, valga la rafidundància per amagar moviments de terra i excavacions... podrien posar una carpa enorme (amb un sistema d’aspiració de pols, perquè no s’hi ofegue ningú...) i, almenys, no tindríem res a la vista, però podríem tindre les finestres i el balcó oberts, que amb la caloreta que fa, ja s’agraeix que corra la fresca...
Clar que, quan no s’hi posa ràfia, passa el que passa; tot està a la vista i... apareixen necròpolis romanes que no es poden amagar... i hi has, coca! Paralització al canto... Clar! Per això valia tant el solar del senyor-regidor-ara-promotor-de-l’esport-del-golf Pascual: no només venia uns bancalets de tarongers (probablement amb tristesa —dels cítrics, no de la butxaca—), sinó un museu arqueològic pel mateix preu... I allò que és més important: què millor base o fonament per a un asil que una necròpoli?


Article del 05 de juny de 2005

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates