Una làpida, El Blog del Wuniatu" /> Una làpida | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Moniatoplàsties » | Un llibre de cuina » | El retorn de mon tio Toni, el Danonero » | Tres_granotes.jpg  » | Tres granotes, mare, tiene l'arbolé » | condensaci  » | «Condensació», un poema visual » | «Tiresias de la Plana» » | Fisiognòmica » | «El blau de Marja-Maya Jankovic» (article) » 

dissabte, de febrer 19, 2005 

Una làpida

Ja som al temps de difunts. Refresca i recordem els nostres morts. Els americans, que han fet de la democràcia l’imperi de la mort i el dòlar, celebren eleccions per decidir qui seguirà aquesta espiral negra. Però no vull parlar d’això. A la nostra cultura, és temps de record i de flors, de panellets i castanyes; de visites rituals i de curiositats. Dic curiositats sense ànim d’ofendre. Fins i tot en la mort, a despit de la dita llatina: Mors sceptra ligonibus aequat, mantenim la nostra singularitat, o la manteníem, que ara, fins i tot les làpides segueixen també patrons estàndards i gairebé industrials.
Tanmateix, des de sempre, el ritual funerari s’ha preparat en vida. I no cal recórrer als guerrers xinesos de Xian, o a les piràmides i les tombes de la Vall dels Reis, a Egipte; per percebre com aquesta preparació sol assolir cotes d’alta sofisticació, qui no està apuntat a l’Ocaso, per exemple? Per això, un passeig per un cementeri pot oferir-nos una estona reflexiva, alhora que potser trobem coses curioses. Però, amb tot, aquests dies hi ha massa tràfec per fer un passeig així. És millor en dies tranquils, un matí asollellat de primavera o de tardor, per exemple.
Aprofitant aquest tema, volia parlar d’una làpida que vaig trobar, aquesta tardor, al cementeri de Palma de Mallorca. Aquest cementeri, quan la ciutat deixa d’abraçar la Riera i les vies ràpides s’acosten a l’estadi de Son Moix, apareix enorme i inacabable. Només entrar hi ha mausoleus militars. Destaca per l’ampul·lositat, el dels aviadors italians morts en la Guerra Civil: una mena de torre-columna de marbre, de la que ixen unes gavines metàl·liques en ple vol. Amb un puntet d’humor negre i un bon angle de visió, s’hi pot fer una fotografia que recorda el logotip del PP sobre un horitzó sinistre (la tinc també, aquesta). D’aquí passem al cementeri de començaments del segle XX i finals del XIX. És un prodigi de l’art fúnebre modernista. El neogòtic s’agermana amb treballs de pedrapiquer més que notables i és llavors que podem parlar d’art. Allí vaig trobar una estàtua que se n’eixia dels esquemes habituals: un Crist que, sense creu, roman assegut sobre la sepultura. Seu allà com si esperara, com si s’hagués cansat de la creu i descansara mig Crist mig Pensador de Rodin. Quan el veus no t’ho creus, però és allà i l’efecte és sorprenent i colpidor. Hi ha gent que posa el seu currículum (vitae, i mai millor dit en aquest cas) a la làpida. D’una d’aquestes làpides volia escriure avui. Com sempre, si Levante de Castelló, té lloc, reproduirà la fotografia, si no, aquí teniu el text: «Aquí yacen los restos del Excmo. Señor D. José Oliver Vidal. General de Brigada y Jefe de Admon. Civil de 2ª clase. Condecorado con las grandes cruces y plazas de Sn Hermenegildo Sn Fernando y Mérito Militar de 3ª y 2ª clase roja y blanca, la de María Luisa: Comendador de número de Isabel la Católica y de la Corona Real de Prusia; las medallas de guerra de África de 1860 y guerra Civil de Alfonso XII, la de Cuba y otras, Jefe de Seguridad de Madrid e Inspector del Gobierno de ferro-carriles y descubridor de la Mano Negra && † el 28 de Octubre de 1922 a los 86 años. Tu viuda e hija...».
Se’n podria escriure una novel·la: un home que participa en tres guerres constatades i unes altres que ignorem. Condecorat per la Corona Reial de Prússia (això és redudant, si és corona serà reial, perquè coronetes per sota de les reials hi ha ben poques...) Què va fer aquest senyor a Prússia? Què era la Mano Negra? Una secta? Una societat secreta. Avui no puc esbrinar-ho, i el Google, tampoc. Però és tota una lliçó d’història (i del terreny, perquè aquests cognoms abunden a dojo a Mallorca). Una cosa molt significativa: després d’aqueix currículum guerrer, hem de deduir que va ser un homenàs, que va morir al llit, a la venerable edat de 86 anys. No com a les missions de pau, que han de morir militars per la mala gestió i l’estalvi d’uns desvergonyits enlairats per la mentida. Recordem els morts, puix serem com ells. De fet, és l’estat en que més temps rau l’ésser vivent, la resta, carboni.

Article del 31 d'octubre de 2004

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates