Moniatoplàsties, El Blog del Wuniatu" /> Moniatoplàsties | El Blog del Wuniatu" />

« Home | Un llibre de cuina » | El retorn de mon tio Toni, el Danonero » | Tres_granotes.jpg  » | Tres granotes, mare, tiene l'arbolé » | condensaci  » | «Condensació», un poema visual » | «Tiresias de la Plana» » | Fisiognòmica » | «El blau de Marja-Maya Jankovic» (article) » | Placa F. Tozzi  » 

dissabte, de febrer 19, 2005 

Moniatoplàsties

Tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí: al alba, con viento duro de levante; adelerat per un antic ritual castellonenc vaig comprar cinc moniatos, cinc, mentre les carabasses lluïen als balcons. Eren cinc moniatos multiètnics, fòrrumculturals: hi ha de tarongetes i hi ha de marronets cafè amb llet, llargs de cafè. Una servidora, adelerada per un antic ritual castellonenc, pretenia enfornar, a poc a poc, els seus moniatos fins que agafaren una dolçor transubstanciada per l’alta temperatura d’un modern fornet amb grill de línia blanca. Tanmateix, en arribar a casa, vaig descobrir una cosa inquietant en els meus moniatos. No em vaig adonar quan els vaig deixar damunt del marbre de la cuina. Però, en agafar amorosament (com sempre cal agafar el moniato), el primer tubèrcul observí, tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí, que els moniatos tenien rostres humans o, per no ser titllat d’hiperbòlic, quasi humans... El primer moniato tenia el rostre de Federico Trillo, amb una taca (com aquella de Mikhail Gorbatxev) vermella que, amb mirada paranoicocrítica em semblava un avionet. Veges tu quins destarifos! Fins i tot, em va fer l’efecte que em picava l’ullet d’una manera sinistra. Uffff! Espaordit, el vaig deixar a un costat. Vaig agafar, agafí, xiquets, el segon moniato i, picat per una curiositat malsana, li vaig anar pegant voltetes, no fóra cosa que li trobés alguna altra semblança desvergonyida. Efectivament, devia ser de la mateixa mata i primer vaig descobrir-li mitja meleneta com de monja alférez (prou anorgàsmica, això, sí) amb una retirada a Yola Berrocal. Suava i continuava, suant. Suí, Sus scrofa! tot i que estem a finals d’octubre. M’entraven caguetes i el moniato semblava dirigir-me una estranya telepatia i em deia «lo que tiene que hacer es morirse, lo que tiene que hacer es morirse, lo que tiene que hacer es morirse...» no sé perquè, perquè jo, de màgia, no sé fer-ne ni amb una caixa de Magia Borrás, entenguí, tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí, que estava davant d’una altra moniatoplàstia magicotelepàtica que m’enviava mantres reptilians al·lusius a l’euroeutanàsia política i ja se sap. L’euroeutanàsia de palàsio... va despàsio... El vaig arraconar, l’arraconí, tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí, junt al primer moniato que havia rodat fins al pom de perejil/julivert. El tercer moniato estava prou arrugat. Devia ser un moniato antic. Cretàcic, diria jo. Un moniato que em produïa fosfens, acufens i m’enviava protons, neutrons i flatons, flatons de Morella, a cor què vols, tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí. Era un moniato radioactiu, que, tot i el seu aspecte fossilitzat, semblava dotat d’una activitat atòmica gairebé eterna i inacabable. Aquell moniato no tenia rostre, però s’abillava, únicament, amb un banyador de camalet negre, d’aquells amb què certes venus del Pharaoníssimo naixien, molt poc botticellianes, de les aigües de Palomaressssss, mi tessssorooooooo! Un Gollum era allò, allò no era un moniato. El quart moniato era una monstruositat d’aquelles sorgides de terres mítiques. No el vaig deixar acabar. Esmaperdut i moniatofotut, li vaig dir (havia après molt ràpid a fer telepatia amb alguns moniatos, era una qüestió de supervivència): «Senyor Moniato, vaya acabando, vaya acabando, vaya acabando, vaya acabando...» i el moniato expel·lia exabruptes, com flatulències d’olleta de la Plana. Expel·lits exabruptes expel·licionaris que no són bons de repetir aquí... tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí!
Finalment, el cinquè moniato duia una enganxina ovalada com les de les taronges. Emetia com una televisió local que hagués tirat un cable, amb impunitat i traïdoria, sobre algun carreró de Castelló... En veure aquell moniato, els ulls se’m feren albinegros. Y fuimos albinegros, i vaig caure a terra estès, com una vestal televisiva, una gadgetoinspectora de fruiteries de la Costa de Azahar, abans del rebolcó definitiu, que s’adrecés, nit sí i nit també, als moniatovidents reclamant un noviet... Un sopor soporífer em va envair.
Les pido perdón por haver-me adormido, però estic sencer a l’hora d’escriure aquestes ratlles ratllades tiroliro, tiroliro, tiroliro, tirolí. Quan em vaig despertar, els moniatos continuaven allí.

Article del 24 d'octubre de 2004

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates