Jocs florals, El Blog del Wuniatu" /> Jocs florals | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Meduses » | Flors i fruites » | Romanesos » | Castelloneros de soja » | Matildo » | L'estrany cas del boletaire » | Està endiluviando en Bielorússia » | El guardián entre el blavero » | Xampol·lion de la Plana » | Un «espanto», patrimoni cultural » 

dimarts, de juny 21, 2005 

Jocs florals

De vegades, no cal anar a cercar l’exotisme lluny de casa, o pensar que allò que no és d’aquí és millor. Extasiar-se davant d’una humil papallona, un caragol minúscul o una flor de marge poden ser maneres extraordinàries de captar la bellesa de l’univers, amb una copa d’ambrosia, o no. Posteriorment, això, passat pel tamís de la irracionalitat creativa, pot esdevenir una obra d’art: digueu-li, escultura, pintura, fotografia, poesia, etc. Al capdavall, tot això no són més que formes diferents de la creativitat humana cada vegada més properes i, la frontera entre les quals és, com més va, per fortuna, més difusa.
Vaig tornar a tenir aquesta sensació dimarts passat en la inauguració de l’exposició «Jocs Florals a Cavanilles» amb la què el Jardí Botànic de la Universitat de València ha arrematat, de manera brillantíssima, les celebracions a l’entorn de la figura del naturalista i il·lustrat valencià. La vesprada era plàcida i el cel estava ple de falzies. Acompanyava el temps i me’n vaig anar amb una parella de muses a la inauguració. Les muses eren XNf (on f és un subíndex al·lusiu a l’herència mendeliana) i TXct (on ct és el subíndex definit per «cabells taronja» i la X de TX no és igual a la X de XN). Anomene les muses com fórmules químiques o equacions matemàtiques (ja ho vaig fer en un llibre anterior, Els peus de la boira) perquè de les muses s’ha de tenir molta cura, si volem treballar bé. Atès que un poeta sense muses és un friqui de les lletres i, probablement, un mal poeta. El Botànic de València havia patit els rigors de l’hivern passat, les gelades, i alguns Pachipodiums ho havien passat molt malament. Però ara, l’exuberància de la primavera li retornava l’esplendor, i les muses i una servidora ens vam extasiar especialment en la secció de cactus i crasses, que són les plantes que més ens agraden. Això no va ser cap entrebanc perquè poguérem gaudir d’una manera, gairebé pànica, dels teixos, les ciques, o, en un nivell més minimalista, dels minibancalets de faves o de maduixes. Tot això sense oblidar els gats o les merles que, confiades, corrien sense aixecar el vol, entre els caminets del Botànic.
A l’hora de la inauguració de l’exposició vaig retrobar vells amics. Amics als quals veig poc, però que et desperten el feeling poètic des de lluny: Manel Rodríguez Castelló, que acaba de guanyar el premi Maria Mercè Marçal a Mollerussa; Begonya Mezquita, potser, una de les poetes amb càrrega sensible més heavy de tot el país o Isidre Martínez Marzo i Maria Josep Escrivà, que formen un tàndem poètic imparable. Algun dia caldrà parlar seriosament de la tasca titànica de l’Isidre i de la seua relació amb Dylan Thomas...
Hi havia molta més gent, però no és qüestió de fer unes páginas amarillas de l’alta concentració artística que s’havia concentrat amb motiu de la inauguració. Hi vaig retrobar també dos amics que no veia des de feia temps: Pilar Moreno i Eliseo Borrás, amb els que vaig participar en el llibre Ritmos (amb Xaro Nomdedeu, la matemàtica de titani, que, dimarts vinent, presentarà a Babel el seu últim llibre, una biografia de la matemàtica russa amiga de Dovstojevskij, Sofia Kovalevskaia) i em vaig alegrar molt. L’exposició era pirotècnica. No anava, una servidora, preparada per a tanta bellesa. Al cap i a la fi, feia un any o cosa així, m’havien encomanat un poema sobre la Tinença de Benifassà i ja no recordava que se n’havia fet. Però la conjunció, magistralment acoblada de pintura, escultura, fotografia i poesia, em va deixar literalment esborronat: e-s-b-o-r-r-o-n-a-t-! I vaig comprendre com podríem ser d’extraordinaris si abandonàrem l’autoodi crònic dels valencians i la malsana pràctica (deu ser catòlica, per això se’n diu així) de les capelletes. En fi, tot això no m’interessa molt, perquè la feina és llaurar el bancal poètic i deixar-se de bajanades.
No parlaré molt més de l’exposició, comissariada per Martí Domínguez, a qui ja feia anys que tenia ganes de conèixer. Com que estarà oberta fins el 31 d’octubre, el lector o la lectora, faran bé d’acostar-s’hi i meravellar-s’hi. Penseu que, a més, el director del Botànic, Antoni Aguilella, és d’Onda i noblesa obliga. Com a descendent de fills d’Onda honora el seu poble amb una tasca que, tot i que puga passar desapercebuda, és més que notable.
I per acabar, parlaré omfàlicament, que és també una de les maneres genuïnament valencianes de parlar. Vaig fer un poema sobre la Tinença de Benifassà on deliberadament vaig abandonar el jo poètic per centrar-me en les petites criatures d’allà, en les plantes, en el paisatge, que vaig començar a estimar quan era un criajo i mon pare ens duia a Fredes: les zigenes i l’espigol, el te de roca, els voltors, l’espiadimonis, la saborija, que va tan bé per adobar olives o per a les flatulències; els escorpins i les perdius, els llagosts, el pregadéu i l’empusa; els ceps i els teixos, el Faig Pare... No cal el meu jo en aquest paisatge, només calia la meua mirada, extasiada davant les papallones, els paisatge, etc. En acabar la inauguració, Martí Domínguez em va felicitar amb una frase que ho deia tot, que em va omplir de goig, més que qualsevol estudi caparrut: «ets el primer poeta que ha introduït en la poesia la Graellsia isabellae». Em va fer molt feliç i no tinc la culpa que el que diré ara siga una frase de Casablanca: vaig pressentir que era el començament d’una gran amistat. I em vaig alegrar molt. Una papallona ens havia unit amb l’agulla, un fibló crònic, de la poesia. «Temps i dignitat. Silenci i pols. Pau», com diu el penúltim dels meus versos. Amén.

Article del 08 de maig de 2005

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates