Xirrip, xirrip! (Els estornells), El Blog del Wuniatu" /> Xirrip, xirrip! (Els estornells) | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Despensa del valencià » | Botànica urbana i funerària » | Una làpida » | Moniatoplàsties » | Un llibre de cuina » | El retorn de mon tio Toni, el Danonero » | Tres_granotes.jpg  » | Tres granotes, mare, tiene l'arbolé » | condensaci  » | «Condensació», un poema visual » 

dissabte, de febrer 19, 2005 

Xirrip, xirrip! (Els estornells)

El quefe em suggereix que escriga sobre els estornells i a mi em sembla bé. Els estornells (Sturnus vulgaris) són uns pardals que fan congressos cada vesprada, i no quan ho marca el cornetí. Poèticament, els estornells són el pebre que escampa la vesprada sobre el dia que mor i, al matí, si veniu a vore’ls des del carrer de Rafalafena, de Castelló, semblen vampirs i «criaturitas de la noche» que fugen espaordits del Palau de les Aules o de la Subdelegació del Govern Civil... per què serà? Però, tornem als estornells. M’he documentat per no dir les mateixes obvietats de sempre, com ara que l’Ajuntament, un any més, és incapaç de guanyar la batalla a aquests caganers alats i impenitents, etc.
M’he documentat, com dic, i sembla ser que els estornells són una arma de destrucció massiva europea, ja que a Nord-amèrica, per exemple, no hi havia estornells; i ara hi ha més de 200 milions i segueixen multiplicant-se com si no res. Els primers estornells que van arribar al continent americà els amollaren, el 1890, uns entusiastes ornitòlegs al Central Park, de Nova York, perquè contribuïren a l’harmonia estèticonatural d’aquell parc. De la mateixa manera que a Castelló, anys més tard, es va construir el que sembla ser una raresa arquitectònica mundial: l’urinari-colomer del Passeig de Ribalta. Els estornells de Nova York, fidels a la cita bíblica «creced y multiplicaos», als anys ’30 del segle passat ja havien arribat al Midwest, que és la part dels Estats Units que està entre la costa atlàntica i el Far West. A l’estat de Colorado van arribar el 1932 i el 1942, com si foren kamikazes de la sempre sàvia mare naturalesa, a Califòrnia.
Un estudi de saberuts científics ianquis afirma que els estornells no només causen danys a l’agricultura, sinó que també fan mal als edificis i al mobiliari urbà quan s’ajoquen, com es pot comprovar a Castelló, sense anar més lluny. A més, són també vectors de malalties: contaminen l’aigua i duen la TGE (gastroenteritis infecciosa), que es pot encomanar als porcs i, evidentment, d’aquests a les botifarres, llonganisses, llomello, etc.. Tot i que aquest problema no és molt freqüent, si hem de fer cas de l’estudi en pdf, Starling Management in Agriculture, realtizat per Ron J. Johnson, de la Universitat de Nebraska-Lincoln i James F. Glahn, investigador de la Universitat Estatal de Mississipí. Aquest estudi recomana, per tenir èxit en la lluita contra aquests pardals, tan nostrats que xiulen en valencià de l’Acadèmia, començar a espardalitzar-los abans que arrele en ells el costum d’ajocar-se sempre al mateix lloc (aquí ja hem fet tard, senyors de l’Ajuntament) i emprar, alhora, diversos mètodes persuasius, amb persistència persistent, fins que el problema se solvente (no sé, no sé jo si això serà possible, els estornells són a la tardor i l’hivern castellonencs, el mateix que les panderoles Periplaneta americana a la primavera i l’estiu).
Alguns dels mètodes que encara no he vist aplicar al ficus de Maria Agustina i que recomanen els americans, aquests que apliquen el tir de gràcia de la democràcia sempre que els ve de gust, per exemple, són: la instal·lació d’aspersors d’aigua entre les branques dels arbres on s’ajoquen (mètode que anomenaré «Agua para todos»), o l’emissió, sense solució de continuïtat, de la Cavalcada del Pregó en monitors de televisió, instal·lats també entre el brancam del ficus (mètode que anomenaré «La magnitud del codony o del moniato»). Si a més, les projeccions s’acompanyen de comentaris de locutors de certa televisió local que acostumen a posar a caldo als meus amics Carles Mulet i Miquel Palomero, l’efecte pot ser més contundent entre l’aviram espars.
Hi ha també un altre mètode que consisteix a col·locar, amb l’ajut de la química, els estornells. Sí, no és cap broma, però és tòxic pels éssers humans, fins i tot si són bisbes. És una substància per impregnar llavors: panís, blat, ordi, civada, xufes d’Alboraia, etc. Primer s’avesa els estornells a menjar en llocs fets a posta i quan ja tenen la jalància assegurada, se’ls hi posa teca amb Avitrol®, que els americans anomenen «el LSD dels pardals». L’avitrol és un producte que químicament es coneix com 4-aminopiridina, 4-piridilamina, 4-AP o p-aminopiridina, que no sé el que vol dir, que per això sóc de lletres. Bé, aquest producte causa trastorns en el comportament dels estornells intoxicats i els fa emetre un cant que esgarrifa els companys, parelles de fet, o de branca, i amics. De tal manera, que els estornells col·locats moren entre espantosos xiulets i els altres escampen la boira que dóna gust. I si l’avitrol falla, els americans encara tenen un producte químic més canyero: el Starlicide (en anglès, estornell és starling). El Starlicide pot ser perillós per als pollastres, ànecs, titos, etcètera; però entre nosaltres no serà problema. Si hi ha algun poble que entèn de plaguicides i productes fito-vilero-sanitaris, aquests som els castelloneros. Xirrip, xirrip! Xirrip, xirrip!

Article del 21 de novembre de 2004

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates