diumenge, de gener 01, 2006 

Na (par) da (lad) les


La moda d’enguany, deu ser la carrincloneria consubstancial al Nadal, és penjar ninots del Pare Noël a finestres, balcons, balconets, etc. Deu tenir, a més, un component sociològic derivat de la globalització. Per dir-ho clar, deuen anar baratets a alguna tenda d’aquestes de tot a cent i més, que ha copat la colònia xinesocastellonenca. Igual m’equivoque i és algun muntatge del Castelló Gutural o de l’Espai d’Art Contemporani, perquè de la Coca-cola no he rebut cap propaganda, ni cap vale per bescanviar per un d’aquest ninots tan avorrits. Hi ha molt poca varietat: un tram d’escaleta o un gronxador, una motxilleta ridícula (per les dimensions) a l’esquena i els guants que poden ser verds o blancs (la motxilleta també l’he vist en negre). I ja teniu el ninot, amb la rasca que fot, tot el sant dia penjat d’allà de la finestra, balcó o balconet. Des del meu balcó puc veure trets, sense esforçar-me massa. Supose que també hi deu influir la pressió social: «Doncs si la Maruja, la del sisè bis de la finca de davant ha posat un, nosaltres no serem menys, que ara li fotrem l’exclusiva»; deu anara així i, en alguna casa han dit: puix nosaltres, hi has, coca! I al capdamunt han fotut una eufòrbia king size.
Subliminalment, una servidora, ignorant ella, no sap com deu funcionar la cosa. Però això de deixar penjat un avi a la intempèrie unes quantes setmanes... No ho sé, no ho trobe molt pedagògic que diguem. Al mateix temps que la gent penja un Pare Noël com si fora un pernil a la serena, la publicitat de nines i ninots intenta afavorir el sentit maternal de la canalla: que si la barbie tope fashion amb no sé quants vestidets, que si el Kokolín que es tira un pet i li haurem de fer infusions de fenoll perquè no li faça mal la panxa, etc., etc (Bé, tampoc he mirat molt la tele aquests dies i desconec quina escatologia nova hauran parit enguany per Reis). En fi, tot tan entranyable com sempre. Així, els valors del món occidental s’escampen per les ones televisives i l’agüelo, com sempre, o a un racó, o a fora de casa que així es ventila i no fa aquesta ferum d’avi... que ahir es va tornar a pixar... Bé, tot això, de tota manera, s’acabarà perquè si les perspectives del mercat (laboral) s’acompleixen, la jubilació, mare meua! ens l’endarreriran i com que seguirem formant part de l’engranatge productiu, podrem usar Essence de Loëwe (uix, quin nom més sionista) si més no, fins al setanta. Espere que no. Si amb alguna cosa coincidisc amb la Bíblia és que el treball és una maledicció i la resta, punyetes. Però, no ens hem de capficar per tot això, que ara sembla que a Castelló tenim un nivell d’ocupació òptim i la maquinària econòmica rutlla d’allò més bé i fins i tot a Benicàssim van a posar un camp de golf per veure si desestacionalitzen la gallina ponedora del turisme, que a l’hivern, allí es veu que es queden en quadre més una trànsfuga molt especial, que sembla una ballarina de la ienka.
En fi, coses que passen, no sigueu horteres i no pengeu un Pare Noël a la balconada, que com li pegue per refredar-se no tindreu prou amb la paga extra per a pagar el Bisolvon o el Flumil. Buenas notxes, bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 18 de desembre de 2005. Les dues setmanes següents ens ha tocat diumenge sense periòdic. Bon any x tothom!!!

 

La romeria i la mare que els va bressolar


Enguany la romeria de les canyes (i quines canyades!) caurà en desembre. Vages per on vages, tot Castelló parla del mateix. A les parades de l’autobús (a totes) el cartellet, un remake de l’esperit nadalenc d’aquella infame pel•lícula de l’any passat: Polar Express, amb el Tom Hanks de plàstic, ens anuncia la bona nova. La cubcatedral està a punt i obrirà en un tres i no res. Com deia el Valesa, la setmana passada, s’han de vendre més moniatos dels que el personal pot comprar.
I així ens lluu el pèl: escalfar la banda magnètica de la targeta de crèdit assegura la felicitat global i globalitzadora que imposa el Nadal. Si es fan realitat els comentaris que s’escolten a tot arreu, fins a febrer no es podrà entrar a la catedral del consum, aqueix edifici singular que ha despertat més expectativa que qualsevol Magdalena, amb eleccions, sense, amb pluja al Pregó, amb bandes de tot el món etc., etc.
Ens claven al limbe, ens volen al limbe, i com més dopadets, millor; ho ha denunciat també un altre fi columnista que, com una servidora, o com Raimon, tampoc és d’aqueix món. Però, alerta! Que no tot són floretes. El Big Brother no ens perd de vista —a la pobreteria, s’entén— i els compromisos (compromisos per a la butxaca de les entitats bancàries, evidentment) es paguen, els paguem: ens fan pagar el pato/ànec, i muts i a la gàbia, no contents amb comissionetes, ara un altre pas de rosca al caragol... A una servidora la tenen contenta: més que contenta! Sin embozo, ni rebozo, m’espatarro de gozo i alborozo!
M’explicaré: vaig anar a València amb la intenció de comprar-me un estri fotogràfic, vaig passar-me mig matí provant aparells en un establiment de confiança i, al final, vaig optar per comprar-me l’aparellet que em feia gràcia. Vaig pagar amb la targeta i en tornar a Castelló, al contestador telefònic tenia una trucada del cap de targetes de l’entitat de les meues lleteroles, aqueixa tan solidària, ecològica i entranyable... Aquella que inverteix a Terra Mítica i a tots els blufs de la dreta que calga... Ui, quina por! Què vaig fer, què havia fet!!!!
Com que no vaig molt per València, com que m’havia gastat més dels 20 euros que habitualment duc a la cartera, m’havien blocat la targeta amb l’encomiàstic objectiu de protegir la meua pela davant d’una compra fraudulenta, ja que les meues compres a València són més que escadusseres. Per sort, aquell cap de setmana, no vaig haver de tornar a emprar la targeta. Si l’hagués necessitat, m’hagueren deixat tirat, quin compromís! A València tira que te va... I si això em passa a Singapur? I si una servidora té ganes de fondre el seu compte corrent en una nit de destarifo absolutament esbojarrat? No som majorets per gestionar la nostra pela? Fan el mateix amb les targetes d’alguns polítics, el nom dels quals callaré? Hem de treure la nòmina a primers de més i posar-la sota una rajola per emprar els nostres diners com ens passe per la bossa escrotal? A més, agafeu-vos: vaig fer una compra que no ultrapassava el límit de la tarja i hi havia caleronets al compte corrent per fer tres compres com aquella. Llavors, perquè fixen límits, si et gastes quatre xavos i se’ls disparen totes les alarmes? No ho entenc, la veritat, ja dic que sóc un moniato integral. El Big Brother, em va assegurar el senyor cap de la targeteria, va vetllar per la meua pela (i especialment per la del banc, per si m’hagueren hagut de tornar les peles d’una possible compra fraudulenta, dic jo...).
I ara què? Un missatget al contestador: ja t’han fotut la sorpresa del regalet de Nadal, no? Quin compromís! Quina delicadesa, quin tracte més elegant i exquisit! Això em passa per ser un moniato i no dur (i donar-los el número) un telèfon mòbil (Conste que no m’ha passat només a mi, sé que també li ha passat a dues persones més que conec). Quin món més bèstia. Com més va, més bèstia ho és, fins i tot en les foteses més lectives i intrascendents. La pela és déu i els edificis cúbics i nous de trinca, catedrals. Hem d’abaixar les banyes i deixar que ens claven la divisa. L’estoc, la canyada, ens la clavaran també ràpidament, això sí, amb la felicitat de saber-nos posseïdors d’hipoteques, préstecs per la comunió del xiquet/a, la plaça de garatge, el plan renove i la mare que els va bressolar a tots. Buenas notxes, bona nit!

Article inèdit (errors del sistema...)

 

La intifada de fang










And Death shall have no dominion
Dylan Thomas



A Manolo Safont el cabell i la barba li caïen, com una heura facial, grises. No era cap casualitat que un ceramista, que va exercir el seu art des de feia més de cinquanta anys, mimetitzara somàticament el color de les cendres del foc que van materialitzar la seua creació.
Safont no va tindre escola, ni li féu cap falta. A catorze anys entrà d'obrer en una fàbrica de ceràmica del seu poble. La seua afecció envers la pintura, que aplicava meticulosament a la ceràmica, aconseguint taulells amb sabor a gravat o fotografies, el marcà un ofici sense el qual ho hagués sabut viure.
Però com un Prometeu que robà el foc als déus, a Safont li oprimien les cadenes i va haver de trencar-les. Si no hagués estat així, avui l’hauríem recordat com un artesà consagrat i no com un artista universal. Un dia va decidir trencar amb els encàrrecs i, en 1952 bastí el seu taller que no tingué forn fins el 1984. "Jo tenia un món a banda", em deia referint-se a l´època en què treballava per encàrrec, "vaig aguantar cinc anys de casat pintant encàrrecs i ensenyant allò que volia fer i no m'ho demanaven. Vaig haver de tallar".
Aleshores es dedicà a aplicar la ceràmica a l'arquitectura, es cansà aviat i sorgiren els seus quadres ceràmics. La seua evolució fou una marxa oscil•lant entre la figuració i l'abstracció. Una lluita constant a la recerca de la matèria, el color i el resultat final ha estat condicionat sempre pel foc.
Als anys seixanta es decidí a abandonar qualsevol traç figuratiu, que només reprengué per fer de la seua obra una crítica social a la dictadura franquista. "Disposava", —deia en una entrevista que li vaig fer fa any— “d’unes forces naturals i no sabia què fer amb elles, tenia por de lluitar amb la matèria pura, sense cap incrustació figurativa. Era el que més em plaïa". La manca d'escola, de recursos fins i tot, no el va amoïnar i del geni creador brollà la investigació, cremant etapes i definint noves sintaxis en les quals la ceràmica tradicional, gràcies a aqueix impuls nou, s'alliberava del volum terrisser, de l'estigma decoratiu i assolí una dignitat immanent. Tot això va exigir una catarsi que polzà les fibres més íntimes d'aquest home díscol se n’ha anat també abillat de vermell.
"Estic programant la llibertat a totes hores", afirmava amb rotunditat, "en les meues creacions hi ha sempre una xicoteta violència; la llibertat no m'arribava i aqueix desencís s'ha traduït en creativitat i en una lluita de domini damunt la matèria. Ara com ara em trobe amb tota la riquesa acumulada, utilitzant-la en una nova forma d'expressió".
Una nova expressió que va aparèixer en 1987 quan realitzà un mural per al Govern Civil de Castelló que sepultà un vestigi iconogràfic de la dictadura. Era la darrera codolada de la intifada ceràmica de Safont, iniciada als anys setanta amb afusellaments i mans destrossades dels obrers, opressions de masses de colors foscos que, el 1987 obriren camí a un esclat de color. A un nou llenguatge obert a l'esperança.
Les ombres s'esvaïren i les masses d'esmalt deixaren la dialèctica per crear harmonies cromàtiques i tàctils que arrodoniren el seu procés evolutiu.
Passades aquestes èpoques, Safont va col•locar, en 1991, un mural de més de trenta metres quadrats a l'Escola d'Arts i Oficis, l'antiga Beneficència, de Castelló de la Plana i després també al Japó. Ací, en un tot unitari, Safont plantejava a l'espectador la multiplicitat del seu món. Unitats que podien delimitar-se en articulacions amb entitat pròpia; pergamins ceràmics, ara testament de tota la seua trajectòria. La trajectòria d’un home que, a despit les opinions dels crítics que el definien com a pintor o ceramista, ell es considerava "un ceramista que pinta. Per damunt de tot", assegurava, "em sent ceramista, però he tingut una vocació de pintor, de pintor de secà, perquè no mai he eixit de casa. No he fruit de la vida, he fruit del meu treball i no en tinc prou hores".
Amb tot, aqueix tancament, quasi místic, del ceramista amb els seus quadres i en la seua alquímia, no l'ha empresonat en una torre d'ivori. Lluny de l'elitisme, Manuel Safont es va bolcar sempre amb el seu poble, el seu país i l'amargor que tots tres han patit. "Des d'un principi", deia, "m'he sentit un obrer, he estat junt a l'obrer, he comprès la necessitat del feble, que és qui sempre perd. I tot això ho he palesat en la pintura". És per aquesta raó que l'art comercial no li interessa, perquè: "el poble no pot gaudir d'aqueixes coses i té tot el dret a conèixer-ho i a viure-ho. Preferesc fer exposicions sense guanyar diners perquè les galeries trenquen la llibertat creadora".
I d'aquesta actitud, l'artista pobre, però digne, va fer bandera d'ofici, a despit de les crítiques que li recriminaven no ser un ceramista complet per no tenir forn al seu estudi. "Els pobres sempre ens conformem amb el que tenim. Lluitant i sacrificant-te et mena un món que et naix i que ha entrat a dintre teu. La mancança de mitjans m'ha dut a estar sempre canviant i això m'obliga a entregar-me més i a treballar. No hi ha muses, ni res, el treball es qui t'alliçona i això no ix de cap escola”.
Ara que la terra se l’ha emportat, els orfes de foc som tots nosaltres.

(Manolo Safont, Onda —el poble de mon pare— 1928-2005). Article publicat a Levante de Castelló el 27 de novembre de 2005. Sempre et durem al cor, amic Manolo.

diumenge, de novembre 20, 2005 

Ciclons, tornados


Ja tenim ací els ciclons, els tornados i demés gent de mal viure. El de les Useres és un arrancapins i garroferes qualsevol. El tornado polític de l’Alcora (a falta de propostes de noms femenins, com fan els amics d’Aznar, hauríem de batejar-los amb noms d’insignes polítics locals) se’n diu Francisco Tomás Puchol, de qui sempre he dit que la vestimenta que es gasta per a les grans ocasions em recorda els westerns-comèdia. Westerns tan memorables i hilarants com ara «El club social de Cheyenne», on eixia Henry Fonda. També em recorda, la vestimenta, els tafurs de l’època daurada dels vapors de pales del Mississippi, tan ben descrits en l’obra literària de Mark Twain. Es veia venir, el PP, tan cohesionat com la pedra de Borriol, comença a clivellar-se, Niaroooooooo! Niarooooooooooooo! Naaaaaaaaa! Deu ser cosa de l’efecte hivernacle, de la grip aviària, del Moriles Montilla o del Tripartit, on anirem a parar?
Els ciclons de la costa, en canvi, no tenen nom. Com no siga de pel·lícula de por, també descollonant, de Roman Polanski: «El baile de los vampiros», film aplicable no només als ballotits de regidors i regidores de Benicàssim: la regidora quan vota, sempre mira el ballador; si li penja o no li penja la punteta de pundonorrrr! (que deia la cançoneta popular).A Benicàssim s’hi produeixen curioses semblances cinematogràfiques: hi ha un regidor que és una escopinyada de Groucho Marx. Prova d’agudesa visual per als lectors i les lectores: esbrineu qui és, i al guanyador o guanyadora li dedicaré l’article de la setmana que ve. (Podeu enviar les vostres respostes a l’adreça electrònica del diari).
La costa ha patit ciclons i tornados i, com deia la setmana passada, o l’altra, també hipoaullidoshuracanados. És mala cosa, com que el Mediterrani és un mar interior, un immens abocador de l’Europa del Sud, han tingut poca virulència, de moment. Però si el planeta continua rescalfant-se, qui ens diu que qualsevol dia, no arriba un tsunami o un tornado capaços d’engolir-se tot el Mercat del Dilluns de Castelló, parades de bajoques, roba a bon preu i fins i tot les agüeles? És mala cosa: perilla l’estabilitat del sector turístic, un guiri amb una videocàmera pot fer més mal que una d’aquestes tronades. T’agafa quatre planos de la mànega d’aigua, quatre pins, dues palmeres i una garrofera esberlats i ja tenim la tragèdia muntada. Si a això afegim l’agosarada presència d’algun repòrter o reportera tirant-li de la llengua i fent que el guiri es cague en el tour operador, ja tenim el pollo muntat, amb grip aviar o sense. Això per no parlar de l’Aerotord de la Vilanova. Ojo al Cristo, que es de plata! Com se’n vagen quatre teules o una antena de la torre de control, del pitote no ens salva el controlador aeri més pinturero. Ítem més, si a algun tronat/tornat se li acut eixir a la tele parlant del triangle màgic perfecte que delimiten el far de l’Illa Grossa, la Creu del Bartolo i la torre de control de l’Aerotord de la Vilanova i diu que això és una zona d’alta energia paranormal amb abduccions, seduccions comissionistes, teletransportacions i poltergeists (no ja immobiliaris, sinó dels altres), vamos daos.
El que ha passat a Estats Units i a Mèxic, ens ha de menar a la reflexió serena. I de pas, a netejar el forat del pantà de Maria Cristina i la imatge dels polítics locals, que semblen bitlleteres i fons d’inversions de dues potes. Portem una setmana sense bisbe, i a mi què? Buenas notxes, bona nit!

Publicat a Levante de Castelló el 20 de novembre de 2005 (30 anys no són res!).

 

Oh Mani-tú, Mani-tú!


Un dels avantatges de tenir un govern antonomàsic del PP és que, com són una colla d’arreplegades del Beaterio de santa Maria Egipcíaca, es veu que tenen línia directa amb deunostresinyor. Així, l’altre dia, el president Mar-i-cel Duchamp li demanava a Zapatero (El prisionero del Tripartit, no pas «El prisionero de Zenda») que creara uns bancs d’aigua. A mi, això dels bancs em va esgarrifar. No per res, sinó perquè com més va, més es vampiritzen —i ens vampiritzen els bancs— amb les comissions que cobren. Així que se’m van posar els pocs cabells que em queden de punta.
Zapatero va respondre molt bé, de la mateixa manera que va respondre molt bé als retrets que Mar-i-cel Duchamp li va fer sobre el finançament de la Copa d’Amèrica (aquella que no té xocolata, nata, ni bífidus actius, sinó pasta gansa per al terreny ben adobat dels especuladors).
Però clar, com el surrelista Duchamp és d’aquells de la religió de la Conferència dels Maniflassaires (qualsevol dia assistirem al primer episodi de la mitra borroka; ui, perdó! de la mitra barroka; fotre, quin lapsus teclae!). Va ser demanar els bancs d’aigua i començar a ploure a bots i barrals (supose que ploure a bots i barrals al Diccionari de Panhispanismes es dirà «llover a latas y porrones» —per a quan un diccionari de Pancatalanismes, Panemetaiguamdelebrems, Pancakes o Panvalencianismes, de Pantaleón y las Visitadoras, xicons de la Lokadèmia Valenciana de la Llengua o estómacs agraïts de la Ciutat de les Llengües Bífides?) i plou, ma come piove que diria Paolo Conte... i hem hagut de treure, també, com cantava Paolo Conte, «Gli impermeabili»:«Scendo giù a prendermi un caffè. ... scusami un attimo... passa una mano qui, così sopra i miei lividi... ... ma come piove bene sugl'impermeabili...». I és que quan els bisbes no enlairen rogatives del Pluviam et gratiam, ho fa el PP. S’ha produït una inversió/perversió dels termes: abans els bisbes i els xuplaciris enlairaven oracions i resos perquè plogués. Ara són brokers i juguen a borsa. Si resen, és contra Catalunya (que no ha perdut les essències dels aromes de Montserrat, dit siga de passada) i clar, si els bisbes no demanen la pluja, com ho feien també els xamans dels xeroquis, arapahoes, els navajos, sioux, etc. (Oh, Mani-tú!, Mani-tú!), ho han de fer els polítics de missa diària. Això sí, no sé com li anirà aquesta aigua a la desballestada església de la Sagrada Família de Castelló, un perill públic. Clar que, si en comptes de passar a una església del barri dels Mestrets, li hagués passat a la cocatedral de Santa Maria (obra de todos) un altre gall hagués cantat no només per al bisbe, lost in traslation, sinó per a la corporació municipal...
Mentre, la pluja cau mansa i callada: una benedicció pels camps i un caos circulatori a dintre de les ciutats, perquè tothom té cotxe, hipoteca, préstec per la plaça de garatge, apartament a la costa... i així els bancs fan el que els peta i, com més va, més ens sagnen. Però plou i tots hem d’agrair-ho: Duchamp, Breton, Dalí, Llorca (ARB), Buñuel, Sentandreu, els bisbes, la gamba de Miravet, l’aguilutxo malastruc, l’estació de Renfe (que haurà de treure de bell nou els submarins) i Josety, que, a ben segur, encetarà un nou debat ciutadà sobre el forat (negre?) del pantà de Maria Cristina me quiere gobernar i a mí se me lleva, se me lleva, la corrienteeeeeee! Buenas notxes, bona nit!

Publicat a Levante de Castelló el 13 de novembre de 2005. Foto cortesia de Google ;-)

divendres, de novembre 11, 2005 

Aficions


En temps de reformes, bodes, batejos i ratzingueritzacions, les aficions són cabdals. Poques persones hi ha que es canvien el nom. Això sí, piercings, manifestacions, canvis de reglaments per poder parlar més del que toca, pèrdues econòmiques per endavant, Castelló sense bisbe i Madrid tiene seis letras, d’això, tot i més. Fins i tot hi ha qui ha inventat un nou tipus de col·leccionisme: la sinotèlia. El nom de «sinotèlia» s’aplica a l’afició d’aquells que col·leccionen segells (i sobretot encunys) de la Xina, na, na, de la Xina, na, na, com les mandarines. Especialment, em diu un informador, que els sinotèlics tenen autèntic deler pels encunys i matasegells falsificats perquè, encara que la Xina, na, na, que la Xina, na, na siga tan gran, atès el règim democràtic que impera (semblant al mandarinat de Rajoy Berenguer IV, almogàver constitucionalista de les bombolles FAESS Brut Nature —Fruitosa Alegria de l’Escumós de Sant Saturnino—) són molt difícils d’aconseguir. Tan difícils com els guanys de Terra Mítica i, pel que diu la premsa, els futurs guanys d’AEROCAS, o l’estabilitat del govern municipal de Benicàssim.
Tanmateix, Castelló, crisol hacendado de las culturas de la Mediterrània, gomfaró de la llengua espanyola i de doble filo, i de l’Àsia Menor, l’Àsia Mitjana, i l’Àsia Oriental, és un bon planter de col·leccionistes d’aquests encunys falsificats que, a la seua raresa, uneixen una singular bellesa que rau en l’exotisme dels ideogrames, la pinzellada taoista, el paisatge contingut, el delicat equilibri entre el jing i el jang i la sempre difícil tasca del seu enquadrament en una dinastia concreta. Per a quan una exposició de sinotèlia a Castelló? Els nostres gestors guturals (ui, perdó! culturals) haurien de promoure una magna exposició, amb un luxós catàleg, relligat en pasta, en paper couché i escrit per algun insigne polígraf de la terra. Clar que la sinotèlia encara és una afició emergent, com l’aeronàutica castellonenca, i els experts no es posen d’acord en els sistemes de classificació (ja ho havia apuntat abans una servidora). Potser és que la varietat en el disseny ho complica: si són temàtics, encara es complica més que si ho fem per dinasties ja que, a més de ser falsos, els encunys i els segells, i els matasegells, admeten ubicacions en totes les branques semiòtiques i temàtiques: per exemple, el ram de la protecció de conreus, els bonsais, les pagodes d’or, els prats on els avantpassats jugaven al Ma-golf, etc. La Revolució Cultural ha inspirat nombrosos encunys que han estat falsificats aprofitant les modernes tècniques de reprografia i hom no s’hi posa d’acord.
És com què fou abans, si la taronja, la mandarina, la mosca del mediterrani, la tristesa dels cítrics o els mètodes per combatre les plagues que fuetegen la Citrus sinensis. Jo no ho sé, que sóc un babau i un descregut, i a més de lletres. En fi, ja ho farà algú que, per menys se’ls paga a alguns més.
Pel que fa a la tardor, bé, hem començat un cicle nou i els estornells, malgrat la capolamenta del ficus de Maria Angostina, han tornat com les famoses orenetes i en la Diputación, sus frescos a pintar, tot i que no hi ha constància que puguen produir la grip aviària (els estornells, clar). Això sí, la plaça està tan cagada com sempre, ai las! Però deixem els temes tan emprats. M’han dit que ara arribarà una nova moda, a banda de la sinotèlia, que farà furor. Es veu que el personal, amb el forat de la capa d’ozó, els terratrèmols, l’efecte hivernacle, els huracans, els hipoaullidoshuracanados i tota mena de sorts i dissorts, està posant de moda canviar-se el nom. És una profunda satisfacció que coses que només es canvien els papes i algun altre amb rareses com aquests, siga per fi, de domini democràtic i dels ciutadans. Així, em diuen, farà furor Pelayo, Kova Ngonga, Vanessa Lidón, Ramsés, Dulce Nombre de la Constitución, Marieta de l’Estatut, Taliban del Risco, etc. Jo havia pensat de posar-me Roncesvalles, nom de rancio cotolengo donde los haya, però per si de cas, per si a la Locadèmia Valenciana de la Llengua li pega per redactar un diccionari o tesaure de noms de fonts (i de rambles i barrancs), m’esperaré, que el món està ple d’envejosos, de autènticas triquinyuelas e intereses bastardos. Una amiga em diu que em pose Aquil·les i em parla del simbolisme homèric d’aquest nom, però té ela germinada (serà de la soja germinada que van portar les tropes d’Alexandre el Gran, o de la que es cruspia el cavall Bucèfal?) i a més aquell, encara que aconsegueix tot el que vol (com molts sinotèlics) té un taló fotut i una servidora ja en té un... per a què voldria un altre? Buenas notxes, nona nit!

Article publicat al Levante de Castelló, el 06 de novembre de la Dinastia Tang.

dijous, de novembre 10, 2005 

VI(r)US, per JM Calleja


PRESENTACIÓ DE LA NOVA ANTOLOGIA DE POETES VISUALS CATALANS
COORDINADA PER J.M. CALLEJA I EDITADA PER EDICIONS FET A MÀ / BADALONA 2005/ V I (r) U S

Quan els amics d’edicions fet a mà em proposaren realitzar una antologia amb els autors més actius i vius dins el món de la poesia visual dels Països Catalans,1 vaig veure que els havia encomanat el virus. Ho comprendran si els explico que aquesta antologia (vuitè llibre de la col·lecció de poesia Pont del Petroli) és el tercer llibre col·lectiu que editen. El primer2 aplegava sis autors vinculats a Badalona, seu de les edicions, i rodalies; el segon,3 cinc autors, d’arreu del país, entre els quals un d’ells feia servir més la imatge i l’espai tipogràfic que el ritme i el so de les paraules; i ara, en aquesta tercera antologia, les paraules, en el sentit més tradicional del terme, han quedat amagades dins la pàgina blanca.

L’escriptor i crític Rafael Vallbona, ja deia en el pròleg d’una recent antologia4 que “si algun producte editorial té sentit, són les antologies; de vegades fins i tot més sentit que un llibre d’autor”. Moltes vegades, per no dir sempre, les antologies són un plantejament de grup de tipus generacional, religiós, ideològic o conceptual; autors agrupats segons temàtiques, geografia o amb nexes comuns a tendències estètiques, socials o estilístiques; potser com a autors no deixaran la seva empremta en la història de la literatura, però com a grup o cenacle literari amb les seves intencions polítiques, socials o estètiques sí que caldrà tenir-los en compte en el futur.

Un cop acceptat el repte de realitzar una nova antologia,5 calia fer una ullada a les darreres publicades en aquest segle XXI. Trobem una gran varietat de plantejaments i diversitat en la concepció i realització de les compilacions més recents: així des d’una antologia de la poesia visual6 que aplega obres en diverses llengües i de totes les èpoques amb un estudi complet dividit en tres blocs cronològics i amb una gran profusió d’imatges, fins a dues altres antologies -i alhora també estudis- centrades en la creació visual dins l’àmbit de l’estat espanyol. En aquest darrer apartat, la primera aplega obres dels segles X al XX7 i fa un veritable seguiment del desenvolupament de la poesia visual espanyola amb un gran rigor i la segona, més divulgadora, es cenyeix al període que comprèn de l’any 1963 al 2004.8

També cal deixar constància de dues antologies9 que reuneixen diferents autors de la poesia visual valenciana i de tres que inclouen autors de tot l’estat espanyol; la primera d’aquestes últimes és una antologia consultada10 -on surten els vint-i-dos primers autors d’una votació realitzada per vuitanta crítics i poetes visuals a instàncies del coordinador -, la segona antologia són unes poètiques visuals11 -que són la materialització de trenta-cinc poetes a la pregunta feta pels coordinadors: què és la poesia visual?- i la darrera antologia12 és el primer llibre d’una trilogia d’un projecte d’estudi poètico-visual.

Cal esmentar també les revistes13 que en aquests darrers anys han publicat diferents monogràfics sobre la poesia visual i altres14 que al llarg de la seva trajectòria han mantingut un fructífer diàleg amb ella.

Un cop situats en aquesta geografia visual i poètica, calia cercar uns autors i unes obres amb unes determinades coordenades i tenir en compte, també, les limitacions editorials i del llibre en si mateix.

Després de trobar més de cinquanta autors que en aquesta última dècada han publicat els seus poemes en diferents tipus de revistes o han realitzat exposicions en indrets com centres culturals, sales municipals, galeries..., calia escollir entre tots ells, tenint en compte la diversitat de plantejaments en les seves obres poètiques, i també, per la meva banda, volia presentar un ampli ventall de possibilitats expressives i de diferents recursos emprats pels poetes.

Una de les meves premisses als autors invitats, pertanyents a diferents generacions, era que les obres estiguessin realitzades en el segle actual i si fos possible inèdites. A ambdues condicions, els autors han respost satisfactòriament i, a més a més, la majoria de les obres han estat realitzades aquest any 2005, la qual cosa permet copsar el panorama actual.

A l’antologia15 que vaig coordinar l’any 1993, pocs dels quaranta-dos autors seleccionats feien servir les noves tecnologies. En els trenta-dos autors presents en aquesta, més d’una tercera part les fan servir de forma habitual i d’altres continuen fent servir el collage, el cal·ligrama, el traç pictòric, el fotomuntatge... o altres tècniques mixtes.

La majoria de poetes d’aquesta antologia troben les seves arrels en la història fragmentada, i a vegades invisible, que al llarg del segles han anat creant, com un immens i heterodox tapís, autors com Símmies de Rodes i Fortunat, Raban Maur i Caramuel, Helwig i Capelle, o més propers a nosaltres com Mallarmé i Apollinaire, Marinetti i Schwitters, Salvat-Papasseit i Junoy, Grup Noigandres i Man Ray, Duchamp i Cornell, Marcel Mariën i Jirí Kolar, Josep Iglésias del Marquet i Felipe Boso, Francisco Pino i Guillem Viladot, Joan Brossa i...

La poesia visual, dins l’àmbit dels Països Catalans i de l’Estat Espanyol, en aquests darrers quaranta anys, sempre ha tingut un recorregut silent o potser fins i tot secret, però amb una vitalitat persistent.16 Cada dècada ha tingut els seus moments d’eufòria i de decaïment, amb implicacions més o menys político-socials, però, ja sigui bé mitjançant exposicions col·lectives o individuals, o bé la publicació de llibres personals o antològics, la poesia visual sempre ha estat present.

Aquest és el primer llibre antològic de la poesia visual dels Països Catalans que també serà exposició itinerant, i esperem que sigui un punt d’inflexió per a futurs estudis i serveixi per seduir nous lectors i nous espectadors mitjançant la poesia visual, aquest híbrid d’imatge i text, frontera o, més ben dit, territori compartit entre la literatura i la pintura, artifici crític i lúdic alhora, espai on el metallenguatge poètic és un virus en constant expansió.

J. M. Calleja

Participants:
A. Ràfols-Casamada, Andreu Terrades, Santi Pau Bertran, Gustavo Vega, Núria-Rosa Cabré, César Reglero, J. Brustenga-Etxauri, B. Ferrando, Xavier Canals, Isabel Jover, Josep Sou, J.M. Calleja, Paco Fanés, J.C. Beltrán, Donís Orrit,F.Fernández, Paco Pérez, Pep Segon, F. Xavier Forés, Salva Pérez, Pep Mita, Nieves Salvador, J. Badiella, A. Albalat,Joan Puche, Lluís Vilaseca, J-S. Leblond-Duniach, Sergi Quiñonero, Raül Gàlvez, Miquel Martínez, Daniel Montes i Eduard Escoffet.

________________________

Notes:

1 La revista DOC(K)S, núm. 12, l’estiu de 1978 dedicà més de 100 pàgines a Les Catalans. També cal mencionar l’exposició Poesia Visual Catalana coordinada per J.M.Calleja i X. Canals l’any 1999 que recollia treballs de 22 autors del Principat, País Valencià i Les Illes.

2 Set (Teresa d’Arenys, Jaume Costa, Paco Fanés, M. Antònia Grau, Pep Mita i Primitiva Reverter), Badalona 2000.

3 Quintet (Joana Bel, J.M.Calleja, Enric Casasses, Coloma Lleal i Jaume Sisterna), Badalona 2002.

4 Calls, Albert, Poesia Noranta, Vilassar de Mar 1997.

5 Altres antologies són Calleja, J.M. i J.A. Sarmiento, 17, Barcelona 1980, i el número monogràfic Poesia Visual de la revista Mirall de Glaç, Terrassa 1992.

6 Molas, Joaquim i Enric Bou, La crisi de la paraula.Antologia de la Poesia Visual, Barcelona 2003.

7 Muriel, Felipe, La poesía visual en España (siglos X-XX). Antología, Salamanca 2000.

8 Morales Prado, Félix, Poesía Experimental Española (1963-2004). Antología, Madrid 2004.

9 Beltrán, J.C., i B. Ferrando, Poesia Visual Valenciana, València 2001, i Ricart, J., La Mirada Llegida. Antologia de Poesia Visual Valenciana, València 2002.

10 Beltrán, J.C., El color en la poesía visual. Antología consultada, Madrid 2001.

11 Beltrán, J.C., i M Jesús Montía, Phayum. Poéticas visuales, Benicarló 2000.

12 Pozanco, Víctor, Antología de la Poesía Visual, Aiguafreda 2005.

13 Zurgai, desembre 2000, Bilbao. Anfora Nova, núm. 49-50, any 2002, Rute (Còrdova). Quimera, núm. 202, setembre 2002, Mataró (Barcelona) i Insula, núm. 696, desembre 2004, Madrid.

14 Texturas, revista dirigida per Àngela Serna des de l’any 1989 i Boek861 publicació electrònica que dirigeix César Reglero. Cal esmentar també el cd To2 o casi to2. Muestra incompleta de poesía visual, experimental y mail art en España, coordinat per Julián Alonso l’any 2004 que recull treballs de 159 autors.

15 Calleja, J.M., Poesia Experimental-93, Barcelona 1993.

16 Per constatar aquesta vitalitat persistent, veure els articles d’Antonio Orihuela Poesía Visual, Maximalismo (1964-2004) i Cronología (1964-2004) dins l’exposició Desacuerdos (2005).

divendres, de novembre 04, 2005 

De pollastre meditationes


Seguint els vells/bells versos horacians, «Ut pictura pollesis; grip quae, si propius pollastres, / te capiat magis, et quaedam, si longius endrapes», torna a estar en el candelabro el millor amic de l’home: el pollastre, la gallina ponedora, la gallina americaneta: This ous are made for walking... la gallina Caponata, la Gallina Blanca, el Pimpollo, les albaes del famós cantador El Pollastret de Paterna, el segrest del lloro Manolo i, dissortadament, la grip aviària, que plana, com una ombra apocalíptica damunt l’estat del benestar del mundo mundial (o siga: l’occidental, perquè l’altre no compta si no té petroli o matèries primeres per depredar/urbanitzar). O, per dir-ho en paraules de Georges W. Bush Manrique: «Recuerde el pollo adormido / avive el huevo y despierte / contemplando cómo se pasa la gripe / cómo se viene la fiebre / tan tosiendo». Així està el pati: no ens alarmem, que està tot controlat, ai las, que les autoritats sanitàries ho tenen tot controlat: pa n’això som gold medallists en pitosanitaris, coooc, cooooc!
Aquesta omniavipresència del pollastre, dels seus virus, etc., semblant a la de l’ex bisbe mediàtic, em du al fet que, fa alguns dies, un bon amic de Girona, em va enviar un article escanejat sobre l’afer del presumpte gallicidi de Matildo. D’aquest luctuós esdeveniment ja em vaig ocupar a la primavera. La història és molt senzilla: un gall cantaire de raça empordanesa que, com feien els galls abans d’esdevenir un objecte semblant al menjar de gat (polièdric amb vores arrodonides, de color rosaci i immutable a la cocció/fregitori), eren uns animalons que saludaven l’aurora amb més poesia que els moderns despertadors digitals, va generar un conflicte entre dues veïnes, per les escridassades matutines del gall. Això passava a Pont de Molins (L’Empordà, Catalunya, Tripartitolàndia) entre Mercè Catalán i Adela Sánchez. El pollo pels cants del gall, va anar a més i Matildo va aparèixer presumptament escanyat. D’un pollicidi que era una falta de danys, l’afer judicial va esdevenir un cas de delicte ecològic, atès que Matildo era un gall de raça empordanesa, recuperada el 1987, segons informa Tura Soler, periodista d’El Punt.
La senyora Catalán, que no ha arribat cap a cap pacte d’acord extrajudicial amb la presumpta gallicida Sánchez, va guardar el cos de Matildo al congelador: improvisada morgue domèstica, i va reclamar una gallòpsia/necròpsia/autòpsia. Ara, la premsa diu que els manescals forenses (que també els hi ha, també) del Col•legi Oficial de Veterinaris de Girona han determinat que la gallòpsia costarà 300 euros de l’ala i ítem más: que a veure qui pagarà el tiberi, perquè les despeses d’aquesta modalitat de tanatopràxia no estan previstes dins del procediment de la causa... Pollos tengas, aunque te los maten.
Això em porta a unes altres meditacions que ja podem enllaçar amb Castelló. Anem a pams: el corpus delicti, s’havia de guardar al congelador de casa? No seria millor que els Col•legis de Veterinaris o els Palaus de Justícia tingueren una pardalomorgue? No, no ho dic de conya. Potser el pollicidi de Matildo siga una excepció que confirma la regla (o la desviació de la corba de Gauss, que diu una amiga meua). Però aquí a Castelló, no ens enganyem, una pardalomorgue o tordulomorgue ens aniria molt bé. I ho dic a temps, ara que encara no estan inaugurades les dependències de la nova Ciutat de la Justícia. Si les previsions apocalíptiques de la pandèmia de la grip aviària (que els déus o el nou bisbe no ho vulguen) s’acompleixen, fóra bo disposar d’un dipòsit de cadàvers aviaris perquè, i ho diu la premsa, als paranys s’està caçant amb total normalitat/impunitat i, com comencen a caure tords infectats, el problema de la grip aviària pot esclatar amb més virulència que 50.000 parelles d’aguilutxos cenizos fent niu als terrenys de l’aerotord de la Vilanova o amb més perill que «Las Callles de Castellón» en dia de pluja, pels que tenim el mal costum d’esvarar. La qüestió està pendent. S’hauria de resoldre abans d’haver-ho de lamentar. Buenas notxes, bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 23 d'octubre de los ponientes.

diumenge, d’octubre 16, 2005 

La sargantana



Vaig fugir de l’ombra del campanar (no és bona cosa quedar-se sota un campanar quan s’enfonsen les esglésies i fins i tot els bisbes toquen el pas de deux) amb l’excusa de la presentació de l’«Anuario Gastronómico de la Comunidad Valenciana», que dirigeix l’Antonio Vergara i que, des que va nàixer (el llibre), m’honora comptant amb el meu teclat. Tres dies en València a Ca l’Anfruns, en companyia de Montse, Carlos i els seus dos gats donen per molt: sopar amb Clara Millo, i a la vora, Juan Mari Arzak et al.: Carme Alborch, Fernando Delgado i més notables et al.; remenar i comprar espècies índies com ara (encara no l’he obert, per tant no puc esplaiar-me en una descripció organolèptica) l’«alga de obispo» (sic) que promet unes sensacions d’allò més pontificals, cafès d’Etiòpia, remenar bibliografia dels cuiners de Pius V o trobar (encara que estiga a l’abast de tothom) volumets deliciosos com «La mafia se sienta a la mesa» (Jacques Kermoal i Martine Bartolomei, 2002, Tusquets, ISBN: 84-8310-841-0), que recomane a tota persona aficionada a la bona historiografia gastronòmica.
A més de tot això, vaig conèixer una persona entranyable i vitalista, que recupera, de motu proprio, la memòria històrica d’alguns pilots republicans. Perquè aquest home (li diré Silverio, que és un nom molt poètic per conservar el seu anonimat, ja que no li vaig demanar permís per escriure de la nostra trobada) també va ser pilot: dels Chatos i Moscas, aquells Polikarkov I-15 i I-16, diminuts i soviètics, fascinants. Uns avionets quasi de joguina aguerrits que sempre m’han recordat els que el meu avi patern, Antonio Albalat Roca, va fer a la presó de Borriana amb fitxes de dòmino i acer, per distreure’s mentre els seus companys xofers morien afusellats en nom de l’estat nacionalcatolicista. De tot això parlàvem i del llibre que Silverio ha escrit sobre un altre pilot, amic seu, Cayo Rioja García (http://www.aire.org/gce/pil_rep/rioja.htm), recentment desaparegut, que va ser ferit mentre pilotava un Chato: un mite entre els aviadors de la II República i, posteriorment, amb un braç desgraciat per un bombardeig feixista, encara va tornar a volar per combatre per la llibertat. Es veu que era un home que exultava llibertat. Com diu la web esmentada: «Dio por la República, tres años de guerra, un brazo, tres años de cárcel y una vida truncada».
Mentres, la dona de Silverio, Isa, ens havia preparat un gaspatxo de Requena amb llebre i unes migues de pastor amb mel, que mereixerien un 9’5 sobre 10, atès que, com diuen la Montse i el Carlos, no sóc persona que acostume a emprar el 10 perquè, com sempre dic, la perfecció és un vector i no mai un punt concret del camí... però la senyora Isa de poc no l’assoleix...
Amb tot el que més em va sorprendre va ser una curiosa amistat que Silverio va mantindre amb una sargantana. Ens ho va explicar el seu fill, perquè Silverio pensava que no el creuríem i deia: «Ah, d’això jo ja no m’enrecorde». I resulta que una nit que el fill va arribar a casa, Silverio li diu: «Anem un momentet, que he quedat amb una sargantana» i el fill es va quedar de pasta de moniato, com és obvi. No obstant, el va acompanyar: van eixir a la porta de la vil•la, molt prop de València, devien ser les 23,30 h, i als pocs segons, va comparèixer, eixida d’un forat, la sargantana. Silverio li va dir quatre gràcies amb el seu verb ben florit, de rapsode valencià, li va fer unes pessigolles al llom i la sargantana, quan li va parèixer prou, va desaparèixer fins la nit vinent. M’ho crec, com també crec que cal recuperar la memòria de Cayo Rioja i tants d’altres, perquè la llibertat no torne a ser soterrada en foses comunes, ni la reacció acabe per desfer-nos el país, l’estat del benestar, la solidaritat o la tolerància: que també són plats de bon menjar i els avions també aprofiten per veure el món des d’una altra perspectiva, per enlairar-se allà on no arriba l’especulació urbanística, la grip aviar, o on lluu l’opalina lluna de València. Aquella que besava la mata de coralets vermells, grocs i morats de Silverio o el seu avionet de fusta, damunt de la teulada de la vil•la: amb el timó de cua tricolor. D’aquesta manera, mantenint aquesta ànsia de llibertat als 81 anys, no ens és difícil creure que es pot tindre una cita, cada nit, amb una sargantana.

Article publicat a Levante de Castelló, el 16 d'octubre de 2005

dijous, d’octubre 13, 2005 

La vida canina


Escric aquestes ratlles (o hauria de dir píxels?) mentre sona «Rata de dos patas», ranxera de Paquita la del Barrio i sota l’atenta mirada de dos saures de l’espècie Pogona vitticeps, que mengen grills italians amb fervor de tiranosaure. De perquè em miren els dos saures o dracs barbuts australians, els lectors o les lectores poden llegir la història al següent blog: http://www.menacorde.com/wordpress/?p=219 i posts i comentaris post-eriors. He d’escriure, aquesta setmana del llibre «La vida canina. Contes de bojos», de Carles Bellver Torlà, escriptor, company de feina i, com diria la parèmia, tanmateix amic. Li ho vaig prometre al juny quan vam intercanviar les últimes novetats bibliogràfiques d’ell i d’una servidora i mel va dedicar amb el següent text: «A Toni, poeta universal, vitalista tot terreny, contrastant afectuosament que en som molts més fora que dins [...]». Dec suposar que el tal Toni sóc jo atès que no hi havia cap més presència humana (ectoplasmàtica, no podria assegurar-ho) al despatx i el fet que, posteriorment, no ningú m’ha reclamat el llibre.
D’aquest llibre de Carles ja se n’han fet algunes glosses i hi ha en línia també, d’aquestes, es poden llegir al seu blog: http://www.carlesbellver.com/blog.html. Supose que també se’n farien a la presentació del llibre, a la qual no vaig poder assistir per motius paternoreptilians que ara no vénen al cas, però com que ja m’he disculpat amb el Carles no passa res. Ara hauria d’adoptar, una servidora, un posat intel•lectual i amanir un discurs pseudoprofessonial sobre el discurs literari, la pervivència i vigor del conte curt en català, les influències en l’obra bellveriana, and so on que diria aquell. Però no ho faré per diverses raons que ara sí que esmentaré: a) perquè els llibres són per llegir i no per explicar, b) perquè una servidora, tot i que escriu llibres (i en publica) no és cap crític literari (ni ganes) i no vol fer tornar modorros, ni molt menys espantar-los, els potencials i proverbials lectors dels esbojarrats afers de Charles Beauvoir, recollits per Carles Bellver que deuria fer més cas dels savis consells de Josep M. C., però aquesta vegada ha fet bé de no fer-li cas; c) és divendres de vesprada i com m’encante molt, no arribaré a temps de publicar l’article i d) el millor que poden fer els lectors i o les lectores d’aquesta columna és deixar-la estar i anar a la llibreria de guàrdia més propera i comprar-se’l.
Carles Bellver escriu molt bé. Forma part del curiós trio de narradors locals (i no per això menys universals, perquè si no, no els citaria) Miquel À. Palomero-Carles Bellver-Nel•lo Navarro, que recomane a ulls clucs i sense ulleres (per això mateix, perquè m’he deixat les ulleres al menjador i no tinc ganes d’anar-hi a cercar-les, també escric de pressa). Bé, aquesta afirmació del trio es podria fer extensiva a un pòquer o a un ful, tant se val, però així trucaran els que se sentiran una mica molests amb aquesta asseveració excessivament categòrica i aprofundirem una mica més en la seua indio-sincràsia.
Com el mateix Carles Bellver ha afirmat per ahí, i és també un topoi ben sobat (i no per això li treu ni un mil•ligram de raó), la realitat supera la ficció en tots els casos: fins i tot la ficció narrativa i la poètica. De la poètica caldria parlar-ne abastament, però com que ni els estudiosos més profunds de la poesia es posen d’acord, ho deixarem per a un altre dia. I ho dic perquè ha sigut una llàstima que «La vida canina» haja vist la llum després de l’aparició del osez-no! de El Toro, amb la qual cosa, hauríem tingut un llibre amb més contes i més esbojarrat encara. Tampoc és cap problema greu, perquè Carles Bellver és un polígraf consumat i ja ha dit (o ho ha deixat entreveure) que aquest tema li interessa com a matèria de Bretanya. Veurem en el futur si ell és de la mateixa opinió que jo: que era el xupacabras o alguna altra cosa. Jo ja ho sé, però no desvetlaré la Ísis no desvetlada. Un altre dels encerts de «La vida canina» és que inclou una bibliografia final amb perles de tota mena: de Boeci a Freud, passant per Dylan Thomas, Ignatius Reilly i B. J. Nebaud. Que no només de Lovecraft viu el contista! I deixe d’escriure: havia de fer la glossa com si no hagués llegit el llibre: sense esmicolar-lo per fomentar un altre topoi, també cert; que la població llig poc i que s’hauria de llegir més. Amb llibres com aquest, un es pot reconciliar amb la indústria editorial i no sentir-se estafat, com passa més vegades del que caldria. Buenas notxes! Bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 09 d'Octubre de 2005. En la foto, la Nonoko i el Shin Xan.

dilluns, d’octubre 03, 2005 

Cagamànecs


Parlava, dilluns passat, l’Antoni Dimitròvitx Valesa (el senyor habitualment d’aquí baix, tot i que tanto monta, alto volta...) [nota per blogonautes: en el diari en paper, al Valesa, amb qui anys enrere vaig tindre una columna a mitges, el solen maquestar a sota meu. En aquest cas, no és cert el refrany de "la gallina de dalt caga la de baix", som molt nets i molt bons amics] de les estaques. I com que he d’escriure a correcuita perquè un rèptil m’espera a Barcelona, li dic (a Valesa, no al rèptil): doncs aquesta setmana, si tu has escrit de les estaques, jo escriuré dels mànecs i més concretament (atès que darrerament he agafat una embranzida pardalaire) dels cagamànecs. Els cagamànecs venien a la tardor (no sé si encara vénen perquè com més va menys silvestre sóc), quan estudiava als escolapis (una altra mena d’ocellots: «Uccellacci e uccellini», de Pier Paolo Pasolini, passalacabra!) i els caps de setmana me n’anava a l’horta (ara tota asfalt, aquella horta de darrere de Les Torres) amb els companys a parar lloses i cepets, a furtar nius (quan era temporada) o a guateques/parties pasqüeros. Veges tu. Llavors, vaig conèixer el cagamànecs, ara emboirat pel tel subtil però poderós i molt opac del record: era un ocell pardusco, algun muscicàpid, sílvid o quelcom semblant, que no ens atreia molt, però que emprava els mànecs: els d’aixades, llegones, etc., com a lloc de guaita per papar mosques o embadalir-se i, de passada, honorar el seu nom popular.
Anys després, en llegir llibres d’ornitologia i diccionaris, em vaig assabentar que el cagamànecs era el bitxac o Saxicola rubetra que, segons el Diccionari Catalàbarravalencià-Valencià-Balear.cat, se’n diu en la llengua del veí país d’Espanya, cagaestacas: es veu que a l’estranger té els mateixos hàbits defecadors que ací. En fi, aquesta pista lletraferida em va permetre retrobar el cagamànecs allà plantat a les parets de pedra seca, tot pito, ell, a Penyagolosa que, com sol fer-hi fresqueta, es veu que allí cria i viu i treballa la mar de bé sense necessitat d’emigrar. O, si emigra, tampoc ho sé, que no els ho vaig preguntar mai.
Ara recorde molt els cagamànecs, gràcies a uns altres ocells (també parduscos): els vileros (Passer domesticus) que estan fent-se molt nombrosos a Castelló i, com que en els últims anys, a la nostra municipalitat fabriana i fabrista (i si no, te pondré a hacer los deberes... Ui! Digo, los devedés!) li ha pegat per plantar lledoners a clot què vols, doncs el nombre d’arbres-dormitori de vileros ha augmentat exponencialment. Perquè els vileros s’ajunten per dormir i tenen preferències sobre l’espècie d’arbres on s’ajoquen: a les moreres, morerots, etc. no hi dormen. No sé per què, però és així. En canvi, els lledoners els troben d’allò més acollidors i lo que hacen en el interior, se nota en el exterior, com passa amb alguns ferments làctics de la humana dieta. El conductor poc observador que deixa el cotxe amorrat a algun lledoner una nit, a l’endemà se’l trobarà tan adobat que no li caldrà nitrat de Xile, gallinassa, adob orgànic de cavall, etc. per poder plantar carabasses, moniatos, creïlles, tomateres o algun bajocar sobre la carrosseria. Aquest fet, observable a simple vista per la blancor i abundància de les deposicions, em fa sospitar d’un altre (més sinistre): ha tornat la vella pràctica de moixonar: de caçar vileros per la nit. Si observeu el nombre de plomes (i no són estilogràfiques, ni bic naranja te pone fino, ni bic cristal te pone normal) que hi ha sempre a sota dels lledoners-dormitoris, comprovareu que no és que cap gat desvagat s’hi haja cruspit un vilero (ni que fóra xurro, que també hi ha de vileros xurros: Passer montanus, també dit pardal xàrrec), algú se’ls està carregant a l’engròs. És una sospita que mantinc des de fa temps, perquè no crec tampoc que muden alhora i sempre... Deu ser una eliminació poc selectiva. No interessen els pardals, com tampoc interessen els arbres que duren més de dos o tres anys. On hi ha un arbre, a Castelló, aviat faran un pàrquing i, a sobre d’un pàrquing, mai arrelaran arbres esponerosos. Això sí, el reclam, a tota òstia, del lolailo amb el cotxe tunejat i les finestres sempre obertes, haga frío o calor, no taca ni molesta... Cagamànecs, cagamiques, caganaies, cagandances, cagandanes, caganer, caganinyols, caganya, caganyinyetes, cagalló, cagapoquet, cagaprim... caga-ranci, cagareli, cagarel•lós... Buenas notxes, bona nit!

Article publicat al Levante de Castellón, el 03 d'octubre de 2005.

dimarts, de setembre 27, 2005 

El Zorzal Criollo


Tal i com ja avançàvem la setmana passada, aviat començarà la temporada del parany. Com ja ha divulgat la premsa, enguany tornen a pintar bastos entre la paranyeria local. Tot i que en un viatge a València, aquesta setmana, he comprovat com els preparatius a molts paranys de la Plana Baixa, segueixen els rituals de costum, com si no passara res... Coincidint amb aquestes cabòries ornitològiques, m’arriba, amb la corresponent puntualitat a la que em tenen acostumat, la «revista de empresas» Adiós, que edita l’Empresa Mixta de Servicios Funerarios de Madrid, SA. Aquests senyors anualment convoquen un concurs literari de tanatocontes i el primer any d’aquesta convocatòria oferien un viatge a Bali pel guanyador. Els vaig enviar un missatge electrònic preguntant-los que, si guanyava el premi, el viatge com l’hauria de fer? Viu o mort? Em van contestar molt amablement exalçant el meu humor negre i es van prendre la llicència, per la qual els estaré eternament agraït, de subscriure’m, sense pagar ni un duro (ara ni un cèntim), a Adiós.
En el número de setembre-octubre d’enguany, el reportatge central de la revista, que obre portada, es titula «Carlitos Gardel, un cadàver inmortal» i el signa la redactora en cap de la revista, Nieves Concostrina. Per aquest reportatge m’assabente que a Carlos Gardel l’anomenaven el «Zorzal Criollo», perquè, com tots vostès saben, la seua veu brodava el tango com el millor dels Turdus philomelos (o tord comú, en llatí) que volen, a la tardor, per les nostres contrades. A més, Carlos Gardel era europeu (això diuen). Va nàixer concretament a la localitat de Tolosa de Llenguadoc, encara que els uruguaians asseguren que nasqué a Tacuarembó i, segons el reportatge de Nieves Concostrina, fill de l’algep: «fruto de las relaciones prohibidas entre un poderoso militar, Carlos Escayola, y una adolescente, María Leila, que entonces era su cuñada y años después llegó a ser su esposa...». Per la seua banda, els argentins també el reclamen: accepten el naixement a Tolosa, però es veu que després es va nacionalitzar argentí... un embolic de tres mil parells de codonys. Ara hi ha qui demana que se’n facen proves del DNA de la presumpta mare francesa i de Gardel, però una jutgessa argentina, Fabiana Schafrikde (no hi ha cap constància que haja sigut jutgessa de Nules), s’ha oposat perquè diu que hi ha massa proves documentals de l’origen migrador de Gardel. Estaríem, per tant, no només davant d’un gran tord o zorzal cantaire, sinó d’un dels tords de migració de més llarga volada.
I també aquest zorzal, enllaçaria amb el tema que tractàvem la setmana passada: la seguretat en l’aviació. Enguany ha fet els setanta anys de la mort de Gardel, el 24 de juny, per ser més exactes, i Gardel, com un tord de parany, pobret, es va estavellar mentre volava. Aquell 24 de juny de 1935, segons explica Concostrina, Gardel va despegar en un trimotor F-31 a Bogotà en vol cap a Cali, va realitzar una escala tècnica a Medellín i en intentar enlairar-se d’allà, el trimotor va ensopegar amb un altre avió i... allà vas cabàs! Carlos Gardel va entrar definitivament, amb 44 anys, en la llegenda. El reportatge de Adiós atribueix les causes de la col•lisió a la rivalitat entre pilots: un altre aspecte que haurien de vigilar els capos del nostre presumpte aeroport de la Vilanova: La història del xoc d’avions en que va morir el Zorzal Criollo és complicada i plena de misteris: un pilot de SCADT (Sociedad Colombo Alemana de Transportes Aéreos), Hans Ulrich Thom acollonava amb els seus vols un altre pilot: Ernesto Samper, de la SACO (Sociedad Aérea Colombiana) i un pique d’aquestes característiques va resultar fatal per al millor tord que ha donat la història.
Tords, tanguistes, pilots... el cel dels déus, el cel del pilot Connell, del novel•lista James Salter, el cel-ta de Vigo, el cel dels apòstates, el cel-i-bat... Tots s’apleguen a les estrelles, en un enlairament místic. Mentres, a Castelló, ens guanyen la cursa de la glòria de la lingüística universal: en un anunci d’automòbils se’ns assegura que científics canadencs han inventant (i fins i tot s’hi pot veure) una màquina que decodifica i tradueix el llenguatge dels pollastres. El pollastre diu que no es comprarà mai un cotxe d’una determinada marca... A Josety i a Gimeno els han guanyat la mà, Cooc! Cooooc! quina llàstima!

Article publicat a Levante de Castelló, dilluns 26 de setembre de 2005. El bisbe se'n va, Laus Deo!

dilluns, de setembre 19, 2005 

Tord Air Force One


L’estiu de 2005 passarà a la història com un dels més negres de l’aviació comercial. Als castellonencs aquest fet hauria de preocupar-nos. Som propietaris d’un presumpte aeroport. Dic presumpte perquè entre l’aligot malastruc i unes altres delicatessen aeroportuàries (verbigràcia, la Ciutat de les Llengües) veurem en què acaba el ball... A més, la pervivència de mètodes de caça tradicionals com el parany o més moderns, com el parany científic, demostra un altre fet que no podem obviar: les comarques de Castelló són terra de pas d’innombrables milions d’aus que poden posar en perill la seguretat dels nostres vols. No voldria aiguar-li la festa a ningú, però, «es lo que hay». Tords, grives, estornells i la immaculada gavina pepera representen un seriós problema que els caps benpensants de l’aeroport han de preveure, no siga que ens agafen les desgràcies amb el cul més a l’aire que al sr. George W. Bush, fins i tot quant té pixera a l’ONU (que no és qüestió de fotre-se’n de les víctimes del Katrina, pobres).
Ha caigut en les meues mans un document desclassificat i desenquadernat (tot s’ha de dir) sobre el perill de les merles i els estornells (i per extensió també de les gavines i altres pardalots residents als EUA) als aeroports. No és cap conya. Es pot consultar a l’arxiu en línia del web del AFPMB (Armed Forces Pest Management Board). El va escriure, sense data, però amb el nombre de catàleg/descatalogamenta 123543, el senyor Richard A. Dolbeer, funcionari del US Fish and Wildlife Service, del Denver Wildlife Research Center de Sandusky (OH, Ohio?). Conté taules prou aclaridores (antigues, però): en 1960, a l’aeroport de Boston, una aeronau Electra va col•lisionar amb els estornells i moriren 62 persones. En 1973, a l’aeroport d’Atlanta, un Learjet va topar amb pardals vaquers capnegres (Molothrus ater), que tindran un pes i dimensions semblants als dels tordets, i moriren set persones. Quatre anys més tard, a Chicago, un Turbo Commander s’hi estavellava contra unes gavines, quatre morts... En 1979, a Palo Alto, un avió Swearingen es va pegar una pinyolada (també contra unes gavines) i hi van morir dues persones... El senyor Dolbeer ho diu ben clar, fins i tot en l’abstract inicial del document: «However, the rather infrequent collisions between aircraft and blackbirds or starlings can be catastrophic, even though these species have less than 10% the weight of most gull species». Si el lector o la lectora no saben anglès, ara que estem al setembre és un bon més per apuntar-se a una acadèmia; que no faça figa, això sí.
És per pensar-s’ho, no és cap joc, jugar amb la vida del personal i menys encara en els temps que corren o volen. Li ho comento a la senyora etnògrafa-criptozoòloga Josephine Matamala. Em diu que, atès que el noble i antic esport del xoqueo per atraure els tords està en perill per les directrius de la Unió Europea, s’hauria de reconvertir amb l’objectiu de garantir la seguretat al nostre presumpte aeroport. Josephine Matamala em comenta que, a la torre de control de l’aeroport podrien posar-se experts xoquejadors científics que desviaren, amb els seus xiulets i xiulits els tords, els estornells, les grives, etc. Xiiiip! Xippirrriiiiiiip! Xip! Xip! Xiuuuuuuuuuu! Xoc! Xoc! Xoc! Xuirrrr! El nom podria ser ben eufònic: Tord Air Force One, per exemple. Tot i que si algú s’inventa un nom millor, que li’l posen, que una servidora no té accions en la Mercantil Avionetària. Al mateix temps, la feina de la divisió Tord Air Force One (Mancomunitat Tordística Castellón-Teruel) es podria completar, per exemple, amb la instal•lació estratègica i ben cartografiada de paranys científics amb xoquejadors i hostesses d’altos vuelos, que acostumaren tords i estornells a noves rutes (passadissos aeris, autopistas del sielo, etc.) que desviaren els saborosos pardalets i pardalots del trànsit d’aeronaus que vindran plenes de gom a gom als nostres parcs temàtics (si la judicialització del nostre món d’il•lusions no ho envia tot a pastar fang). Xiiiip! Xippirrriiiiiiip! Xip! Xip! Xiuuuuuuuuuu! Xoc! Xoc! Xoc! Xuirrrr! Uniríem, així, tradició i modernitats, tords i turboreactors, progrés i etnografia... en fi, la nit dels temps i dels estornells amb l’esplendor esplendorosa que es projecta sobre el Castelló del segle XXI.
A la capital, el perill dels estornells per a la imminent tardor-hivern sembla conjurada: la capolamenta estival del ficus de la plaça de Maria Agustina, voldria equivocar-me, acabarà per matar-lo. Si es mor el ficus, matarem dos pardals d’un tret: s’hi acabarà el problema dels estornells i, qui sap? Igual s’hi pot construir un pàrquing subterrani d’allò més pràctic i funcional. Xiiiip! Xippirrriiiiiiip! Xip! Xip! Xiuuuuuuuuuu! Xoc! Xoc! Xoc! Xuirrrr! Buenas notxes! Bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el diumenge 18 de setembre de 2005

dijous, de setembre 15, 2005 

L’osez-No!


Des de fa dies que ja no se sent a dir res del presumpte «osezno» que ha aparegut pels voltants i, fins i tot, dins de la bonica localitat de El Toro (El Bou, com diu l’amic Manel Collado), famosa per les vaques braves, el singular entorn paisatgístic o les mai ben prou ponderades tòfones negres: la Tuber melanosporum o Diamant del Perigord (que és una regió francesa que no hauríem de confondre amb cap ampliació urbana o PERI de Castelló...). I tu, benvolgut lector o benvolguda lectora (que una servidora, a diferència dels bisbes, us estima a tots, sigueu heteros, homos, o seitons en vinagre) et preguntaràs: «i aquest moniato per què escriu al titular osez-No! En comptes d’«osezno» o «cadell d’ós», com seria preceptiu, segons el precepte preceptual preceptiu? Doncs, benvolgut lector, lectora, hetero, hetaira, homo o seitó en vinagre: molt senzill, perquè crec que no estem davant ni, especialment, darrere: sobretot perquè l’animaló sempre ha sigut vist de cul, d’un osezno. El mateix neologisme que vaig determinar, ja ho diu ben a les clares: osez-No! Que és com dir que no estem davant d’un cadell d’ós, ni de l’ós Bubu, que era el company minimalista de l’ós Iogui, de Yellowstone, ni de l’osset Misha, el de les Olimpíades de Moscou, que aquest ja deu ser un ós cepat o una pelleringa de museu. Per les descripcions que ha publicat Levante de Castelló, que ha seguit el tema amb l’exquisitesa i el rigor que caracteritza aquest diari, que és el meu, que és el vostre, sigueu heteros, homos o seitons en vinagre, podria tractar-se d’un coala, però tampoc crec que un coala anés a parar a El Toro (sí, sí, ja sé, El Bou, amic Manel Collado) perquè les vegades que he anat per allà no recorde haver vist cap eucaliptus. I ja se sap: un coala sense eucaliptus és com un hivern sense flors, com una primavera sense neus, o com el Rechne de Valènsia sense l’aigua de l’Ebre (tot destarifos deguts a la mà sinistra de l’efecte hivernacle o a los intereses bastardos del Tripartit). De ser un coala hauria pogut sobreviure anant a la farmàcia del poble (o dels pobles de la contornada) i nodrir-se de caramels balsàmics d’eucaliptus, olis essencials d’aquest arbre o galindaines d’aromateràpia i flors escollides de Johann Sebastian Bach, però supose que l’hagueren delatat o que alguna agüela (esperem que no, pobretes) hagués patit un cinc-de-copes en veure aparèixer l’animalet, pelut i exòtic (luciferí, al capdavall) mentre ella només anava a per la recepta del Tanakene o a mirar-se la tensió o a per un laxant, que vaig molt restrenyida i crec que tinc una parada, perquè em note com unes pilotilles aquí a la panxa, però mira que no hi ha manera que faça de ventre i això que ahir per a sopar només em vaig menjar dues prunes seques i un got d’aigua i una cullerada d’oli d’oliva i després em vaig posar un repositori de glicerina Toby...
No, no, no! Tres vegades no! no! no!: No, no, no! No, no, no! No, no, no! Definitivament és un osez-No! I què és, us preguntareu? Doncs, si la criptozoologia no falla; i sembla no fallar, que a El Toro es van desplaçar, com ja va informar aquest diari, una parella d’investigador de l’Institut d’Estudis (s)Exobiològics, però encara no han dit ni mu ni aquest osez-No! és meu... deu ser una nova manifestació del conegut xupacabras que ja fa anys que volta per la demarcació de Castelló. El xupacabras es veu que ha pujat a comprovar com va la sequera per l’interior, atès que li agraden molt els rovellons, i sembla ser que s’ha esperat a veure si plovia abans d’entrar en hivernació-
He sostingut aquesta tesi del xupacabras al meu blog: http://wuniatu.blogspot.com i una amable lectora, Josephine Matamala, em posa un post amb una jota sobre aquest animalutxo. Com que és una perla de la literatura oral criptozoològica, no puc deixar de reproduir-la ací i desitjar-vos buenas notxes, bona nit!: «Ustedes se toman esto del xupacabras a cachondeo pero es una cosa muy seria. En un pueblo de Teruel cantan una jota dedicada a ese animal que dice así: “Por la calle abajo va un / xupacabras echando botes / i se sube por las tapias / pa no disparar los cepos”. La música popular está basada en hechos reales. Atentamente i sin ànimo de polemizar. Josephine».

Article publicat a Levante de Castelló, diumenge 11 de setembre de 2005.

dilluns, de setembre 12, 2005 

Un bitllet amb Baudelaire


Vaig fer aquest bitllet de 50 flores amb un retrat de CH. Baudelaire i una orquídia que havia fotografiat per a una convocatòria del Centre Wifredo Lam de l'Havana: l'exposició "República de Artistas" del"Projecto Semillas", que coordinen Willson Peña i Jorge G. Alberto Fernández. La van inaugurar fa poc.

(Si cliqueu el bitllet el voreu millor, però no el feu servir com a moneda corrent... XD)

Lena Iñurrieta va escriure per a la presentació:

El Arte Correo ha sido, desde su surgimiento, a finales de la década del sesenta, una corriente que ha promovido la expresión artística más allá de los circuitos comunes y de las normas del arte establecidas. De esta forma cruza fronteras, como un arte social y no comercial, que acepta y valida la mayoría de los esfuerzos de sus seguidores al servicio de la comunicación entre individuos.

La exposición “República de Artistas”, muy a tono con el sentido intrínseco de la manifestación, se propone crear lazos de fraternidad y unidad entre los creadores a nivel internacional, no únicamente mediante el hecho de participar, sino a través de la temática que unifica a la mayoría de las obras expuestas: la creación de una moneda local para una república de artistas materializada en el diseño de billetes y monedas metálicas, cuyo valor de cambio se sustenta en la solidaridad y el amor entre sus autores a pesar del mercantilismo presente en el arte y la vida. La idea preliminar para la creación de los billetes surge a partir de la obra LAM-E$-NO-CON-VER-TI-BLE-$, del artista Willson Peña Castillo, la cual constituye el eje central de la curaduría y se encuentra presente en la exhibición.

Cuenta con la participación de cerca de doscientos artistas de una veintena de países. Los soportes y las manifestaciones de las obras son muy diversos y comprende desde técnicas tradicionales como el dibujo, la pintura, el grabado, la fotografía hasta billetes intervenidos, arte digital impreso y video arte. También es importante señalar la presencia de proyectos artísticos como: revista carpeta de arte Casiopea, de México; escuela de fotografía Nueva Dimensión de Uruguay; Espacio Alternativo: Zona de Arte, de Argentina; Unión Internacional de Trabajadores del Arte y la Cultura: Unitac-Yolotl de México y una pequeña muestra del Festival Play de la revista Hotel Dadá, de Argentina.

La variedad y la cantidad de obras recibidas con motivo de la exposición, son un elemento importante para calificar el movimiento del Arte Correo como dinámico, vigente, con una fuerte presencia en América Latina. “República de Artistas” constituye un esfuerzo por dar a conocer en los ámbitos públicos nacionales una corriente del arte casi no conocida, ni practicada en Cuba, y ofrece igualmente un modesto panorama del Arte Correo internacional a la vez que resulta un reconocimiento a todos los que creen en el arte como un medio de expresión que puede de algún modo escapar de sus normas y de la comercialización.

dijous, de setembre 08, 2005 

CyberPoem 2.1


Mostra de Poètiques Digitals
Inauguració dissabte 22 d’octubre de 19.00 a 22.00 h
Barcelona del 22 d’octubre al 5 de novembre de 2005

Centre Cívic Torre Llobeta
Carrer de Santa Fe, 2, bis
08031 Barcelona


CyberPoem és una petita i intensa mostra de poètiques digitals que se centra principalment en la poesia visual, experimental, la instal•lació poètica, la ciberpoesia, la videopoesia i les poètiques que sorgeixen de les noves tecnologies.

La Mostra d’aquest any s’ha internacionalitzat i inclou diversos convidats de l’estranger a més a més de destacats poetes catalans i de la resta d’Espanya.

L’objectiu del CyberPoem és mostrar les diverses formes poètiques que sorgeixen a través d’Internet, divulgar la feina i l’experimentació dels creadors poètics actuals, també intenta provocar la reflexió sobre la relació entre poesia, tecnologia i nous camins. La mostra consisteix en conferències, projeccions de videopoemes i ciberpoemes, exposició de poemes visuals i digitals, instal•lacions i shows en directe.

(Inauguració dissabte 22 d’octubre de 19 h a 22 h)

Exposició de poesia digital i visual

Antoni Albalat (València)
Julián Alonso (Castella - Lleó)
Javier Bou (Catalunya)
J.M. Calleja (Catalunya)
Yolanda Pérez Herrero (Madrid)


Conferències, projeccions i presentacions de vídeo i ciberpoesia

Julián Álvarez (Catalunya)
Conferència: entreCRUCES
Vídeos:
- Mercat Màgic
- Ser Dios
- Mañana en la batalla
Net-Art:
- A-A (cámara-a-mano)
- Imágenes de un bombardeo

Agricola de Cologne (Alemanya)
Ciberpoesia:
- Urban.early sunday morning
- Identity of Colour (Divisionistic Approach)
- 138 second of peace?
Videopoesia:
- Firebird. A new interpretation of Igor Strawinsky's
- Inability of being Nude

Caterina Davinio (Itàlia)
Conferencia: NET-PERFORMANCE: PROCESSES AND VISIBLE FORMS
Vídeo: POEM IN RED

Gonzalo Marcuzzi & Xavier Sabater (Argentina-Catalunya)
Videopoesia: Susurros de Invierno

Michel Collet & Valentine Verhaggen (França)
Presentació: Montagne Froide

Santiago Ortiz (Colòmbia)
Ciberpoesia: lenguas vivas:
- arboles
- bebeme [interacció: posició del cursor]
- cerebro
- limites
- palabrabacteria [interacció: cursor sobre bacterias]
- soloviento
Projecte en la web
http://moebio.com/spheres

Javier Robledo (Argentina)
Videopoesia: Y subo las escaleras

Xavier Sabater (Catalunya)
Ciberpoesia: Cómplices de una guerra

David Sueiro (Madrid)
Ciberpoesia: Cyborg Dreams


Performances ciberpoètiques

RES (Catalunya)
Ruidisme poètic

Motorcombo (Catalunya)
Concert poètic
Eli Gras & Cia.

Pielóptica (Catalunya)
Show tecno-poètic
Juan Carlos Gutiérrez (poema)
David Mola (actor)
Sara Sanjurjo (recitació)
Joan Bages (musica)
Carmen Platero (direcció)

Xavier Sabater (Catalunya)
Polipoesia



Instal•lació poètica

Albert Vergés (Catalunya)
Sunomo Moriawase: 100.000 Haikus

dilluns, d’agost 29, 2005 

Mentides i drets

Pel seu interès, reproduïsc un article del company

Francesc Ferrer i Gironès


Pel que sembla el partit que va en contra dels «Drets Històrics» ha ordenat que tots els seus militants escriguin o facin declaracions per denigrar no solament els «drets històrics» que estableix la mateixa Constitució espanyola, sinó fins i tot el concepte d’aquests drets, la finalitat d’aquests drets, i la justícia que representen aquests drets. Però es veu i es nota que, en donar-los aquestes consignes, no han tingut ni la més petita delicadesa de fornir-los-hi un estudi o un informe o, si més no, un argumentari que expliqués o justifiqués el rebuig frontal a la reivindicació d’aquests drets. La realitat és que potser els militants que han fet els articles o les declaracions són ignorants de la història nacional de Catalunya, i sense voler han dit mentides molt grosses. Mentides de tal envergadura que més que portar llum, han fet fum. D’aquesta manera hom no pot avançar. La mentida mai no podrà ultrapassar la realitat dels drets.

Primer.— Sembla que hi ha una certa harmonia sobre els disbarats que molts han escrit o han dit, per exemple:

• «Els drets històrics no s’adapten a la Catalunya moderna, a la nova Espanya...» (Geli)
• «Apelar ahora a los derechos históricos medievales situa el nacionalismo en el espacio de la fantasía mítica» (Puigverd)
• «Alguns posen en perill l’Estatut ancorant-se en el segle XVIII» (Álvaro Cuesta)
• «invocar los derechos históricos para ampliar o blindar competencias, lejos de fortalecer el autogobierno de Cataluña, lo debilita, y lejos de demostrar ambición, denota incompetencia y falta de rigor» (Montilla)
• «en el camino de la búsqueda de la felicidad medieval» (Mercader)

Hem recollit aquest conjunt d’idees per palesar que hi ha un sentiment, en conjunt, de fer anar enrere els drets històrics, com si fossin una antigalla medieval i que la seva aplicació avui no es cap ambició, ans al contrari no enforteix la competència exclusiva en l’autogovern. És una autèntica mentida. En primer lloc caldria parlar del significat de les paraules. Hom parla sempre dels «drets històrics» perquè la Constitució espanyola així ho va definir i expressar. Però els catalans, tradicionalment, no hem parlat de «drets històrics» quan hem reivindicat l’antiga llibertat. En tot temps els catalans han reivindicat les Constitucions i, en general, les llibertats. Pels catalans les llibertats eren en el nucli vital de les seves institucions polítiques de govern.

No endebades els catalans varen ser els primers d’Europa en organitzar la Pau i Treva per mantenir la seguretat, els primers europeus en tenir Parlament (abans que el de Westminster); els catalans, segons tots els autors, són els primers en aportar a la civilització europea la llibertat, els catalans són els primers d’Europa en organitzar un sindicat de pagesos, els catalans mai no varen tenir un rei absolut, era un príncep paccionat, la nissaga catalana no era hereditària, etc. Tots aquests principis s'incorporen a les Constitucions de Catalunya. I aquestes relacions de poder entre la «sobirania» i els «ciutadans» tan vàlides eren al segle XVIII com ara, atès que el concepte de llibertat no ha variat gens, quan es tracta de valorar les relacions que existeixen entre el «poder» i el «ciutadà». Pels catalans tan perniciós era abans dependre d’un Borbó absolut, com avui i ara estar sotmès a una majoria absoluta del Congrés dels diputats espanyol.

La «llibertat republicana» avui i sempre significa que els ciutadans no estan dominats per ningú. Per això, els catalans cal que tinguem «la competència de les competències» per tal de que ningú no ens pugui sotmetre.1

En conseqüència, invocar els «drets històrics» com un residu del feudalisme medieval és ser molt hipòcrita. Aquí no es demana pas el mateix i idèntic sentit que podia tenir el «dret històric» en el segle XVIII pel que fa a l’organització administrativa i política. Aquí el que es reclama i s’exigeix és la llibertat que tenien els catalans en l’autogovern. És la llibertat el nostre «dret històric». Intentar confondre'ns fent-nos pensar que els «drets» són antigalles, sense explicar-nos que els nostres drets, les nostres Constitucions, són les llibertats, és signe de mala fe.2

Segon.— Cal tenir present que les llibertats dels catalans s'aconseguiren amb molt d'afany. Segons diu la Generalitat ja en el segle XV, la llibertat pels catalans és la màxima opulència i «que poch lo han fet gran e lo fan ésser en la reputació que és».3 I a més a més explica la Generalitat que aquesta llibertat a voltes s’ha assolit amb sang i també per via onerosa. En conseqüència, ningú no podia treure aquesta llibertat als catalans, atès que l’havien assolit pel seu propi esforç, esforç econòmic i esforç de valentia. Les llibertats dels catalans eren de la seva propietat i ningú no podia arrabassar-los-hi. I aquesta propietat robada només es pot resoldre restituint-la i fent la «devolució».

La Corona de Castella abolí els «drets històrics» dels catalans escrits en les Constitucions —les quals constitucions garantien les catalanes llibertats— mitjançant el dret de conquesta i després d’una derrota militar. La derogació de les Constitucions de Catalunya es féu de forma il•legal, atès que no es reformaren les Constitucions seguint les mateixes normes que estaven reglamentades.

En conseqüència, si ara aquests nous augurs del «botiflerisme» ens volen dir que els «drets històrics» dels catalans són un anacronisme, per què el «dret de conquesta» que encara és vigent, aplicat pels castellans, no és anacrònic? quina diferència hi ha —posats a parlar d'anacronisme i de vigència— entre la llibertat dels catalans del segle XVIII i la dominació política que patim avui els catalans a causa del «dret de conquesta» dels espanyols? Qui pugui contestar que ho faci. Però ningú no podrà fer-ho amb equitat si les Constitucions de Catalunya les considera invàlides i derogades i, en canvi, el «dret de conquesta» l’estima vigent i eficaç.

Tercer.— Un altre pronòstic usat pels intervinents és quan afirmen que si es demana l’aplicació dels «drets històrics» aquesta petició comportarà la divisió del poble català:

• «pot fer la impressió que s’enfronta amb nacionalistes i no nacionalistes» (Castells)
• «Perquè Catalunya segueixi camins que no li son propis només faria que dividir i portar les reformes en via política morta» (Geli)

Això és una altra mentida. Si expliques malament el que són els «drets històrics», efectivament que pots arribar a fer pensar en situacions conflictives i discordants. Però, si expliques que «drets històrics» no és res més que la llibertat de què els catalans gaudien en relació al poder del príncep, la qual llibertat estava garantida per les Constitucions, i que aquestes Constitucions es varen eliminar i abolir d’una forma il•legal i per la via de la violència i de les armes, és ben segur que tothom trobarà correcte i seductor lluitar per la seva recuperació.

I encara n'afegiria més. Si els catalans el que volem és la llibertat que sempre vàrem tenir i que les Constitucions abolides il•legalment ens garantien, la seva restitució només es pot fer per via democràtica. Per això qualsevol estat veritablement democràtic i pacifista el que hauria de fer és organitzar un plebiscit 4 i preguntar als ciutadans catalans si volen recuperar la seva antiga llibertat. És a dir, expressar la situació política de forma que és l’estat qui vol fer la «devolució» de les llibertats dels catalans, atesa la seva derogació il•legal. Per tant aquest plebiscit, que seria part del dret a l’autodeterminació, no hauria pas de preguntar als ciutadans una «qüestió» mal formulada. No. La pregunta que hauria de plantejar el Govern de l’estat és simplement aquesta:

Els catalans voleu que l’estat us faci restitució de totes les llibertats que se us varen abolir il•legalment el 1715 pel «dret de conquesta»?

Us ben asseguro que no hi hauria pas divisió d’opinions. I molt menys divisió del poble català. La divisió que propugnen els aprenents de bruixot seria una fantasia mai acomplida. Així hom no podria mentir més sobre els «drets històrics».

Quart.— D'altra banda, entre els quins volen frenar l’Estatut, s’hi troba també un argument totalment hiperbòlic:

• «[Catalunya] no quiere artificiosos choques con una España que, dejando a un lado la pervivencia de feroces núcleos ultramontanos, muestra el rostro más amable...» (Puigverd)
• «l’Estatut ha de ser d’unió a Catalunya per “entendre'ns”, no per anar a barallar-se amb el conjunt d’Espanya» (Castells)
• «tienen que saber que el Estatut es una ley española que se tramita según la lógica constitucional vigente» (Mercader)

Aquests principis esgrimits signifiquen, segons aquests epígons, que invocar, reclamar o reivindicar els «drets històrics» porta a un xoc artificiós contra Espanya o provoca una baralla contra el conjunt d’Espanya, o que tal com diu Mercader no es pot anar contra la lògica constitucional espanyola, malgrat que la Constitució garanteix el respecte dels «drets històrics».
Aquí hi tenim un principi molt curiós, que és el del que pateix la síndrome del dominat. Fa temps que el sotmès ha estat paltrigat i, a desgrat d'aquesta situació, només té bons miraments cap aquell que el fueteja. Els catalans no podem exigir els nostres «drets constitucionals» perquè entraríem en un xoc artificiós o ens barallaríem amb els espanyols. Aleshores pregunto: Com poden sentir-se ferits els espanyols per causa dels drets històrics reclamats pels catalans, si aquests drets històrics no són res més que les llibertats que teníem en el moment de configurar-se Espanya?

En el moment precís que Espanya es configura políticament ho fa a través d’una certa col•laboració entre la Corona castellana i la Corona catalano-aragonesa. Des d’aquell moment la Corona de Castella, amb les seves classes dominants, ha mantingut la seva hegemonia política i fins i tot l’ha estesa pels països veïns. En canvi, als territoris de la Corona de Catalunya-Aragó, conquerits per les tropes castellanes i mitjançant el «dret de conquesta», se’ls hi derogaren les llibertats. Doncs bé, si ara els catalans reclamen les llibertats abolides il•legalment —les quals foren vigents en el moment de la formació d’Espanya i durant tres segles més—, ningú no pot pas titllar-les de ser anti-espanyoles i motiu de xoc o de baralla.

Cap espanyol honest i honrat pot anar en contra de les llibertats (drets històrics) que tenien els catalans en el moment de erigir-se Espanya. Hi pot haver algú que vagi en contra de l’aportació que feren els catalans a Espanya? Qui es capaç d’argumentar que les llibertats dels catalans, vigents durant la formació d’Espanya, poden anar en contra dels «drets històrics» previstos a la Constitució espanyola del 1978 i considerar que xoquen contra Espanya? Algun espanyol es pot barallar perquè els catalans reclamen allò que fou bo i serví per constituir Espanya? L’Espanya primigènia, l’Espanya original, ara resulta que va contra els espanyols?

El que històricament s’ha palesat és que els regents de la Corona de Castella —i més des de la introducció de la Casa de Borbó— han patit un problema psicològic, pel qual tenien necessitat imperiosa de poder dominar al Principat de Catalunya. S’ha verificat històricament que els castellans envejaven els drets i les llibertats dels catalans. Ara bé, això avui no hauria de ser causa d’enveja. I cal dir més, anar contra els drets que els catalans tenien en bastir Espanya, seria anar contra el mateix «ésser» d’Espanya. Els catalans que actualment, amb el corresponent autoodi, blasmen els «drets històrics» del Principat de Catalunya (i de retruc també els del País Valencià), no poden dir frívolament que les llibertats dels catalans van contra Espanya i que serviran per barallar-se, perquè això significaria que els espanyols són molt poc espanyols en atacar directament l’ésser del mateix estat.

Cinquè.— Hom pot observar que cap dels escrivans que han publicat en contra dels «drets històrics» no hagin especificat, en algun moment, quines competències representen aquests drets històrics. Només Montilla admet que els «drets històrics» poden donar suport al Dret civil català. Però també és mala sort. El «Dret civil català» està assignat al Principat de Catalunya per l’article 149.8è de la Constitució espanyola i per tant no cal acollir-se a cap dret històric. També fa gràcia ara veure com s’indica la protecció del «Dret civil català» quan els socialistes varen portar per tres vegades consecutives les lleis civils catalanes davant del Tribunal Constitucional espanyol en contra de l'aprovació feta per part del Parlament català. Qui feia la interpretació de la Constitució espanyola? És curiós que mai els catalans no poden fer cap interpretació correcta de la Constitució espanyola, interpretar-la correspon sempre —només— a la Corona de Castella i als seus regents.

També és cert que verbalment s’ha dit que, ultra el «Dret civil català», es podria admetre com a «dret històric» la llengua catalana i la cultura. Només faltaria que la llengua no fos competència nostra. Ara bé, no podem oblidar que la llengua catalana ha estat duta contínuament davant del Tribunal Constitucional i davant de tribunals de tota mena per treure-li qualsevol normalitat o igualtat amb el castellà. Si aquestes actuacions estaven emparades pels «drets històrics» n’hi ha per tremolar. I pel que fa a la cultura és el mateix. De la competència exclusiva de cultura en redactar-se l’Estatut del 1979, s'ha passat a la competència comprada, laminada i arranada després del Cop d'estat de Tejero i de la consegüent aplicació de la LOAPA.5

No podem pas oblidar que el Principat de Catalunya tenia la competència de les fronteres, de les duanes, de la moneda, de la justícia, de la seguretat, de l’exèrcit (Usatge Prínceps Namque), de les drassanes, dels ports, de les carreteres, de la vida econòmica (Consolat de Mar), dels impostos, del notariat, de l’ensenyament, dels jocs i de l’esbarjo, dels recs, etc. No es podria examinar, una per una, cada competència i contemplar-ne les que suara poden ser d'eficàcia?
En la recerca dels «drets històrics» tampoc no caldria pas anar tan enrere, si voleu, perquè en tenim de molt més propers. Després del Cop d’estat del 1981 el Tribunal Constitucional i les institucions de l’estat varen canviar de criteri i, a desgrat que la Constitució espanyola no va canviar en res, ni en cap lletra, les interpretacions esdevingueren molt diferents. D’ençà d’aquest fet, a la pràctica, desaparegueren les competències exclusives. Quan es diu que cal anar per la lògica de la constitució, a quina lògica es refereixen? a la de bon començament, és a dir, de quan es va redactar l’Estatut de 1979? o a les interpretacions posteriors al Cop d’estat de Tejero?

Ara ens volen seduir predicant-nos que la Constitució espanyola és un text gairebé revelat i diví, i que només el poden interpretar aquells quins van en contra de les llibertats dels catalans, ja que sempre ens estableixen el límit dels nostres drets en el perímetre de la seva constitució. I quan hi ha una esberla (que ha estat teoritzada per un espanyol, Herrero de Miñón6) amb especial i singular aplicació a favor del Principat de Catalunya, surten els corifeus que neguen la validesa de dites afirmacions i, erigint-se aquests com a portaveus exclusius de l’oracle constitucional, maldestrament invoquen les inconstitucionalitats dels catalans. Ergo, els catalans —que varen constituir l’Espanya política—, sempre serem minoria i mai no tindrem cap poder ni per interpretar ni per aplicar la Constitució espanyola. Els catalans hem de continuar sotmesos per l’aplicació del «dret de conquesta»: aquest sí que és un dret actual, vàlid, lícit i democràtic?
Abans d’acabar aquest meu comentari haig de fer memòria de tots aquells que per defensar les llibertats de Catalunya, tots aquells que per defensar els «drets històrics» del Principat de Catalunya, tots aquells que per defensar les Constitucions, donaren la seva vida; els catalans tenim el deure de lloar-los i de remembrar-los perpètuament. Hom no pot jugar gratuïtament amb la negació dels drets històrics, atès que per aquestes llibertats molts de catalans han mort, d'altres han estat perseguits, d'altres empresonats, d'altres exiliats, i força més n'hem resultat mutilats en els nostres drets civils. Aquesta no és una discussió teòrica. Aquesta és una qüestió que, per defensar-la primer, per invocar-la després i per reivindicar-la més endavant, hi ha hagut molts de catalans que han patit persecució.

NOTES:
1. El domini polític avui encara l’hem pogut observar en competències traspassades que estaven sota la titularitat de la Generalitat de Catalunya. N’és una prova la «loapització» dels incendis forestals i dels pollastres, per causa de les demandes del PP amb motiu del foc a Guadalajara i de les infeccions dels pollastres de València. Això significa que l’estat sense gaires miraments retalla, arrana i, si convé, elimina competències de l'Estatut del 1979 perquè no respecta la llibertat dels ciutadans del Principat de Catalunya.

2. Per denigrar els «drets històrics» el diari digital 20 minutos va titular la notícia del finançament basat en el sistema català, dient «...apela a un obispo del siglo XIV». Es referia al president de la Generalitat en Berenguer de Cruïlles.

3. Jaume Sobrequés, «Nació, nacionalisme i ordre constitucional català durant la guerra civil del s. XV», dins Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions, II Congrés Recerques, UdL-Pagès Editor, Lleida, 2002.

4. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana: plebiscit [s. XIX; del ll. plebiscitum, íd., comp. de plebs 'poble' i scitum 'decret', del verb sciscere 'informar-se, inquirir', der. de scire 'saber'] m 1 DR CONST Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat política, per obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. 2 DR INTERN Votació de la població d'un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d'un estat, o el canvi de sobirania d'un estat. 3 DR ROM Decisió de caràcter legislatiu adoptada per l'assemblea plebea (concilia plebis), després de la proposició prèvia d'un magistrat plebeu.

5. La Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA) fou aprovada, amb el vot favorable dels socialistes, pel Congrés espanyol el dia 30 de juny del 1982.6. Miguel Herrero de Miñón, «Sobirania i drets històrics», dins Les transformacions de la sobirania i el futur polític de Catalunya, dirigit per Enric Fossas, Ed. Proa, Barcelona, 2000.

diumenge, d’agost 28, 2005 

Fascicles


«La casita de Heidi» és el crack dels fascicles de la temporada tardor-hivern 2005. Ja saben vostès que quan l’estiu s’acaba, emigren les orenetes i les falzies, se’n veuen menys panderoles... però tornen els estornells, la lliga, la lliga-cama, la lliga del parany, i els fascicles. «La casita de Heidi» té figuretes, el gos Niebla, l’agüelo, Pedro, Copo de Nieve, etc. Dic que és un crack (i me la faré...) perquè, ben pensat, si li col•loques un DVD joumsinema a baix, i li fots un disc de l’Institut Cervantes (conec una persona humana que ha britanitzat el nom de l’Institut i li diu Institut Sir Wantes, perquè l’anglès és la lingua franca del mundo mundial); li fots un disc del Sir Wantes, dic, i ja tens una maqueta completa de la Ciutat de les Llengües de Castelló of The Plane. Amb uns fascicles d’aeromodelisme li pots col•locar unes avionetes i reproduir l’entorn del Pinar, fins i tot amb establiments tan nostrats com el Club de Tir Saint Hubertwo, El Perricko o les Tres Bang d’Eres.
Ignore per quin mecanisme conscient o subconscient som tan afeccionats a col•leccionar fascicles, però seria bo saber-ho... «Nosce te; Nos, Feratu», que deien els clàssics. També, com tots els anys, trobe a faltar col•leccions que m’agradaria més fer-me que no unes altres que treuen. Per exemple, abans que s’acabe la calor, tindria molt d’èxit una «Enciclopèdia dels Gaspatxos», pose per cas. I és que vas al súper, a la secció de refrigerats en brick o en tetrabrick o en qualsevol desenvolupament polièbrick (sic) i no saps quin agafar: el de Ferran Adrià? el d’Arzak, Arguiñano i companyia? El gaspatxo suave o el casolà? el de l’Hacendado Castellonerismo? El gaspatxo amb síndria? El gaspatxo verd? El batut d’hortalisses mediterrànies? No ho sé. Si algun dia dius, bé en comptes d’un gaspatxo, avui em faré un gotet de vitxisuàs... ja l’has cagat, pastoret! Amb àcids omega? Àcids altooleics? Olis que uneixen el zen amb l’oliva del cuquello? Haurien d’afegir serves a una nova línia dietètica per evitar l’efecte laxant d’aquests beuratges? Biobífidus biotrònics de la pebrera de la Cotxintxina al wok de les xorevites que cultiven els genets de Mongòlia Exterior? Això és més complicat que un puzzle de 30.000 peces de les obres del Carrer d’Enmig. Dic jo, que aquesta col•lecció dels gaspatxos estaria bé: amb cada fascicle, podrien regalar un minibrick de cada varietat i una fitxa, per fer una nota de tast a casa i així tots i totes podríem ser sumillers de gaspatxo en potència. Una nota, així a rajaploma: «sobre un fons de tomates de penjar polvoritzades amb sofre i adobades amb un punt d’eixerri, destaquen unes notes d’all de las Pedroñeras, amb un vinagre balsàmic de Macabeu del Pla de Vilafamés i Carlón acarxofat del Corral de Petiquillo de Benicarló que, més tard, deixen un persistent postgust, aspre, a codonys de la vora de la sèquia del Camí de la Plana...».
Ara que tot Castelló, tierras y gentes, semblarà un continuum de camps de golf, i acabaran amb els tarongers amb més rapidesa que los auténticos malabares y verdaderas triquinyuelas de la tristesa dels cítrics i de la mosca del Mediterrani, seria una bona col•lecció fer unes fitxes de les varietats de la taronja: amb cadascuna, a més de la foto, una reproducció en marmolina de cada varietat de tarongeta, que es podria pintar (Taller de Manualitats Citrícoles) amb acrílics, pintura de dits o els famosos retoladors Cariocabeibi. Després, es pot allargar la col•lecció amb fascicles dels apèndix (per a properes temporades) amb guies didàctiques: «El magatzem de taronja per dins», amb una maqueta amb sostre d’uralita descapotable, amb ninotets de triadores, encaixadores, etc. Recordaríem que qualsevol varietat de la desapareguda sanguina fue mejor i que, el Levante Feliz, el van acabar de fotre els mals actors de la tragicomèdia «Los intereses bastardos». Buenas notxes, bona nit!

Article publicat a Levante de Castelló el 28 d'agost de 2005
Foto de Heidi, cortesia de Google. Quins prodigis fa la llet de cabra!

Hagiografia del Wuniatu

  • Sóc Wuniatu
  • Sóc a Wallis & Futuna
  • Les meues dades personals no tenen cap interès o són d'interès molt baix
La meua vida i miracles
www.flickr.com
This is a Flickr badge showing public photos from wuniatu. Make your own badge here.
Powered by Blogger
and Blogger Templates