« Home | Tres_granotes.jpg  » | Tres granotes, mare, tiene l'arbolé » | condensaci  » | «Condensació», un poema visual » | «Tiresias de la Plana» » | Fisiognòmica » | «El blau de Marja-Maya Jankovic» (article) » | Placa F. Tozzi  » | Sargantana  » | De tornada » 

dissabte, de febrer 19, 2005 

El retorn de mon tio Toni, el Danonero

Tenia pendent l’article sobre el periple del Camí de Santiago, dut a terme per tres Seat 600 de Castelló: el de mon tio Toni Albalat, el Danonero; Antonio Pascual Almela; Manuel Pérez Escrig i respectives: Antonia Navarro (ma tia Tonica), Josefa Safont i Lola Cansino. Doncs bé, no només van fer el viatge, sinó que van tornar amb els mateixos 600 (en només dos dies), sense problemes tècnics i sense perdre oli, per a tranquil·litat de la Conferència Episcopal Espanyola. Ara ja estan plantejant-se fer la Ruta del Cid en 600, per a l’any que ve. El Poema de Mío Cid, com vostès saben, és anònim, però hi ha la constància d’un copista, un tal Per Albbalat, que devia ser família llunyana nostra, així que noblesa obliga... Jo li he comentat a mon tio, que m’ha portat una caixa de Ribera del Duero, que no veas! i una bruixa gallega per a la meua filla, que li ho comente a Fabra o a Zaplana, que igual els donen una sucosa subvenció o els posen alguna xoferesa a l’estil de la de Camilo José Cela, que mon tio, pobret, es queixava una miqueta dels ronyons, en tornar. Per si de cas, m’apuntaré de notari, que el camí culturalgastronòmic que han fet ha estat més que notable.
Li pregunte a mon tio que què va passar de divertit o de notable i diu lacònicament (deu ser cosa del lacón con grelos): «De divertit, no res». Però, acte seguit comenta: «Érem l’alegria de la carretera», perquè es veu que al pelegrinatge en general, els feia gràcia l’aparició de tres 600 blanquets, els tres, com un Danone natural, els tres de Castelló i amb una velocitat de creuer d’entre 80 i 90 km/h. «Així no ens estressàvem», comenta mon tio. A poc a poc, la conversa es relaxa i apareixen noves anècdotes. Per exemple: jo els dic que si allà a Santiago els han donat un paperot o alguna cosa amb indulgències plenàries o res per l’estil, però diu mon tio que no, que no es van esperar. Afegeix que van anar a vore com menaven el botafumeiro i després, a la missa, una vegada van citar els seus noms, se’n van anar, que havien encomanat una mariscada. Això sí, mon tio (es veu que li havien llegit l’article anterior per telèfon) s’havia col·locat una petxina amb la creu de Santiago, al pit, de les més grans que va trobar (la petxina, s’entèn). De la mariscada no donaré detalls, tot i que els conec, no siga cosa que algú tinga tanta enveja que li agafe àcid úric només d’imaginar-se-la... De tota manera, mon tio, assegura que li va agradar més l’entrecot (de més d’un quilo i mig de pes) que es va cruspir a Porto Marín.
Una altra fita del camí fou Lugo. A Lugo es van trobar amb una concentració de 600 de tot arreu de la geografia de la pell de brau (és que no tinc ganes de posar Espanya, tio, ja t’explicaré que és això de la pell de brau i qui era Salvador Espriu, però és que a mi, això d’Espanya em produeix més fluixesa gastrointestinal que els teus bífidus actius...). Els 600 de més lluny van ser els d’ells i elles; tant és així que el diari local de Lugo El Progreso, els va entrevistar i tot. Allí es van fer una fotografia amb l’estàtua de bronze d’Anxel Fole, l’escriptor, poeta, periodista, dramaturg, etc. autor de A lus do candil; Terra Brava; Pauto do Demo; Historias que ninguén cre i bon amic d’una de les més grans glòries de la gastronomia i les lletres gallegues: Álvaro Cunqueiro. La foto, si la pot publicar Levante de Castelló, mostra (d’esquerra a dreta) a Lola Cansino, a Anxel Fole, a ma tia Tonica amb un bosso gris metàl·lic, Stanley Kubrick spacefashion i a Josefa Safont. Darrere del grup, un emigrant conversa amicalment amb gent del terreny...
Queda encara en el tinter una fartera de matança amb Alfredo, el Danonero de Ponferrada, que els va convidar a sopar i que mon tio diu: «Devia dir: a estos vaig a unflar-los; perquè ens va traure tanta artilleria, que vaig acabar suant de tant com vaig menjar», i la trobada amb un de València, a les dos del matí, al Castell dels Templers, també de Ponferrada, que devia anar per allí, fent el Hamlet... (Continuarà, o no, no mai se sap...).

Article del 03 d'octubre de 2004

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates