El mío es peor, El Blog del Wuniatu" /> El mío es peor | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Dopatge municipal » | Los Cinco tornen a l'atac » | Jocs florals » | Meduses » | Flors i fruites » | Romanesos » | Castelloneros de soja » | Matildo » | L'estrany cas del boletaire » | Està endiluviando en Bielorússia » 

dimarts, de juny 21, 2005 

El mío es peor

S’ha de posar la màquina poètica a treballar. La poesia, en contra del que deia Gabriel Celaya, no només no ha de ser una arma, com no siga «mi arma» (i això és una musa i no una weapon, del més pur estil nord-americà), sinó també un element de benestar individual i col·lectiu que ens faça volar pels camins del somni, la ironia la tendresa i fins tot de l’empastre: camí pel qual ens mena amb mà ferma i constant (ben untada i no de mostassa, precisament) la Locadèmia Valenciana de la Llengua ab els seu flamanth dichsionary. Quina bellea! Quina fidewà lingüística! Quin recull de neolo-xismes! Quin derrotxe de valensiania!
Però deixem-ho córrer. Parlem de poesia. De poesia dolenta o roïna. A una servidora no li disgusta la poesia dolenta. Sempre que em fan la pregunta de marres: I quin són els teus autors preferits? Jo responch (amb tarannà humaniste, que no és cosa de xiste!) sempre que tots: tots els poetes (i les poetes) em semblen bons: els que escriuen bé, perquè em proporcionen plaer i m’enriqueixen i els que no escriuen bé (o no m’agraden), perquè m’ensenyen camins que, intuïsc que no hauria de trepitjar... Deu ser per això que aquesta setmana m’ha divertit molt un correu electrònic que he rebut d’una llista electrònica de poesia argentina a la qual estic subscrit. Diu que «Bardo. Revista de poesia» acaba de convocar el concurs «Artepoética Mala». M’encanta perquè, a diferència d’uns altres concursos on la resolució del jurat de l’ídem és inapel·lable (la qual cosa vol dir que si estàs d’acord amb el veredicte que te la p..., per dir-ho en plata...), la base quarta d’aquest concurs diu textualment: «4- El fallo es apelable bajo la consigna "mi poema es peor"». La qual cosa, em sembla divertidíssima i un autèntic exercici de democràcia literària.
No ens enganyem, la poesia no és l’art de la pedorreria, ni dels llepafils, com voldrien alguns. Mai no ha estat renyida amb la ironi i si no, llegiu Quevedo, per exemple, o Teodor Llorente i us fareu un tip (dic tip perqué Luis Sánchez Polack, Tip, era valencià i no català) de riure. Així ho ententen els amics de El Bardo i per això, la seua proclama poètica del Artepoética Mala diu textualment (la cursiva és megua):
«Hartos del Olimpo poético, del Canon literario, de los poetas con sagrados, de los premiados que nunca somos nosotros (ni una mísera mención hemos ganado nunca a pesar de haber enviado tres copias con seudónimo a cuanto concurso se nos ha presentado ). Hartos de no hacernos famosos (pregúntenle acualquier transeúnte común, quién es Juan L Ortiz y verán que nuestros esfuerzos son en vano), Hartos de no hacernos millonarios con la poesía. Hartos de nosotros mismos. Hartos del mito sin Mito. Hemos resuelto dar definitivamente por tierra con el bendito ego del poeta. Envíe ese poema que lo avergüenza, que siempre quiso tirar por lo malo que es, pero no lo destruye porque le tiene cariño o espera corregirlo y mejorarlo algún día para lograr el bronce tan anhelado. Envíe ese poema malo y desinfle así su ego poético de un solo golpe mortal. Degrade también el ego de otro vate/bardo/poeta , envíe ese poema malo que usted descubrió de él/ella en una antología. Arme este Bardo con nosotros. Así usted sentirá un alivio impresionante, libre ya de su enorme ego poético y de su carga de palabrejas sinsentido, caminará más liviano por la calle, apoliyará mejor, se lo aseguramos. Gracias por la valentía de participar».
Vaig a fer-ho, vaig a enviar poemes meus, perquè si envie d’algú/alguna que conec, i guanya (el premi està encara per determinar) em moriré d’enveja malsana i l’enveja malsana no és bona companya... L’única cosa que em preocupa és que el jurat pot autovotar-se i autopremiar-se (com els alts càrrecs de la Generalitat Valenciana: especialment l’autosou jubilatori que es va posar Zaplana, sense anar més lluny...). Mans a l’obra, chicon! S’acaba l’article, vach a escriure poesia dolenta, això sí, és una llàstima, amb la bellea i dolçor del valencià, haver de posar-me a escriure en espanyol. Però no tinch rekanza, ja sabeu que nunca el hespanyol fue llengua d’imposició, i menys encara l’hespanyol dels hescriptors, en afortunat neolo-xisme de Cuca Canals... Salut, Xúquer viu i poesia!!!!

Article del 29 de maig de 2005

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates