Xampol·lion de la Plana, El Blog del Wuniatu" /> Xampol·lion de la Plana | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Un «espanto», patrimoni cultural » | Evocació de Tonetti » | Nadal: taula i gasos » | El pont » | Calamars psicotròpics » | Lowell i la desorientació familiar » | Xirrip, xirrip! (Els estornells) » | Despensa del valencià » | Botànica urbana i funerària » | Una làpida » 

dissabte, de febrer 19, 2005 

Xampol·lion de la Plana

Tinc un amic que és molt bon escriptor, però és una mica dispèpsic. La dispèpsia és a la literatura, el que la dismímia a alguns ex alcaldes. El meu amic, ja dic, és molt bon escriptor, però és una mica dispèpsic. Per això conrea barra cultiva una curiosa varietat de xampinyons: els xampol·lions, a les catacumbes de la seua alqueria (la ubicació aerofàgica de la qual callarem, de moment). Els xampinyons xampol·lions s’anomenen dentífricament amb el nom dentífric d’Agaricus hieroglyficus. L’Agaricus hieroglyficus, no el confongueu amb el Pijus Magnificus de la pel·lícula Golfus de B-Roma, ni amb el Ficus de Maria Agustina, rep aquest nom en honor del savi i filòleg francès Jean François Champollion, desxifrador dels jeroglífics egipcis mitjançant la pedra de Rosetta. Rosetta era una anònima i senzilla camperola del mateix poble que Champollion, Figéac, que, tot i no tenir cap mena d’estudis, la seua sensibilitat emperò, l’havia dotat un curiós furor interino que apaivagava, de passada, amb Champollion, aprofitant que aquest es trencava les banyes amb una pedra negra que havien portat, tota plena de signes estranys (semblava català, allò), d’Egipte. Champollion, alhora que entrava amb tots els honors en el Parnàs lingüístic de l’egiptologia, es passava per la pedra Rosetta. François Millet, en homenatge, va immortalitzar Rosetta en el famós quadre L’Àngelus de Millet. Per a una millor interpretació de les postures de Champollion i Rosetta en aquest quadre, llegiu «El mito trágico del Ángelus de Millet» de Salvador Dalí (Ed. Tusquets).
El meu amic i literat dispèpsic menja xampol·lions perquè, a banda que li van bé per a la dispèpsia, tot i que escriu molt bé, doncs resulta que està a punt de desxifrar el llenguatge dels ibers. Entre setmana, s’està a l’alqueria i, entre femada i femada als xampol·lions, resol l’enigma del famós plom de Castelló. Els caps de setmana se’n va a Lleida on una Bruixa de Sort li fa de mèdium d’Indíbil i Fabroni, els cabdills daurat-metàl·lics, a tocar de la Seu Nova de la Ciutat del Segre i de l’Hospital de Santa Maria, actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on expliquen que a les nits s’apareix el fantasma de l’odalisca otorrinolaringòmana Alfàbega Sensepugó, amant de Jaume I, que, en les nits de lluna vella, penja fruites daurades baix les arcades de les pereres, perquè a Lleida no hi ha palmeres. La fetillamenta de la fantasma Alfàbega desapareixerà quan desaparega la imatge de Jaume I matant moros, a la plaça de Na Violant d’Hongria de Castelló, quina vergonya per a un poble obert, mediterrani i europeu, alhora! Llavors, la resta de personatges d’aquesta plaça que sembla emmanisada com si fóra un urinari qualsevol, recuperaran la seua mirada esmaperduda i errabunda.
Amb l’ajut inestimable de la Bruixa de Sort i d’Indíbil i Fabroni, el meu amic, el literat dispèpsic, va esbrinant el plom íber. «Total, −em diu−, res, al final de la correguda resulta que és una escriptura de lloguer de naus fenícies per a un norai que, nanai, hi havia a la platja del Serrallo». Però, ah! I la glòria de ser el primer en haver traduït l’iber de Lleida (Ara Lleida, ara una pera!) i el de Castelló de la Plana? Això no es paga amb diners, amic dispèpsic! Segurament, si al meu amic, la dispèpsia el deixa treballar, l’anomenaran Xampol·lion de la Plana, i el seu nom igual encapçala, en caràcters íbers, fenicis, fornicis i sodomítics, el nom de la Ciutat de les Llengües i els assessors faran la seua feina amb esplendorosos horitzons que s’obriran, com a melons de tot l’any, davant d’ells i, baula a baula, com la senyora que estalviava tacita a tacita, tàcitament, escriuran la gloriosa història de Castelló i Xampol·lion de la Plana. Llavors, aeronaus altives, com ara El pájaro de les Agulles de Santa Àgueda, La Xorevita Aeoromotriz o El Còndor de Penyagolosa (ave mítica, donde las hayas, abre fènix!), aterraran ufanes amb carregaments d’intel·lectuals que eclipsaran la Ciutat de les Ciències, l’antiga lluentor de la Escuela de Traductores de Toledo d’Alfons XII el Serbi, l’Acadèmia de Ciències de la URSS o la Biblioteca del Congrés (dels EUA, s’entén) i serà, la Ciutat de les Llengües el sursum corda que ens faltava, la resta, tot enveges i envejosos, fill meu, que el món està ple d’envejosos i la dispèpsia, res si tenim a mà llimonà de paperet. Però tu seràs Xampol·lion de la Plana, no has de tenir barra tindre cap dubte, i seràs, creu-me, collons! l’amo i senyor de totes les paraules amb cua: com batracomiomàquia.

Article del 06 de febrer de 2005

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates